dimarts, 21 d’agost del 2012

PARC I FONTS DEL LLEDÓ. BERGA.


Aprofitant el marc de les activitats organitzades per l’Ajuntament de la ciutat amb el nom de”Berga viu l’estiu” vam assistir dissabte a la tarda a la ruta guiada de Poesia.

Vam trobar-nos en la plaça on hi ha la font amb els seus tres brocs rajant i convidant-nos a refrescar-nos a causa de la xafogor que encara feia a les 6 de la tarda.
Guiats per la mà mestra del Toni Gol vam iniciar el recorregut per els diferents indrets del parc. En cada una de les parades en Toni ens donava una explicació de la creació del parc. També s’afegiren a explicar-nos records de joventut persones que coneixen el parc com una part de la seva infància i joventut. El Toni en cada un dels llocs ens recitava poesies de diferents autors amb la seva bona dicció i modulació de paraula que fa entenedores la poesia més complicada.

Vam conèixer els diferents racons com: l’estany actualment sec, el tauler de escacs i la zona infantil. Un dels punts de parada dignes d’especial menció va ser l’auditori o amfiteatre a l’aire lliure amb capacitat per aprox. 1000 persones on en ocasions s’ofereixen diferents espectacles. Una bona tarda per l’esperit i les idees.
Ara una breu explicació extreta del mateix panell d’informació de l’entrada del parc.

A les set portes d’entrada a la ciutat de Berga cal afegir-n’hi una altra oberta en aquest punt, el portal de Lledó, mitjançant el qual s’accedia a les feixes dels Pedregals.
El 26 i 27 de març de 1873, els infants carlins don Alfons de Borbó i donya Blanca varen coordinar l’atac a la capital berguedana des de les feixes altes dels Pedregals, i posteriorment es traslladaren a Fumanya des on iniciaren el bombardeig al castell de Sant Ferran. A llarg d’aquesta Tercera Guerra, les partides carlines varen utilitzar diverses vegades aquesta portalada per accedir i atacar la vila a través del callissot del Lledó.

Actualment hi trobem el parc més gran de la ciutat, té una extensió d’unes tres hectàrees. Les diferents espècies d’arbres i plantes són com un jardí botànic de la flora berguedana.

Compta en jardins a diferents nivells, l’auditori, fonts i places, un estany... S’inaugurà l’a. 1983 i en el seu disseny es potencia la permanència i la recuperació d’aquells elements que des de sempre l’havien caracteritzat: la font, els pilars d’entrada amb el xiprers i els pollancres.
L’obra és el resultat del treball de diferents arquitectes: el projecte inicial és de Cèsar Frago i els responsables de portar-lo a terme foren Josep M. Claret i Agustí Costa.

Malgrat aquestes explicació és una còpia de la trobada a l’entrada del Parc a tots gent del poble i foranes ens costa a vegades llegir el diferents panells.

Un Parc força agradable de visitar malgrat les deposicions del gossos no recollides, llaunes o vidres, i certes pintades que no són mostra de cap mena de cultura.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 19 agost 2012.


dilluns, 20 d’agost del 2012

POBLES ANDALUSINS.


Apunts de Vacances

Pobles de carrers retorçats i sense voreres amb cases emblanquinades amb cal. Carrers estrets, pavimentats amb còdols de diferent mida com un entapissat de pedra lluent.
Brolla l’aigua en la font de la plaça i el seu soroll apaigava un instant la sensació de calor.
Els “llanos” en diferents escuts en moltes portes. Aquesta costum com moltes altres semblà que també ha desaparegut, com en els nostres pobles. “Fer petar la xerradeta” al caure la tarda a la porta de casa ha mort portada pel televisor i la vida moderna.
El campanar de l’església sobresurt clarament de les teulades i les campanes ressonen en la contrada cridant al feligresos a missa.
Les esglésies de grans dimensions sobretot per la mida de molts pobles, com diu l’amic Antonio, els diners d’Amèrica que van entrar pels propers ports va permetre la seva construcció.
Malgrat tot la pedra és desgastada pel pas dels anys, com els diners d’aquells tresors d’ultramar. Com oblidats són la majoria dels que els van portar.
La plaça de l’Ajuntament plena de cotxes. El sistema, el de sempre, la majoria de gent es coneix i si és necessari s’avisa al veí. També els municipals posseeixen aquesta filosofia de la tolerància.
Travessar la plaça 40 m. mal comptats sota un sol justicier esgota l’esforç humà. La cervesa, la clara o altre beguda refrescant i a més el petit detall del “tapeo”(molts vegades quatre olives mal comptades) alegren la intolerància solar.
A la tarda en plena canícula ni borden els gossos aplacats com els humans per la calor. Només els esclaus de la feina treballen i si pot ser a l’ombra. En despertar la vesprada torna a moure’s els carrers i places de la població.

Pobles on resideix gent gran que esperen el cap de setmana per veure la família.

Gotes del viure andalusí, com l’aigua de la font que alegra l’ambient.
Sol de justícia que cau durant el dia per desesper del vianant.
Cau la vesprada, la vida retorna al carrer i la fresca calma l’esperit.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 26 agost 2012.

diumenge, 19 d’agost del 2012

MIRADOR DEL ROC DE LA LLUNA. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ SOBIRÀ.


Petita crònica de la visita al Mirador del Roc de la Lluna en un dia pletòric de sol. El mirador va ser construït per ICONA en la Serra de Catllaràs.
Les muntanyes de Catllaràs són encara poc freqüentades, malgrat el dia de la nostra sortida, deu n’hi do els cotxes que hi vam trobar. Boscos de pins negres i avets omplen el seus indrets, com també prats i senders. Caminar pel seu entorn ens sedueix per l’encant de les coses belles i tranqui-les.
Després de deixar enrere el Santuari de Falgars i el Xalet del Catllaràs continuarem per la mateixa pista de terra i rocs fins el collet Fred (1458 m.). A la nostra dreta prenem la desviació, entre arbres de verd clar o fosc segons el sol acarona les fulles, que ens porta en breus minuts fins la part baixa del Mirador. Hi ha una zona de picnic bastant oblidada potser la causa és la font què és seca.
Des d’aquest punt s’aixeca una escala feta en la mateixa terra i amb baranes, llàstima que quan es van construir no es treballés encara amb fusta tractada. Les branques de fusta presenten zones corcades i l’escorça salta en tires.
Poc després érem dalt del mirador artificial (1494 m.) i la visió del Prepirineu i Pirineu s’obria en ampla panoràmica davant nostre. Girant 360º s’albiraven els cims de Taga, Montgrony, Puigmal, Puigllançada, tosa d’Alp, Moixeró, Cadí, Pedraforca, Gallina Pelada, etc. Rere nostre el Joc de Pilota i la Moreneta eren llocs amb nom propi.
Un lloc de grat recordar i una taula d’orientació de ceràmica en bon estat, cosa molt d’agrair.
No m’ha estat possible trobar dades de construcció ni el perquè del nom. S’hi ha algú que pugui pal•liar aquest manca de dades li agrairem per fer-ne esment.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 16 agost 2012.

dissabte, 18 d’agost del 2012

XALET DEL CATLLARÀS. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ SOBIRÀ.


Petjades gaudinianes

Aquest cop seguint el nostre afany particular de conèixer nous indrets en acostàvem al Xalet de Catllaràs.
Aquesta construcció ha estat recentment reconeguda com pertanyent al genial arquitecte Gaudí i actualment encara no hi ha cap document que demostri la seva autoria. La seva primera referència la trobem en l’informe publicat de l’arquitecte A. Viladevall que en una conversa amb Domènech Sugranyes Grau (col•laborador de Gaudí a la Sagrada Família) en que li confirma que Gaudi li havia explicat la seva autoria. Actualment és acceptada inclòs per especialistes com l’arquitecte Joan Bassegoda Nonell, titular de la Càtedra Gaudí de Barcelona.
Des de Falgars seguint uns 6 km. de pista de terra i pedres no recomanable per vehicles baixos vam arribar davant del xalet tancat i rodejat per una natura exuberant. Ha destacar els clàssics forma de l’edifici basat en els arcs catenaris propis d’en Gaudí. La primera impressió no és dolenta més quan t’apropes et donés compte que per ser una obra d’en Gaudí és desconeguda per la majoria de la gent. Ser llunyana a Barcelona i enmig del bosc fa que no sigui prou apreciada aquesta joia gaudiniana.

Les necessitats d’energia per la producció de ciment a la nova fàbrica de Clot del Moro que estava construint la Societat Asland d’Eusebi Güell i Bacigalupe ( Comte de Güell) va ser l’origen de la construcció d’aquesta xalet que va encarregar a Gaudí l’a. 1901.
El motiu va ser per donar habitatge a tècnics i treballadors de les propers mines de carbó que abastien els forns de la fàbrica de ciment. La categoria social imperava també en l’ocupació de les tres plantes.

L’edifici ha sofert múltiples canvis estructurals i d’utilització en el transcurs dels anys. Ha perdut lla escala exterior que feia d’element de comunicació entre les tres plantes, la teulada ha passat de ser de pissarra a una imitació de cartró pedra de color negre.

L’a. 1932 l’Empresa Asland va cedir el Xalet a l’Ajuntament de la Pobla de Lillet.

En el meu humil recull de dades he trobat tanta mena d’informació sobre les diferents reformes que considero impossible fer una relació detallada en aquesta crònica.

Malgrat tot és una llàstima que no hagi cap cartell que identifiqui l’autoria de l’obra fins ser a la porta de la construcció. Segurament els cotxes que han passat mentre fèiem la nostra visita, algun d’estranger, hagués almenys fet una petita ullada.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia actual: Rosa Planell Grau.




divendres, 17 d’agost del 2012

MADRONA DEL SOLSONÈS


La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, voltàvem pel terme de Pinell del Solsonès, 92 quilometres d’extensió i 214 habitants de dret.

Cercàvem la visió del conjunt format per les runes del castell de Madrona i l'església de Sant Pere.
Al setial queden restes confoses – i difoses - de la que fou l'antiga rectoria, aixecada sobre els vells murs de l’antic castell.

L'església és d'una nau coberta amb volta de canó, absis rodó i construïda directament sobre la roca , és esmentada en l'acta de Consagració i Dotació de la Catedral d'Urgell del 839. De l'església d'aquesta època no en queda res, l'edifici actual és del segle XII. Té un arc presbiteral i un arc toral de mig punt. Actualment la teulada ha desaparegut, a l'igual que la volta i el mur de migdia de l'església. L'absis i la nau fins a l'arc toral estan orientats a l'est i la resta està orientada al sud-est. La porta es troba al frontis, descentrada degut a la presència d'una voluminosa punta de roca que avança per davant del frontis amagant-lo en part; és d'arc de mig punt adovellat, més baixa a l'exterior que a l'interior. Més amunt de la porta hi ha una finestra geminada a l'exterior i d'arc de mig punt adovellat a la cara interior; la columna que té al centre no té base, és un prisma quadrangular amb els angles a bisell i el capitell té forma trapezoïdal decorat amb dos bossells. A l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada adovellada i un altre més baixa d'una esqueixada i amb sortides rectangulars. El mur exterior de l'absis està decorat amb un fris d'arquets cecs en series de dos entre lesenes que tenen forma de semicolumnes, les quals arrenquen d'un alt podi. A l'absis hi ha dues pedres esculpides, segurament provinents d'altre edifici, on es representa una tija ondulada amb fulles de palmeta emmarcada a dalt a baix per un fris de dents de serra. Damunt del mur de tramuntana, i seguint la direcció del carener de la teulada, hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls. A l'interior encara son visibles les restes de la cripta que, segons Puig i Cadafalch, estava coberta amb volta d'aresta. Degut a l'existència de la cripta el presbiteri queda elevat.
Al museu Diocesà i Comarcal de Solsona es conserven tres semicapitells que provenen d'aquesta cripta; en un hi ha decoració vegetal i té la inscripció "URIM", en l'altre es representen dos centaures enfrontats i en el tercer es pot veure la inscripció "MIRUS ME FECIT" i un home barbat, dempeus, amb els braços doblegats i alçats i amb un barret del que surten unes tiges que ell agafa amb les mans. Al presbiteri de la nau central hi ha les restes de pintures murals, molt degradades, on es poden veure algunes figures molt borroses i restes de la decoració en bandes, tot en tons vermellosos i grocs. Segurament són del segle XIV-XV. El parament és de carreus ben tallats i units en fileres regulars.
L' església de Madrona pertanyia a la Canònica de Solsona, per donació feta a la mateixa pel comte d'Urgell, Armengol de Mollerussa i la seva dona Maria.

El castell de la baronia de Madrona era annex a l'església.

Al segle XVIII - amb els diners d’Amèrica - es va construir una església nova, molt propera a aquesta però més espaiosa.

No teníem oportunitat de visitar-la però us deixem un enllaç on trobareu imatges i una excel•lent explicació: http://pedresvistes.wordpress.com/2012/02/24/el-secret-dels-boscos-de-pinell-lesglesia-de-sant-pere-de-madrona/

En indrets com aquest, la sensació que ‘cal repensar el país ‘ és aclaparadora.

Antonio Mora Vergés
Castellar del V. 8 agost 2012

dijous, 16 d’agost del 2012

L’OMBRA FUGISSERA. Conte negre.

El Joan és desperta alertat per un petit soroll que entra per la finestra del carrer. Potser només ha estat el miol d’un gat cercant parella en les taulades del veïnat. Amb els ulls mig clucs observa la porta del dormitori i veu amb espant una ombra negra que el mira des de la llinda.

Només és una simple ombra fugissera que dansa seguint el ritme de la suau aura que belluga les cortines del proper menjador i la claror de la llum del carrer. La nit és xafogosa i un lleu ventet transporta encara la calor del dia. En el llit els llençols arrugats i mal posats transmeten la humitat i l’olor de la suor. Asserenant-se i deixant de banda les idees il•lògiques sobre les ombres torna a endormiscar-se.

Però ja no dorm com en el primer son, el son profund i reparador que vitalitza el cos i recarrega el cap de nous pensaments. No, aquest cop és una letargia inquieta plena de trenta mil idees que nerviosament el fan rodolar d’un costat a l’altre del llit sense trobar la pau del vertader dormir.

Entortolligat de peus, amb els llençols que el mantenen com presoner del jaç obre altre cop els ulls i aquests, com la agulla imantada de la brúixola buscant el nord, fiten la porta.

Esmaperdut torna a veure l’ombra que l’aguaita fixament i instintivament com quan era un simple nen busca eludir la visió emparant-se amb les mans. En ple desori mental pren el coixí i se’l posa damunt el cap. Poc a poc l’espasmòdic panteix del respirar també és modera i com qui juga a cuca amagar treu el cap de sota i mira.

L’ombra roman amb el seu suau tentinejar. Sembla portar a la mà una vara llarga i dalt de tot la confosa forma de la dalla immòbil, però tremolosa al mateix temps, com aguantada per unes mans neguitoses i inquietes. Una caputxa negra li cobreix el cap i enmig de la foscor de la cara destaquen dos forats blancs on dos ulls fixes, de mirada clara i sense fons que miren com travessant el tot i el res. La boca com ombra desdentegada somriu amb el somriure ple de l’amargor d’una existència desagradable.

El Joan resta quiet, parat i sense esmà ni un sol moviment belluga el seu cos. Només la mirada de qui vol fugir i no troba sortida es mou en el seu rostre. Les mans agafades com en una pregària força temps oblidada, el cor desbocat i la boca volent desgranar una elemental oració mig oblidada.

