PUIGCERCÓS. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ.

Llegia que el poble de  Puigcercós actual, està situat a  422 metres d'altitud sobre el nivell del mar, i  que es va construir a partir de l'any 1863, quan una primera esllavissada va posar en perill l'antic poble, situat dalt d'un turó a uns 700 metres a l'oest.

Fotografia cedida per Miquel Bailac

Una segona esllavissada molt més gran, el 13 de gener de 1881, va fer caure muntanya avall la major part del poble vell que ja estava deshabitat del tot.

Actualment es poden veure les restes de l'església parroquial romànica de Sant Martí de Puigcercós damunt d'un esvoranc d'uns 50 metres d'alçada i 200 de longitud que continua actiu, i es va menjant a poc a poc les darreres edificacions que hi queden.

Aquests fets van commoure fortament l'opinió pública de l'època, i els habitants de Puigcercós reberen ajudes de diversos llocs, des del govern del moment fins al fruit de recaptes públics, per exemple, Barcelona, contribuiria  de manera important a la construcció del nou poble.

Fotografia cedida per Miquel Bailac

El 1892 ja hi havia fetes 36 cases noves, i el bisbe d'Urgell, Salvador Casañas i Pagès (Barcelona, 5 de setembre de 1834  27 d'octubre de 1908) hi contribuí amb l'erecció de la nova església de Sant Martí

Ens agradarà rebre imatges de l’edifici que aixoplugava l’escola pública  a l’email castellardiari@gmail.com

Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon -  el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al  seu ensenyament, a mi en té revoltat.

 

A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “  a por ellos “;   s’han acostumat a fer les seves maleses  amb plena consciència de la seva immunitat.

 

Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?

En la infinita  confiança en Déu, maleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.

IN MEMORIAM. LA PALANCA D’ALTÉS SOBRE LA RIBERA SALADA. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” - FINS QUAN SENYOR ?- DELS PIRINEUS.

 

Jordi Cardona Regada, publica una fotografia, amb aquest peu informatiu ;  ALTÈS. Bassella,  Anys 70.

Que ho era de divertit passar per la palanca d'Altès; sobretot si la fèiem fimbrar expressament.

L'home, que com es pot veure té les cames molt llargues, és mossèn quilòmetre,   - Joan Noves i Prat ( Colònia Cal Prat, Puig-reig  1930-Berga, 2002), que  va ser rector  en el període 1966 -  1980 , de l’església parroquial  d’Ogern, advocada a Sant Serni , i molt possiblement de l’església de Sant Pere d’Altés  -  amb un nen caramellaire al coll, segurament perquè tenia por de la palanca.

https://www.regio7.cat/bergueda/2016/03/12/valldan-recorda-joan-noves-i-50410067.html

l’Enciclopèdia Catalana ens diu d’Altés ; poble del municipi de Bassella (Alt Urgell), situat a 491 metres d’altitud, a l’esquerra de la ribera Salada (que a l’edat mitjana era anomenada el riu d’Altés ).

 

L’església parroquial de Sant Pere fou bastida el 1828.

 El lloc és esmentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell.

Quan al topònim, Joan Coromines i Vigneaux  (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) filòleg àmpliament reconegut arreu del món – fins en terres de parla castellana – malgrat els esforços fets des del REINO per evitar-ho en diu :

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=2426

Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon -  el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al  seu ensenyament, a mi en té revoltat.

 

A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “  a por ellos “;   s’han acostumat a fer les seves maleses  amb plena consciència de la seva immunitat.

 

Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?

En la infinita  confiança en Déu, maleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.

LA SALA DE SANTA BÀRBARA. SANTA BÀRBARA DE PRUNERES, MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA.

El Matias En Mais Castanyer, publica un parell de fotografies,  Mas la Sala de Santa Bàrbara de Pruneres.Montagut i  Oix. Any 1987. Josep MariaJulià.  Ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i del lloc i data – si fos el cas – de naixement i traspàs de l’autor de les fotografies a l’email castellardiari@gmail. com  

La denominació SALA, a  l’època medieval passà a designar la residència senyorial, normalment dintre els murs d’un castell o fortalesa, i acabà per ésser el nom característic de les residències senyorials o de gent notable En aquest sentit s’ha conservat en toponímia

Patrimoni Gencat diu que la Sala de Santa Bàrbara de Pruneres; conjunt d’edificis situats al vessant nord de la muntanya de Santa Bàrbara de Pruneres, accessible des de la carretera de Castellfollit de la Roca a Oix, km 7 i escaig, mitjançant una pista forestal d'uns 5 km.

La masia està formada per varis cossos annexats i diversos corrals, graners, etc.

El mas principal és de planta quadrangular amb coberta de teules a doble vessant. Té una planta principal, una superior i unes golfes. Per sota de la planta principal hi ha una planta inferior on hi hauria un celler i corrals diversos, en aquests casos coberts amb volta rebaixada i volta de mig punt.

Fotografia de  l’any 1986. Autor : Narcís Puigdevall i Diumè, ( Camallera, 1928 + 1999)

Presenta un barri que tanca la zona de la porta d'entrada. El mur del barri presenta diverses espitlleres a la paret oest i sud. La porta d'entrada presenta una llinda decorada amb un cartutx, però sense inscripció interna.

havíem publicat de Santa Bàrbara de Pruneres :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/02/santa-barbara-de-pruneres-montagut-i.html

Confiem en que Santa Bàrbara,  portarà davant l’Altíssim la nostra sempiterna pregaria, Senyor , allibera el teu poble !!! 

SANTA RITA DE CÀSSIA. ERMITA DE VALLDEIX.MATARÓ. EL MARESME.

 

Avui en el món catòlic,  celebra entre altres, a  Santa Rita de Càssia, considerada la “mitjancera”  que aconsegueix coses impossibles i causes perdudes.  M’arribava avui la noticia de la concessió – desprès de més de dos anys -  d’una pensió NO CONTRIBUITIVA a una persona de 77 anys.  

També se la considera  com la protectora de les dones víctimes de violència domèstica,  i dels problemes conjugals, això en fa pensar que no compta amb gaire devoció a les files feixistes, filofeixistes, cleptofeixistes,......

Ens agradarà tenir noticia  de l’autor de l’ermita situada a la dreta de la riera de Valldeix,  a Mataró, dins una propietat particular, Can Miró, per on es pot entrar lliurement. Enclavada damunt una vil·la romana, la seva situació resta lleugerament més aixecada que la resta de construccions de l'entorn.

 

Llegia que fou reedificada l’any  1951, tal com resa en la placa de l'entrada, conserva els principals elements de la construcció de mitjans de segle XIX donat el tractament de l'arc, les finestres, el rosetó i les arcuacions, molt emprats en l'arquitectura historicista. En aquest sentit, l'historicisme de tendència neoromànica de l'arquitectura del segle XIX fou molt ben acollida i els seus recursos molt emprats en la reconstrucció de les obres d'origen eclesiàstic de la immediata post-guerra.

Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva, publica el goigs d’aquesta esglesiola :

https://algunsgoigs.blogspot.com/2017/11/goigs-santa-rita-mataro-maresme.html

Quan al topònim Valldeix, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), filòleg eminent amb un amplíssim reconeixement internacional, malgrat els esforços de tot ordre fets des del REINO per evitar-ho, ens diu:

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=45752

Avui a Barcelona,  des de primera hora del matí la plaça de Sant Agustí s’omple de parades de roses, estampes i espelmes que els fidels poden adquirir per oferir a la santa.

Es comptem per milers les persones que  acudeixen a l’església de Sant Agustí a venerar les relíquies de la santa i li porten roses, flor que recorda un dels miracles que se li atribueixen, el de fer florir els rosers de l’hort d'un convent a ple hivern.

https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/festes-i-tradicions/santa-rita

https://santaritasantarita.blogspot.com/2012/03/xxxv-les-ermites-de-santa-rita-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/02/santa-maria-del-pla-i-santa-rita.html

Confiem en que Santa Rita de Càssia portarà davant l’Altíssim la nostra sempiterna pregaria, Senyor , allibera el teu poble !!!

IN MEMORIAM DE LA CASA DE MARCOS ALONSO MENDIOLA. TIANA. EL MARESME.

 

 El Josep Toffoli Carbonell, publica una fotografia  amb aquest peu informatiu ; aquesta casa va ser construïda a l'any 1927 al carrer Galceran (avui 11 de setembre) cantonada amb un carrer encara en projecte (avui carrer Enric Borrás). Marcos Alonso i Mendiola, natural de Ezcaray (Logroño) va ser el promotor, i primer propietari ; i  Manuel Mujica Millán (Vitoria, España, 26 de maig de 1897-Mérida, Venezuela, 13 de febrer de 1963) l’arquitecte.

La casa, entre baixos, pis i torre totalitzava 163 metres quadrats.

 Enderrocada avui hi han pisos.

La Marisa Pb, comenta;  Quan era molt petita hi vivien uns senyors que es deien Woesner, Carlos i Otto, bon veïnat.

M’explicava  Josep Maria Toffoli Carbonell,  que  el cens de  l’any 1930, en que  s’assolien els 3805 veïns corresponia a Tiana i Mongat que eren aleshores un únic municipi,  apriorísticament  hi havia uns  uns 1900 per nucli.  Al 1933 Mongat es segregava de Tiana Sovint el creixement demogràfic  és l’excusa perfecta per “ justificar” la destrucció del Patrimoni immoble.

El clau religiosa però, diria que a Tiana, substituïen la devoció a la Marededéu de l’Alegria , pel culte pagà a Nuestra Señora de la Especulacion Urbanistica.

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/marededeu-o-santa-maria/

Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon -  el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al  seu ensenyament, a mi en té revoltat.

 

A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “  a por ellos “;   s’han acostumat a fer les seves maleses  amb plena consciència de la seva immunitat.

 

Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?

En la infinita  confiança en Déu, maleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.

 

IN MEMORIAM. CASTELLNOU DE BASSELLA. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA DELS PIRINEUS “ LA DESTIJADA”.

 

El Toni Selva  , publica una Postal del  poble de Castellnou de Bassella, editada pel Museu Boncompte, de Ponts, de visita, per cert, molt recomanable.

L’Enciclopèdia en diu ; antic poble del municipi de Bassella (Alt Urgell), des del 1999 submergit sota les aigües del pantà de Rialb

Pocs anys abans, la població, que el 1996 era de 44 persones, havia desallotjat el poble. Hom traslladà també el dolmen dit del Perotillo, i les restes de la necròpoli medieval exhumades el 1999.

 El nucli era situat a l’esquerra del Segre, a la part extrema d’un meandre, enfront de la Clua d’Aguilar.

De la seva església parroquial (Sant Simeó)  en depenien les de Bassella, Guardiola i Mirambell.

Al segle  XIX formà un municipi amb Aguilar de Bassella i la Clua d’Aguilar.

Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon -  el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al  seu ensenyament, a mi en té revoltat.

 

A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “  a por ellos “;   s’han acostumat a fer les seves maleses  amb plena consciència de la seva immunitat.

 

Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?

En la infinita  confiança en Déu, maleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.

IN MEMORIAM. CAPELLA LA SANT NIN I SANT NON DE LA TORRE DEL CANONGE. EL SABADELL QUE DESAPAREIX

 

El Feliu Añaños Masllovet, publica una fotografia de la Capella de la Torre del Canonge (Setembre 2008).

La capella, del segle XVII, resta separada de la casa.

Sobre la porta d'entrada hi ha una data:1745.

El lloc era conegut com a Togores Jussanes i es creu que es venerava a Sant Abdó i Sant Senén, coneguts popularment per Sant Nin i Sant Non, la pagesia catalana els va prendre com a patrons per a protegir  els conreus, de manera que quan la sequera era un problema i calia que plogués, encara avui és viva la dita: "Valga'ns Sant Nin i Sant Non i la Mare de Déu de Togores”

Fa mal als ulls la destrossa del Patrimoni Històric practicada de forma activa i passiva des de la dictadura feixista fins a l’actualitat.

Tenim  masses persones a les menjadores públiques, i alhora el seu “ manteniment” fa quasi impossible, atendre drets bàsics, com la justícia, la salut, els drets socials,...,  està clar que l’àmbit del Patrimoni, els rellisca d’allò més, oi?.

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2022/05/el-gobierno-mas-progresista-i-el-acceso.html

"Valga'ns Sant Nin i Sant Non i la Mare de Déu de Togores”