dimecres, 8 de febrer del 2012

L’ESTRANYA FIGURA


El noi que no volia córrer, però es mirava a la noia gasela va decidir fer-li un obsequi per cridar la seva atenció. No volia que el veies com un més dins el munt de nois endrapadors d’entrepans.

Passant pel carrer Gran va resseguir una a una les botigues cercant i escodrinyant els múltiples objectes que li oferien les mil i una tendeta.

En passar per la botiga on venen coses d’art imaginari una estranya figura li cridà l’atenció. Era diferent a les altres figures: gros, rodo, abonyegat i amb una llengua carabassa que li sortia de la boca com s’imaginava que es posaria la seva si corria darrere la ràpida noia. Finalment es decidí i entrà a la botiga.



¾     Què vol?- Li pregunta la dependenta després dels bons dies habituals.
¾     Aquella figura. Però sap que és?- demana animosament.
¾     Manel!- crida la dependenta- Què és aquella figura de la closca verda?
¾     A mi m’ho dius?- respon una veu d’home des del fons de la rebotiga.- La va comprar la mare.
¾     Miri, no ho sabem, però és bonica.- De cop per fer l’article afegeix- A més li portarà sort.

Sense saber per què el noi treu la mà de la butxaca i paga.

¾     Sort, si- pensa al ser al carrer- i com li dono si sempre corre lleugera com el vent?

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada