LA PAPALLONA

Kioto, 14 de juny de 2007
Apreciat Pere,
Amic meu,

Que és de la teva vida? Ja ho he fet! Tu ja saps que sóc molt ràpid entrant en matèria i, seria més correcte preguntar-te primer: com estàs de salut, pels teus pares i germans. Bé. Us ho desitjo de tot cor.

Amic Pere, a continuació te’n faré cinc cèntims del que m´ha passat, perquè crec que la present és molt interessant per tu i per la Núria. Ja sé que fa temps que t’agrada i que sinó li has dit res és a causa de la nostra amistat. Però a canvi, m’has de fer el favor de parlar amb ella i saber vendre-li la nova que et diré.

Com tu saps, vaig acabar la carrera d’Història Natural. Com a conseqüència de la meva tesi que versava sobre “Les papallones i els seus colors dins la vestimenta del teatre KABUKI japonès”, vaig guanyar una beca que em va atorgar la coneguda entitat d’estalvi catalana, per poder realitzar un estudi “in situ”.

Seguidament d’acomiadar-nos a Barcelona. Ja vaig veure amb quins ulls et miraves a la meva promesa. Punyeter! Bé, com deia, vaig agafar l’avió que després d’un vol de sé quantes hores va aterrar a l’aeroport de KANSAI, en Osaka. Estava estripat, no haguessis donat ni un penic per mi, una mica més baixo a quatre grapes per l’escala, però em vaig contenir no fos que el japonès que m’esperava, només veurem penses malament.

Sí senyor, hi era, el senyor Li, ara ja li dic Li a seques, més la primera vegada vam ser força protocol•laris, cops de cap, tant l’un com l’altre. Ostres! No sé per què no ens podíem estrènyer les mans o malgrat tot, donar-nos un petó a la galta, sinó cops de cap i reverències. Aquesta gent!

Llavors quan vam acabar les salutacions, i parlant un anglès tant dolent el seu com el meu, tu ja saps que jo pels idiomes sóc un negat, em va portar al Palace Side Hotel de Kioto. Nano, quin hotel! Sembla tret d’una postal japonesa, tot oriental, fins i tot la marquesina, amb unes teules que el fan assemblar un temple xintoísta. És net i polit, i les cambreres serveixen amb quimono. Del menjar ja parlarem amb un altre escrit, que això de la cuina típica nipona, on hagi un pa torrat amb tomàquet i un tastet a la brasa i no parlem del Jabugo, que treguin tantes galindaines i tantes ximpleries.

Al vespre, quan ja havia recollit i posat en ordre la roba de les maletes, m’havia donat una dutxa i fet una becaina, el Li em va venir a buscar per anar al KABUKI, el teatre. Ei! Aquí no se t’ocorri cridar Li pel carrer, com vaig fer una vegada que no el veia, se’n van girar vint o trenta. Allò de Joans, Joseps i ases ni han en totes les cases, aquí deu passar amb els Li.

Perdona que talli tant la carta però, ja saps que sóc una mica a la que salta! Continuo, van anar al teatre, em va agradar molt: els colors, les pintures, els maquillatges i les màscares, tot junt em va embadalir. Però, em vaig portar una decepció perquè cridaven molt i se’n va desinflar tot, quan el Li em va dir que tot eren homes, que no havia cap mosseta, jo que m’havia fixat amb una noieta que actuava, fins i tot, li havia picat l’ullet. Ondia! Amb la sensualitat amb que remenava els malucs, si haguessis estat amb mi segurament t’hauria passat el mateix.

En acabar el Li em convida a prendre un petit refrigeri a una casa de te, servit per autèntiques geishes. Has de saber que Kioto a causa del seu valor històric no va ser bombardejada pels aliats, per tant continua estan plena de carrerons típics i de tradicionals cases de te, dins del seu casc antic.


Vam entrar en una de aquesta cases, molt neta i endreçada. Noi! Això d’haver de descalçar-te per entrar sempre amb fa quimera, sempre miro si porto els peus nets i quan porto mitjons que no siguin foradats. Ens van fer passar a una habitació, ens vam asseure a terra, sort que havia coixins si no m’hi quedo estès. Aleshores, van entrar les “maiko”, tot de noietes joves vestides amb quimonos de floretes petitones que ens van servir el te i uns deliciosos pastissets, estaven força bons!



En aquell moment s’obrí la porta. Oh meravella! Va entrar ella, la geisha, la Youki, amb un quimono blau pàl•lid, amb una papallona enmig del pit, una Orange Barred Sulphur de colors groguencs i rosats i al girar-se per saludar en Li, em va donar l’esquena i no tu creuràs! Portava bordada una Mountain Shallowtail, mig negre i blava amb els apèndixs de les ales de darrere, i tot. Inoblidable, aquella careta blanca amb els ulls pintats de fosc, aquella boca tan vermella i la veu dolça com el cant d’un ocell. Llàstima que no ens enteníem si no era per medi del Li.

Pere, digues-li a la Núria que ho sento molt. Que com entomòleg, he trobat la papallona de la meva vida i no la puc abandonar. Ei! No penseu que la vull clavar amb una vitrina, vull que visqui al meu costat. Aquí em tens, al Japó aprenen anglès per treballar i japonès per entendre’m amb la meva papallona.

Pere, repeteixo, a veure si em dius que et casés amb la Núria, és una bona xicota i té la recomano, sereu feliços.

Una forta abraçada del teu amic de jocs i entremaliadures, també d’estudis i festes de joventut,
Xavier.

Miquel Pujol Mur Berga, 16 juny 2007

GOSADIA

L’home per fi ha pres la decisió. Ha estat més de mitja hora pal plantat davant de l’agència de viatges, sense atrevir-se. A la fi obre la porta i entra.

- Bon dia, senyoreta.- saluda a la noia tota ben arreglada que hi ha en una taula a l’oficina.
- Bon dia, asseguis senyor - li contesta, senyalant-li una cadira davant de la taula.

“Quin estrès m’ha agafat, com sempre que em diuen senyor. Tan gran em veu? Que li semblarà que tinc diners? Ja ho deia el meu avi: “de senyor se n’ha de venir de mena, però jo de diners pocs i si no hi ha diners ni t’escolten, per això de senyor hi vaig poques vegades”. Així pensava el Pere. Sobre la taula una targeta amb el nom de la senyoreta: Júlia.

- Què vol el senyor...?- digué l’oficinista tota amable, fent-li un somriure.
- Pere, em dic Pere, però si us plau no em torni a dir senyor. Em posa molt neguitós que m’ho diguin.
- Bé, Pere, quin viatge vol fer.
- Doncs veurà. Li puc dir Júlia?
- Sí, no hi ha cap problema.
- Ai, quin descans, això senyor, senyora, no ho aguanto.
- Bé, digui Pere.
- Miri és que jo, el que es diu ganes... A mi, viatjar em frisa molt, però la Glòria, la meva xicota, m’ha dit que ja és hora que fem un viatge. i ara és el moment adequat per aprofitar les festes nadalenques. M’ha enviat sol perquè diu que sóc un garrepa i no vol discutir-se davant de la gent. Júlia, m’ajudarà a impressionar-la, aconselli’m.
- Home, Pere, per impressionar, tenim un viatge amb una estada de vuit dies, tot complert a les illes Fidji. Això impressiona a qualsevol. Vegi quins llocs més paradisíacs, les platges i els bungalous. Estaran quasi com Adam i Eva. Un Nadal en l’Edèn.



- I val?- pregunta tot dubtós el noi.
- Només 1.600 € per persona tot inclòs: viatge, desplaçaments, estada i extres.
- Bufa! Si amb aquests diners compro els mobles del pis i llenço els prestatges de caixes d’embalatge que he fet.
- Sí, però què li dirà a la xicota.
- I alguna cosa més econòmica, Així com 300 €. Busqui’m un viatget.
- Poca cosa li trobaré, què li sembla una estada de cinc dies a Calella.
- Calli, calli, si és aquí mateix. Amb aquestes peles compro les cadires del menjador.
- Pere, vol fer contenta la Glòria?
- Veurà, Júlia, la veritat és que fer de turista em neguiteja, i quan vaig a pujar a l’avió, el meu coratge desapareix, llavors em marejo i em poso groc.
- La promesa que li diu.
- Que són manies, però parlar de viatjar em fa morir. Ai! quin mal d’estómac, té un mocador de paper, si us plau.
- Pere, més val que li digui que no pot fer el viatge, posin el pis en condicions i ...
- Júlia, maca , quins ulls més bonics que tens! Tu no coneixes a la meva promesa.
- Escolta’m qui és? Potser sí que la conec.
- Ara pla, he de confessar-te certa cosa. La Glòria no existeix, més tenia unes ganes boges de parlar amb tu. He mirat per l’aparador i quan ha marxat la parella que atenies, he pres el suficient valor, he deixat el meu estrès, la meva vergonya i m’he decidit a parlar-te. Fa dies que hi dono voltes. I més voltes que dono per aquest carrer.
- D’això ja me n’havia adonat, sempre eres a la cantonada.
- Com, em miraves? Pensava que no te n’havies donat compte. Vull sortir amb tu.
- I del viatge què?
- Amb tu quan vulguis i on sigui, Júlia, quan marxem.

Miquel Pujol Mur Berga, 23 abril 2007

SANT LLORENÇ DE MORUNYS. 3a. FIRA D’OUS D’EUGA.

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens envien una crònica de la seva visita a Sant Llorenç de Morunys ( Vall de Lord), on els portava el seu desig d’esbrinar que son això dels Ous d’Euga, dels que anunciava un cartell se’n duria a terme la 3a. Fira.



Mossèn Jacint Verdaguer , en la rondalla titulada “Los savis prudents del Piteus” ens parla de com va ser ensarronats per un hostaler i la seva muller, tres piteus (*) que van anar a comprar una euga a Manresa, i els encolomar una carabassa dient-los que era un ou d’euga.

En el camí de tornada – aleshores més enrevessat i tortuós que ara – els va caure la carrega que per la gravetat rodolava muntanya avall, la carabassa en topar contra una gran pedra es va esberlar en mil trossos,el rebombori va fer córrer una llebre que dormia plàcidament, i en la seva bona fe cregueren que era una euga petita.

Amb sentides paraules de desconsol, acaba la rondalla :

Malaguanyada eugueta!- anàvem dient tot acostant-se tristos a llur poble- Si hagués arribada bé, l’any vinent no hauríem d’anar a peu a la fira de Manresa.

El nom popular de la població, és Sant Llorenç dels Piteus i els seus habitants són coneguts com a piteus. Si observeu la pàgina d’internet veure que aquest nom serveix per denominació de molts del negocis del poble.

Per què Piteus?[*] Aquest nom, segons sembla, prové dels soldats de Poitiers que sota les ordres del comte d’Armagnac , foren vençuts pel Rei Pere el Cerimoniós, i es refugiaren en aquesta vil•la que els donà acolliment, molts d’ells captivitats per la bonhomia de la seva fent s’hi quedaren, i com la majoria eren gent d’ofici , van ensenyar a la gent del poble a teixir. El producte un drap de llana força atapeït, va ser anomenat drap piteu. D’aquest drap se’n feien capes, mantells, flassades, tapaboques, faldilles, mantes, cobertors...i com tot ja sap , foren distribuïts exitosament per tot arreu.

Les cròniques expliquen que hi hagué unes 80 cases amb telers, que produïen més de 600 peces al any, quasi totes per exportar. El drap piteu el van deixar de teixir per la competència del cotó, a la segona meitat del segle XIX.

Va ser una visita molt agradable, passejar pels carrers i carrerons, mirant i xafardejant parades d’oficis, menjars de la terra, ous d’euga i altres estris habituals en aquestes fires ens va fer passar un matí plaent, malgrat la pluja que va fer acte de presència a desgrat de tothom.

Fotografia: Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

NOSTRA SENYORA DEL CARME DE LA FARGA DE BEBIÉ. OSONA & RIPOLLÈS

Sortíem de la C-17 i ens arribàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, a la colònia de la Farga de Bebié, volia recollir una imatge de l’església de Nostra Senyora del Carme, de la que trobava a l’hemeroteca la següent noticia :

LAVANGUARDIA
Edición del miércoles, 09 febrero 1927, página 22

Colonia «La Farga de Bebié»

Como era de prever, constituyó una solemnidad religiosa la inauguración del Oratorio en la colonia La Farga de Bebié.

A las once de la mañana del sábado se dobló por primera vez la campana, llamando a sus colonos a rendir culto de adoración, a la que en adelante ha de ser su patrona la Virgen del Carmen, agolpándose la colonia en masa a las puertas del nuevo templo, para presenciar el acto.

Colocados en lugar preferente la Casa-Bebié, autoridades, con su alcalde de barrio, concejal, cabo de somatén, presidentes de entidades, los maestros, sacerdotes e invitados, el reverendo don Adolfo Clapera, párroco de San Quirico de Besora, con los formalidades de rúbrica, procedió a la solemne bendición del Oratorio.

Nuestro capellán celebró oficio, cantando niños y niñas de los colegios la misa de «Ángelus».

Los demás actos, en particular la misa de Comunión general se vieron muy concurridos.
Llamó poderosamente la atención la palabra convincente y apostólica del doctor Liado, canónigo magistral de Vich.

El domingo por la tarde, después de entronizar la imagen del Sagrado Corazón de Jesús, practicó su visita colectiva el Apostolado de la Oracción del Montesquiu, llenando templo y atrio.

Al mediodía del domingo se celebró un banquete ofrecido por la Casa-Bebié; Hizo uso de la palabra el maestro de la colonia don F. Jové, el maestro de Montesquiu don L. Lancina, el concejal señor J. Romeu.c el capellán don Pedro Llagostera, el cura párroco de Montesquiu don J. Parer, felicitando todos a la Casa Bebié por la obra social de poner sus colonos bajo la única sombra salvadora: la Cruz. Resumió el doctor Liado, firmando y rubricando los conceptos de los que han precedido, de que la salvación social está en Jesucristo.

Como festejo popular figuraron audiciones de sardanas, que huelga decir con qué placer las bailaban nuestros jóvenes.

La fiesta dejó gratísimos recuerdos a todos los asistentes y constituye una efeméride gloriosa en el historial de la colonia La Farga de Bebié.

En aquelles dates, Déu i els seus representants a la terra, parlaven únicament en llengua castellana.

D’ençà de l'any 1895 en que el suïs Edmund Bebié creà la colònia tèxtil la Farga de Bebié, el món ha canviat molt, i tenim tots la sensació que no a millor.

La situació d’aquesta colònia a cavall de dues comarques i àdhuc de dues províncies, no justifica l’absència quasi absoluta de dades, ho esperava de l’enciclopèdia de ‘ Barcelona’, que ha esdevingut ‘ la gran vergonya nacional de Catalunya’, però no certament dels Ajuntaments de les Lloses i Montesquiu, i menys encara de les lletraferides comarques de l’Osona i del Ripollès, em dol reconèixer que m’ha decebut molt.

Les Colònies del Llobregat s’han esforçat per atraure un ‘ turisme cultural’ que no tenia fins els nostres dies cap oferta interessant. Espanya és dissortada i únicament, sol i consum alcohòlic. Sortosament PODEM SER L’EXCEPCIÓ d’aquesta deshonrosa regla.



Llegia amb delit la informació de la Paquita Viñeta Ortigués, si ho entenc bé, autora i editora del llibre ‘ Història d'una Colònia Tèxtil - La Farga de Bebié’.

Bona tarda !

Correctament con vostè suposava , abans de l’actual església de Nostra Senyora del Carme, existia un oratori a La Farga de Bebié i aquest, per sort, no va ser destruït durant la Guerra Civil. A la Farga de Bebié , no varen ser destruïdes cap de les edificacions que pertanyien a la Colònia. Una de les accions principals que varen dur a terme els seus responsables va ser ordenar pintar la bandera suïssa sobre les taulades de la fabrica amb la finalitat d’expressar la seva neutralitat i, per tant, no ser bombardejats.

L’edifici actual té aquesta història.

El dia 6 de març de 1955 el doctor Ramon Masnou i Boixeda, bisbe de Vic, col•loca la primera pedra del temple de la Farga de Bebié.

L'arquitecte va ser Gil Nerot, el constructor Joan Serradell , i l'enginyer Abril.

Disposo d'imatges de les diferents fases de la construcció.

L'església és d'estil muntanyenc i consta d'un esvelt campanar on es van col•locar quatre campanes que porten els noms de Trinitats, Maria a Monte Carmelo, Joshepa, i Antonia Maria Claret.

Darrera l'altar major l'escultura de talla de la Mare de Déu del Carme, patrona de la colònia de la Farga de Bebié.

El dia 16 juliol de 1958 el doctor Ramon Masnou i Boixeda, bisbe de Vic va fer la benedicció i la primera missa solemne d'aquesta nova església així com el Cor de la Farga oferí el cant dels goigs amb lletra de Sabastian Sanz i música de Mossen Enric Bonada en honor a la patrona de la Farga, la Verge del Carme.



Aquests Goigs tenen llicència eclesiàstica des del 28 de setembre de 1960.

Salutacions cordials de Paquita Viñeta Ortigués.

Agraeixo des del fons del cor la magistral aportació de l’autora del llibre ‘Història d’una Colònia Textil – La Farga de Bebié’.

Aprofito per reivindicar un recolzament actiu des dels àmbits ‘ culturals’ d’Osona i el Ripollès, a la divulgació d’aquesta obra, que marcarà sens dubte el camí vers la recuperació d’una part essencial de la memòria col•lectiva d’aquestes contrades.

Antonio Mora Vergés

EL PONT DE LA GINEBROSA. LLADURS. EL SOLSONÈS

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Lladurs al Solsonès; l’extensió d’aquest terme 128 quilometres quadrats, supera de molt la de l’illa de Formentera, 83,24 quilometres quadrats ; dissortadament la densitat de població en un i altre lloc, ens dona una diferència abismal : 1,95 habitants per quilòmetre a Lladurs, per 109,89 a la petita illa de les Pitiüses .

La nostra primera destinació era l’anomena’t pont de la Ginebrosa, que permet superar el cabal de la Ribera Salada.



Fa quaranta-cinc metres de llargada, amb una alçada sobre el corrent de l’aigua de 4,30 metres, i una amplada de 2,34 metres; té tres arcs de mig punt rebaixats, una amplada de pilars considerable – plovia, i tant l’estat del terreny com l’ímpetu de l’aigua que baixava pel llit del riu, aconsellaven no arriscar-se a mesurar-ho de forma exacta, si teniu ocasió de fer-ho, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com - i un tallamar al pilar central. Li manquen les baranes que les riuades s’han anat enduen al llarg dels més de dos segles d’existència d’aquesta infraestructura.



L’indret estava sota el domini feudal del Castell de Terrassola , i està document que l’any 1775 el senyor de Terrassola, Domingo Ignacio de Miquel i de Rovira, va donar llicència a Josep Jou Tort, amo de la Ginebrosa, per construir aquest pont , damunt del llit de la Ribera Salada, que permet l’accés al molí , dit també de la Ginebrosa.

El pont de pedra malgrat estat fet a l’anomenada ‘Edat Moderna’, té uns trets clarament medievals; permet únicament el pas de vianants , i/o animals de carrega; fa la clàssica ‘esquena d’ase’ , i més enllà de permetre creuar la Ribera Salada als que necessitaven els serveis del molí, va permetre estalviar temps, i augmentar la seguretat als qui seguint els antics camins rals que passaven per aquesta zona.

Agraïm l’atenció rebuda quan demanaven informació a l’antic molí que exerceix avui únicament com a residencia familiar.



Quan al topònim és clarament descriptiu, i fa referència a l’abundància d’arbres i/o arbustos de Ginebre comú, que devien existir en aquest indret

CONCERT DE NADAL

En Joan Vancells és una persona que es fa notar pel seu bon tarannà. D’alçada mitjana, però no pas baix; no és ni gras ni prim. De pell morena i de cabells negres, té uns ulls que criden l’atenció a les persones amb qui parla, ja que destaquen per ser d’un color blau fosc i tenir una mirada profunda i sensual. A part dels ulls, no hi ha cap particularitat amb la seva fisonomia que el diferenciï de cap altra persona. Enraona amb una veu clara, precisa i ben modulada que fa que les seves paraules siguin fàcilment entenedores per a tothom.

Però, allò que el diferencia és la música, perquè transmet els seus sentiments acariciant amb les seves mans, fortes i de dits llargs, el seu instrument preferit, el piano. Les mans són l’altre detall que crida l’atenció de la seva persona. Quan toca, mou el cap traspassat per la melodia que transforma amb la seva sensibilitat i per mitjà de les tecles expressa la bellesa de la partitura.

L’antiga població de Sant Casciano in Val de Pesa està situada a uns quinze quilòmetres de Florència. Va servir de refugi a Maquiavel, quan va haver d’exiliar-se per formar part d’una conspiració contra els Mèdicis, i en aquesta vil•la va escriure els seus dos llibres més importants: El Príncep i La Mandràgora. Aquesta nit, el gran solista de piano Joan Vancells tocarà en el teatre de Santa Cecília el Concert de Nadal acompanyat per l’orquestra del Conservatori de Florència, dirigida pel director i compositor Andreï Sforza.

Aquest teatre formava part del castell del senyor de la regió, del qual només queda en peu el teatre, que antigament havia estat la capella, però un dels avantpassats, un apassionat melòman, l’havia reformat i els seus successors havien continuat amb la mateixa afecció musical. Durant els darrers tres-cents anys havia estat reconegut com un dels llocs on es podia escoltar la millor música dels grans mestres europeus. Ha passat el temps i la inversió immobiliària ja havia esfondrat el castell, ha construït en el seu lloc cases unifamiliars d’alt nivell i el mateix destí espera al teatre.

Per aquesta raó, el consistori i la societat musical volen oferir el darrer concert i, aleshores han escollit un reconegut solista, un gran director i una orquestra, escollida entre els millors especialistes de cada instrument, de la Toscana. A causa de l’espai interior, el concert només es pot oferir a les autoritats i als amants de la bona música que han desenvolupat una labor musical en la regió. Només hi ha cabuda per a dues centes persones.

Dos dies abans del concert, el Joan Vancells es presenta al teatre per fer els assaigs amb l’orquestra complerta. El director l’Andreï, és un gran amic seu que sap perfectament la sonoritat i l’acompanyament que precisa. Pel que fa al instrument, el Joan ja ha tocat amb molts pianos de la mateixa marca i coneix la cadència del seu so, a més se li ha garantit que serà perfectament afinat per un conegut expert. El Joan arriba el primer dia i el piano toca admirablement i transmet amb claredat les notes. L’assaig amb l’orquestra, dirigida pel seu amic, ha servit per coordinar al màxim i sembla que serà una audició digna de recordar-se.

El dia del concert al matí, es tornen a trobar novament els components de l’orquestra i realitzen una darrera prova la qual els convenç de què tot està ben assajat. A les cinc de la tarda, després de dinar i fer la sobretaula conjunta amb tots els membres de l’orquestra, el grup es desplaça al teatre per ultimar els preparatius, netejar els instruments, tesar i afinar les cordes, i així deixar-ho tot a punt per a la funció.

El Joan, igual que el altres músics vol repassar els últims acords, però sorpresa el piano no emet cap so. Miren dintre de la maquinària i aquesta sembla que està correctament, però per més que proven de tocar-lo continua sense emetre sons. En Joan es posa neguitós i demana pel responsable del teatre i, acompanyat per l’Andreï, van a veure’l a la seva oficina. En Joan li diu.

- El piano no sona, l’ha remenat algú mentre estàvem dinant?
- No ha entrat ningú, les claus sempre les han tingut vostès i no n’hi ha cap més joc. Les butaques ja eren muntades, i per tant, no havia de fer-se res més.– Contesta el senyor Fabrizio, encarregat del concert, i que a més és el director de les importants bodegues del vi de la regió, el Chianti, un dels vins italians més anomenats internacionalment.
- Com ho farem, s’haurà d’anul•lar el concert.- diu l’Andreï.
- Oh, no, si estan repartides les invitacions! – exclamà horroritzat el responsable- Mirin, crec recordar que hi ha un piano que fa molts anys que no el toca ningú, si volen podem buscar-lo a la sagristia on el van guardar. Si no falla la meva memòria, algú em va dir que el van portar per a un concert que va donar el gran compositor Beethoven, però després ningú l’ha tornat a tocar, és un Broadwood, més ja els he dit que ha estat molts anys abandonat- insinua el senyor Fabrizio- El volen provar? I si per casualitat anés bé?

Tots van a buscar el piano, que està a la sagristia tapat amb diferents lones i mantes. Treuen les proteccions i el traslladen, vigilant que no rebi cap cop a l’escenari. Una vegada a dalt, aixequen la tapa i en Joan comença a tocar les diferents escales musicals, tots queden embadalits, ja que el piano respon amb una sonoritat exemplar a cada una de les notes que se li demana. Ningú diria que ha estat abandonat en un traster durant quasi dos cents cinquanta anys, qualsevol pensaria que l’havien afinat el dia anterior. En Joan es meravella de la suavitat de les tecles, que sense fer pressió, només amb la intenció sonen i donen l’harmonia desitjada. Els músics han quedat encantats i, a més el problema més important, resolt, i ara a acabar de preparar-se i vestir-se per a l’audició. Un grup de treballadors arraconen el piano espatllat.



El concert transcorre amb normalitat, l’orquestra segueix correctament les partitures seguint la batuta del director l’Andreï. En Joan fa les entrades en els diferents moviments en els moments oportuns i el piano continua sorprenent-lo, mai ha viscut una sensació tant plena de comunió amb un instrument musical. Toquen el concert per a piano número cinc, L’Emperador de Beethoven, i han començat a tocar la part final: il Rondo Allegro. Els assistents estan gaudint de la música, asseguts, absorts i envoltats per una melodia que els fa vibrar.

De cop, en Joan s’aixeca de la banqueta i dret continua tocant les tecles com transfigurat, els seus dits les acaricien com si fos la pell de la dona estimada, i aquestes li responen amanyagant-lo amb la mateixa intensitat. En Joan se sent portat per la melodia i per un no sé què que emana del piano com si una correspondència amorosa els posés en comunicació. Està blanc de cara i l’únic moviment que se li veu és el dels dits de les seves mans acaronant febrilment el teclat del instrument.

El públic està enfonsat dins els seus seients, amb els ulls mig tancats, la boca entreoberta, amb el cor pres per la música i pel mateix sentit sensual en què veuen moure’s en Joan. Estan tots callats, inclòs l’orquestra ha parat de tocar, només el piano amoixat per en Joan deixa sentir la seva música. La melodia, en moments suau, en altres instants intensa, va apoderant-se de la sala, fins i tot les respiracions minven fent-se inoïbles, la tensió és extrema.

En Joan, dret i tens, sense respirar, fa l’últim moviment de dits amanyagant la darrera tecla i aleshores com en el paroxisme del darrer moment el seu cos es desploma fins a tocar amb la seva galta el piano, com si l’abraces i li donés un petó.

El públic s’ha aixecat com si d’un sol cos es tractés i les seves veus diuen un amén respectuós, abans que l’antiga capella s’enfonsi completament, sense que ningú faci cap intenció de sortir-ne.

Han passat mesos i la capella continua ensorrada, només es veuen els rastres del moviment de les pedres per part dels serveis de socors per treure els cossos inerts i sense vida. Passen dues persones i una li comenta a l’altra.

- Aquestes runes quan les retiren? No és una zona residencial?
- Aquestes no les tocaran mai, perquè no hi ha ningú que sigui prou atrevit per comprar una casa en aquest terreny. No saps que un cop a la setmana encara es sent la música d’un piano.

Miquel Pujol Mur Berga,16 març 2007

LA NIT DE NADAL

S’estava fent fosc , el temps feia presagiar que la nit seria molt freda, la noia caminava lentament amb l’esguard trist per aquell petit carrer que donava a la plaça, ja quasi sense forces es va asseure en un banc, just davant de l’església, quan s’encenien les llums de la façana en aquella nit de Nadal.

Havia arribat aquell matí, venia de la gran ciutat i pensava trobar refugi allà en aquell petit poblet prepirinenc amb aquella tia àvia, l’única família que tenia i a qui havia telefonat feia dues setmanes; s’havia alegrat de sentir-la i van quedar en passar el Nadal juntes. Que poc es podia imaginar la noia que amb una setmana poguessin passar tantes coses. La tia àvia feia una setmana que havia mort, així de repent. La casa era tancada i barrada i l’amo vivia fora. ella no tenia enlloc on anar, quasi sense diners , i aquella soledat… en aquells moments tan especials.

Les llums de Nadal ja s’havien encès per carrers dels voltants, colles de jovent cantaven cançons de Nadal, que repicaven en el seu cervell. La gent caminava apressa afanyant-se fent les últimes compres nadalenques. Ella mirava sense veure, el seu pensament divagava, tornava uns quant mesos enrere, quan la vida li somreia, era feliç, ho tenia tot: una parella, un treball, un pis petit, però molt bonic…. ara, en canvi no tenia res. Res? Si, aquella petita personeta que és movia dintre seu i que aviat naixeria, era l’única cosa que li quedava…. “pobre fill meu, quina vida més trista t’espera” i de cop li va venir una tremolor i sense poder fer-hi res va esclatar en un gran plor, que feia estona que intentava sortir-li del pit.

De repent va notar una mà posada a la seva espatlla, un dona una mica gran, s’havia assegut vora seu feia una estona i l’estava observant, per això en produir-se aquell esclat de llàgrimes va intentar consolar-la.

― Que et passa noia? Va calmat! no pateixis, tot s’arreglarà; menys la mort tot té solució.

― Sóc molt desgraciada –i seguia plorant

― No tens família?

― No, no tinc a ningú. L’únic familiar que tenia, fa una setmana que ha mort

― Tranquil·la! va…tranquil·la! -diu agafant-li la mà, que la tenia gelada- segur que fa hores que no has menjat res.

― Quasi no tinc diners i he de buscar un allotjament per passar la nit.

― El petitó deu tenir gana –diu senyalant la panxa.

― Ja intentaré menjar alguna cosa… per aquí –diu la noia una més mica calmada.

― Saps, jo també estic sola, fa dos mesos va morir el meu marit, és el primer Nadal que passaré sense ell. Perquè no em fas companyia? la casa es gran, em fa basarda passar aquesta nit sola, podem sopar juntes i pots quedar-te a dormir.

La Marta, així és deia la noia, no s’ho podia creure, ella estava enfonsada i aquella senyora gran li demanava ajuda, companyia; però la calidesa de la seva veu, aquella mirada trista i les seves atencions l’omplen de tendresa, a més tampoc té masses alternatives, i es decideix acompanyar-la.

La casa era gran i acollidora, una caloreta la envaeix, retorna el seu cos entumit i alhora reconforta el seu cor adolorit. En un racó de la saleta un bonic pessebre crida l’atenció de la noia, que contempla amb ulls de sorpresa “ com li agradaria al meu petit poder tenir un pessebre així… la cova, les muntanyes, les figuretes, el riu, segur que agafaria aquest còdol … o aquest pastor que llaura, i el caganer, on deu ser? “ i tots aquest pensaments

la retornen als Nadals de la seva infantesa amb els pares, aquell dinar de Nadal, el caga-tió, els regals i el petit pessebre que feien amb el seu germà.

La veu de la dona la torna a la realitat

― Al meu marit era un gran pessebrista, encara que no tenim fills, cada any feia un pessebre molt gran i venien molta gent a veure’l. Era la seva gran passió. Jo també he volgut mantenir la tradició en record seu, hi he fet aquest petitet, així em sembla que encara el tinc una mica aquí. –els ulls se li negaven de llàgrimes.

― El nen també sembla que l’estigui mirant. –comenta- Dona uns cops de peu!!!

Les dues dones van somriure. Després van preparar un sopar senzill, però molt reconfortant : una sopa ben calentona, i unes cuixes de gall d’indi. La Marta no va voler menjar ni torrons, només una mandarina, dons feia dies que no menjava gaire i ja estava molt plena, però el sopar la va retornar, i ara es sentia molt bé.

Després es van asseure al sofà i varen posar-se a parlar i parlar i van acabar fent-se confidències, la empatia i el feeling s’havia produït entre elles. La Mercè es va entendrir quan va sentir la història de la Marta; com ella que feia dos anys que vivia amb el seu company, al quedar embarassada, es va complicar tot, ell volia que avortés, no volia tenir fills. Va haver d’elegir entre ell i el nen… i no es penedia de la elecció. Va haver de marxar del pis, no volia res de ell, i en va compartir un amb unes amigues, més tard va perdre el treball i va quedar sense res. Havia vingut al poble com a refugi amb l’únic familiar que tenia….

Cap a la matinada les dues dones van creure que havia arribat l’hora d’anar a descansar, la Mercè va mostrar l’habitació a la Marta, era una cambra gran, moblada amb un estil sobri, però amb molt bon gust,

― Què, t’agrada?

― Es preciosa –respon la noia

― Fa dies que penso en llogar-la, però buscava una persona de fos de confiança i bona gent i crec que acabo de trobar-la, m’agradaria que acceptessis de ser la nova llogatera

― M’agradaria molt, però no tinc diners per pagar gaires dies.

― Això no és cap problema; començaràs a pagar quan hagis aconseguit el primer treball després que hagi nascut el teu fill. Només et demano una condició.

― Quina condició?

― Que em deixis fer d’àvia del nen que esperes, que el pugui cuidar…

La Marta ve veure com un nou horitzó ple d’esperança s’obria per a ella i el seu petit, va abraçar a la Mercè i les llàgrimes de les dues aviat és van barrejar en les seves galtes. Dues persones soles, sense ningú, s’havien trobat en aquesta nit, la nit més entranyable del any : LA NIT DE NADAL.

A fora una estrella brillava com mai, i el Nen des del pessebre feia l’ullet a la seva mare i somreia.

ANNA GUILANYÀ (Novembre de 2011)