diumenge, 16 de desembre de 2012

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE BÉIXEC. BAIXA CERDANYA


Baixaven de tornada d’una bona caminada a Prats de Cadí, l'Àngels, la Rosa i el Miquel quant en la carretera que condueix d’Estana a Martinet en un revolt vam veure a mà dreta un rètol amb el nom de Béixec. Curiosos i volent visitar tot el possible dins el territori català vam decidir fer-hi una visita.
Per una carretera mig asfaltada i després d’un curt recorregut entrarem a la plaça de l’entrada del petit poble. Béixec es troba a 1.323 m. d’alçària als peus del Montsec de Bèixec i vora la riba del Torrent de Bèixec. Només una vintena de cases mal contades, algunes en runes, i moltes d’elles de segona residència. 

La parròquia de Béixec és esmentada en l’AC de la Seu d’Urgell juntament amb Montellà (Monteliano sive Bexabe). Aquest document del s. IX sembla reflectir en realitat l’estat de la diòcesi al final del s. X.
Es tractava d’una de les parròquies amb una renda força baixa comparada amb la majoria de la Cerdanya En les visites de 1312-14 se li calculaven unes rendes de 15 lliures. Fou senyoria de la comunitat de preveres de Puigcerdà. En l’a. 1359 el poble tenis tres focs reials.
La fàbrica del mur de 8 m. de llarg que resta de la església és de pedra calcaria grisa i pedra sorrenca vermella, barrejades de formes allargades amb poques excepcions, sensiblement escairada i només una mica retocada. Aquest mur de la part septentrional de la nau té una arcada buidada en el mateix mur amb dovelles de pedra tosca que devia contenir un altar. 

L’aparell és curiós i únic a Cerdanya. Una o dues filades alternen amb altres i recorden les verdugades d’obra cuita. Algunes pedres són falcades amb teulissos i trossos de rajola. L’interior era arrebossat amb una gruixuda capa d’argamassa. Sembla per les seves característiques una edificació del s. XII.
De l’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria no en queden més que les ruïnes, estat en què va quedar des de la darrera Guerra Civil. Els veïns de Béixec en un esforç col•lectiu han netejat de runa l’església situada a la part alta del poble i ha dignificat l’edifici i l’entorn.

Sants Iscle i Victòria, sembla ser eren germans que vivien en la ciutat andalusa de Còrdova i que van ser, segons la tradició, martiritzats el 17 de novembre de l’any 313. Sant Iscle va ser degollat prop del riu Guadalquivir mentre que Victòria va ser assagetada a l’amfiteatre romà de la ciutat

La devoció catalana als germans cordovesos sembla que prové de l’època visigòtica. Fent un repàs a la seva advocació en les esglésies catalanes, només les més antigues es troben a l’anomenada Catalunya Vella on haurien perdurat dels temps anteriors a l’ocupació sarraïna.

La Gran Enciclopèdia Catalana diu que unes relíquies d’aquests sants haurien anat a Breda des de Sant Iscle de Vidreres “on devien haver estat dutes pels vescomtes de Girona el 1010. Efectivament, l’expedició de Ramon Borrell III i d’Ermengol d’Urgell, en companyia dels bisbes de Barcelona Girona i Vic, va arribar-se a Còrdova per ajudar Muhammad II contra els berbers de Sulayman. En el curs de l’expedició, pel juny de 1010, la capital del Califat va ésser saquejada per un contingent d’uns nou mil catalans.

Tot i això, sembla que la devoció era ben arrelada a Catalunya quan les relíquies van ser dutes des d’Andalusia; és més, hi ha la possibilitat que la localització d’aquestes a Còrdova i posterior trasllat respongués a una acció premeditada si, com diuen les cròniques de l’expedició, tres bisbes acompanyaven l’exercit.
 

El folklorista Joan Amades apunta que aquests Sants, com s’ha fet anteriorment, “havien estat molt venerats i llurs imatges havien abundat molt, i esmenta que eren invocats, especialment, per guarir el mal de pits i per afavorir la lactació dels infants. I pel fet que la seva festa s’escau el 17 de novembre, quan l’hivern és ben proper, hi ha la dita “per sant Iscle, lo fred xiscle” 

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada