ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE PORQUERES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

Ens aturàvem el Josep Olivé i Escarré i l’Antonio Mora Vergés, davant l’ església parroquial de Santa Maria de Porqueres situada vora l'estany de Banyoles, a l'altra costat d'aquesta població, enfront de l'antic castell de Porqueres.

L'edifici actual, del segle XII, és d'una nau de grans dimensions de planta rectangular i coberta a dues vessants.

La façana és coronada per un campanar, sobre la portalada, i de construcció posterior, del segle XVIII, adossat a l'espadanya original. Les parets portants són de carreus ben tallats amb una cornisa de pedra sobre mènsules, que remata les façanes. Interiorment s'estructura en una sola nau, coberta amb volta de mig punt. Els murs són rematats per una cornisa.

En un costat té el cementiri, i al costat de la carretera un comunidor.

La coberta amb volta de canó sobre arcs torals, i absis semicircular, més baix. La tipologia de l'absis a l'interior és ben singular: sota una imposta decorada amb palmetes, una sèrie d'arcuacions damunt pilars formen tres absidioles, a més de dues capelles laterals en el tram rectangular del ingrés, que s'obre dins del gruix del mur.

L'absis és separat de la nau per un arc triomfal, que havia estat de ferradura, que descansa sobre columnes. Els capitells d'aquestes són decorats amb fullatge de tradició moresca, mentre que les impostes ho són amb figuracions de Déu creador i del pecat original, a la dreta, i de Jesús i la Mare de Déu a l'esquerra. Són d'un gran interès iconogràfic i escultòric, i mostren clares influències dels obradors de Ripoll.

ESGLÉSIA NOVA DE SANT CRISTÒFOL / MENNA DE LA BEQÀ

Llegia que als anys 30 es bastí una nova església al centre del nucli urbà, per evitar el trajecte – proporcionalment més llarg a mesura que disminuïa la pràctica religiosa - que calia fer fins aleshores per anar del poble a l'antiga església de la Beqà.

La descripció tècnica ens diu ; església de planta rectangular, de tres naus, orientada al nord-est. La capçalera és quadrada, i està lleugerament rebaixada respecte a l'alçada de la resta de l'edifici. El parament de la façana és fet amb blocs irregulars de pedra. L'edifici presenta un campanar de torre, de planta quadrada, adossat a la dreta de la façana principal, de planta baixa i tres pisos. Exteriorment té una finestra a cada planta, estretes i amb arc de mig punt, a l'estil de les espitlleres del romànic, essent més altes i amples les del pis superior, on es troben les campanes.

Segons l’informe, ja abans del 1936 es prohibí qualsevol acte de culte en públic (pàg. 39); els pares de la Sagrada Família de Sant Josep Manyanet hagueren d’abandonar el poble (pàg. 39). També afirma que la destrucció del temple no fou imputable a cap feligrès del poble (pàg. 45); els feligresos es posaren a favor del rector (pàg. 46). Desaparegueren dues imatges romàniques; la de Sant Genís i la de la Mare de Déu de les Neus (pàg. 73), una creu processional (pàg. 85), una casulla vermella de seda i or, una capa pluvial i dos frontals brodats en seda i or (pàg. 80). Es conservà l’arxiu parroquial.

http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf

La proximitat al ‘cercle boig’ es faria notar dissortadament, tant com la ‘capacitat rapinyaré – ja que les imatges romàniques – aquí, i arreu – no van ‘desaparèixer’ per a tothom.

Del mestre d’obres i/o arquitecte ni un mot, malgrat ser aquesta una conseqüència de la nostra condició ‘colonial’ , ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

De la qüestió Cristòfol / Menna us deixo un enllaç : http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

CAPELLA DEL SAGRAT COR DE LA CASA TEODORO BOSCH I ESTANCA DE BEGUES.

No sabia trobar cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici i la capella d'estil neogòtic del Sagrat Cor de Jesús, annexa a la casa familiar de Teodoro Bosch i Estanca ( Barcelona 1824 - Barcelona el 26 de novembre de 1887). Com autora d’una reforma s’esmenta Maria Eulàlia Riera Llauger.

La descripció tècnica ens explica ; edifici de planta d'una sola nau de cinc crugies amb volta de creueria, i tres trams més a l'absis que no formen, però, capelles. El sostre és a doble vessant excepte a la zona de l'absis, que presenta un vessant per cada tram d'aquest, tres en total. A l'exterior l'espai que ocupa cada tram es troba entre contraforts.

Darrere de l'absis, a la part central, hi ha la sagristia que forma una absidiola exterior adossada coronada per un petit campanar rematat per un pinacle que arriba pràcticament fins a l'alçada de la teulada de l'edifici. L'alçat dels murs de l'edifici es resol a partir de dos trams horitzontals: un més baix, de parament llis sense portes ni obertures, que arriba aproximadament a l'alçada de l'absidiola exterior que hi ha adossada a l'absis; i un tram superior, on es troben les finestres d'arc ogival amb traceries, i vitralls moderns; una per cada tram, tretze en total, a les quals cal afegir la de la façana principal. A l'interior del temple destaca, al tram de la primera crugia, el cor, situat a l'alçada entre la porta d'entrada, comunicat a l'edifici principal per un arc rebaixat i el finestral de la façana principal, amb un arc carpanell molt rebaixat a la part inferior i amb barana decorada amb florona a la part superior. La façana principal de la capella presenta un portal d'entrada coronat per un timpà amb tres arquivoltes en degradació d'arc ogival, sobre el qual hi ha un gran finestral, igualment d'arc ogival, format a partir de tres finestres allargassades amb vitralls coronades per un rosetó. Cal destacar el timpà de la porta, decorat per una imatge del Sagrat Cor emmarcada per una màndorla, així com els capitells de les columnetes que donen suport a les arquivoltes i als brancals de la porta, tots amb decoració vegetal de fulles i flors de factura molt fina i polida. A la llinda del portal d'entrada, sota el timpà, hi ha esculpida la frase "Cor Meum Vigilat".

Feia una fotografia des de l’exterior.

Sou pregats de fer les vostres aportacions al’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA TORRES VILARÓ DE BEGUES

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, davant el magnífic edifici de l’Ajuntament de Begues.
No ens sobtava – encara formem part del REINO DE ESPAÑA- no trobar cap dada en relació a l’autor d’aquest edifici que si hem de creure les dades de la fitxa de Patrimoni s’alçava de cop i volta un dia indeterminat del segle XX – pensem que com més tard, dins del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera )-.

Les des diuen; torre d'estiueig feta construir per la família Torres Vilaró, de Barcelona, a principis del segle XX i actualment seu de l'ajuntament.

La façana de l'avinguda Torres Vilaró ofereix una impactant policromia amb la combinació de frisos ceràmics de diferents formes, dibuixos i colors. Les finestres del primer pis evoquen l'estil gòtic mentre que les del pis superior són d'inspiració romànica.

La façana que dóna al carrer Onze de Setembre es caracteritza per la seva doble galeria porticada.

I la descripció tècnica; edifici de planta rectangular, amb planta baixa i dos pisos. Les façanes estan obertes als quatre costats i presenta tres crugies per planta. És de composició simètrica a partir dels buits de la planta baixa. Presenta una interessant ornamentació a la façana principal, amb elements neogòtics, una obertura balconera i barbacana de ferro forjat en filigrana i aplacat ceràmic de colors molt vistosos a manera de sanefes entre les diferents plantes.
Corona l'edifici un timpà triangular ornat, sanefa, motllures i cornisa amb barbacana de fusta. La coberta és a dues vessants. Fusteria de fusta. A ambdós costats de la façana principal hi ha una tanca de paredat antic i reixes de ferro forjat.

Ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels noms i cognoms dels promotors, i de les dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte.

A casa del ferrer, ganivet de fusta, diu la saviesa del nostre poble, aquí però, hi ha una clara voluntat política de furtar la petita història del nostre Patrimoni històric.

SANT CRISTÒFOL / MENNA DE LA BEQÀ.

Quan ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, per admirar la façana de la que fou primera església parroquial de Begues , observàvem que els muntants del portal presenten columnes d'orde toscà que suporten un entaulament clàssic, amb arquitrau, fris decorat amb tríglifs i cornisa, sobre el qual descansa un frontó doble. Al centre del timpà hi ha una imatge escultòrica en baix relleu del bust d'un Crist barbat, envoltat amb una túnica, el qual presenta el braç dret alçat i la mà en actitud de beneir, mentre que a la mà esquerra sosté un globus terraqüi. Als extrems del frontó i al cim del mateix hi ha tres escultures més en baix relleu: a l'extrem esquerre hi ha una imatge de Sant Jordi alat, portant l'escut amb la creu a la mà esquerra i la llança a la dreta, amb la qual sotmet a un drac als seus peus. El personatge porta armadura de màniga curta i casc. El cim del timpà està coronat per una estàtua de Sant Cristòfor, amb el nen Jesús sobre l'espatlla esquerre i el bastó a la mà dreta. Ambdós personatges vesteixen amb túnica. El rostre de Sant Cristòfor està mutilat, tot i que s'observa la part baixa d'una barba. Finalment, a l'extrem dret del frontó hi ha la imatge de l'arcàngel Miquel amb una espasa a la mà dreta i un plat de balança a la mà esquerra.

Em sembla versemblant la tesis del Pere Balañà Abadia, que defensa la procedència del topònim de la Vall homònima del Líban, a tall d’exemple trobem prop d’aquí Mediona que deriva del nom d’una de les tribus pobladores, convertit ara en nom de poble, Mediona , Sant Quintin de, o Gelida ; i de ben segur, que tothom recorda : "Marata", "Vinganya", "Masmut", "Minfami", "Miravet", "Alfarràs", "Alacanar", de la procedència àrab de molts cognoms tampoc caldran gaires proves : Messeguer, Gomà, Codina, Cassany, Galceran, Boada o Amat, entre els més corrents , i Ivorra, Jorba, Gassol, Massutí, Cadafau, Castellsaguer, Xexart, Zamit, Serreinat o Salem, potser menys habituals, finalment ,Beneseit, Benejam, Bennàser, Benimeli , ens fan evident la primitiva pertinença tribal dels seus portadors.

La polèmica - científica religiosa - que s’ha suscitat en relació a la figura històrica de Sant Cristòfor o Cristòfol, arriba massa tard, i no suscitarà – sense cap mena de dubte – cap exaltació de la feligresia.

http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor.

David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

La crònica parla de Begués a l’altiplà que separa les comarques del Garraf, l’Anoia i el Llobregat jussà, mal dit BAIX per imposició del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL

Pel que fa a l’adscripció comarcal ens sembla que s’ha triat – com quasi sempre – la menys lògica. Insistim en que al divisió comarcal de Catalunya es feia i es refeia, amb la part en que l’esquena per el seu nom.

L'Església de Sant Cristòfol és documentada des de l’any 981.

L’any 1575 el Vicari General de la diòcesi dóna llicència al rector de Begues per a construir una església nova al lloc on hi ha la vella. El 1579 el Vicari General autoritza beneir la nova església construïda a Begues.

A l’any 1940 es feia una església amb la mateixa advocació dins del nucli urbà

ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ DE TORTOSA

El Miguel Sánchez Reina, publicava una excel•lent fotografia, que obvia en tant que ‘mirada parcial’ el fet dissortat que la Capital de la ‘quinta província’ acabava el segle XX immersa en un retrocés econòmic, social i cultural innegable.

Qui diria avui que Tortosa, al segle XVI, era una de les ciutats més importants de Catalunya, i comptava amb un Col•legi per a la formació de teòlegs dominics, la fama del qual portà els poders públics a la construcció d'un altre Col•legi annex, per a la formació de cristians nous. Ambdós serien coneguts amb el nom de Reials Col•legis de Tortosa i es convertirien en l'embrió dels futurs estudis universitaris, on es podia obtenir el grau de doctor en Teologia i el de llicenciat en Filosofia i Art.

A nivell arquitectònic són un dels millors exemples de l'arquitectura civil renaixentista del país. En destaca el pati, considerat un "unicum", que està decorat amb bustos dels reis de la Corona d'Aragó, de Ramon Berenguer IV a Felip IV.

En aquest espai es troba el Centre d'Interpretació del Renaixement, que gestiona i divulga el patrimoni generat arran del festival de recreació històrica, la Festa del Renaixement.

Les primeres notícies que tenim de l'establiment dels frares al lloc daten de la fundació del convent de Sant Domènec el 1321.

El col•legi de Sant Jordi i Sant Domènec fou fundat el 1368 pel bisbe Jaume d'Aragó per l'ensenyament de joves. Més tard fou cedit als dominicans.

L’any 1568 li va ser concedit el caràcter d'Estudi General, confirmat per Felip IV el 1645, amb la facultat de concedir graus acadèmics. Funcionà com a tal fins al Decret de Nova Planta (1717). Prèviament, el 1544, Carles V fundà el col•legi de Sant Jaume i Sant Maties (avui de Sant Lluís) per a l'educació de joves musulmans conversos. Arran de l'expulsió dels moriscos el 1611 s'utilitzà per a l'educació dels joves de la ciutat.

L’any 1824 fou convertit en seminari conciliar, fins al seu trasllat el 1877, i continuà com a col•legi.
Fou seu del centre associat de la Universitat a Distància entre els anys 1972 i 1983.

Esperem veure ressorgir ben aviat - com l’au fènix - aquesta Ciutat del profund decandiment en que es troba avui.

Compte però, que de vegades – de forma interessada – es confon l’au fènix , amb l'àguila imperial utilitzada per la Dictadura espanyola.

DE COM I PERQUÈ S’AIXECAVEN LES ESGLÉSIES ‘MASTODONTIQUES’.

Feia una recerca – no exhaustiva – de les dates en que s’aixecaven algunes de les esglésies ‘mastodòntiques’ en les poblacions properes al mar, a l’entorn de les ciutats de Reus i Tarragona.

De l’adjectiu ‘mastodòntic’ , en diu el diccionari català- valencià –balear del Institut d’Estudis Catalans :

Extremadament corpulent, de grandària descomunal [*].

L’accepció em serveix per qualificar moltes de les esglésies aixecades amb els beneficis del comerç amb Amèrica; en la relació que veure en tots els casos hi ha una coincidència amb aquest creixement econòmic , us deixo un enllaç que us en donarà informació :

http://catalunyacomerc.cat/web/docsHistoria/docs/comerc_amb_america.pdf

Datació: 1711-1728 Sant Martí d’Aleixar ( 1679 Hab, l’any 1787) tancava l’any 2012 amb 926 hab.

Datació: Segles XVII-XVIII Santa Maria Assumpte de Maspujols.

Datació: Segle XVIII Santa Maria de la Nativitat de Vilaplana (1167 hab, l’any 1857 ) , tancava l’any 2012 amb 628 hab.

Datació: Segle XVIII Santa Caterina de Vinyols i els Arcs

Datació: Segle XVIII (1759-1765) Sant Martí del Morell ( 1168 hab, l’any 1857)

Dins del segle XXI només les poblacions MOLT properes a Reus i/o Tarragona, han vist créixer la seva població, per raons estrictament residencials, amb l’ excepció del Morell que té un nucli industrial actiu.

Està clar que era un ‘altre món’ el que es vivia aquí als segles XVIII, XIX, i fins a les primeres dècades del segle XX, assistència ‘socialment obligatòria’ als oficis religiosos – això demanava dimensionar les esglésies per encabir almenys el 50% de la població -, front d’una caiguda lliure pel que fa als fidels que assisteixen de forma regular i habitual als oficis en l’actualitat, que es pot quantificar en el millor dels casos entre el 5 i el 10% de la població.

També en l’ordre econòmic les circumstàncies eren unes altres, la producció agrícola tenia la venda garantida en els ‘mercats esclaus’ de les colònies, i això no esperonava a fer recerca per millorar el rendiment de les explotacions, i/o per cercar altres fonts de riquesa.

Estar lligats al REINO DE ESPAÑA, ni aleshores, ni ara, ens ha anat bé als catalans, ni a Catalunya.