El pensament voleia com fent un repàs a la vida. Els pecats, plens de vivències, potser tampoc eren tants pecats si no circumstancies de la pròpia existència volen mostrar-se i com en un joc fondre’s en la distància dels anys. Tants errors comesos, tantes faltes compartides i tantes de rebudes, com si fos en un llibre de comptes buscant un saldo favorable per justificar la vida.

El Joan cau en un ensopiment, lassat de veure’s forçat a extreure records llunyans quasi infantils. Pares, germans, amics, família en tots cerca comprensió fins de les faltes no fetes però que són un murmuri inconfessable en el fons de la consciència.

Alleujat pel repàs intern, surt del somni i observa de reüll la porta on el sol matiner ha esborrat la figura sinistra. Només resta el so d’una veu fosca que com un auguri ha gravat aquestes paraules en l’interior de la ment: “Avui no, pot ser demà, o més enllà, no sé pas quan, encara no m’han donat el dia i l’hora però té en compte que un dia o un altre tornaré”

En el camí de la nit fosca, en total solitud i el camí desconegut, que poca cosa som els humans malgrat que la lleu llum de la llanterna de la fe ens guií pel desigual camí.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 14 agost 2012.

dimecres, 15 d’agost del 2012

VIL•LA CLOSA D’ESCALÓ. LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

En la sortida d’Amics del Romànic del Berguedà a Pallars visitàrem la vil•la closa d’Escaló.

Segons Joan Coromines, Escaló és un topònim romànic medieval, de la paraula llatina scala (mateix significat actual).

Escaló és situada a la part dreta del riu Noguera Pallaresa i domina el lloc clau d’inici de la Vall d’Àneu, a la boca de la vall del riu Escart. Just passada la població en direcció nord-oest s’obre la vall d’Àneu, la porta de la qual era constituïda pel castell, ara només en resta la torre i el monestir del Burgal.
L’antic terme fou fusionat l’a. 1971 amb el de Jou al de la Guingueta d’Àneu. Comprenia a més els pobles d’Escart i Estaron, el despoblat d’Arides, el santuari de la Roca d’Escart i les restes del monestir del Burgal

Una vil•la closa és una població protegida per muralles, sense edificacions extramurs. Antigament podia ser un lloc castral. És un tipus de població típic de l’època antiga i de l’edat medieval. Pràcticament la part posterior de les cases constituïen part de la muralla i entre les cases hi havia dues petites travessies que permetien accedir a un cinturó de ronda.

Té sencer el portal que mira a l’O. I reconstruït el de l’extrem contrari.

Hi ha un únic carrer ( 100m.) dins el recinte emmurallat si exceptuem el parell de travessies. A costat i costat s’aixequen cases de pedra amb parets mitgeres a la part baixa on s’obre un porxo, bé amb arc de mig punt o bé en llinda de fusta. En algunes a més hi ha un pis alt amb un petit balcó a la façana.

Els llosats de llicorella a dues aigües són poc inclinats. La façana de la casa és una de les vessants.

Hi ha cases en estat ruïnós i altres han sofert actualitzacions sense respectar l’entorn això fa que quedi el conjunt bastant desdibuixat. Però val la pena fer-hi una visita i passejar amb tranquil•litat pel carrer principal fins a l’altre porta de sortida que dona al riu d’Escart i a l’antic molí. Damunt nostre la torre de guaita.
Aproximadament hi ha una trentena de cases amb noms tan curiosos com casa Cabaler, casa Cardaire, casa Borda o casa Xorra. Altres els seu nom indica clarament l’ofici: casa Baster, casa Barber, casa Ferrer, casa Moliner o casa Sastre.

Menció especial un balcó de fusta que té balustres perfilats i gravats. Al centre hi ha gravat un cercle que encercla una roseta de quatre pètals, a la part superior i inferior hi ha un rectangles que emmarca diferents motius. El passamà és també decorat amb motius fent ziga-zagues.
Tot un món de vides tancat entre muralles per salvar el do inapreciable de la vida.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 12 agost 2012.