FUENTEHERIDOS. SERRA D’ARACENA. HUELVA

No vull deixar passar el temps per parlar d’aquest poblet de la serra d’Aracena del que guardem un agradable record tant la Rosa Planell Grau com el Miquel Pujol Mur. Potser una de les causes sigui a les tardes quan queia el sol i pujàvem amb la família a sopar tranquil•lament a la plaça del poble, situat a pocs km. de Jabugo, a paladejar el gustet del pernil. Malgrat no deu ser el mateix 5J el sabor que deixava era molt força saborós. Tot no acabava amb el pernil, el formatge d’ovella, cabra o vaca i altres plats, també eren dignes d’apreci.

Però deixant apart aquests valors nutritius la nostra atenció va ser la font de “doce caños” de la que brollava amb gran quantitat una aigua fresquíssima. Mirant i donant la volta a la plaça vam trobar tota una sèrie de ceràmiques, que seguien el camí de la sèquia, amb detalls de la terra i l’aigua que ens van cridar l’atenció. La font forma part de la deu d’inici on neix el riu Múrtigas. Només vull fer una simple transcripció de les frases escrites:

EL AGUA: Lieva, mai, quebraero con cimbera i con ferido son raíces entrañables del agua de Fuenteheridos.

FERIDO: Ferido es turno de riego vez de vida, vez de pan que no pasa el ferido este año sin regar.

CIMBERA: Agua que riega un secano significa la cimbera; lo que riego en Fuente heridos con la alberca la Higueruela.

QUEBRAERO: Quebraero es división regar a un pago, o a otro, que nuestra madre la fuente tiene agua para todos.

MAI: Surco de los manantiales mai es la madre, la acequia. Baja la agua hasta mi huerto por la cuesta maiguerra.

LIEVA: Camino de desafios, de trabajo de parranda, caminito de la lieva me va acompañando el agua.

Ens va cridar l’atenció aquestes denominacions i ens vam felicitar per saber comprendre la llengua en què són escrites.

Saber i voler entendre altres llengües o també formes de pensar sempre és un grau de maduresa.

A Catalunya, els de la terra ho practiquem, altres nouvinguts el hi costa d’entendre-ho.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 11 agost 2012.

SANT PERE DE CASTELLAR DE LA RIBERA. SOLSONÈS.

Anàvem La Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur i’l’Antonio Mora Vergés, pel terme municipal de Castellar de la Ribera, de 60,12 km2, que amb una població, l’any 2010 de 156 habitants; es troba a l’extrem de ponent del Solsonès, en contacte amb la comarca de l’Alt Urgell i centrat per la conca mitjana de la ribera Salada, que el travessa d’est a oest, ens havien precedit en la visita al turó on s’aixeca l’església de Sant Pere, el Tomàs Irigaray Lopez , i la Carmen Toledo Cañadas, que en explicaven relació al temple parroquial de Castellar de la Ribera el següent :

La documentació relativa a l’església, és per dir-ho de forma políticament correcta - més aviat escassa- , sabem però, que el 10 de gener de 1037 un tal Ramon , va deixar en el seu testament una mula a Sant Pere de Castellar.

Res o ben poca cosa, resta ja d’aquell edifici romànic, potser un bloc de pedra rectangular, be que mutilat, encastat al mur de tramuntana del temple, vora el frontis, decorat amb dos motius inscrits en sengles cercles, i algun carreu a l’interior dels baixos de la rectoria.

L’Església de Sant Pere de Castellar que veiem avui, és bàsicament obra del segle XVIII; la fàbrica és de planta rectangular amb dos capelles laterals.

A l'exterior, destaca el campanar d'espadanya amb dos finestres i l'ull de bou del frontis.

De l'interior s'ha de fer especial esment, a l'altar barroc, el cor i la volta de canó.

Al pla de Sant Pere hi ha una font que literalment ‘ ens va retornar a la vida’, fins al punt que saciada la nostra set, recolliríem les imatges que il•lustren aquesta petit relat, abans de retornar a Castellar del Vallès, que amb una superfície de 44,7 km², supera els 22.000 habitants; això representa una densitat de 508,14 habitant/km².

Que Catalunya no està ben ‘organitzada’ sembla que és una obvietat, oi ?.

Ah!, el Sant Pere que presideix el terme no porta el ‘atributs que li son propis’, això més que a les ‘ retallades’ – que potser també – s’ha de llegir en clau demogràfica, amb un tant minso nombre d’habitants el miracle és que l’església encara estigui dempeus.

Text, recull de dades i fotografia: Antonio Mora Vergés
Castellar del V. 4 juliol 2012

BADIA I BOSCOS DE SANT FELIU SASSERRA. BAGÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur hem tornat al mas Badia a Sant Feliu Sasserra.

Vaig deixar expressat en una altra crònica el vincle, diguem-ne familiar amb aquesta casa. Allò que havia estat un gran mas vinculat a abats i monjos actualment és un castell de sorra que espera en el transcurs dels anys desaparèixer confonent-se en la mateixa terra on ha viscut. S’han caigut algunes parts més de la seva estructura i el seu aspecte és més desolat, com un gegant agenollat, però amb el cap alçat, que espera el cop final.

Però el motiu de la sortida ha estat centrat en els recents focs que han assolat les contrades de Sant Feliu Sasserra.

Veure un incendi sempre remou alguna fibra del nostre interior. La aspecte de la desolació, de l’olor a ferum cendrós, quatre pals ennegrits, abans arbres, que s’aixequen cap el cel com demanant ajuda igual que els soldats ferits clamen salvació en la guerra. Ni els uns ni els altres volien viure el que els ha passat però portats pel foc inclement han vist destruïda la seva existència.

SALVI'NS EL SENYOR DE LES GUERRA I DEL DESCUIT HUMÀ.

En una altra crònica vaig escriure “Quan sigui tard segurament plorarem i ens lamentarem” parlant de la desídia en què viuen els nostres boscos. Són com una gran bomba que un dia pot esclatar per falta de treball i atenció, ara tothom parla de la manca de treball i les institucions no som capaços de protegir la nostra terra. I no ens hem d’oblidar de les perdudes humanes i dels béns materials que possiblement no haguessin estat assolats per les flames del bosc. Tampoc hem de menysprear el gran risc dels bombers en les tasques de apagar el foc i que cada any és salda en la mort d’algun dels intrèpids treballadors. Un dia Sant Feliu, l’altre el Cap de Creus, l’altre... quants altres ha d’haver-hi.

No hi ha arbres ni herbei, tot és negre, menys mal que albirem a la llunyania el verd dels boscos indemnes. No s'escolta el cant dels ocells ni els seus vols. No hi ha flors ni papallones. Només pudor a socarrim, el negre del cremat i el blanquinós de la cendra.

Com l’esperança és innata en el cor dels humans esperem recobrar mitjançant el temps un bé perdut i anorreat.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 9 agost 2012.

JARDINS ARTIGAS. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ.

PETJADES GAUDIDIANES

En aquesta ocasió la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens van decidir a visitar la Pobla de Lillet i un de molts dels seus atractius que van voler conèixer són els Jardins Artigas o com eren anomenats en la seva idea primigènia el Jardins de ca l’Artigas.

L’a. 1905 Gaudí anar a la Pobla de Lillet amb l’encàrrec de construir el xalet de Catllaràs, un refugi de muntanya pels enginyers de les mines de carbó que proveïen a la fàbrica de Ciments Asland, propietat d’Eusebi Güell. Aquest ric industrial va ser el principal mecenes de Gaudí. Durant la seva estança de dos dies s’hostatja a casa de l’industrial tèxtil Joan Artigas Alart, al costat mateix de la factoria a la vora del riu Llobregat. Entre la casa i el riu havia un terreny conegut amb el nom de Font de la Magnèsia i l’industrial aprofita per demanar a Gaudi li donés idees per fer-hi uns jardins. Gaudí que aleshores construïa al Barri de Gràcia el Parc Güell realitzà un projecte en menor escala i a més envia paletes que havien treballat en l’edificació del Parc barceloní.

Les similituds d’estil i d’estructura són evidents. L'aprofitament del material propi de l’entorn i la mostra de la gran religiositat del mestre també. Les figures del bou: Sant Lluc, l’àliga: Sant Joan, el lleó: Sant Marc i l’àngel (actualment desaparegut): Sant Mateu eren col•locades formant una creu.

Altres elements a destacar són la Glorieta en el lloc més alt i que fa de mirador. La Cova on originalment era la font de la Magnèsia i on Gaudí utilitza els seus habituals arcs catenaris. La Cascada, una font d’aigua feta en el típic trencadís gaudinià. El Pont dels Arcs i també el Pont de l’Arc Coix. Molt llocs per visitar i per treure detalls de la seva construcció.

En la dècada dels a. 1950, els Artigas van marxar a viure a Barcelona i el jardins queden abandonats i passen desapercebuts als investigadors gaudinians fins l’a. 1971 que és confirma "urbi et orbi" l’autoria de Gaudí. Actualment són propietat municipal i estan oberts al públic. Es celebren vetllades musicals al vespre, malgrat sigui estiu és prudent portar una petita roba d’abric.

Una de les moltes "perles" berguedanes dignes de admirar, aquesta deguda a la mà humana i al geni d’un artista.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 9 agost 2012.

SANT JAUME DE FRONTANYÀ. BERGUEDÀ

Aquest petit escrit voldria ser un homenatge a en Faust Guitart Escobet (1919-2008), que em va impressionar fortament per la seva bonhomia i personalitat, malgrat que la nostra coneixença no passés d’uns quants viatges amb les sortides organitzades pels Amics del Romànic del Berguedà. L’any 1998 l’Ajuntament de Berga li atorgar per votació el Premi de la Cultura Popular. La seva producció fotogràfica, es calcula en unes 18.000 fotografies, va llegar-la a l’Arxiu Comarcal del Berguedà. Va ser durant vuit president d’Amics del Romànic del Berguedà

El 22 d’abril d’enguany en la celebració del XXIV Aniversari d’Amics del Romànic del Berguedà vam visitar un lloc emblemàtic de la nostra terra: Sant Jaume de Frontanyà. En la invitació una fotografia feta per en Faust Guitart Escobet i un text amb una explicació del desenvolupament del monestir. He fet una còpia de la fotografia de mitjans del segle passat on és veu la rectoria edificada al s. XVII i l’acompanyo amb unes d’actuals. Més què res per comparar abans i ara.

També transcric l’explicació de la història del monestir que descriu la invitació.

El lloc de Frontanyà va ser poblat d’antic i va ser llavors quan es va erigir una petita església preromànica dalt de la cinglera, en un lloc conegut com a Sant Jaume de Frontanyà Vell.

Al s. XI aquesta església va quedar petita i va ser aleshores quan es va edificar la que ens ha pervingut. Un magnífic exemplar del primer romànic català, a redós de la qual nasqué una canònica regular agustiniana que va allargar la seva existència fins el 1592, quan el papa Climent VIII extingí el monestirs de canonges de Sant Agustí existents a Catalunya. Un any després, el 1593, en crear-se el bisbat de Solsona, Frontanyà passa a ser una possessió seva.

L’església és un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals, amb un transsepte que s’obre a la capçalera amb tres absis semicirculars. El transsepte és cobert amb volta de canó i al creuer s’alça una cúpula vuitavada sobre trompes còniques que, a l’exterior, pren la forma d’un cimbori de dotze costats, únic a Catalunya. La façana de ponent presenta una rica composició: les lesenes formen sis plafons ornamentals amb arcuacions cegues i repartits en dos registres. L’inferior voreja la porta i el superior un gran òcul. Sobre la façana hi havia un petit campanar d’espadanya de dos ulls, substituït posteriorment per l’actual.

Procedeix d’aquesta església una taula pintada a tremp d’ou amb escenes de miracles de Sant Jaume, avui conservada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Descansi en pau en Faust amb el record de tots els que com ell estimem aquesta terra berguedana.

Text i transcripció dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia antiga: Faust Guitart Escobet.
Fotografia actual: Rosa Planell Grau.
Berga, 24 juny 2012.

EL SANTUARI DEL REMEI DEL CASTELLVELL. OLIUS. SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pujàvem fins al dit Castellvell de Solsona, dins el terme municipal d’Olius, ens atenia meravellosament la senyora Lourdes, masovera i/o ermitana de Castell i el Santuari de Nostra Senyora del Remei.

Hi ha notícies d'aquest castell, "castro selisona" l'any 929, "castro Celsona" el 965 abans de la devastació de Barcelona per Almançor.

S’esmenta en diferents documents els anys 957 i 973.

Un document de vers el 1000 deixa constància de l’estada al seu palau del castell d'Olius del comte Ermengol I d'Urgell, on rebé el prior Ramon, de l'església de Solsona que "Avus meus construxit in sua propia dominicatira". Els comtes urgellencs manifestaren repetidament el desig d'ésser enterrats al temple de Santa Maria de Solsona.

A l’ensems dels comtes d'Urgell com senyors de Solsona; consta també que tingueren drets – fins en ocasions damunt del comte d'Urgell i de Solsona - els bisbes d'Urgell.

L’any 1054, el comte Ermengol III i el bisbe Guillem concertaren un conveni, amb referència al "castrum de Solsona cum suos terminos vel cum sua castellania".

Amb butlla datada l’any 1099, el papa Urbà II confirmà al bisbe d'Urgell "Castrum Celsona et Eccla. Sancte Marie", amb les pertinences.

El 1104, el bisbe d'Urgell cedí els seus drets sobre el castell de Solsona a l'església de Solsona. Documents del segle XII al•ludeixen l'església de Sant Miquel, amb referència al castell.

Pel casament d’Agnès de Tarroja, besnéta d'Adalmús, filla del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, amb el vescomte de Cardona Ramon Folc, el 1217, la propietat del castell decantà als Cardona.

Els drets cardonins refregaven, a vegades, amb els episcopals – aleshores del Bisbat d’Urgell - El castell i la vila de Solsona, tanmateix, foren vinculats, el 1314, al vescomtat de Cardona, posteriorment comtat, marquesat i ducat.

El Castell-Palau el conformava un conjunt d’edificis de forma trapezoidal , aixecats al centre d'una gran esplanada; el recinte estava protegit per quatre torres rodones situades als angles i unides amb murs laterals, de les quals només una es conserva sencera, també un cos central dels segles XIII-XIV, quan fou renovat i ampliat.

A darreries del segle XIV, per ordre de l’ aleshores comte de Cardona , fou enderrocat, perquè – segons les cròniques - ja no servia d'habitacle.
La creació de la Diòcesi de Solsona, quina gestació expliquem tot seguit, enverinarà la relació entre ambdós poblacions durant segles:

El rei Ferran II demanà i obtingué d' lnnocenci VIII el permís per crear un nou bisbat ; en la primera petició (1589) presentava com a llocs possibles per ubicar-hi la seu episcopal Balaguer, Manresa i Solsona; finalment però es decidí per Solsona.

Els arguments recollits en la butlla fundacional, Super universas, aprovada en el consistori del 19 de juliol de 1593 i publicada 1' 1 d'agost següent, són:

1. Que per la seva extensió el bisbe no pot visitar cada dos anys, segons la prescripció conciliar, el bisbat d'Urgell, al qual pertanyia la gran majoria de les parròquies que configuraven la nova diòcesi.
2. Que els pobles fronterers es veuen afectats per l'heretgia.
3 Que Solsona té totes les condicions: religioses (convent deis caputxins). Materials (església col•legiata ben dotada). Ambientals (plana bonica i fèrtil).

La decisió, ultra contrariar els drets legítims de Balaguer i , Manresa, s’entén únicament com el desig reial de limitar el poder creixent de la casa de Cardona.

Demolit el 1872, queden bona part dels murs perimetrals, i les restes de la capella de Sant Miquel.

Dins L’església i/o santuari del Remei construït sobre aquestes restes – on destaquen els blasons dels Cardona - hi ha la imatge gòtica de la Mare de Déu del Remei o de Castellvell, del segle XIV.

Text, recull dades i fotografia. Antonio Mora Vergés.
Castellar del V. 30 juliol 2012.

SIGUEM EL CANVI PER MILLORAR PRIMER LA NOSTRA PRÒPIA VIDA.

De bon matí el Robert ha sortit de casa molt encaparrat. La vigília havia estat molt tensa perquè a la feina havien estat discutint, fins a la darrera hora, els detalls per l’enlairament del coet sideral. La nau portava en la seva bodega els equips de comunicació per intentar contactar amb habitants d’altres planetes.

