SANT ANDREU D’AGUILAR. BAGES. CATALUNYA

Lluís Bonet i Garí (el Cros, Argentona, Maresme 1893 - Barcelona 1993), i el seu fill Jordi Bonet i Armengol (Barcelona, maig de 1925) , foren els autors del projecte , que amb la col•laboració dels veïns s’alçava l’any 1949 pel mestre d'obres Joan Muns i Soler. L’estació del ferrocarril havia començat a donar servei el 30 de maig de 1860, i això va ser determinant per escollir la nova ubicació. El feixisme va nacionalitzar els ferrocarrils, però contrari com era -i és - al progrés, la modernitat, i el benestar de les persones, va anar deixant caure una rere l’altra, la major part de línies fèrries.

L’església històricament estava dalt del turó al costat del Castell, i quasi en runes l’any 1796, desprès de considerar la possibilitat de traslladar-la al pla, es refaria ‘Ad pompam vel ostentationem’ l’any 1836, per ser definitivament derruïda l’any 1936, en els dies foscos del genocidi contra Catalunya.

El culte es va traslladar a la Capella de Sant Miquel al peu de la muntanya del castell.

La descripció tècnica ens explica . Església de planta rectangular amb absis de planta quadrada i dues capelles laterals per banda. La torre del campanar, de planta quadrada, es troba situada al costat nord de l'església.

Els murs de l'església són fets de pedra, de molt bona qualitat, i que en la major part fou portada des de l'antiga parròquia, situada a l'indret del castell, ara en ruïnes.

L’apòstol Andreu, va ser primer bisbe de Bizanci, un càrrec que finalment es convertiria en el Patriarcat de Constantinoble .

l'Església Ortodoxa Grega , considera Andreu la màxima autoritat, al nivell que té el seu germà Pere per a l'Església Catòlica Romana.

Per intercessió de Sant Andreu, reiterava la meva pregaria a l’Altíssim; Senyor, allibera el teu poble.

EL PENSADOR DE FALS. FONOLLOSA. EL BAGES

És el Josep Olivé i Escarré, assentat a la porxada de la rectoria de l'església de Sant Vicenç de Fals, que forma part d'un conjunt arquitectònic més complex, que aprofitant la carena del turó, en direcció a llevant es composa d’una torre, una casa de planta baixa i primer pis, a través de la qual es fa l'accés a la torre, la rectoria i l’església.

Al darrera seu la imatge de la segona torre, a l’altre costat del torrent de Fonollosa, que discorre entremig de les dues.

No té cap record significatiu del primer feixisme que s’acabava l’any 1930 , amb la mort el 16 de març a París, del Dictador , Miguel Primo de Rivera Orbaneja .

Se li fa indestriable el brevíssim període de llibertat de la II República, al que seguia l’episodi del genocidi contra Catalunya 1936-39, i la victòria brutal del segon feixisme.

Sonen novament músiques molt velles, el Movimiento, el Jefe Nacional , los Jefes Provinciales, los Jefes Locales,...

Deu ser veritat que no n’hi ha dos sense tres, i no hi ha quart dolent, ...

El sol s’acomiada de Fals.

CASA CONSISTORIAL D’ARTÉS

Desconegut, el millor arquitecte que han vist els segles – i per descomptat el més treballador de tots, se li atribueixen més de la meitat dels edificis d’interès, públics i privats de Catalunya – aixecava al voltant de l’any 1907 l’edifici de l’Ajuntament d’Artés, a la comarca del Bages. El cens voltava les 2.300 ànimes, i costa de creure’s que ningú s’adonés que s’aixecava aquest edifici, ni tampoc que cap dels que hi treballaven tingués relació amb Artés. També se’ns fa difícil creure en l’ innocència de la Infanta, i amb la darrera sèrie d’errades – fins a 13 transmissions patrimonials -, i de grat o per força ens ho hem d’empassar, dels banquers i politics, millor no en dic res, oi ?.

