dilluns, 20 de febrer de 2012

JUGAR A ‘BANQUERS’.


Quan érem menuts la ‘ gent normal’, nens i nenes,  jugàvem a metges, i d’aquesta manera anàvem descobrint les nostres diferencies anatòmiques, que com tot el desconegut ens atreien i ens atrauen malgrat el pas dels anys.

Ja aleshores es manifestava en algunes persones – d’ambdós sexes – una disfunció que convertia en objecte del seu desig, no el cos i/o les seves parts més ‘intimes’ dels altres, sinó les monedes de cèntim que com a molt tenien o teníem alguns a les butxaques. En deien jugar ‘ a banquers’, i el joc consistia en que al final totes les monedes estaven a la seva butxaca.

Al  créixer els que varem poder vam continuar els estudis – desprès de treballar, òbviament – i en algun cas assolíem finalment un grau universitari.

Recordo com si fos ara el dia que entrava a treballar en una Caixa d’Estalvis més que centenària.  Pocs empleats, poques oficines, comissions per cap concepte, i guanys any rere any. Això va permetre endegar activitats en benefici de la societat, que anaven des de regalar llibretes als menuts, llibres i roses per la diada de Sant Jordi, fins al manteniment de Centres d’Atenció assistencial.

L’activitat era del tot previsible, administrar els estalvis dels clients, i atendre les seves necessitats de crèdit si es donava el cas.  Res de finançar empreses, res d’assumir grans riscos, res d’especular,...

Tot d’una comença la follia d’obrir més,  i més,  i més oficines, ampliar plantilles, i progressivament assumir el finançament  d’empreses, assumir riscos amb promotors immobiliaris, especular amb la construcció directa d’habitatges, de naus industrials, de .....




Quan varem exposar que aquesta política ens portava de dret al desastre, tots defenestrats, al nostre lloc gent jove i ambiciosa , i a seguir tensant la corda fins que va caldre començar a fer plantejaments de fusió per evitar la fallida.

Desprès la crisis econòmica, la caiguda de l’activitat, i les ‘ tensions de tresoreria’ que com una ventada s’han endut per endavant les Caixes d’estalvi catalanes.

No posaré noms i cognoms – no cal, tothom els coneix – els fundadors Pere Turull i Sallent en el cas de Caixa de Sabadell, tenen una estàtua a la seva memòria.

Als que han esfondrat la seva obra quina mena de record els hem de fer ?

Dissortadament la dèria  de ‘ jugar a banquers’ s’ha endut al llarg dels anys moltes entitats, des de les molts petites com la Caixa de Castellar del Vallès, a les grans com la Provincial de Lleida, la Caixa de Barcelona ‘coneguda com la dels marquesos’, i la totalitat de les que existien fins ara, ja per fusions ‘fredes’, ja pel sistema ‘tradicional’.

Barcelona
Girona
Manlleu
Mataró
Sabadell
Tarragona
Terrassa

Poden convocar un concurs perquè tothom pugui fer propostes per recordar adequadament als que ‘ jugant a banquers’  han ensorrat les seves caixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada