ESCORXADOR DE SANTA COLOMA DE QUERALT.

En la passejada subsegüent al dinar esplèndid que havíem fet el Josep Olivé i Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, ens arribàvem fins al carrer de la Indústria, 16. Volia retratar un edifici de façana feta amb pedra del país i totxos massissos al voltant de les obertures i en els acabats, sòcols amb pedres grans i simètriques i petit revestiment de ceràmica sota els dos finestrals situats damunt la porta.

En les primeres dècades del segle XX va exercir com Escorxador Municipal [ edifici o corral on els carnissers maten i escorxen - treure la pell i la budellada a un animal, per poder-lo menjar - els animals destinats al consum de la població].

Llegia que en l’acta del 10-03-1912 de l'Ajuntament de Santa Coloma s'adjudiquen les obres de construcció al contractista local Magí Claramunt – ens agradarà tenir coneixement del segon cognom a l’email coneixercatalunya@gmail.com - , per 19.750 pessetes / 118,70 € - valoreu l’estultícia infinita dels nostres politics, comparant només aquestes dades - . El Batlle de Santa Coloma de Queralt era l’Antoni Vives i Maixens; i l’encarregat de l’escorxador quan va entrar en servei al desembre de 1913 era el Francesc Duch i Esplugues.

Per la senzillesa d’aquesta estructura pensem que no hi va intervenir cap arquitecte i/o enginyer, i que l’obra s’ha d’adjudicar en qualitat de mestre d’obres al Magi Claramunt i...

No sembla tenir cap destinació especifica en aquests moments.

LA CASA FORTA DEL ‘TURÓ GENTIL’. MALGRAT . CERVERA. LA SEGARRA. CATALUNYA

El Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, pujavem des de l’església de Santa Maria, fins dalt de ‘turó gentil’; el poble, ‘ de pessebre’ en paraules del Josep, es troba a la dreta del Sió, Cervera, quasi al davant de la Prenyanosa, que se’ns fa perfectament visible.

El castell de Malgrat és esmentat l’any 1078, dins el comtat de Berga, en la venda d’un alou que hi posseïen Joan Oromir i la seva muller Adelaida.

Al principi del segle XII el seu propietari Berenguer Ramon el llegà a Santa Maria de Solsona, i l’oncle d’aquest, Vidià Pere, confirmà la donació el 1104 per a després de la seva mort. Solsona mantingué litigis amb Vidià i també amb els Puigverd i amb altres sotsfeudataris (els Malgrat, els Pujalt o els Cervera).

La seva jurisdicció anà sempre molt lligada a la de la Prenyanosa, i sovint els fogatjaments són conjunts.

L’any 1396 Solsona adquirí de Ponç de Ribelles el mer i mixt imperi sobre tots dos llocs.

Avui més que un ‘casal renaixentista’ el que veiem és un modern edifici vestit de pedra, que difícilment reconeixeria el Princep Abdalà Qudai, Vali del castell de Maldà , i senyor de la Segarra.

EL PATRIMONI DESCURAT DE MANRESA; LA CASA LLISSACH.

El Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés fèiem un tomb per Manresa – en calen molts per conèixer aquesta ciutat - , em cridava l’atenció, malgrat l’estat d’incúria i abandó, la dita casa Llissach situada entre els carrers de les Piques i d’Alfons XII, fent cantonada amb la plaça que duu el seu nom.

Llegia que va ser construïda pel mestre d’obres Lluis Antoni Calvet l’ any 1885, per encàrrec de la família Llissach, nissaga que formava part de la petita noblesa ciutadana del segle XVIII – ciutadans honrats -, com els Torres de Bages o Argullol, i quer tenia extenses propietats a Santpedor.

La Fundació Llissach, vinculada al bisbat de Vic, va vendre l’immoble als actuals propietaris i, malgrat la solidesa de les seves parets, l’edifici es troba en un estat deplorable.

La Maria Àngels Mas Pinto, que va ser regidora d’ Urbanisme de Manresa, confiava que la inclussió a l’annex del Catàleg del Patrimoni Protegit en garantiria la pervivència.

Malgrat la catastròfica situació financera del REINO DE ESPAÑA , derivada al ensems de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques, fan témer per la conservació del Patrimoni Històric. Màxim quan s’han adoptat mesures restrictives dels drets ciutadans tant elementals i bàsics com; la salut, l’educació, l’habitatge, el treball, i el cèrcol als més febles i desvalguts- particularment a Catalunya - ha esdevingut pràctica habitual.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL RELLOTGE DE SOL DE LA RECTORIA DE SANT FELIU DEL RACÓ

Ens portava fins a Sant Feliu del Racó una circumstància de caire familiar, que em donava ocasió de retratar el rellotge de sol de la rectoria, tractant-se d’un edifici religiós llegir la més tradicional de les llegendes em semblava lògic i normal :

L’enciclopèdia de ‘Barcelona’ explica d’aquest indret ; el poble de Sant Feliu del Racó és a la dreta del Ripoll, uns 2,5 quilometres aigua amunt del poble de Castellar del Vallès , al peu dels darrers contraforts orientals del massís de Sant Llorenç del Munt.

L’església parroquial de Sant Feliu, té com a copatrona santa Quitèria

LA PLAÇA MAJOR DE SANTA COLOMA DE QUERALT.

Havíem dinat el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, i com mana la tradició anàvem a fer un tomb per Santa Coloma de Queralt, començàvem per la Plaça Major , que té forma trapezoïdal, més ampla a la banda de llevant, i que va estrenyent-se cap al Portal de Cervera, on es converteix en un estret corredor. La plaça va ser porxada des de molt antic com ho mostra un document de 1390.

Podem veure-hi porxos de diferents èpoques i en diferents estats de conservació; alguns pilars són monòlits i molt rodons i altres són més quadrats o elaborats amb diferents carreus de pedra; alguns porxos són arquitravats, altres amb arcada de mig punt i altres amb arc apuntat. Els porxos que s’han pogut conservar, s’anomenen també com “les voltes”.
Cal destacar les balconades de ferro forjat que decoren les façanes d'algunes cases (segle XVIII).

A la part on s’estreny fins a arribar al portal de Cervera hi havia l’antic hospital de Santa Magdalena, documentat des del segle XIV , fundat però probablement a finals del XIII.

L’any 1922 ( primer feixisme, Dictadura de Primo de Rivera ) es va traslladar la façana gòtica al Pati del Castell.

L’any 1942 ( segon feixisme, Dictadura de Francisco Franco ) l’Ajuntament procedia a la pavimentació en formigó del centre de la plaça i, un any més tard, al 1943, s’hi va col•locar la Torre del rellotge, que va desaparèixer l’any 2001 ( democraciola parlamentaria ), quan es va procedir a formigonar tota la plaça a peu pla, com a conseqüència de construir un pàrquing subterrani.

Només trobava una fotografia – sembla que propietat del Consistori municipal – amb un resolució molt baixa.

CAN FORRELLAT A CASTELLBELL I EL VILAR. BAGES

No sabia trobar el Catàleg de Patrimoni de Castellbell i el Vilar, tampoc cap dada pel que fa al sistema d’informació de la Generalitat de ‘Barcelona’, i em semblava estrany tot plegat, atesa la importància del que suposo ‘ l'antiga destil•leria d'alcohol de Can Forrellat, de Castellbell i el Vilar’.

Ens agradarà tenir noticies de la història dels que encarregaven a l’arquitecte Alexandre Soler i March (1874 - 1949) - que malgrat ser nascut a Barcelona, per circumstàncies derivades de la situació de la guerra civil carlista (1872-1876) que va tindré una especial incidència en les poblacions i comarques de l’interior del Principat, motivant la migració temporal de moltes famílies, és considerat un arquitecte manresà -, aixecar l’edifici de la destil•leria d'aiguardent San Gerónimo. Actualment, encara pertanyen a la família Forrellat i són els obradors d’Enric Rovira xocolaters.

http://www.enricrovira.com/enricrovira/Enric_Rovira_-_Francesc_Forrellat.html

Ho enviaré també a : mail@enricrovira.com

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Els pares de l’ Alexandre Soler i March, tenien el domicili conjugal al bell mig de Manresa, a la Plana de l’Om, i en aquesta ciutat estan documentades les arrels familiars des de segles enrere. L’any 1873 però, tota la família es va traslladar a Barcelona, a l’Hotel Peninsular del carrer Sant Pau, lloc on Alexandre Soler i March neix el 24 d’abril d’aquest mateix any. L’any 1876, es tornen a traslladar a Manresa, creant així els estrets vincles familiars i, més tard professionals, que tindrà amb la ciutat de Manresa i la comarca del Bages.

ESGLÉSIA D’AGUILÓ, ADVOCADA A L'ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDÉU, MAL DITA SANTA MARIA. SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ

El REINO DE ESPAÑA ha estat sempre amb ‘ números vermells’ , i una de les sortides recurrents , enlloc de tallar la corrupció i/o reduir la ‘màquina politico-administrativa’ estatal, el veritable ‘forat negre’ d’aquest model econòmic, ha estat la disminució del nombre de municipis, que passaven d’uns 11.000, a una mica més de 9.000 a finals del segle XIX, per aplicació de la Llei municipal de 1845 – i les successives reformes - que exigia la presència d'un mínim de 30 veïns al municipi (uns 150 habitants) per conservar l'ajuntament.

Els avantpassats dels que avui tornen a presentar aquesta ‘concentració com un avenç - José Posada Herrera, Ministro de la Gobernación de Isabel II -, no aconseguien fer quadrar els comptes públics; normalment això de retallar la xocolata del lloro, ja té aquestes conseqüències, però assolien el propòsit ocult d’aquesta disposició legal, que no era altre que esborrar la petita història d’aquells nuclis de població; recordeu ?. Qui per la història, per la identitat.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-daguilo-santa-coloma-de-queralt

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5297

https://www.youtube.com/watch?v=GQJOrZMpUUM

Això succeïa entre molts altres lloc, al poble d’Aguiló, que passava a dependre de Santa Coloma de Queralt. Enlloc trobava cap explicació del perquè a darreries del segle XIX - apareix la data “1888” en un dels arcs de mig punt que emmarquen les campanes - calgués fer quasi de cap i de nou l’església parroquial  , advocada a l'Assumpció de la Marededéu, mal dita Santa Maria, per l'església herètica del REINO DE ESPAÑA . El Concili d’Efes de l’any 431 va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge. «Mare de Déu» (Theotokos)

Hom pensa sempre en els diners d’Amèrica ( del comerç /espoli de les colònies )

Depenen d’aquesta església les capelles de Sant Vicenç, Sant Miquel de la Portella ( la portada, potser l'element més destacat ha estat arrencada i robada ) , Sant Joan Baptista de la Pobla de Carivenys ( va ser enderrocada l’any 1901, i substituïda per un nou temple) i Sant Pere de les Roques ( edifici de nau única coberta amb volta de canó i capçada amb un absis semicircular, sota el qual hi ha una cripta. Actualment la nau està enrunada però es conserva la part de l'absis i el cimbori amb cúpula sobre trompes).

El Josep Olivé Escarré  ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + 6 de maig de 2019 ) , i l’Antonio Mora Vergés ( L'Argentera, el camp jussà de Tarragona, 1 de gener de 1951 ) , ens alegràvem infinitament de poder saludar una persona que treballava en tasques de reparació d’un immoble.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard. 

Com bé deia el Venerable   Antonio Gaudí Cornet,  «Amb els castellans, no ens hi entendrem mai».

L'associació - forçada -  amb el REINO DE ESPAÑA ha estat MOLT negativa en tots els aspectes, també, també, en l'àmbit religiós en el que s'havia produït una simbiosis entre l'Església i el poble, recordeu que aqui dèiem escolans  - els que van a l'escola-  als que al  REINO anomenaven   MONAGUILLOS. 

El mal no sempre ve d'Almansa, el llenguatge  xaró groller, inapropiat, deliberadament inculte, que sovinteja en la programació de les televisions en llengua castellana, en programes on persones de dubtosa honestedat, formació i/O intel·ligència, opinen de tot i de tothom, comença a traslladar-se a la televisió en llengua catalana

 Que la Marededéu,    Sant Antoni de la  Sitja,  i tot l'estol celestial ,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels colomins,  pinetencs , sorencs ,  urgellencs ,   montclarencs ,  figuerencs ,  pontarrins ,  ,  pallaresos , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders , viatgers de Rodalies de Catalunya ..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA. 

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern