IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE FONTSCALDES ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA . VALLS. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

Llegia a : http://www.iev.cat/arxiu/vives-plafons-expo.pdf que l’arquitecte Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954), va ser autor dels projectes per les escoles de Picamoixons, Fontscaldes, Figuerola del Camp, Cabra del Camp, les del barri marítim de Torredembarra, i del grup Escolar Rafael de Campalans, dedicat a la memòria de Rafael de Campalans Puig (Barcelona, 21 d'octubre de 1887 — Torredembarra, Tarragonès, 9 de setembre de 1933), l’escola es coneix avui com Mare de Déu de la Candela.

De les que s’acabarien duent a terme ens agradarà rebre imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

M’explicaven a Fontscaldes que el local que acull avui el Bar Casal Social, era l’antiga escola pública, abans i durant un llarg període de la dictadura franquista. Algú pot confirmar que l’autor d’aquest edifici va ser Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954)arquitecte municipal de Valls entre els anys 1915 i 1953?.

Retratava una casa a Fontscaldes, situada a la mateixa carretera, al costat oposat del local Social, de la que no se’n diu res a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Valls

Demanaré l’ajuda de : http://blocs.tinet.cat/lt/blog/patrimoni-de-valls

Al matí en la visita que fèiem a Figuerola del Camp, ens explicaven que els baixos del local del Sindicat Agrícola de Sant Jaume aixoplugaven l’escola pública. No es fa cap referències a l’autor d’aquest edifici – potser el més emblemàtic de Figuerola del Camp – que s’aixecava l’any 1921 ; podria ser obra del Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954)?. Ens agradarà rebre – en el seu cas – la confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A Cabra del Camp ens confirmaven que a l’edifici que acull avui l’ajuntament, hi havia també les escoles de nens i de nenes, lògicament – estem encara al REINO DE ESPAÑA – no hi ha cap dada d’aquest edifici a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_l%27Alt_Camp#Cabra_del_Camp
Us reitero la pregunta ; podria ser obra del Josep Maria Vives Castellet (Valls, 19 de març del 1888 – 15 de novembre de 1954)?. Ens agradarà rebre – en el seu cas – la confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.
Des del Conèixer Catalunya continuem la nostra tasca de recerca i divulgació del patrimoni històric i/o artístic, malgrat que com una bona part de la ciutadania de Catalunya ens sentim en estat de sock: les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).

Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.

Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

IN MEMORIAM DEL CASTELL DE GARIDELLS. EL TARRAGONÈS. CATALUNYA

L'antic castell feudal dels Garidells s'eleva al sector més alt de la població. Únicament es conserven alguns fragments de panys de paret, restes de torres rectangulars, arcs, finestres i algunes espitlleres, ja que se n'han utilitzat pedres per construir cases noves, i principalment per refer el Castell de Tamarit.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/04/castell-de-tamarit-o-de-charles-deering.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/02/castell-de-garidells-la-pedrera-dels.html

L’edifici mostra diverses fases constructives a partir del segle XII, i de l'estructura en romanen diversos llenços de murs, arcs, finestrals i espitlleres.

De la construcció original es conserva la planta sencera amb una alçada màxima de les parets d'entre 7 i 8 metres damunt de l'enderroc. D'aquesta se'n desprèn que l'edifici s'estructura entorn d'una nau central resolta arquitectònicament amb arcs apuntats. Part d'aquestes dependències del castell estarien destinades a finalitats agrícoles, com ho indica la presència de cups excavats en el substrat, i possiblement també de cellers, als que s'accediria per una escala de pedra encara conservades.

Unes fotografies de l'any 1955 publicades a l'obra Els Castells Catalans (Català, Brassó, 1973), en què el castell es trobava pràcticament sencer, permet conèixer com era la fisonomia externa de l'edificació. Es tracta d'una fortificació sense perímetre emmurallat ni fossar, amb una gran torre de defensa quadrada amb espitlleres a diferents alçades pertanyents a cronologies diferents, com ho indiquen les diferències en la seva morfologia. Amb posterioritat a la seva construcció, la torre ha sofert diferents modificacions com són l'obertura d'una finestra geminada, típica del gòtic tardà i del renaixement i la construcció d'una nova planta a la part superior, reforma evidenciada per l'absència en aquesta paret dels forats de les bastides, clarament visibles en la resta de panys de paret de la torre. L'accés al castell s'efectuava per una portalada adovellada d'arc de mig punt que tenia a la part superior un matacà. Genèricament la tècnica constructiva emprada és amb pedres heteromètriques lligades amb morter de calç i arena, emprant-se els carreus a les cantonades, especialment les de les torres. La morfologia de l'edifici i l'absència d'elements defensius com el fossar i la muralla permet inferir que, enlloc d'un castell pròpiament dit es tractaria d'una casa forta. Ens agradarà rebre les imatges de l'any 1955 publicades a l'obra Els Castells Catalans (Català, Brassó, 1973), a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En l'actualitat la major part de les dependències es troben enrunades i en molt mal estat de conservació.

No el trobava a relació de Castells catalans de : http://www.castellscatalans.cat/castells.html

Des del Conèixer Catalunya continuem la nostra tasca de recerca i divulgació del patrimoni històric i/o artístic, malgrat que com una bona part de la ciutadania de Catalunya ens sentim en estat de sock: les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).

Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.
Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

CASTELL DELS BALDRICH O DE ROURELL. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA.CATALUNYA

Retratava la façana d’aquest casal fortificat del que patrimoni Gencar ens diu que l'origen d'aquesta construcció es difícil de precisar, tot i que l'Inventari de l'Arxiu Històric del COAC de Tarragona el situa dintre del segle XVII.

Contràriament ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE AMIGOS DE LOS CASTILLOS afirma :
http://www.castillosdeespana.es/es/content/rourell-castillo-de

Documentado el lugar en 1150 en la familia Aguiló, que lo cede antes de final de siglo a los Templarios, en el siglo XV pasa a la mitra de Tarragona y después por diversos propietarios hasta que en 1703 es comprado por los marqueses de Vallgornera.

El seu nom li ve del segle XVIII, quan Salvador de Baldric de Zaragoza (1669-1754), va comprar la senyoria del Rourell (1703).
Posteriorment, la seva família va heretar el títol de marquesos de Vallgornera. Popularment, el casal és conegut amb el nom de "El Castell". https://es.wikipedia.org/wiki/Baldrich

Edifici aïllat de grans dimensions, situat en el nucli central del poble. És de planta quadrada i la seva estructura ha sofert modificacions al llarg del temps.

L'element més remarcable de la façana és la porta central d'accés, d'arc de mig punt, amb dovelles regulars de pedra. A la clau i als salmers hi ha tres escuts. A la part inferior de la façana, es conserven les antigues espitlleres. Als costats de la porta i als angles de l'edifici hi ha carreus de pedra regulars.

Exteriorment, la construcció presenta una distribució irregular de les obertures que són de formes diverses: de mig punt, allindades i una finestra coronella de tipologia gòtica. La coberta és de teula.

Aquest casal-palau té elements medievals, notables finestrals gòtics i dues torres incorporades.
Va ser bastant modificat al segle XVIII.

L’edifici acull o acollia celebracions privades : https://www.bodas.net/castillos/forti-del-rourell--e78176

M’explicaven que l’escola pública anterior a la dictadura franquista estava al lloc on avui hi ha el local social, ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneircatalunya@gmail.com

Des del Conèixer Catalunya continuem la nostra tasca de recerca i divulgació del patrimoni històric i/o artístic, malgrat que com una bona part de la ciutadania de Catalunya ens sentim en estat de sock: les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).

Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.
Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

MIRAMAR. FIGUEROLA DEL CAMP. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré a la carretera que permet accedir des del Coll de Lilla a Miramar, un nucli agregat del municipi de Figuerola del Camp, situat a 660 metres d'altura al vessant oriental de la Serra de Miramar, al límit de les comarques de l'Alt Camp i de la Conca de Barberà.

El poble va originar-se a l'entorn d'un castell actualment desaparegut. L'estructura original de les cases, i de l'església, era la de construccions de caràcter fortificat, d'esquena a l'exterior, amb els murs disposats com una muralla.

Miramar, juntament amb Figuerola, pertanyia al castell de Prenafeta durant els segles XII i XIII.

A finals del segle XIII, el 1271, Berenguer de Puigverd donà el conjunt a Poblet. Miramar apareix documentat al llarg del segle XIV com a depenent de Poblet.

El 1367 Pere el Cerimoniós l'incorporà a la corona, i el 1414 Ferran d'Antequera el va vendre a Poblet.

El lloc de Miramar havia arribat a tenir 162 habitants el 1867, i des del 1857 tenia alcaldia pedània, al llarg però del segle XX s'ha produït un procés constant de despoblament ha convertit el poble en un nucli gairebé deshabitat, excepció feta de l'estiu, ja que algunes cases s'han adaptat com a segona residència. Hi ha un refugi de muntanya, i és un centre d'atracció excursionista.

No queda rastre del castell, que va ser el centre de l'origen del poble. La roca que suporta l'esglesiola de Sant Mateu fa una represa a l'altra banda del cementiri abandonat, únics vestigis del castell, encara que tots els edificis del poble constituïen la defensa amb les seves esquenes a l'exterior, els murs fent de muralla i els portals oberts dins el poblat.

El sostre demogràfic de Figuerola del Camp s’assolia al cesn de 1887 amb 855 ànimes, el sòl amb 203 habitants coincidia amb el primer cens desprès de la mort ‘ oficial’ del dictador l’any 1981, es tancava l’exercici 2016 amb 341habitants.

No em sabien donar resposta a la pregunta de si Miramar va tenir escola, i en relació a Figuerola del Camp, m’expliquen que compartia edifici amb el Sindicat Agrícola de Sant Jaume, al carrer del Solar, 17. M’agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquest magnífic edifici, que lògicament no s’aixecava amb ‘nocturnitat i alevosia’, oi?: . També si és possible, de l’existència d’una escola – potser de caire parroquial ? – al nucli de Miramar.

Des del Conèixer Catalunya continuem la nostra tasca de recerca i divulgació del patrimoni històric i/o artístic, malgrat que com una bona part de la ciutadania de Catalunya ens sentim en estat de sock: les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).

Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.
Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

REFLEXIONS A L’OMBRA DEL COBERT DE LA MÀQUINA DE BATRE . SANT FRUITÓS DE BAGES. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Lloren Savall. Vallès Occidental, 2 de maig de 1926  + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) ) davant del cobert de la màquina batre.

Llegia que Joaquin Fernandez Marqués , del que ens agradarà rebre més dades ( lloc i data de naixement i traspàs – si es el cas – i almenys una fotografia - a l’email coneixercatalunya@gamil.com va ser l’autor del singular ‘ cobert de la màquina de batre’ que es conserva encara, malgrat la transformació que ha sofert Sant Fruitós de Bages.

El cens de l’any 1960 ens diu que hi havia 2.196 veïns, el terme de Sant Fruitós inclou ; el llogaret del el Pont de Cabrianes o Sant Jaume d’Olzinelles en el sector N i l’antiga parròquia de Sant Genís de Vall dels Horts - de la qual només en queden restes - , documentada des del segle XI pertanyent a la senyoria de Sant Benet, al segle XVII fou incorporada a la parròquia d’Olzinelles. El poble de Torroella de Baix, a la dreta del Llobregat, situat dins el terme parroquial de Sant Jaume d’Olzinelles. El poble de Sant Iscle de Bages té prop seu la urbanització de Pineda de Bages, el nucli de Claret , i el conjunt d’edificis que romanen de l’extingida abadia de Sant Benet de Bages.

L’activitat agrícola no exercia ja de ‘motor econòmic’ a la dècada dels 60 del segle XX; en aquells anys, les colònies tèxtils instal·lades a la riba del Llobregat concentraven una bona part de la població. Sorprèn força que atesa aquesta realitat es decidís aixecar aquest singular cobert, que pensem únic a Catalunya.

Advertim una discordança entre el rètol situat davant el cobert, i les dades que en facilita a la pàgina web, el mateix ajuntament : http://www.santfruitos.cat/sant-fruitos-de-bages/el-municipi/patrimoni/cobert-de-la-maquina-de-batre/

El cens de Sant Fruitós era de 8.387 habitants a darreries de l’any 2016; l’activitat agrícola té un paper molt, residual, i una bona part de les terres abans dedicades al conreu, acullen avui polígons industrials.

“obiter dicta” Facebook no em permet accedir a grups dels que formo part des de fa anys, entenc que és una forma de censura perquè per exemple enlloc de parlar de GUERRA CIVIL, diem ‘ el conflicte bèl·lic que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà ‘ . Aleshores, i ara, aquesta mena de delictes únicament poden donar-se quan es pretén – com va fer Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com a Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975) derrocar un govern legítim.

No tinc cap dubte que darrera d’aquesta ‘ dificultat tècnica’ hi ha una acció política.

Recordava recentment que romandre en silenci també es fer política :
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/10/romandre-en-silenci-tambe-es-fer.html

Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic de Raimon, (Xàtiva, 2 de desembre de 1940), cantava a Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985), al que retíem homenatge en la nostra visita al cementiri de Synera. https://www.youtube.com/watch?v=O717CvWDgLU

Recordeu-ho sempre.

ESGLÉSIA DE SANT JOAN BAPTISTA DE LILLA. MONTBLANC. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Lilla és un agregat de Montblanc, afegiré que mal documentat per que fa al l’àmbit del patrimoni històric i/o artístic, el dia 20.10.2017 el visitàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, el Camp jussà de Tarragona, 1 de gener de 1951 ), el dia era rúfol, semblava presagiar les tràgiques noticies que en relació a Catalunya i les seves llibertats es coneixerien en les hores properes; recollia imatges de l’edifici que acollia l’escola pública abans i durant bona part de la dictadura franquista, d’algun dels edificis, del fossar, del Sindicat Agrícola, de la casa que es troba face to face de l’església de Sant Joan Baptista,.., del temple parroquial trobava a Patrimoni Arquitectònic de la Conca de Barberà:

L'església primitiva de Lilla estava situada al mateix lloc que l'actual i era romànica, datable de la primera meitat del segle XIII, tot i que les primeres referències documentals localitzades són de principis del segle XIV i la fan sufragània de la de Montblanc. Les primeres reformes dignes d'esment que coneixem són de finals del segle XVII.

A mitjans del segle XVIII, Lilla va refer i ampliar la seva església parroquial: va refer la part esquerra per estar en molt mal estat; es feu arribar la nau a la roca de la muntanya; s'amplià fent dues capelles laterals, a l'alçada del presbiteri, i la sagristia de la dreta; es va aixecar el sostre i es va fer una espadanya més alta en arranjar la façana. Els autors d'aquestes obres van ser els mestres de cases montblanquins Domènec Cases i Francesc Tomàs.

El mes de juliol de l'any 1936 l'església parroquial va patir els efectes de la denominada "Revolta del 1936": les imatges, retaules, mobiliari, quadres i part del fons documental van ser cremats a la plaça.

L'església hauria d'esperar fins l'any 1989 per veure començar un procés de restauració a fons que va durar fins l'any 1993 i que va incloure, entre d'altres accions, la de pintar l'interior de la parròquia i arranjar la plaça del seu davant.

Ens agradarà rebre dades de l’autor de la restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'església de Sant Joan Baptista té un aspecte aparentment romànic, tot i que de la construcció romànica poca cosa en queda perquè va ser reconstruïda en gran part el segle XVIII. Una escalinata de pedra, amb l'any 1789 gravat en un dels esglaons, condueix a la portalada de mig punt, amb l'any 1769 esculpit a la clau de l'arc. Una gran rosassa, emmarcada amb una gran pestanya, i tres finestrals il·luminen l'interior de l'edifici. Un campanar d'espadanya barroc, més alt que l'original romànic, per a tres campanes i una creu al capdamunt culminen la façana.

L'interior està compost per una nau rectangular, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, allargada fins la roca de la muntanya, el presbiteri, un magatzem, la capella del Santíssim i, a la banda dreta, una sagristia, tres capelles laterals i un espai lliure.

Amb els ‘diners d’Amèrica’ es farien i/o refarien palaus, castells, masies, cases, monestirs, catedrals, esglésies, ermites, capelles i oratoris.

Quan al topònim : http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000200/00000051.pdf
Lilla, en la frontera entre la Conca i l’Alt Camp, és un topònim àrab. Tot i que Coromines (OC) el considera un mossarabisme i el relaciona amb Alella ‘alzinar’, en una crònica arabomagribina de finals del segle x (Benet, 1988) es diu que en una incursió d’Almansor va ser atacat el «castell d’Al­Daliyah, del territori de Barcelona».

Facebook m'ha bloquejat per escriure en català, del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya.

Se restringió temporalmente tu acceso a unirte a grupos y publicar en ellos hasta 28 de octubre a las 10:29.

Si crees que se trata de un error, infórmanos.

Aspectos que debes tener en cuenta con relación al bloqueo:

Los bloqueos son temporales y pueden durar varias horas o varios días

No podemos anular el bloqueo por ninguna razón

Para evitar que se te bloquee de nuevo, disminuye o abandona por completo tu actividad

Això forma part de la campanya ' A POR ELLOS'

QUE EN SABEU DE LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE FÀTIMA AL TERME DE LES MASIES DE VOLTREGÀ, A LA COMARCA D’OSONA?.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de la capella de la Mare de Déu de Fàtima, a Gallifa , al terme de les Masies de Voltregà, a la comarca d’Osona.

No en trobava cap dada al mapa de patrimoni :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08117

Tampoc a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_d%27Osona#Les_Masies_de_Voltreg.C3.A0

En altres pàgines s’afirma que la capella s’aixecava a la dècada dels anys 50 del segle XX, sense fer esment del promotor/s, ni de l’autor.
http://devocioteca.blogspot.com.es/2010/09/la-verge-de-fatima-i-la-seva-passejada.html
http://devocioteca.blogspot.com.es/2010/05/sant-hipolit-i-les-masies-de-voltrega.html
https://www.geocaching.com/geocache/GC26PBR_ermita-de-fatima?guid=64190f2f-a39b-417b-81d4-5df6c2ee97c5

Elaborava aquesta crònica, desprès de la comunicació de l’aplicació de l’article 155 per part del govern del PP. Tornàvem a l’1 d’abril de 1939, https://www.youtube.com/watch?v=1murZqbLhdU

Catalunya està en estat de shock.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels promotors, i de l’autor d’aquest edifici.

Catalunya us ho agrairà.

Adreçava a l’ajuntamebt de les Masies de Voltregà una petició per via telemàtica :

Necessito saber qui va ser l’autor de la capella de la Mare de déu de Fàtima:
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/10/que-en-sabeu-de-la-capella-de-la-mare.html

L’actual propietària Meritxell Casassas, em deia per email que la promotora havia estat la seva rebesàvia Carme Collell. NO em sabia donar raó de l’autor de l’edifici.

Agrairé que em feu arribar la resposta a l’email coneixercatalunya@gmail.com , nosaltres un cop confegit el post us el farem arribar – per si voleu incorporar aquest edifici al catàleg de patrimoni -, i el farem seguir també a l’enciclopèdia Catalana, a Patrimoni Gencat, i a l’Arxiu Gavin.

M’adjuntaven a la resposta un pdf en el que hi ha algunes dades relatives a l’ermita de Fàtima :

Promotora : Carme Collell , ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern i del lloc i data de naixement i traspàs; afegia que era vídua de Joaquin Serdañons, del que també ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern i del lloc i data de naixement i traspàs.

Quan a l’arquitecte se’n fa referència com ‘ el sr. Pallars’. Us deixo una pregunta podria ser Camil Pallàs i Arisa (Sant Julià de Vilatorta, 1918 - Roda de Ter, 1982)?.

S’afirma en el text que l’ermita de Fàtima, com la capella de la Mare de Déu del Roser de Serratosa – imaginem que també el mas – pertanyen a la família Serdañons.

Rebia un document que alhora que el cognom matern de la promotora, CARMEN COLLELL CASALS, confirma que Camil Pallàs i Arisa (Sant Julià de Vilatorta, 1918 - Roda de Ter, 1982) era l’autor d’un projecte d’ampliació de la capella advocada a la Verge de Fàtima.

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això, èticament, no podem però, tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), i Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964) , trobem lògica – dit en termes estrictament legals - la llibertat condicional amb fiança de: Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), i preguem perquè s’apliqui idèntic criteri amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.

Ha començat la campanya electoral que clourà amb les eleccions del dia 21-D, amb els informatius emmordassats – no diguis, no parlis -, la llibertat d’expressió de la ciutadania ‘condicionada’ – groc no, please - , la situació de presó i/o exili dels líders catalans, .., podem afirmar que serà qualsevol cosa menys democràtica.

Ens explicava – ja fa molts anys un excel·lent catedràtic de Dret Administratiu de la U.A.B - que l’Holocaust Nazi l’imposava un ESTADO DE DERECHO, i que en termes estrictament jurídics era ‘ legal’.

Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

El ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, fidel al ‘sostenella y no enmendalla’, en nom de Déu, llença més llenya al foc.

Recordeu sempre.

El REINO DE ESPAÑA com no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’?

Antonio Mora Vergés