ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU. SERINYÀ. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

La Pilar Juanix retratava l’església Parroquial de Sant Andreu, al terme de Serinyà, a la comarca del Pla de l’Estany, la descripció ens diu ; d'origen romànic, és de planta rectangular i coberta de teula àrab a dues vessants. A l'interior s'estructura en una sola nau coberta amb una volta apuntada, reforçada per un gran arc toral que precedeix l'absis semicircular amb volta de quart d'esfera. L'església està construïda amb carreus escairats. Destaca la senzillesa de la seva decoració.

La façana principal presenta la portalada amb arquivoltes en gradació i és rematada amb una cornisa de pedra motllurada que descansa sobre carteles de pedra. La cornisa de pedra segueix a mitja alçada al llarg de les façanes laterals, degut a una ampliació en alçada posterior. L'absis presenta, a la part superior, arcuacions llombardes i un fris en espina sota la cornisa emmotllurada. La torre-campanar, de construcció posterior, és de planta quadrada i coberta a quatre vessants.

ELEMENTS: Pica beneitera de pedra grisa, composta per una semiesfera buidada i un peu, la base del qual sembla un capitell. El fust té dues motllures amb tor i cos acanalat. Al vas hi ha una ornamentació incisa molt primària, que recorda motius de pètals i fulles. Fa 103 centímetres d'alçada i 41centímetres de diàmetre. La porta presenta el forrellat de ferro forjat de 71 x 26 centímetres. La part més llarga acaba en un cap de serp. Les tres argolles són llises excepte la central, que té un dibuix incís de ratlles i ones. L'element que tanca dins el pany és d'una altra peça reforçada. Picaporta de forja de 16 cm de diàmetre. Consta d'una anella amb tres boles ovalades que als extrems tenen una motllura de mitja canya. Una de les boles està subjecta a la porta per una altra anella parellera a la del forrellat, que té una ornamentació de quatre ratlles incises. Al voltant un cercle amb forats trepats i vorejat amb semicercles.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE. VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Carreres publicava un ‘tomb fotogràfic’ per les esglésies parroquials de la Vall d’en Bas.

La descripció tècnica de Sant Esteve ens diu ; edifici religiós de grans dimensions.

L'entrada del davant és feta de pedra treballada i hi ha un arc de mig punt que conté una creu de pedra.

A la façana esquerra hi ha un altre portal de pedra treballada. A l'interior hi ha unes grans arcades estintolades en uns capitells amb motius humans i d'animals. Hi ha tres absis romànics, el central més gran. Presenta també cinc arcs de mig punt amb capitells ornamentats. Al voltant de l'església hi ha una paret de pedra. Pica baptismal es troba situada a l'entrada de l'església i és de forma troncocònica, no massa grossa; és de les d'immersió. Escultòricament destaquen tres cordons trenats amb gran alt relleu i amb direccions contràries. Dos permòdols situats en els murs interiors de l'església, un per banda. El del costat de l'evangeli representa una fera (llop o guilla) amb una llarga llengua que li penja de la gorga oberta. El permòdol del costat de l'epístola representa un cap d'home toscament treballat i agafada per una mà que continua amb un tros de braç. Per les característiques de l'escultura podria ser realitzada per un artesà de Majestats. La Pila baptismal està situada a l'entrada lateral, sota el cor. És de grans dimensions, d'un metre i mig de diàmetre i un gruix d'un pam. El seu estat de conservació és molt bo degut a la qualitat de la pedra. Els capitells es troben a la planta i davant l'absis. Tenen diferents motius: vegetals, animals i historiats. El treball és sovint arcaic i alguns fins i tot presenten una forma hieràtica.

El de la fotografia de l’any 1922, del Josep Salvany Blanch ; és una combinació de capitell historiat amb motius animals. Queda palès aquest arcaisme amb formes poc treballades.

EL DOLMEN DE SENTERADA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Aquest que retratava la Tuula Soini‎ es troba a la serra de Camporan, una mica més amunt de Cérvoles.

La denominació ‘del moro’ ve d’una desafortunada expressió del poble senzill, que reculava fins al temps de la conquesta àrab del nostre país, qualsevol troballa i/o monument.

Potser de forma inconscient verbalitzen així la convicció que des d’aleshores no s’ha fet res d’interès i/o importància , com expressió d’un infinit menyspreu a les elits polítiques estultes i corruptes , que sense interrupció es succeeixen en els GOBIERNOS DEL REINO DE ESPAÑA.

La descripció del meu estimadíssim diccionari català valència balear – en clar perill per l’odi que desperta en determinats àmbits politics - ens diu ; monument megalític compost d'una pedra plana posada damunt una o algunes pedres verticals; casellà dolmen. Demà els clapers i dòlmens que nostres mans alçaren, Atlàntida ii. Lo dolmen sagrat vetllava la sacerdotissa, Ruiz Poes. 18.

Etimològicament del baix bretó dol-min, ‘taula de pedra’; mot que formà l'arqueòleg Legrand d'Anny, a la darreria del segle XVIII, per a designar aqueixos monuments (BABL, ii, 90).

Ho va publicar per primera vegada, l'any 1862 , Joaquim Manuel de Moner i de Siscar (Aragó, 1822 —Aragó, 1907), altres esments es deuen a Josep de Calassanç Serra i Ràfols ( Maó, Menorca, 1902 —Barcelona, 1971), Joan Serra i Vilaró (Cardona, 24 de març de 1879-Tarragona, 27 d'octubre de 1969) l’inclourà en la seva obra ‘La civilització megalítica a Catalunya’ editada l’any 1927.

Els dolmens acostumen a trobar-se en llocs elevats, i això s’explica bàsicament per una raó que fins a darreries del segle XIX era obvia, els camins per qüestions de seguretat discorrien pels llocs elevats.

Els caçadors es desplaçaven seguint a les preses, el risc personal era molt elevat en la seva habitual tasca; atacs de besties i/o d’altres caçadors , cops, caigudes,... i de produir-se un desenllaç fatal, la possibilitat de traslladar el cos fins al campament no es contemplava en cap cas; l’enterrament sota un sostre de pedra, alhora que el darrer record pel company traspassat, atorgava una certa dignitat al traspàs.

Alguns defensen la construcció d’aquest monuments de l’època dels caçadors, amb el sistema que se suposa a les piràmides d’Egipte, fer un munt de terra, arrossegar les pedres, i buidar desprès la terra, deixant l’estructura tal i com ara la veiem; jo personalment em manifesto contrari a aquesta hipòtesi, ja que els caçadors no tenien eines per cavar la terra, ni per tallar arbres [per fer rodolar les pedres] , el que tenien sens dubte [ i ara no tenim ,dissortadament ] , a part d’un major vigor físic, es la consciència de treballar en equip; fins i tot els homes d’avui, en un nombre suficient, podrien aixecar pedres d’aquest pes i mides , i fer per arreu dolmens.

Com sempre, vosaltres amics lectors teniu la darrera decisió.

GIRONELLA. BERGUEDÀ. SABEU PERQUÈ EN DIUEN ‘LA PERLA DEL LLOBREGAT’ ?.

L’enciclopèdia ens explica que la part antiga de la vila s’alça a la riba esquerra del riu, amb cases esglaonades que s’enfilen per carrers estrets i costeruts. Algunes cases mostren encara elements medievals. El nucli es formà a l’entorn de l’església de Santa Eulàlia de Gironella, antiga parròquia i notable temple romànic, originàriament d’unes dimensions considerables. Al llarg dels segles sofrí importants modificacions, com ara l’amputació del braç meridional del transsepte, fet que alterà la primitiva planta de creu llatina, dissortadament també fou modificat l’absis semicircular, que actualment és poligonal, i fou cobert més tard amb nervis gòtics. El campanar s’alça com una torre sòlida de planta rectangular.

La recomanació per visitar-ho, com suggereix el Joan Costa Casalí amb la seva fotografia , es començant pel Pont Vell, tot admirant el mirall d'aigua del riu Llobregat al seu pas pel nucli urbà.

Etimològicament, el nom significa ‘ la petita Girona’

I respecte a la denominació - inexplicada – de ‘la Perla del Llobregat’

Trobàvem als diccionaris catalans ;

Allò que és perfecte, excel•lent, en el seu gènere.

Persona o cosa excel•lent, que avantatja les altres en exquisidesa.

Recordem – potser no caldria per la seva actualitat – que l’expressió ha desenvolupat també un sentit pejoratiu, així quan volem donar testimoni breu d’ algú que té un historial ‘llarg i brut’, diem ‘és un perla’, oi ?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’mail coneixercatalunya@gmail.com

EL MAGATZEM D’EINES ‘TRENTI’ DE LA FIGUERA, ADVOCAT EN TEMPS A SANT ISIDRE. TAGAMANENT, VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Llegia que l’edifici durant un període de temps indeterminat fou utilitzat com estable, i serví també de magatzem o cabana per les eines agrícoles de la mateixa masia , funció que sembla té encara avui.

No havia sabut identificar la fotografia en blanc i negre que publicava l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934), d’aquest edifici que es descriu en aquests termes ; de planta rectangular, d'una sola nau i de dimensions modestes, al cos principal s'hi afegí per la cara oest una estructura rectangular més reculada i coberta a una sola vertent que funcionaria com a sagristia.

El Joan l’havia fet- ara en color . anys més tard.

El sistema constructiu utilitzat és de pedra local lligada amb argamassa i la teulada a doble vessant i coberta amb lloses de pedra rogenca.

Els angles de l'edifici estan formats per grans blocs de pedra rogenca local, situats verticalment i que funcionarien com a reforç de l'estructura.

A la façana principal, la porta d'accés és rectangular i emmarcada amb carreus de pedra vermellosa; l’estructura
acaba coronada per un petit campanar d'espadanya, on s'hi veuen els espais on anava fixada una petita campana.

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911), en un fragment de la seva obra ‘ Per la Lola’ , filla d’aquesta casa a la que va conèixer en ocasió d’una estada acompanyant a Josep Pijoan (Barcelona, 1879 — Lausana, 1963), evoca de forma bucòlica – massa potser – aquells paisatges, als que no retornarà més.

De tant temps que no et sentia,

veu, veueta del Montseny,

gairebé no et coneixia.

Mes aixís que et sento dir

d'aquests plans i soledat,

la memòria m'ha tornat

d'aquell dia tan bonic,

quan me'n vaig anar amb l'amic

Pijoan costes avall

i tu et vares quedar dreta

—te'n recordes?— en un pla

prop d'una casa molt vella.

L'Arciset també era allà.

Quina tarda que era aquella!

Pro me'n vaig haver d'anar.

Jo aquí baix i tu aquí dalt,

cadascú ha anat fent sa vida.

La teva és la que més val.

Veus més cel i tens més sol

i vius més a poc a poc,

tens cada fruita a son temps

i cada cosa a son lloc.

Aquí tot va per extrems,

tot... o massa, o massa poc.

http://excursionismecientific.wordpress.com/2012/11/04/sant-isidre-de-la-figuera/
http://www.endrets.cat/text/598/per-la-lola-fragment.html

SANT CRISTÒFOL/CRISTÒFOR/MENNA DE MONTEUGUES. ELS SOTS FERÉSTECS. FIGARÓ. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

No he tingut – encara – ocasió de visitar l'ermita de Sant Cristòfol/Menna de Monteugues , manllevava doncs una fotografia de http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/_Romanic.htm

L’ermita es troba en un collet prop del límit del terme municipal del Figaró per l'extrem de migjorn, entre els masos dels Valls i Plans, en una cota de 675 metres.

S'hi accedeix per una pista d'uns 3 Km que surt del cantó de llevant de la carretera de la Garriga a la N-152, Km 39 després de les indústries Sati; també des del Figaró a través de Can Plans i direcció el collet i la creu de Can Plans , i per Vallcàrquera des de Dosrius per una pista poc accessible.

La descripció tècnica ens explica que és una capella d'una sola nau, coberta amb volta de canó, i amb dos arcs torals apuntats que semblen posteriors a la construcció del temple. A llevant l'encapçala un absis d'eix desplaçat respecte de la nau i tres arcs en gradació que formen un ampli presbiteri. A l'exterior de l'absis resten encara unes arcuacions mig esborrades pels arrebossats i les emblanquinades i una enguixada cobreix la volta de quart d'esfera de l'absis i els arcs en gradació. Els murs laterals i de ponent tenen un gruix d'1,5 metres el que fa suposar que foren refets per reforçar la volta, tot i que al mur de la façana de migdia hi ha dos contraforts que en contraresten el desplom. A l'exterior de l'absis resten encara unes arcuacions, mig cobertes pels arrebossats i les emblanquinades successives. Tot l'aparell, de fet, resta molt amagat, però el poc que es pot veure és de carreus ben disposats. La porta de la façana sud està formada per una arcada de dovella senzilla, sense cap altre element. A la façana de ponent hi ha un campanar de cadireta que pertany, com la nau, a una època posterior.

L’ edifici es troba situat sobre un petit turó i tancat per un petit recinte situat a l'espai d'accés i adossat a la mateixa capella.

Figaró-Montmany conserva encara el caràcter ‘feréstec’ , que descrivia Raimon Casellas i Dou (Barcelona, 7 de gener de 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 2 de novembre de 1910), en la seva obra ‘Els sots feréstecs’ l’any 1901.

FERÉSTEC, -ÉSTEGA adj.
|| 1. Salvatge, indòmit
| 2. Esquerp, retret del tracte dels homes; allunyat de la gent
| 3. Que fa feredat

Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

ESGLÉSIA DE SANTA ANNA. BARCELONA.

La Mei Garcia retratava la façana de l'església de Santa Anna de Barcelona que es troba en un espai clos i enjardinat, darrera de la plaça de Catalunya, en origen era de planta de creu grega amb absis rectangular.

La descripció tècnica ens explica que els murs són gruixuts, amb els carreus ben tallats i unes finestres allargassades i primes. Cap al 1300 s'allargà la nau, que es cobrí amb volta ogival, mentre que el transsepte i l'absis conservaren la volta originària de canó apuntat. En aquest moment també s'obrí el portal gòtic, situat a l'extrem del braç sud del creuer. El cimbori, començat al segle XV i que restà inacabat, fou refet després del 1936 amb rajol. A l'esquerra del portal hi ha l'antiga capella de Tots els Sants, del segle XIII, que avui és presidida per una Pietat del pintor Pere Pruna i Ocerans (Barcelona, 4 de maig de 1904- Barcelona, 7 de gener de 1977)

La ‘casa’ té una llarga història : http://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02anna.htm