dijous, 26 de juliol del 2012

EN FREDERIC ALBIOL 1ª part.

Vull presentar-me, en dic Frederic i he acabat la carrera de periodisme als 28 anys, he completat en penes i fadigues l’obligat temps de becari i gràcies a la recomanació d’un bon amic, d’aquells que saben pujar graons a la vida i aconseguir el poder d’una manera o altra he entrat a treballar al diari “El Correu Mundial”

Avui mateix, aquest cop ajudat per les paraules del director, m’he decidit a fer el millor reportatge de la meva vida sinó ja m’ha comunicat que m’acomiadarà i no estan les coses de l’atur tan bé com per anar a demanar feina. M’ha avisat amb aquestes clares paraules:

- O em portés un article bo i sense entrebancs o no tornis a entrar per la porta de la redacció. I tu dic ben clar, ho entens, si no em portes alguna notícia publicable vas directament al departament de personal i segons ordre del director general,- i m’ha assenyalat amunt, al pis superior- ho has escoltat bé, del director general, demanés la liquidació. Jo, com Pilats, em rento les mans i sense tindre cap recança. Ets un baliga-balaga!

He pres amb una revolada l’anorac del penja-robes i he sortit corrent al carrer. Quina gent aquesta del periodisme penso mentre en el vestíbul em poso bé el barret. Home, tot hi ha que dir-ho, potser una mica de raó la tenen, segurament els meus hàbits no són els millors per viure en companyia d’altres persones. Millor dit, puntualitzem això de persones, vull dir de mascles gelosos i possessius. Sóc un noi, bé un home ja, alt, guapot i bastant musculat, vull dir ben parit, a qui les femelles no l’hi neguen res.

Això de res, més val deixar-ho estar! I en el treball ja sé que m’encanto massa amb les xiquetes sobretot si són d’aquelles modernes que ensenyen una mica o molt de dalt o de sota, tant és, com més millor. Alegra la vista i el pensament i els ulls ballen com un saltamartí d’un cantó a l’altre. Tal vegada em volia amistançar amb la secretaria del director, és una mica gran, ja ho sé, però també és ben aprofitable. Uf! com estava i està encara, però em va donar una plantofada a la cara que em va posar la galta vermella com un tomàquet. Més tard em vaig assabentar que s’entenia amb el director general i que n’havia cinc o sis de la redacció que també hi anaven darrere i la volien conquistar. Bé, això de conquistar potser hauríem de ser més prosaics, menys paraules i més moviments. Ai, la competència! Ara que si va repartint cleques com la que em va donar estan apanyats.

Clar, fent fotocopies a la redacció tampoc em volen, diuen que per això ja tenen els becaris que no cobren, que no cobren serà materialment, però d’esbroncades una rere l’altre. A tots no, a la Mónica, la “pechugona”, no li diuen res. Maleïts! Quan la miren se’ls hi cau la baba. I al despatx del director s’hi passa molta estona, no sé, no ho veig clar, però més val callar.

Quina situació la meva sense un ral i devem, fins i tot, el dinar a la fonda. El cotxe ja me’l van embargar la setmana passada, sort que vaig fer un favor, una petita informació de res, a un amic, a l’amic, bé això d’amic...un mafiós més aviat i el vaig poder recuperar del concessionari.

I si anés al bar de la cantonada a esmorzar? La filla de l’amo, la joveneta amb mira amb ulls tendres i és “xamoseta” amb aquella samarreta que li marca. Ai! que li marca. Però el pare com en un pedestal darrere el mostrador no li treu l’ull de sobre, però potser em fiarà. Burxo en les butxaques i,

Calla si tinc 10 € a la butxaca de l’anorac. No ho sabia, encara podré prendre un tallat i una pasta, després Déu dirà... Si trobo un lloc barato fins i tot dinaré.

Decididament vaig al bar de la cantonada, pel somriure de la Jennifer ben val aguantar la cara de prunes agres del pare. Ull! Quina mala mirada que m’ha fet la noia, el seu pare ja ho sé que sempre fa mala cara quan em veu.
 Hola Jenni- he dit amb veu melosa. No m’ha fet cap somrís, més aviat m’ha ensenyat els ullals. Tindrà allò... Ja sé que són moments emprenyadors i de malestar, però sembla que l’ha mossegat un licantrop.

Haurà trobat un altre que li balla l’aigua? Dec estar veient visiones, si em sembla que se li allarga el musell i treu baves de ràbia. Ja ho sé, ahir no vaig esmorzar, només un cafè; no vaig dinar, només unes engrunes d’un entrepà que vaig trobar en una paperera i per sopar un culet de vi de l’ampolla. No em miro a ningú ni la Jennifer, ni el seu distant pare, m’acoto al cafè amb llet i mossego el croissant. Manoi! Com remena la Jennifer, noi, la gana em fa desvariejar.

Ja sóc al carrer, la Jenni quan he pagat i m’ha tornat el canvi i l’he agafat sense deixar-li propina m’ha fet una cara com dient-me: miserable garrepa, que no tens on caure mort. He fugit del bar trepitjat i petit com un cuc, però d’aquells cucs petits, petits. Al maleït pare per primera vegada l’he vist riure estúpidament. Ai pobre de mi!

Ja posat enmig de l’acera miro amunt i avall i de veritat no sé on anar a buscar la benaurada notícia. De sobte veig venir un cotxe a molta velocitat i la primera idea, aquella que diuen que és la que val, m’aconsella: quan el cotxe passi per la cantonada del carrer Londres faig com si anés a creuar el carrer, tal com corre no tindrà temps de frenar i m’atropellarà, jo em deixaré caure ben bé damunt del capó i ja està. L’hospital, la baixa segura, cobraré de la Seguritat Social, no em poden acomiadar, mantingut i després a cobrar la indemnització de l’assegurança del cotxe.

I girant-me em disposo a baixar al carrer. Observo que el vehicle ha arribat al punt crític, aixeco el peu i... Quin darrer pensament, fins i tot, la Jenni segur que em veurà ferit i em tindrà compassió i l’hi cauran unes llagrimetes dels seus bells ulls.

Decidit faig el pas, tanco els ulls i...

Miquel Pujol Mur
Berga, 30 abril 2011

dimecres, 25 de juliol del 2012

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE BÉIXEC. BAIXA CERDANYA.

Baixaven de tornada d’una bona caminada a Prats de Cadí, l'Àngels, la Rosa i el Miquel quant en la carretera que condueix d’Estana a Martinet en un revolt vam veure a mà dreta un rètol amb el nom de Béixec. Curiosos i volent visitar tot el possible dins el territori català vam decidir fer-hi una visita.
Per una carretera mig asfaltada i després d’un curt recorregut entrarem a la plaça de l’entrada del petit poble. Béixec es troba a 1.323 mts. d’alçària als peus del Montsec de Bèixec i vora la riba del Torrent de Bèixec. Només una vintena de cases mal contades, alguna en runes, i moltes d’elles de segona residència.

La parròquia de Béixec és esmentada en l’AC de la Seu d’Urgell juntament amb Montellà (Monteliano sive Bexabe). Aquest document del s. IX sembla reflectir en realitat l’estat de la diòcesi al final del s. X.
Es tractava d’una de les parròquies amb una renda força baixa comparada amb la majoria de la Cerdanya En les visites de 1312-14 se li calculaven unes rendes de 15 lliures. Fou senyoria de la comunitat de preveres de Puigcerdà. En l’a. 1359 el poble tenia tres focs reials.

La fàbrica del mur de 8 m. de llarg que resta de la església és de pedra calcaria grisa i pedra sorrenca vermella, barrejades de formes allargades amb poques excepcions, sensiblement escairada i només una mica retocada. Aquest mur de la part septentrional de la nau té una arcada buidada en el mateix mur amb dovelles de pedra tosca que devia contenir un altar.

L’aparell és curiós i únic a Cerdanya. Una o dues filades alternen amb altres i recorden les verdugades d’obra cuita. Algunes pedres són falcades amb teulissos i trossos de rajola. L’interior era arrebossat amb una gruixuda capa d’argamassa. Sembla per les seves característiques una edificació del s. XII.
De l’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria no en queden més que les ruïnes, estat en què va quedar des de la darrera Guerra Civil. Els veïns de Béixec en un esforç col•lectiu han netejat de runa l’església situada a la part alta del poble i han dignificat l'edifici i l'entorn.

Sants Iscle i Victòria, sembla ser eren germans que vivien en la ciutat andalusa de Còrdova i que van ser, segons la tradició, martiritzats el 17 de novembre de l’any 313. Sant Iscle va ser degollat prop del riu Guadalquivir mentre que Victòria va ser assagetada a l’amfiteatre romà de la ciutat

La devoció catalana als germans cordovesos sembla que prové de l’època visigòtica. Fent un repàs a la seva advocació en les esglésies catalanes, només les més antigues es troben a l’anomenada Catalunya Vella on haurien perdurat dels temps anteriors a l’ocupació sarraïna.

La Gran Enciclopèdia Catalana diu que unes relíquies d’aquests sants haurien anat a Breda des de Sant Iscle de Vidreres “on devien haver estat dutes pels vescomtes de Girona el 1010. Efectivament, l’expedició de Ramon Borrell III i d’Ermengol d’Urgell, en companyia dels bisbes de Barcelona Girona i Vic, va arribar-se a Còrdova per ajudar Muhammad II contra els berbers de Sulayman. En el curs de l’expedició, pel juny de 1010, la capital del Califat va ésser saquejada per un contingent d’uns nou mil catalans.

Tot i això, sembla que la devoció era ben arrelada a Catalunya quan les relíquies van ser dutes des d’Andalusia; és més, hi ha la possibilitat que la localització d’aquestes a Còrdova i posterior trasllat respongués a una acció premeditada si, com diuen les cròniques de l’expedició, tres bisbes acompanyaven l’exèrcit.

El folklorista Joan Amades apunta que aquests Sants, com s’ha fet anteriorment, “havien estat molt venerats i llurs imatges havien abundat molt, i esmenta que eren invocats, especialment, per guarir el mal de pits i per afavorir la lactació dels infants. I pel fet que la seva festa s’escau el 17 de novembre, quan l’hivern és ben proper, hi ha la dita “per sant Iscle, lo fred xiscle”

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 23 juliol 2012.

dimarts, 24 de juliol del 2012

FONTS DE SANT JULIÀ DE CERDANYOLA. BERGUEDÀ

Després de visitar Sant Julià de Cerdanyola, la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur vam continuar el nostre periple fins arribar-nos el Santuari de Falgars.
Pel camí em recordo d’un mapa d’itineraris per conèixer la terra berguedana titulat l’Olla de Sant Julià de Cerdanyola. Aquest nom es deu a que el poble és enmig una àmplia vall sobre Guardiola del Berguedà i el PR C-129 recorre el voltants muntanyosos. Algun cop en fet part del seu recorregut en la Caminada Popular que organitza el municipi.
Quant arribés al poble per la carretera que passa al costat de l’ermita de les Esposes, molt a prop de l’indret de les Nou Fonts, primer et sorprenen la quantitat de parets de pedra seca i després el veure’t rodejat de muntanyes cobertes d’espessos boscos.
Els cingles del Banyadors, la Coma Verda i la solana de Cortielles formen els límits septentrionals i llevantins i separen el terme de la Vall de Lillet. Els cims de la serra del Mill al sud i la serra de Catllaràs al SE. separen el terme de Sant Julià de la Nou del Berguedà i de Castell de l’Areny.

Però emocionat per la natura finalment he de posar els peus a terra i nombrar les tres fonts, motiu de la crònica, que és troben per la pista asfaltada que condueix a Falgars, segurament a poca distància n’hi ha altres tan o més importants.

Sortint del poble trobem la Font del Castell, neta i ben cuidada. Més amunt la Font de Sant Antoni, ens crida l’atenció la imatge del Sant fet de rajoles de ceràmica i també les alçades de la serra de Catllaràs i finalment la font en la cruïlla del Santuari de Falgars.

Voltar i veure país ens omple l’esperit malgrat les troballes siguin modestes i a l’abast de tothom.

Text i recull dades Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 22 juliol 2012.

dilluns, 23 de juliol del 2012

SALUTACIÓ.

Un cop la barca del treball va deixar-me varat en la darrera platja aleshores va ser l’obligat moment d’iniciar una nova vida.

Escriure va ser el nou horitzó triat, un gran repte, tornar a navegar segurament carregat d’un cúmul de miratges, però també d’il•lusió.

Aficionat a llegir i al cinema. Estimant la naturalesa i també les obres produïdes per la mà humana, intento descriure les sensacions que la seva bellesa em produeixen.

Caminar, conduir, veure i conèixer els propers racons que ens envolten i dels que moltes vegades desconeixem més que altres de llunyans.

I la fantasia, perquè no plasmar, malgrat sigui modestament, unes quantes ratlles explicant una història.

Recordo sempre les paraules de la Mariona, la primera mestra en els tallers d’escriptura. “Escriure és crear un món ple de velles i noves idees, posant una part de nosaltres mateixos”.

Potser la morfologia i la sintaxi del meu català no sigui la millor, la causa la sabem tots, per què repetir-la. Poso tot el meu interès en fer-ho el millor possible i com el pallasso del circ a l’acabament de la funció demano almenys haver aconseguit un cert somriure comprensiu.

He d’expressar el meu agraïment a l’Antonio Mora Vergés, perquè sense el seu mestratge segurament no hagués anat endavant a escriure moltes de les meves cròniques.

També a la Rosa que amb les seves fotografies m’ajuda a transmetre aquella realitat que no es diuen en mil paraules.

També als amics que han tingut a bé seguir els meus escrits.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 23 juliol 2012

SANT JULIÀ DE CERDANYOLA, BERGUEDÀ.

Aquest cop la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens aproparem a Sant Julià de Cerdanyola per visitar l’església de Sant Julià que dona nom al poble i és situada en el centre del poble.
Al voltant del temple, s'ha format una plaça de forma molt irregular, aplegant un seguit de cases rurals típiques d'aquesta zona de muntanya.

L'església de Sant Julià de Cerdanyola, era una de les moltes possessions del veí Monestir de Sant Llorenç, prop de Bagà.

L'església fou consagrada l'any 1105 pel Bisbe Ot de la Seu d'Urgell. Víctima de les rivalitats entre membres de la Baronia de Pinós, aquests hagueren de pagar mil sous al rector de Sant Julià pels danys causats al cremar l'església i destruir els seus bens.
El temple fou transformat radicalment el segle XVIII que l’ha transformat en un edifici de transició entre el barroc i el neoclassicisme.

L'església és un edifici d'una nau rectangular, coberta a doble vessant i amb elegant i massís campanar de planta gairebé quadrat, rematat per uns elements decoratius amb volutes i dividit en registres per unes cornises. Tota l'església, traspua una gran rusticitat, sobretot pel fet de que, a l'exterior, té tota la pedra vista.

Escoltar el so de les campanes ens alegra el matí. El poble actualment és un lloc d’estiueig i turisme, s’han construït noves cases i xalets però conservant el tarannà típic de la terra.

El municipi és poc extens (12 km q.). Principalment, abans del tancament de les mines als a. 90, els seus habitants vivien de la mineria. L’agricultura és poc important a causa de l’accidentalitat del territori i la ramaderia tampoc és gaire important.
Els habitants, segons dades 2009, són 273 persones. Però conserven una festa ancestral la Fia Faia que també es celebra a Bagà. El 24 de desembre a les 6 de la tarda es reuneixen, nens, joves i grans a la plaça de l’església amb torxes (faies), fan una rotllana, salten i les cremen fins a la consumició total mentre canten repetidament: “Fia Faia, Nostre Senyor ha nascut a la palla”

La importància d'aquesta tradició secular ha comportat la seva inclusió com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 21 juliol 2012.

dissabte, 21 de juliol del 2012

SANT MIQUEL DE LILLET. BERGUEDÀ

El Josep Salvany Blanch venia l’any 1.918 fins a La Pobla de Lillet per recollir imatges d’alguns dels seus llocs més emblemàtics; jo aprofitava la bona disposició de la meva esposa Maria Jesús Lorente Ruiz, que assumia en aquesta ocasió tots els papers de l’auca : conductora, fotògrafa , infermera,...

Agafàvem el trencall que mena fins a les restes del Monestir de Santa Maria de Lillet; Sant Miquel esta a menys de 150 metres dalt del turó.

Les vaques – que causen una certa inquietud a la Maria Jesús – semblem assumir la defensa d’aquesta romànica rodona.; malgrat això ens permeten retratar-la des de diferents angles.
És un interessant edifici de planta circular amb un absis semicircular. D’aquestes característiques coneixem únicament :

Catalunya sota domini espanyol

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]
Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès
Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra]
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]
Sant Esteve de Sallent
Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ]
Sant Vicenç de Lluçà
Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Catalunya sota domini francès

Esglésies de Cuixà, la Trinitat i la cripta del Pessebre
Santa Maria de Planès, a Planès.

Les mides de Sant Miquel de Lillet son : (6'5 m de diàmetre exterior i 4'7 m d'interior). El mur de la rotonda és coronat amb uns fins carreus petits que alternen amb espais buits; al voltant té un fris de pedres verticals. La portalada està coronada amb un arc adovellat de mig punt.
Ens expliquen que sobre l'altar hi ha una inscripció que confirma que l'església fou consagrada el 9 de maig de l'any 1000. L'edifici no té cap finestra . Està molt ben conservat. La primera notícia escrita és de l'any 1166.

L’advocació de Sant Miquel acostuma a trobar-se prop dels camins, en aquest cas recollim la tesi – no confirmada – que aquesta és una església votiva aixecada pels senyors del castell de Lillet.

Estigué abandonada un parell de segles; com recollia el Josep Salvany Blanch.

L’any 1935 fou restaurada per Jeroni Martorell a instàncies dels Amics de l'Art Vell.

Text, recull dades i fotografia: Antonio Mora Vergés

dimecres, 11 de juliol del 2012

SANT BENET DE BAGES. UN GOIG DELS SENTITS

El dimarts 10 de juliol, ens convocaven a l’edifici de la fàbrica de Món sant Benet, al Tomàs Irigaray Lopez, a la Carmen Toledo Cañadas, a la Maria Jesús Lorente Ruiz, i a l’Antonio Mora Vergés; assistíem a la presentació de Les Nits d’Estiu que es duran a terme els dijous i divendres, des del 12 al 27 de juliol de 2012, i els dimarts i divendres, del 30 de juliol al 4 de setembre de 2012.


Em cridava l’atenció un edifici de planta quadrangular cobert a quatre aigües amb teula, de planta baixa, primer i segon pis. A la fitxa tècnica s’afirma que era utilitzat com a vivenda de la direcció de la fàbrica.



La descripció anterior a les reformes deia : aixecat amb mur de mamposteria irregular, arrebossat posteriorment i pintat de color blanc. Aquest edifici compta com a element excepcional amb la presència d'una doble galeria, a nivell de planta baixa i primer pis, adossada a la façana de ponent, protegida per una coberta inclinada, i formada per un seguit de cinc grans arcades -cinc a nivell de planta baixa i cinc a nivell de primer pis - rematades a la part superior per un arc de mig punt molt rebaixat. Les arcades es troben separades per columnes quadrangulars finalitzades amb un modilló sobresortit, sobre el qual recau directament l'arcada. Com a detall decoratiu, el tram d'arcada s'ha pintat en color vermell, destacant extraordinàriament sobre el fons blanc. Sobre la teulada de la galeria s'observa un seguit de tres finestrals rectangulars que s'obren a l'alçada del segon pis.

No consta la data en que fou aixecat, ni l’arquitecte responsable, podem suposar però que és anterior a l’any 1908, en que Elisa Carbó i Ferrer , mare del pintor Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 - Barcelona, 29 de febrer de 1932), adquirí l’edifici monàstic de sant Benet, en el que hi féu unes importants obres de restauració dirigides per Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956).

Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ah!, us recomanem ‘viure’ les Nits d’Estiu de Món Sant Benet.