La descripció tècnica ens diu : Edifici civil destinat a Casa de la Vila, format per un gran espai rectangular cobert a dues aigües. La façana, orientada a migdia, està formada per un cos central rematat per un frontó triangular i flanquejat per dues ales laterals de la mateixa alçada. El cos central està presidit per una porta adintellada que marca l'eix de l'edifici amb pilars a banda i banda amb capitells corintis. Al damunt de la porta, en la planta pis, hi ha una balconada amb una finestra també emmarcada pel mateix tipus de pilars i coronada amb un frontó triangular. En el frontó de coronament, presideix l'escut ‘tradicional’ de la vila.

Els cossos laterals estan acabats amb una balustrada, les obertures són simètriques i totes coronades amb frontó.

Ens agradarà saber les dades biogràfiques del mestre d’obres, arquitecte i/o enginyer responsable d’aixecar aquest edifici, a l’email coneixercatalunya@mail.com .

L’any 1993 ‘ des de la terra de la fantasia ‘ s’aprovava l'escut oficial ‘modern’ d'Artés que té el següent blasonament:

Escut caironat quarterat: 1r. i 4t. de gules, una clau d'or posada en pal amb la dent a baix i mirant cap endins la del 1r. quarter i cap enfora la del 4t.; 2n. i 3r. d'or, un bàcul de bisbe de porpra posat en pal; ressaltant sobre el tot de la partició una creu plena de sable. Per timbre una corona mural de vila.

La creu central és el senyal tradicional de la vila, i les claus i els bàculs al•ludeixen al fet que Artés va pertànyer als bisbes de Sant Pere de Vic.

CASA FORTA DE CASTELLMEIÀ. LLOR. TORREFETA I FLOREJACS.LA SEGARRA INFINITA

Pujàvem fins aquest turó el Josep Olivé Escarré, i l’antonio Mora Vergés, desprès d’admirar-nos – una vegada més – del que no em canso de definir com ‘ infinit’ en relació a la Segarra, retratava aquest edifici de grans dimensions, des de prop des del pla de l’església de Nostra Senyora de la Llet.

A la façana nord, hi ha l'entrada principal, a la part dreta, a prop de la torre. Entrada amb arc de mg punt adovellat i escut heràldic a sobre. A la seva esquerra, hi ha una finestra, més a l'esquerra hi ha una entrada rectangular amb llinda de pedra, i a l'extrem de la façana, una entrada antiga, que s'hi accedeix per graons. Al pis superior hi ha quatre finestres amb àmpit i motllura. Al següent n'hi ha un altra amb motllura.

A la façana sud, hi ha tres grans finestres amb motllures. A la part superior, hi ha diverses obertures de formes diverses. A la part dreta, hi ha un gran contrafort, i a la part esquerra, hi ha una torre semicircular, amb una finestra amb àmpit i diverses petites obertures. Adjunt a l'esquerra, hi ha un mur que la conecta amb la torre principal, de dimensions més grans i amb diverses obertures, i una entrada rectangular moderna.

A la façana est, hi ha diverses finestres amb àmpit repartides per la façana, i dues obertures quadrangulars a la part superior. Davant de la façana est, surt un mur perpendicular, on a l'interior hi ha una patí on hi ha unes arcades.

Retratava també l’esglesiola, de la que havíem fet ja una crònica, en ocasió d’una visita de l’Ángela Llop Farré.

CANÒNICA DE SANT MIQUEL DE LA SEU D’URGELL

La primera església de Sant Miquel, dotada pel bisbe Sant Ermengol en el seu testament el 1035, fou seu d'una canònica que el 1122 es reorganitzà sota la regla augustiniana i la direcció d'un prior. Per raó de la decadència de la comunitat i la ruïna de l'església, fou suprimida pel bisbe Guillem de Montcada (1294-1308), que uní els seus béns a la canònica catedralícia que s’havia reformat adoptant també la regla agustiniana.

Antigament era dedicada a Sant Pere, i va rebre la segona advocació, de Sant Miquel, quan la capella d'aquest nom que era situada vora el portal de Cerdanya va ser donada als dominicans.

L’Església de Sant Miquel (antigament dedicada a Sant Pere, Segle XI) és l’única conservada del conjunt catedralici de quatre temples bastit a inicis del segle XI pel bisbe Sant Ermengol. La seva construcció segueix les fórmules de l’arquitectura del romànic Llombard, amb alguns detalls d’originalitat, com les singulars finestres del transsepte.

La capçalera amb tres absis i transsepte – que ja cridava l.’atenció del Josep Salvany Blanch, l’any 1916 - és la original romànica, mentre que la nau ha sofert diverses modificacions, com l’afegit dels arcs de diafragma al segle XIV o la reconstrucció total del mur sud en la restauració del 1971-72.

La capella amb porta al claustre té planta de creu llatina, orientada a Llevant i coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals. La nau es tanca per orient amb un absis i dues absidioles, tots amb arcuacions llombardes a l’exterior.

L’Església va ser restaurada sota la direcció del Arquitecte y Director Tècnic de la Antigua Dirección General de Arquitectura del Ministerio de la Vivienda, Francesc Pons-Sorolla i Arnau (1917 – Madrid, 5 de Març de 2011).

Rosa Ventura Cutrina

LA BELLA TORRE VELLA DE LA COLÒNIA PONS DE PUIG-REIG

Anàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, en el que li havia ‘venut’ com una sortida de ‘colònies’, i desprès d’admirar-nos davant de l’església de Sant Josep, ens endinsàvem pel camí de terra que mena fins al Bosquet de Cal Pons, on trobem a la zona central, la Torre Vella, construïda a l’any 1885, en la mateixa època que la fàbrica i els pisos de la colònia, i de la que malgrat no tenir constància escrita de qui en va ser l’arquitecte, pensem que en té mols números , el Josep Torres i Argullol (Sallent, Bages, 1850? —Montevideo, 1909) , autor de l’església de Sant Josep de la Colònia Pons , i del i nou temple parroquial de Sallent, d’estil neogòtic , les obres del qual s’iniciaren pels volts de 1885.

La fitxa tècnica ens explicà que l’edifici de planta quadrada amb un cos que sobresurt en alçat i en planta, consta de 225 m² repartits en els dos pisos, golfes i soterrani.

La façana principal dóna a migdia i té una doble escalinata que condueix a l’entrada, mentre que a ponent hi ha l’entrada a nivell del carrer. L’exterior és totalment arrebossat i els únics elements decoratius es redueixen als marcs de portes i finestres, que són de totxo. Els caps de les bigues de la barbacana són remats amb formes esfèriques, que recorden l’estil gòtic. A l’interior les parets són decorades amb sanefes geomètriques, mentre que als sostres s’hi troba una sèrie de temes vegetals de guix.

La quasi total absència de sorolls et permet pensar que estàs a l’Arcàdia, però la memòria ens recorda que això era el centre de l’Avern.

EL CEMENTIRI MUNICIPAL DE SANTA COLOMA DE QUERALT

Visitàvem el Josep Olivé i Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, el Cementiri Municipal de Santa Coloma de Queralt; no hi ha curiosament cap ‘fitxa tècnica’ que ens expliqui la història d’aquest fossar que calia aixecar a darreries del segle XVIII, com a resultat del creixement demogràfic que va portar a edificar els ravals exteriors de la muralla, això va fer traslladar – una vegada més - el cementiri, en aquella ocasió al camí d’Aguiló, on es troba actualment.

L’ indret traspua pau, serenor, ordre.

El primer cementiri estava dins del clos de la vila, envoltant el temple romànic de Santa Maria, que va ser substituït per l’actual edifici gòtic ( segles XIII-XV).

El segon cementiri de la vila, s’instal•là fora de les muralles, en un lloc molt proper a l’església, que es coneixeràs desprès del trasllat del fossar i fins a mitjans del segle XIX, com Raval del Cementiri, després s’anomenarà Plaça Nova.
Durant la segona república portà el nom de Plaça de Santiago Rusiñol.

L’any 1939, després de la Guerra Civil – trobo més encertada l’expressió ‘ genocidi contra Catalunya ‘ - , l’ajuntament li imposà el de Plaza España; ens expliquen que curiosament però , és coneixia més, com Plaça dels porcs, ja que fins a mitjans del segle XX, cada dilluns hi havia mercat d’aquests animals.

Avui se la coneix com Plaça del Portalet.