El Raul Pastó Ceballos m’enviava fotografies de la petita capella de finals del segle XVII amb elements del segle XVIII, coneguda com de la Creu de Sant Venerand, al terme de Riudecols a la comarca del Camp jussà de Tarragona.
Patrimoni Gencat la descriu com ; edifici religiós de planta quadrada coberta amb falsa cúpula de maons i amb murs de paredat.
A l'interior hi ha restes d'un mosaic de rajoles de ceràmica catalana, figurant un altar.
Cercava informació de Sant Venerand ; un màrtir cristià o més aviat un cos sant , un centurió romà que es va convertir al cristianisme i va ser assassinat per unir-se a la fe cristiana.
És patró de Grotte Santo Stefano , un llogarret de Viterbo , ja que quan a petició dels habitants, el bisbe de Bagnoregio els va confiar els venerables ossos (és a dir, que eren venerats i d’aquí el nom Venerando) del màrtir, que fins aleshores s’havien conservat a la catacumbes de San Calisto a Roma .
San Venerando es mostra en un quadre amb l'escut de la família Golini - "Domus Golini", en una escena amb la Mare de Déu i San Luigi Gonzaga, dins de la Parròquia de Santo Stefano, a Grotte Santo Stefano.
El quadre el representa amb roba de centurió romà, sostenint la palma del martiri .
A la mateixa església es conserven els seus ossos, col·locats dins d’una urna de fusta, donada el 1710 per don Angelo Golini de Vitorchiano .
Qui de Riudecols, o de qualsevol altre lloc del mon ens pot explicar, la presència d’aquesta advocació en aquest indret?.
Agrairem les vostres respostes a l’email coneixercataunya@gmail.com, castellardiari@gmail.com
diumenge, 31 de maig del 2020
dimecres, 27 de maig del 2020
IN MEMORIAM. RUBIALS. LA POBLA DE MONTORNÈS. EL TARRAGONÈS
Rubials és un despoblat situat 3 km al NW de la Pobla e Montornès .
Apareix esmentat en documents de l’any 1180.
Estigué habitat fins poc després de la victòria dels sediciosos feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II Republicà.
La majoria de cases resten en estat ruïnós
http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/pobla-de-montornes-la/rubials;jsessionid=F7B7D3E055ECEB064AD06ED4DC11BA2C
Quan al topònim, tenim com a minin dues hipòtesis
Orde de plantes dicotiledònies al qual pertany la família de les rubiàcies; cast. rubiales.
El topònim Rubiales significa en castellà <i>"terres de color roig "
El Raul Pastó Ceballos , que va trepitjar aquest indret, ens podrà dir quina d’ambdues li sembla més escaient.
Apareix esmentat en documents de l’any 1180.
Estigué habitat fins poc després de la victòria dels sediciosos feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II Republicà.
La majoria de cases resten en estat ruïnós
http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/pobla-de-montornes-la/rubials;jsessionid=F7B7D3E055ECEB064AD06ED4DC11BA2C
Quan al topònim, tenim com a minin dues hipòtesis
Orde de plantes dicotiledònies al qual pertany la família de les rubiàcies; cast. rubiales.
El topònim Rubiales significa en castellà <i>"terres de color roig "
El Raul Pastó Ceballos , que va trepitjar aquest indret, ens podrà dir quina d’ambdues li sembla més escaient.
divendres, 22 de maig del 2020
CASTELL DE RIALP. EL PALLARS SOBIRÀ LLEIDA
El Raul Pastó Ceballos retratava les restes del Castell de Rialp, del que ens diu Patrimoni Gencat ; castell termenat. Documentat el 1281. La primera menció apareix en un document de 1281 en el que Ramon de Bellera jura fidelitat al rei Pere per aquest i altres castells de la vall.
Posteriorment substituí al castell de Malavila en el govern de la Vall d'Assua, convertint-se en cap del quarter pertanyent al vescomtat de Castellbó.
El 1435 es produïren intents per part del comte de Foix de prendre'n possessió, fet que no es produí fins el 1400, després de la compra a Jaume de Bellera.
El 1493 el comte de Foix anomenà castlà de Rialb a Joan Xiberri "Matxicot".
El 1512 Ferran el Catòlic, en guerra amb Foix, confiscà el vescomtat de Castellbó, Rialp i la vall d'Assua, fent-ne posterior donació a la seva muller Germana de Foix qui el 1528, vídua ja, hipotecà a carta de gràcia aquests dominis a Lluís Oliver de Boteller que els detentà com a feu reial fins el 1548 en que foren redimits per la Corona.
A principis de segle XVII el castell estava ja en ruïnes.
Fins la supressió dels senyorius fou del vescomtat de Castellbó.
L'any 2002 van començar les tasques de consolidació del castell. Aquestes tasques van continuar l'any 2005, quan l'Ajuntament endegà un projecte de recuperació del castell per a la seva utilització com a equipament municipal. L'excavació arqueològica portada a terme va determinar quatre fases:
1) moment de construcció del castell, amb una cronologia poc precisa.
2) moment de destrucció del castell entre 1436 i 1439 per part del Comte Arnau Roger IV del Pallars i diversos aliats.
3) moment de refracció del castell, quan Caterina de Navarra, comtessa de Foix i vescomtessa de Castellbò infeudà el castell a Joan Xiberri amb la obligació de la seva reconstrucció.
4) nova destrucció del castell, datada entre els anys 1519 i 1645. A partir d'aquest moment es produeix l'abandó del castell i la seva progressiva degradació.
Quan al topònim, al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, diuen ; forma lingüísticament incorrecta en lloc de Rialb, que prové de RIVO ALBO ‘riu blanc’, al·lusiu al color clar del llit del riu.
https://www.turisrialp.cat/web/cultura/castell-de-rialp/
Que la Mare de Deu de Valldeflors intercedeixi per TOTS nosaltres davant l’Altíssim, Senyor; tingues PIETAT!.
Posteriorment substituí al castell de Malavila en el govern de la Vall d'Assua, convertint-se en cap del quarter pertanyent al vescomtat de Castellbó.
El 1435 es produïren intents per part del comte de Foix de prendre'n possessió, fet que no es produí fins el 1400, després de la compra a Jaume de Bellera.
El 1493 el comte de Foix anomenà castlà de Rialb a Joan Xiberri "Matxicot".
El 1512 Ferran el Catòlic, en guerra amb Foix, confiscà el vescomtat de Castellbó, Rialp i la vall d'Assua, fent-ne posterior donació a la seva muller Germana de Foix qui el 1528, vídua ja, hipotecà a carta de gràcia aquests dominis a Lluís Oliver de Boteller que els detentà com a feu reial fins el 1548 en que foren redimits per la Corona.
A principis de segle XVII el castell estava ja en ruïnes.
Fins la supressió dels senyorius fou del vescomtat de Castellbó.
L'any 2002 van començar les tasques de consolidació del castell. Aquestes tasques van continuar l'any 2005, quan l'Ajuntament endegà un projecte de recuperació del castell per a la seva utilització com a equipament municipal. L'excavació arqueològica portada a terme va determinar quatre fases:
1) moment de construcció del castell, amb una cronologia poc precisa.
2) moment de destrucció del castell entre 1436 i 1439 per part del Comte Arnau Roger IV del Pallars i diversos aliats.
3) moment de refracció del castell, quan Caterina de Navarra, comtessa de Foix i vescomtessa de Castellbò infeudà el castell a Joan Xiberri amb la obligació de la seva reconstrucció.
4) nova destrucció del castell, datada entre els anys 1519 i 1645. A partir d'aquest moment es produeix l'abandó del castell i la seva progressiva degradació.
Quan al topònim, al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, diuen ; forma lingüísticament incorrecta en lloc de Rialb, que prové de RIVO ALBO ‘riu blanc’, al·lusiu al color clar del llit del riu.
https://www.turisrialp.cat/web/cultura/castell-de-rialp/
Que la Mare de Deu de Valldeflors intercedeixi per TOTS nosaltres davant l’Altíssim, Senyor; tingues PIETAT!.
diumenge, 17 de maig del 2020
CASTELL DE SUBIRATS. EL PENEDÈS SOBIRÀ.
El Pere Julià Subirana publica fotografies del castell de Subirats, al terme homònim a la comarca del Penedès sobirà, dita “oficialment” Alt Penedès.
L’enciclopèdia catalana explica que el castell està encimbellat en un contrafort de la serra d’Ordal, a 304 metres d’altitud, al S de la Torre-ramona.
Qualificat de balcó del Penedès, es veuen les muntanyes de l’Alt Penedès i, més enllà, el puig de Montagut i el Montmell, al límit entre el Baix Penedès i lrAlt Camp. Des del castell es domina la plana per on corre l’Anoia i per on passava el camí que es dirigia a la marca, a la frontera. De les restes conservades del castell de Subirats es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres rodones i que al mig hi havia la torre mestra. S'hi han trobat teules i restes de ceràmica iberoromana, cosa que evidencia una anterior ocupació del lloc. Des del 2014 es realitzen visites guiades per les restes.
Per la seva posició estratègica, el castell de Subirats era un punt fortificat d’observació vers les terres de ponent, d’on procedien les escomeses sarraïnes. El castell, de domini comtal, fou bastit en un indret que havia estat aprisiat, i consta el 917 com a residència del vescomte de Barcelona, Ermenard, i del seu germà Udalard. A mitjan segle X, però, Olèrdola, que ja era ferma possessió dels comtes, per les seves millors condicions estratègiques, desplaçà Subirats en el paper de plaça forta fronterera. Si bé l’alta jurisdicció del castell de Subirats pertangué a la casa comtal barcelonina, en posseïren el domini directe els vescomtes de Barcelona, excepte per un curt període, immediatament posterior a la invasió d’Almansor, en què Ènnec Bonfill de Cervelló fou senyor de Subirats. A la primeria del segle XI posseïa el castell Geribert, fill del vescomte Guitard; de la seva muller Ermengarda, que era filla del comte Borrell de Barcelona, el castelldeSubirats passà a mans de Mir Geribert, el qual s’intitulà príncep d’Olèrdola. En el seu tes-tament del 1060 deixà el castell a la seva vídua, Guisla de Besora. El 1067 el castell era d’Arnau Mir, fill de Mir Geribert, succeït pel seu fill Jordà de Santmartí, i d’aquest passà a altres personatges de la família, que es cognomenaren deSubirats o de Santmartí, ja que posseïen tots dos castells. Els succeïren els Vilaragut (segles XIII i XIV). Pel fogatjament de vers el 1370 se sap que el castell de Subirats era de Berenguer d’Abella, majordom i conseller de l’infant Joan. Posteriorment pervingué als Cervelló (1377); acabada la guerra contra Joan II, però, els béns de Guerau Alemany de Cervelló foren confiscats per la seva lleialtat a la causa de la generalitat, i el castell de Subirats fou concedit a Roderic de Perea. Reincorporat a la corona el 1493, poc temps després el rei Ferran vengué la castlania a Miquel Joan de Gralla, alt funcionari reial. Els Gralla posseïren la castlania del castell de Subirats fins el 1611, que fou venuda als Milsocors.
El castell de Subirats fou enderrocat durant la guerra dels Segadors per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, cinquè marquès de los Vélez, (Mula, Múrcia, 1602 - Palerm, Sicília, 1647). Aquesta “gesta gloriosa” li valgué el reconeixement com a “Grande España”.
La corona s’atorgà el domini de les parròquies del terme de Subirats.
De l’abandó total del castell en donava fe Pascual Madoz en el seu Diccionario Geográfico Estadístico Histórico, publicat el 1849.
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1919401.xml
https://www.turismesubirats.cat/directori/el-castell-de-subirats/
https://www.castellscatalans.cat/imatges/subirats.pdf
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Subirats
Quan al topònim Subirats, hi ha força coincidència en que és un derivat del llatí SUPER ‘sobre, damunt’, probablement en relació amb la situació alterosa del castell.
Li explicava al Raul Pastó Ceballos, en ocasió de documentar el topònim VESPELLA, a la comarca del Tarragonès, que – com quasi tot en aquest món - la toponímia està MOLT lluny de la veritat absoluta, i els millors lingüistes, i citava al Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) acostumen a recollir TOTES les tesis conegudes, i només per excepció – quan el sentit és MOLT clar – eviten decantar-se per una o altra. En aquest cas en concret, hi ha un acord general.
Que la Mare de Déu , l'apòstol Sant Pere i Sant Martí i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels , amazcis, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
L’enciclopèdia catalana explica que el castell està encimbellat en un contrafort de la serra d’Ordal, a 304 metres d’altitud, al S de la Torre-ramona.
Qualificat de balcó del Penedès, es veuen les muntanyes de l’Alt Penedès i, més enllà, el puig de Montagut i el Montmell, al límit entre el Baix Penedès i lrAlt Camp. Des del castell es domina la plana per on corre l’Anoia i per on passava el camí que es dirigia a la marca, a la frontera. De les restes conservades del castell de Subirats es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres rodones i que al mig hi havia la torre mestra. S'hi han trobat teules i restes de ceràmica iberoromana, cosa que evidencia una anterior ocupació del lloc. Des del 2014 es realitzen visites guiades per les restes.
Per la seva posició estratègica, el castell de Subirats era un punt fortificat d’observació vers les terres de ponent, d’on procedien les escomeses sarraïnes. El castell, de domini comtal, fou bastit en un indret que havia estat aprisiat, i consta el 917 com a residència del vescomte de Barcelona, Ermenard, i del seu germà Udalard. A mitjan segle X, però, Olèrdola, que ja era ferma possessió dels comtes, per les seves millors condicions estratègiques, desplaçà Subirats en el paper de plaça forta fronterera. Si bé l’alta jurisdicció del castell de Subirats pertangué a la casa comtal barcelonina, en posseïren el domini directe els vescomtes de Barcelona, excepte per un curt període, immediatament posterior a la invasió d’Almansor, en què Ènnec Bonfill de Cervelló fou senyor de Subirats. A la primeria del segle XI posseïa el castell Geribert, fill del vescomte Guitard; de la seva muller Ermengarda, que era filla del comte Borrell de Barcelona, el castelldeSubirats passà a mans de Mir Geribert, el qual s’intitulà príncep d’Olèrdola. En el seu tes-tament del 1060 deixà el castell a la seva vídua, Guisla de Besora. El 1067 el castell era d’Arnau Mir, fill de Mir Geribert, succeït pel seu fill Jordà de Santmartí, i d’aquest passà a altres personatges de la família, que es cognomenaren deSubirats o de Santmartí, ja que posseïen tots dos castells. Els succeïren els Vilaragut (segles XIII i XIV). Pel fogatjament de vers el 1370 se sap que el castell de Subirats era de Berenguer d’Abella, majordom i conseller de l’infant Joan. Posteriorment pervingué als Cervelló (1377); acabada la guerra contra Joan II, però, els béns de Guerau Alemany de Cervelló foren confiscats per la seva lleialtat a la causa de la generalitat, i el castell de Subirats fou concedit a Roderic de Perea. Reincorporat a la corona el 1493, poc temps després el rei Ferran vengué la castlania a Miquel Joan de Gralla, alt funcionari reial. Els Gralla posseïren la castlania del castell de Subirats fins el 1611, que fou venuda als Milsocors.
El castell de Subirats fou enderrocat durant la guerra dels Segadors per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, cinquè marquès de los Vélez, (Mula, Múrcia, 1602 - Palerm, Sicília, 1647). Aquesta “gesta gloriosa” li valgué el reconeixement com a “Grande España”.
La corona s’atorgà el domini de les parròquies del terme de Subirats.
De l’abandó total del castell en donava fe Pascual Madoz en el seu Diccionario Geográfico Estadístico Histórico, publicat el 1849.
Rossend Flaquer i Barrera (1873-1947),el retratava:
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1919401.xml
https://www.turismesubirats.cat/directori/el-castell-de-subirats/
https://www.castellscatalans.cat/imatges/subirats.pdf
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Subirats
Quan al topònim Subirats, hi ha força coincidència en que és un derivat del llatí SUPER ‘sobre, damunt’, probablement en relació amb la situació alterosa del castell.
Li explicava al Raul Pastó Ceballos, en ocasió de documentar el topònim VESPELLA, a la comarca del Tarragonès, que – com quasi tot en aquest món - la toponímia està MOLT lluny de la veritat absoluta, i els millors lingüistes, i citava al Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) acostumen a recollir TOTES les tesis conegudes, i només per excepció – quan el sentit és MOLT clar – eviten decantar-se per una o altra. En aquest cas en concret, hi ha un acord general.
Que la Mare de Déu , l'apòstol Sant Pere i Sant Martí i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels , amazcis, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
MONESTIR DE LA MARE DE DÉU DE GERRI DE LA SAL. EL PALLARS SOBIRÀ LLEIDA. CATALUNYA
El Raul Pastó Ceballos, feia una fotografia bucòlica de l'antic monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal, que es troba situat a extramurs de la vila de Gerri, al Pallars sobirà, a l'altre costat de la Noguera Pallaresa.
S'hi accedeix travessant el pont que creua el riu Noguera Pallaresa des de la població.
Es tracta d'un monestir construït durant el segle XII, del qual només en resta l'església monasterial, havent desaparegut les estances monàstiques i el claustre. Abandonat des de la Desamortització del segle XIX, només restà l'església com a lloc de culte i com a parròquia.
Durant les obres de restauració que s'hi porten a terme des de l'any 1997, l'any 2000 es va procedir a actuar al voltant de l'estructura absidial i sobre la sala capitular, una estructura de planta quadrada, d'època barroca , la qual amagava part de l'absis central. Al mateix temps es va procedir a a rebaixar el subsòl a l'angle nord-est de l'església, entre l'absidiola nord i l'edifici barroc. En aquest lloc va aparèixer la planta d'una petita edificació religiosa, de planta rectangular, orientada est-oest, amb tres absis a la capçalera.
L'absidiola lateral nord i part de l'absis central es trobaven sota l'estructura barroca, i els peus de la nau estaven parcialment tallats per l'estructura romànica de l'absidiola nord de l'església monasterial.
Els seus murs són construïts per pedres ben tallades, de petit tamany, lligades amb argamassa de calç.
Per les característiques formals i documentals, es pot dir que es tracta de l'antiga església dels segles X-XI, que fou substituïda per l'actual construcció l'any 1149.
Per tot el recinte d'excavació van aparèixer enterraments humans, possiblement relacionats amb l'església del segle XII.
A finals de 2009 i principis de 2010 es portà a terme una intervenció arqueològica en el marc del Programa Romànic Obert per tal de conservar i millorar l'església de Santa Maria. Es va decidir retirar les terres acumulades a tocar de la paret nord de l'església per tal d'acabar amb les humitats d'aquest sector de l'església.
Els resultats de la intervenció foren condicionats per l'actuació principal que era l'eliminació de les terres de la parcel·la annexa a l'església, fet que va provocar una major intensitat dels treballs a la zona més propera a la capella. Per tant, a la zona nord-est, es va realitzar una neteja superficial, una excavació a les dependències al voltant del claustre, mai arribant a nivells de pavimentació i la zona central una excavació més intensiva fins a nivells d'utilització.
L'excavació ha pogut comprovar el grau de degradació de les estructures del monestir, abandonat el 1835 i degradat per riuades d'inicis del segle XX.
Per altra banda, s'ha documentat una necròpolis a la rasa paral·lela a la paret de l'església. La cronologia és imprecisa, degut a que no s'ha documentat cap nivell clar ni material que pugui oferir una datació fiable, més enllà de dir que corresponen al període medieval, amb una utilització al llarg del temps com evidencia la superposició d'enterraments.
Pel què fa a les estructures del monestir, la intervenció ha deixat al descobert una part del claustre, que va perdurar fins a la desamortització de 1835. Al voltant d'aquest claustre aparegueren tot d'habitacions, tal i com acostuma a estructurar-se els monestirs.
http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=0&consulta=&codi=12040
https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/02/goigs-santa-maria-de-gerri-gerri-de-la.html
Quan al topònim Gerri, d’etimologia pre-romana, probablement ibera - a Navarra hi ha també una vall de Yerri - hom defensa un significat de “ vall de parets de roca’
https://books.google.es/books?id=ISzLDwAAQBAJ&pg=PA194&lpg=PA194&dq=toponimia.+Gerri&source=bl&ots=tRNB8Hmrke&sig=ACfU3U30oqTi-Qq-BFi8SnmLoIRO__yeCQ&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjf647Vx7rpAhUrA2MBHWycC7YQ6AEwA3oECAkQAQ#v=onepage&q=toponimia.%20Gerri&f=false
Li explicava al Raul Pastó Ceballos, en ocasió de documentar el topònim VESPELLA, a la comarca del Tarragonès, que – com quasi tot en aquest món - la toponímia està MOLT lluny de la veritat absoluta, i els millors lingüistes, i citava al Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) acostumen a recollir TOTES les tesis conegudes, i només per excepció – quan el sentit és MOLT clar – eviten decantar-se per una o altra.
Que la Mare de Déu de Gerri Sal, intercedeixi per TOTS nosaltres davant l’Altíssim, en aquest tràngol amarg de la pandèmia de la Covid,19, i en tots els moments de la nostra existència.
S'hi accedeix travessant el pont que creua el riu Noguera Pallaresa des de la població.
Es tracta d'un monestir construït durant el segle XII, del qual només en resta l'església monasterial, havent desaparegut les estances monàstiques i el claustre. Abandonat des de la Desamortització del segle XIX, només restà l'església com a lloc de culte i com a parròquia.
Durant les obres de restauració que s'hi porten a terme des de l'any 1997, l'any 2000 es va procedir a actuar al voltant de l'estructura absidial i sobre la sala capitular, una estructura de planta quadrada, d'època barroca , la qual amagava part de l'absis central. Al mateix temps es va procedir a a rebaixar el subsòl a l'angle nord-est de l'església, entre l'absidiola nord i l'edifici barroc. En aquest lloc va aparèixer la planta d'una petita edificació religiosa, de planta rectangular, orientada est-oest, amb tres absis a la capçalera.
L'absidiola lateral nord i part de l'absis central es trobaven sota l'estructura barroca, i els peus de la nau estaven parcialment tallats per l'estructura romànica de l'absidiola nord de l'església monasterial.
Els seus murs són construïts per pedres ben tallades, de petit tamany, lligades amb argamassa de calç.
Per les característiques formals i documentals, es pot dir que es tracta de l'antiga església dels segles X-XI, que fou substituïda per l'actual construcció l'any 1149.
Per tot el recinte d'excavació van aparèixer enterraments humans, possiblement relacionats amb l'església del segle XII.
A finals de 2009 i principis de 2010 es portà a terme una intervenció arqueològica en el marc del Programa Romànic Obert per tal de conservar i millorar l'església de Santa Maria. Es va decidir retirar les terres acumulades a tocar de la paret nord de l'església per tal d'acabar amb les humitats d'aquest sector de l'església.
Els resultats de la intervenció foren condicionats per l'actuació principal que era l'eliminació de les terres de la parcel·la annexa a l'església, fet que va provocar una major intensitat dels treballs a la zona més propera a la capella. Per tant, a la zona nord-est, es va realitzar una neteja superficial, una excavació a les dependències al voltant del claustre, mai arribant a nivells de pavimentació i la zona central una excavació més intensiva fins a nivells d'utilització.
L'excavació ha pogut comprovar el grau de degradació de les estructures del monestir, abandonat el 1835 i degradat per riuades d'inicis del segle XX.
Per altra banda, s'ha documentat una necròpolis a la rasa paral·lela a la paret de l'església. La cronologia és imprecisa, degut a que no s'ha documentat cap nivell clar ni material que pugui oferir una datació fiable, més enllà de dir que corresponen al període medieval, amb una utilització al llarg del temps com evidencia la superposició d'enterraments.
Pel què fa a les estructures del monestir, la intervenció ha deixat al descobert una part del claustre, que va perdurar fins a la desamortització de 1835. Al voltant d'aquest claustre aparegueren tot d'habitacions, tal i com acostuma a estructurar-se els monestirs.
http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=0&consulta=&codi=12040
https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/02/goigs-santa-maria-de-gerri-gerri-de-la.html
Quan al topònim Gerri, d’etimologia pre-romana, probablement ibera - a Navarra hi ha també una vall de Yerri - hom defensa un significat de “ vall de parets de roca’
https://books.google.es/books?id=ISzLDwAAQBAJ&pg=PA194&lpg=PA194&dq=toponimia.+Gerri&source=bl&ots=tRNB8Hmrke&sig=ACfU3U30oqTi-Qq-BFi8SnmLoIRO__yeCQ&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjf647Vx7rpAhUrA2MBHWycC7YQ6AEwA3oECAkQAQ#v=onepage&q=toponimia.%20Gerri&f=false
Li explicava al Raul Pastó Ceballos, en ocasió de documentar el topònim VESPELLA, a la comarca del Tarragonès, que – com quasi tot en aquest món - la toponímia està MOLT lluny de la veritat absoluta, i els millors lingüistes, i citava al Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) acostumen a recollir TOTES les tesis conegudes, i només per excepció – quan el sentit és MOLT clar – eviten decantar-se per una o altra.
Que la Mare de Déu de Gerri Sal, intercedeixi per TOTS nosaltres davant l’Altíssim, en aquest tràngol amarg de la pandèmia de la Covid,19, i en tots els moments de la nostra existència.
dissabte, 16 de maig del 2020
IN MEMORIAM. FUNDACIÓ D’ART CONTEMPORANI RAFAEL LOZANO BARTOLOZZI DE VESPELLA DE GAIÀ AL MAS D’EN PLANA DE VESPELLA DE GAIÀ. EL TARRAGONÈS
Del topònim Vespella, Manuel Bofarull i Terrades (Badalona, 1923 - ?, 10 d'agost de 2009) en defensava un origen àrab, de bi- àsab-Allàh, “en lloança de Déu”.
Que l’home proposa i que Déu disposa, quan es van fent anys tothom ho acaba assumint.
El Rafael Lozano Bartolozzi (Pamplona, 1943 - Vespella de Gaià, Tarragonès, 22 de març de 2009), resident des de 1972 a Vespella de Gaià, en fou nomenat Alcalde l’any 1991.
https://elpais.com/diario/1999/08/29/catalunya/935888854_850215.html
En el seu mandat es van fer moltes obres pel tot el poble.
I pensem que va ser en aquella època en la que es planteja endegar la Fundación de Arte Contemporáneo al mas d’en Plana, dit també en documents municipals d’en Planes.
Amb la desaparició física del Rafael Lozano Bartolozzi, si atenem a les fotografies fetes pel Raul Pastó Ceballos, la Fundación de Arte Contemporáneo que volia promoure, va fer el cant del cigne.
El mas del segle XVIII, de notables proporcions, que compta amb una popular capella restaurada modernament, la Mare de Déu del Carme.
És propietat de l’Ajuntament de Vespella de Gaià.
El conjunt del mas està format per diversos volums, destacant el cos principal, amb un portal de dovelles de mig punt, que presenta una inscripció en la clau on figura la data del 16 de març de 1739.
Per sobre trobem el pis principal, i una tercera planta corresponent a les golfes, seguint l'esquema tradicional.
L’edifici presenta un aspecte descurat.
http://www.vespella.altanet.org/media/upload/arxius/urbanisme/textpoum/catalegmasies.pdf
http://dipta.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/vespella-de-gaia/mas-d-en-plana;jsessionid=CF8C783AA2E892B4B22A0A4855A7B5C2?fbclid=IwAR1INLNzpsY6x9moVexSzwuAMEZQLjcBaqo7vrwE1uEPx-B1DchNblligMk
http://www.vespella.altanet.org/cultura/llocs/es_index.php
Dissortadament la Covid.19 no s’atura.
I, llevat potser del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, per a quasi tothom sembla clar que no ho farà llevat que es prenguin algunes mesures “efectives”.
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/les-falses-veritats/
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/contes-de-la-xina/
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/contes-del-reino-de-espana/
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/a-la-memoria-dels-morts-silenciats-4/
Que la Mare de Déu del Carme intercedeixi per TOTS nosaltres davant l’Altíssim. Senyor; tingues pietat!
Que l’home proposa i que Déu disposa, quan es van fent anys tothom ho acaba assumint.
El Rafael Lozano Bartolozzi (Pamplona, 1943 - Vespella de Gaià, Tarragonès, 22 de març de 2009), resident des de 1972 a Vespella de Gaià, en fou nomenat Alcalde l’any 1991.
https://elpais.com/diario/1999/08/29/catalunya/935888854_850215.html
En el seu mandat es van fer moltes obres pel tot el poble.
I pensem que va ser en aquella època en la que es planteja endegar la Fundación de Arte Contemporáneo al mas d’en Plana, dit també en documents municipals d’en Planes.
Amb la desaparició física del Rafael Lozano Bartolozzi, si atenem a les fotografies fetes pel Raul Pastó Ceballos, la Fundación de Arte Contemporáneo que volia promoure, va fer el cant del cigne.
El mas del segle XVIII, de notables proporcions, que compta amb una popular capella restaurada modernament, la Mare de Déu del Carme.
És propietat de l’Ajuntament de Vespella de Gaià.
El conjunt del mas està format per diversos volums, destacant el cos principal, amb un portal de dovelles de mig punt, que presenta una inscripció en la clau on figura la data del 16 de març de 1739.
Per sobre trobem el pis principal, i una tercera planta corresponent a les golfes, seguint l'esquema tradicional.
L’edifici presenta un aspecte descurat.
http://www.vespella.altanet.org/media/upload/arxius/urbanisme/textpoum/catalegmasies.pdf
http://dipta.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/vespella-de-gaia/mas-d-en-plana;jsessionid=CF8C783AA2E892B4B22A0A4855A7B5C2?fbclid=IwAR1INLNzpsY6x9moVexSzwuAMEZQLjcBaqo7vrwE1uEPx-B1DchNblligMk
http://www.vespella.altanet.org/cultura/llocs/es_index.php
Dissortadament la Covid.19 no s’atura.
I, llevat potser del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, per a quasi tothom sembla clar que no ho farà llevat que es prenguin algunes mesures “efectives”.
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/les-falses-veritats/
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/contes-de-la-xina/
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/contes-del-reino-de-espana/
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/a-la-memoria-dels-morts-silenciats-4/
Que la Mare de Déu del Carme intercedeixi per TOTS nosaltres davant l’Altíssim. Senyor; tingues pietat!
ESGLÉSIA DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. VESPELLÀ DE GAIÀ. EL TARRAGONÈS.
El Raul Pastó Ceballos viu en una zona de Catalunya que es troba a la fase 1, això li permet sortir del seu municipi, i em feia arribar una fotografia de l’església de l’Arcàngel Sant Miquel de Vespella de Gaià.
M’enviava un parell de fotografies, i alhora que li agraïa, li expressava la meva enveja, a Castellar del Vallès continuem sotmesos a l’arrest domiciliari i al toc de queda.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1949
l'església de Sant Miquel correspon a l'antiga església del castell.
És una petita església romànica de dos trams, més la capçalera, amb capelles laterals desiguals. Davant hi ha un petit porxo descentrat, damunt el qual s'erigeix un petit cor amb coberta de fusta a doble vessant.
La nau està coberta amb volta de canó apuntat. El campanar presenta espadanya de tres arcs de factura desigual.
L'església és del segle XII i molt possiblement ha sofert ampliacions en els segles XVI i XVII.
Té un retaule gòtic-renaixentista del segle XVI (1569). Aquest retaule s'ha fet barrejant dos retaules diferents, el de la Mare de Déu de la Candela i el de Sant Miquel.
http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/vespella-de-gaia/esglesia-parroquial-de-sant-miquel
Aquesta construcció estaria relacionada amb el castell de Vespella, datat en el segle XII. Segons documents d'aquest segle, el castell ja estava edificat l'any 1167 i l'any 1212 n'era senyor Pere de Vespella.
L'església podria datar d'aquesta època, quan era la capella del castell.
L'edifici és una construcció romànica de nau única amb dues capelles laterals, que ha patit diverses reformes al llarg del temps, essent encara visibles les restes de l'arc de mig punt de la primitiva construcció. La porta d'accés estaria orientada al sud-est, i està il·luminada només amb una finestra a cada ala, essent l'espai interior fosc. A l'interior, sota l'altar, s'hi conserven pintures al fresc d'estil gòtic-renaixentista i un tambor de columna o possiblement d'una creu de terme. Sota la porta d'entrada trobem un enterrament cobert amb tres lloses planes de pedra.
El terra resta enrajolat i les parets dels murs interiors presenten un enguixat per damunt dels carreus, probablement del segle XVII o XVIII.
A l'exterior, culminant la façana, es troba el campanar, de triple espadanya, amb dos ulls en el pis inferior i un de central en el pis superior.
Encastada en el mur septentrional del cementiri de la població s'hi troba una estela discoïdal de pedra sorrenca .
En l'anvers mostra una creu grega en alt-relleu. El revers no presenta cap motiu decoratiu. El peu es deu conservar sencer i resta parcialment cobert per l'arrebossat del mur del cementiri. Fa 50 centímetres de diàmetre i 22 centímetres de gruix.
http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=0&consulta=&codi=7107
La Covid.19 no s’atura.
Està clar que no ho farà llevat que es prenguin algunes mesures “efectives”.
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/les-falses-veritats/
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/contes-de-la-xina/
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/contes-del-reino-de-espana/
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/a-la-memoria-dels-morts-silenciats-4/
Que l’Arcàngel Sant Miquel intercedeixi per TOTS nosaltres davant l’Altíssim. Senyor; tingues pietat!
M’enviava un parell de fotografies, i alhora que li agraïa, li expressava la meva enveja, a Castellar del Vallès continuem sotmesos a l’arrest domiciliari i al toc de queda.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1949
l'església de Sant Miquel correspon a l'antiga església del castell.
És una petita església romànica de dos trams, més la capçalera, amb capelles laterals desiguals. Davant hi ha un petit porxo descentrat, damunt el qual s'erigeix un petit cor amb coberta de fusta a doble vessant.
La nau està coberta amb volta de canó apuntat. El campanar presenta espadanya de tres arcs de factura desigual.
L'església és del segle XII i molt possiblement ha sofert ampliacions en els segles XVI i XVII.
Té un retaule gòtic-renaixentista del segle XVI (1569). Aquest retaule s'ha fet barrejant dos retaules diferents, el de la Mare de Déu de la Candela i el de Sant Miquel.
http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/vespella-de-gaia/esglesia-parroquial-de-sant-miquel
Aquesta construcció estaria relacionada amb el castell de Vespella, datat en el segle XII. Segons documents d'aquest segle, el castell ja estava edificat l'any 1167 i l'any 1212 n'era senyor Pere de Vespella.
L'església podria datar d'aquesta època, quan era la capella del castell.
L'edifici és una construcció romànica de nau única amb dues capelles laterals, que ha patit diverses reformes al llarg del temps, essent encara visibles les restes de l'arc de mig punt de la primitiva construcció. La porta d'accés estaria orientada al sud-est, i està il·luminada només amb una finestra a cada ala, essent l'espai interior fosc. A l'interior, sota l'altar, s'hi conserven pintures al fresc d'estil gòtic-renaixentista i un tambor de columna o possiblement d'una creu de terme. Sota la porta d'entrada trobem un enterrament cobert amb tres lloses planes de pedra.
El terra resta enrajolat i les parets dels murs interiors presenten un enguixat per damunt dels carreus, probablement del segle XVII o XVIII.
A l'exterior, culminant la façana, es troba el campanar, de triple espadanya, amb dos ulls en el pis inferior i un de central en el pis superior.
Encastada en el mur septentrional del cementiri de la població s'hi troba una estela discoïdal de pedra sorrenca .
En l'anvers mostra una creu grega en alt-relleu. El revers no presenta cap motiu decoratiu. El peu es deu conservar sencer i resta parcialment cobert per l'arrebossat del mur del cementiri. Fa 50 centímetres de diàmetre i 22 centímetres de gruix.
http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=0&consulta=&codi=7107
La Covid.19 no s’atura.
Està clar que no ho farà llevat que es prenguin algunes mesures “efectives”.
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/les-falses-veritats/
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/contes-de-la-xina/
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/contes-del-reino-de-espana/
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/a-la-memoria-dels-morts-silenciats-4/
Que l’Arcàngel Sant Miquel intercedeixi per TOTS nosaltres davant l’Altíssim. Senyor; tingues pietat!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)