Havia estat a la base fins a les quatre del matí. En arribar a casa la seva dona dormia, però a l’entrar a l’habitació ha despertat i mirant-lo enfadada li ha dit abans de girar-se i tornar-se a dormir.

 Caram el meu marit, jo què creia que també havia aixecat el vol cap un estel.

Res més, no va haver cap més paraula, però aquestes iròniques paraules de la Raquel l’havien cremat per dins i s’havien afegit a la bilis acumulada de la reunió provocant-li que d’un son malaltís passés tot seguit a un altre malson. Fins ben entrada la matinada no ha aconseguit adormir-se. S’ha despertat neguitós, la Raquel ja ha marxat a treballar sense deixar-li siquiera una mala nota. Enfurismat ha pres la cartera i ha marxat tancant la porta amb un cop tant exageradament fort que ha retrunyit en tota la casa.

Mentre condueix en direcció a la base li ve a la memòria una reflexió del Tomàs Merton: “Que podem guanyar viatjant a la Lluna si no som capaços de creuar l'abisme que ens separa de nosaltres mateixos? Aquest és el més important dels viatges de descobriment, i sense ell, tots els altres no tant sols són inútils, sinó desastrosos”.

Aquest idea li martelleja en el pensament. Ell només és una baula a la cadena del projecte i deu n’hi do els problemes d’enteniment amb la Raquel a causa de la quantitat d’hores que treballa. Sap que els seus companys, uns casats, altres divorciats o solters, tampoc aconsegueixen coordinar la vida laboral i la pròpia, sigui amb parella o sense.

L’autopista li reclama l’atenció. Avui que té presa és congestionada al màxim. Pensar que els seus companys seran embolicats en el mateix problema li asserena una mica les idees. “Mal de muchos consuelo de tontos”. Recordar les paraules de l’avi basc, són com un cadenat que ajuden a saltar d’una idea a un altre. Mirant-se la via asfaltada i la nul•litat dels seus esforços per canviar de carril s’ho pren en calma i pensa en altres refranys de l’avi que deia eren d’un poeta espanyol, potser? Antonio Machado, que va mori a l’exili durant la llunyana, almenys en els seus records, Guerra Civil Espanyola. “Caminante no hay camino se hace camino al andar”.

Quanta raó tenien aquests pensadors, ara ja està completament aturat enmig de l’autopista, un cotxe rere l’altre. L’aire condicionat funciona a tot regim si no ningú podria estar-se dins el cotxe. Mou el dial de la ràdio i canvia neguitós d’emissora. La locutora sembla conèixer les circumstancies de la circulació perquè comença a parlar de idees i reflexions orientals per asserenar els oients.

 Primerament una proposta de Paramahansa Yogananda: “Fes el que puguis i després relaxa't”.

Sí, segurament és una bona idea, dins el cotxe no pot fer res més que intenta relaxar-se. Però aquest Paramahansa havia anat alguna vegada a treballar amb cotxe i havent de fitxar a l’entrada.

La locutora continua desgranant missatges radiofònics:

 Ara senyores i senyors una altra perla del pensament. De l’activista per la Pau Arundhaty Roy aquesta frase: “Un altre mon no només és possible, sinó que ja arriba. En dies tranquils sento com respira”.

Malauradament al Robert només li arriba l’escalfor i el pudor de gasolina mal cremada dels altres cotxes.

 Aquesta hauria de treballar amb nosaltres a veure si enlairem aquest coet d’una vegada per totes o arribaran els extraterrestres primer a veure’ns a nosaltres.

I per últim torna a dir la veu envellutada de la locutora:

 Per finalitzar una frase d’un dels més grans pensadors i líder de la “no violència”. Una proposta de Gandhi : “Sigues el canvi que vols veure al mon”.

Per fi arrenquen els cotxes de davant i pot seguir el camí. El record de la Raquel retorna en el seu ideari mental i es fa un propòsit: quan torni de la feina parlaré amb ella i li expressaré els meus sentiments. Si el projecte va endavant, en acabar aquesta fase, el deixaré.

“He de ser el canvi que ens doni la felicitat i després s’estengui com una capa d’oli al nostre voltant”.

Els refranys i les dites s’han d’entendre i utilitzar les seves ensenyances al lloc i el moment adequat.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 4 agost 2012.