El Joan és desperta alertat per un petit soroll que entra per la finestra del carrer. Potser només ha estat el miol d’un gat cercant parella en les taulades del veïnat. Amb els ulls mig clucs observa la porta del dormitori i veu amb espant una ombra negra que el mira des de la llinda.
Només és una simple ombra fugissera que dansa seguint el ritme de la suau aura que belluga les cortines del proper menjador i la claror de la llum del carrer. La nit és xafogosa i un lleu ventet transporta encara la calor del dia. En el llit els llençols arrugats i mal posats transmeten la humitat i l’olor de la suor. Asserenant-se i deixant de banda les idees il•lògiques sobre les ombres torna a endormiscar-se.
Però ja no dorm com en el primer son, el son profund i reparador que vitalitza el cos i recarrega el cap de nous pensaments. No, aquest cop és una letargia inquieta plena de trenta mil idees que nerviosament el fan rodolar d’un costat a l’altre del llit sense trobar la pau del vertader dormir.
Entortolligat de peus, amb els llençols que el mantenen com presoner del jaç obre altre cop els ulls i aquests, com la agulla imantada de la brúixola buscant el nord, fiten la porta.
Esmaperdut torna a veure l’ombra que l’aguaita fixament i instintivament com quan era un simple nen busca eludir la visió emparant-se amb les mans. En ple desori mental pren el coixí i se’l posa damunt el cap. Poc a poc l’espasmòdic panteix del respirar també és modera i com qui juga a cuca amagar treu el cap de sota i mira.
L’ombra roman amb el seu suau tentinejar. Sembla portar a la mà una vara llarga i dalt de tot la confosa forma de la dalla immòbil, però tremolosa al mateix temps, com aguantada per unes mans neguitoses i inquietes. Una caputxa negra li cobreix el cap i enmig de la foscor de la cara destaquen dos forats blancs on dos ulls fixes, de mirada clara i sense fons que miren com travessant el tot i el res. La boca com ombra desdentegada somriu amb el somriure ple de l’amargor d’una existència desagradable.
El Joan resta quiet, parat i sense esmà ni un sol moviment belluga el seu cos. Només la mirada de qui vol fugir i no troba sortida es mou en el seu rostre. Les mans agafades com en una pregària força temps oblidada, el cor desbocat i la boca volent desgranar una elemental oració mig oblidada.
El pensament voleia com fent un repàs a la vida. Els pecats, plens de vivències, potser tampoc eren tants pecats si no circumstancies de la pròpia existència volen mostrar-se i com en un joc fondre’s en la distància dels anys. Tants errors comesos, tantes faltes compartides i tantes de rebudes, com si fos en un llibre de comptes buscant un saldo favorable per justificar la vida.
El Joan cau en un ensopiment, lassat de veure’s forçat a extreure records llunyans quasi infantils. Pares, germans, amics, família en tots cerca comprensió fins de les faltes no fetes però que són un murmuri inconfessable en el fons de la consciència.
Alleujat pel repàs intern, surt del somni i observa de reüll la porta on el sol matiner ha esborrat la figura sinistra. Només resta el so d’una veu fosca que com un auguri ha gravat aquestes paraules en l’interior de la ment: “Avui no, pot ser demà, o més enllà, no sé pas quan, encara no m’han donat el dia i l’hora però té en compte que un dia o un altre tornaré”
En el camí de la nit fosca, en total solitud i el camí desconegut, que poca cosa som els humans malgrat que la lleu llum de la llanterna de la fe ens guií pel desigual camí.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 14 agost 2012.
