La guerra s’havia acabat, i els pobles s’anaven recuperant dels desperfectes fets pels soldats, que anàvem marxant per ocupar la resta de Catalunya (1714).
Les imposicions del nou govern en la política afectaven poc a la pagesia. A la Fontcalda hi anava cada cop més pelegrins, vinguts de terres peninsulars llunyanes i fins i tot de l'estranger. Els actes de pelegrinatge en romeries es feien tot sovint, i la capella de la casa de l'Ermità, era incapaç de donar cabuda a tants fidels. Tampoc eren suficients les cases d'allotjament, tot hi haver-ne fet en un edifici al costat (casa de Bot). Al davant un altre edifici com a casa de Banys que s’allargaria amb la casa de l’Estrella, formaria l'únic i principal carrer. El pare Faci, ja va posar de manifest la necessitat d'una ampliació i també de fer una capella nova per l'any 1739, en haver d’obrir les portes de l’església que donaven al carrer, per seguir els actes litúrgics els que no podien entrar a dintre.
El sacerdot fill de Gandesa Mossèn Antoni Soler de Cal Cerer, persona emprenedora, va començar a edificar dues capelles al Calvari per fer el seguiment del Via Creu, i l'altra a dalt la Mola d'Irto, dedicada a Sant Marc amb establiment d'una romeria anyal, tot i la dificultat del terreny per accedir-hi. Va entusiasmar a la parròquia de Gandesa, que mai ha negat rés per la Fontcalda, per fer-hi una església de gran capacitat, amb cambril per a la Verge, segons s'anava fent en altres indrets per aquells anys.
Les obres van començar concretament el dia 26 d'agost de 1753, en un solar davant per davant de l'antiga capella. És d'estil barroc moderat; consta d’una nau principal amb dues de laterals per les capelles i una cúpula generosa en lluminositat i línies esveltes, ampli cor, escales a cada costat per facilitar l'accés al cambril espaiós, sagristia, dependències annexes, no disposa de campanar, però hi ha una campaneta situada a la part alta de la façana al bell mig, que escampa el so per tota la vall de manera atenuada. No tenim documentació expressa del cost de les obres, ni dels mestres arquitectes. Sabem que la construcció va durar onze anys, i tot fa pensar que l'aportació de diners anava amb la mateixa lentitud que les obres.
Mossèn Antoni Soler de Cal Cerer va morir l'any 1761, i no va veure acabada la seva obra de la nova església per a la Mare de Déu de la Fontcalda, un desencís per a la culminació del seu esforç, però un record de satisfacció pòstuma per la inauguració, que es va fer el dia 21 de gener de 1764, coincidint en la festa de la Fontcalda que celebraven per aquells anys.
Al cap de quatre mesos i del 10 al 15 de setembre (Festes Majors) es va fer el trasllat de la imatge de la Mare de Déu, de la capella vella al nou cambril; aquesta data memorable, l'haguessin volgut compartir molts gandesans de successives generacions, encara avui en alguns ambients fa córrer la imaginació del immens goig que van sentir els presents, de la infinita alegria, d’estrenar un temple espaiós i nou, amb un cambril acollidor i senzill on poder veure i adorar a la Verge estimada que porten al cor.
Per un document que es conservava a l'arxiu municipal, Mossèn Joan Baptista Manyà i Alcoverro, va fer un recull d'algunes despeses pagades per aquestes celebracions, i d'aquesta manera sabem que van venir músics de Mora, grups de cantors i van predicar uns pares caputxins, el nom d'un d'ells era Fra. Tomàs Orient. El Papa Benet XIV per breu apostòlic datat a Roma el 7 de juny de 1745 havia concedit, indulgència plenària als devots de la Fontcalda.
Els anys següents i degut a l'esforç econòmic per construir l'església, va començar la decoració de l'interior, amb l'altar major barroc, força carregat d'elements atapeïts, i espai per les imatges laterals representant la fe i l'esperança. La seva execució cal suposar-la sobre l'any 1830, com també la del cambril de la Mare de Déu. Les voltes del temple i la cúpula amb pintures i la decoració adaptada a la construcció, de colors pàl•lids (blau cel) i daurats, amb una reixa protectora de ferro forjat, al davant de l'altar major, com era costum en totes les esglésies per aquells anys. Al mig la imatge de la Mare de Déu de la Fontcalda, l'autèntica. Avui en queda únicament el cap i les fotografies fetes abans de la seva desaparició.
Tots aquests elements, foren destruïts i cremats, durant els dies foscos que seguien a la sedició dels militar feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA. Dissortadament també es perdrien vides humanes, fins a un milió de morts en el conflicte bèl•lic, i un nombre encara no tancat en les represàlies que practicarien els feixistes.
Mossèn Joan Baptista Manyà i Alcoverro, era com l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), un cristià i un home de bé :
Potser sí que els catòlics i els sacerdots han identificat massa la causa religiosa amb els enemics de la República i amb els rics de la terra...”
“Sempre m’ha desplagut el feixisme i sempre he estat partidari de les reivindicacions del proletariat, sota el signe de la justícia.
En els anys posteriors és va desenrunar i netejar el temple, i es va verificar que l'edifici no tenia desperfectes per continuar estant obert al culte; aquells que voluntàriament van anar a fer aquesta feina, parlaven sempre del seu personal desencís en veure com s’havien tornar en desencís i tristesa, els records de les hores viscudes en aquest indret.
També els motius econòmics retardaren la decoració actual, i fou el pintor de Prat de Comte en Joan Lahosa i Valimanya (1902-1981) , que casualment en la seva joventut havia fet de pastor i venia a la Fontcalda, tal com el pastoret de la llegenda. Va pintar el gran mural de l'altar major, l'any 1954, de forma desinteressada pel que fa a les despeses de la seva execució. El Patronat únicament va haver de pagar els materials emprats. L’opció temàtica no va tenir massa complicacions i es nota severament la mà de Mossèn Joan Baptista Manyà i Alcoverro, amb tot, no és comparable amb el retaule desaparegut.
La representació és molt senzilla d'interpretar i per fer el retrat dels personatges, es va servir de persones per a models. En la part superior:
El Pare Etern és el rostre d'en Joan Batiste Mani i Bernús.
Pel que a Jesucrist es refreix, es va inspirar en el retrat d'en Jaume Navarro i Figueres
La part del mig, amb quatre àngels principals, va agafar el rostre de les nenes següents: Maria Teresa Salvadó i Salvadó, Loreto Meix i Sabaté, Maria Fontcalda Fornós i Clúa, i la filla del Cap de l'estació de tren de Prat de Comte (no en tenim el nom).
La part inferior; començant de dreta a esquerra.; en Esteve Lahosa i Miralles (pare de l'artista), Mn. Joan Batiste Manyà i Alcoverro, na Montserrat Manyà i Arnabat, na Carme Povill i Soro, en Josep Povill i Rivera
Ens agradarà rebre es vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada