PERALADA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. EL TRÀNSIT DELS AVINYÓ ALS MARQUESOS DE CAMPS.

 

El Joan Dalmau Jucasfresa, publicava “CASA AVINYÓ o CASA DEL MARQUÈS DE CAMPS. PERALADA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ" , a la Plaça Domenech

 Fotografia de l'Enric Fontvila  Batalla

Les fonts que cita, no expliquen el procés que portarà al canvi de denominació de la casa,  sembla que en l’actualitat propietat de Jordi de Camps i Galobart (29 març 1954 ) , V marqués de Camps i IV baró d'Algerri.

L’Antònia Gimbernat Gou, em deixava un comentari ; responent a la pregunta de com es va fer el canvi de cognom d'Avinyó a Camps, va ser el 1787, amb el matrimoni entre Francesc de Paula de Camps i Font amb Marianna Avinyó Desprat. D'acord amb els capítols matrimonials, el Camps es va instal·lar a les possessions dels Avinyó.

https://revistalafarga.cat/wp.../uploads/2022/03/179.pdf

Llegia que  Josep Ramon de Camps i d'Avinyó (Peralada, segle XVIII - 1858) fou un terratinent altempordanès amb possessions a Peralada i Espolla, entre altres llocs.

Era fill de Francesc de Paula de Camps i Font natural de Girona i de Marianna d'Avinyó i Desprat natural de Peralada.

Va tenir un paper destacat en el setge de Girona de 1808.

Es va casar amb Joaquima de Matas i d'Albert, de Figueres i va tenir els fills següents: Pelagi de Camps i de Matas, que seria l’hereu, (Figueras, 1828 - Barcelona, 1889),  I marqués de Camps,  títol pontifici atorgat pel papa Pius IX al propietari rural gironí Pelagi de Camps i de Matas el 19 de desembre de 1876.

Ferran, Carlota, Joaquima i Pilar, aquesta última casada amb Antoni de Suelves i Ustariz, marquès de Tamarit.

 Fou escollit  diputat per Girona a les Corts de 1836, 1840 i 1841

L’any  1836 apareix en el primer lloc de la relació dels majors contribuents de la província de Girona.

Marquesat de Camps

https://www.armoria.info/libro_de_armoria/camps.html

https://www.armoria.info/libro_de_armoria/aviny%C3%93.html

Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon -  el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al  seu ensenyament, a mi en té revoltat.

 

A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “  a por ellos “;   s’han acostumat a fer les seves maleses  amb plena consciència de la seva immunitat.

 

Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?

En la infinita  confiança en Déu, maleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.