La Maria Carme Vidal i Torruella – de la que ens agradarà rebre dades
biogràfiques a l’email castellardiari@gmail.com - retratava l’any 1983, Sant Joan del mas d’en
Trilla d’Oliola, a la Noguera – sense especificar , com és mal costum en aquest
dissortat reialme l’advoació concreta d’aquest “ Joan” - , ens agradarà tenir-ne noticia, i si fos el
cas, els Goigs i fins imatges del interior a l’email castellardiari@gmail.com
https://calaix.gencat.cat/handle/10687/81579
Fotografia de l’Isidre Blanc, del que ens agradarà rebre dades biogràfiques a l’email
castellardiari@gmail.com.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:SANT_JOAN_DE_MAS_TRILLA_-_OLIOLA_-_IB-267.jpg
S’expliquen rondalles interessants d’aquesta mas :
Les someres del mas d’en Trilla
A tot l’Urgell i comarques veïnes són populars els acudits de les someres
del Mas d’en Trilla.
Aquesta casa pairal està enclavada en el terme municipal d’Oliola, a un
tret de bala de Renant, son agregat.
L’habitaven tres germanes conques, ja de mitja edat, les quals sembla que
s’havien juramentat per quedar solteres. Malgrat això, com que eren riques, hi
sovintejaven les visites dels pretendents que anaven a vistes: alguns potser
amb el desig de millorar la posició fent un bon casament, molts d’altres per la
curiositat de tractar de prop unes dones que havien esdevingut famoses per les
passades que jugaven als vistaires.
Veus aquí que una vegada un hereu d’Urgell anà a vistes al Mas d’en Trilla
En ser-hi a la vora, va trobar un boveret que guardava el bestiar.
—Escolta, noi: és aquell, el mas d’en Trilla?
—Sí.
—Saps si hi trobaré les someres?
—No ho sé…
Marxa el fadrí, i les mestresses, obsequioses com de costum, reberen el
vistaire amb tot compliment, encarregaren la mula al mosset i pujaren a la
sala, on l’hereu, amb tota circumspecció, exposà el motiu de la seva visita, el
qual no era altre que tractar i conèixer les hereves del mas d’en Trilla, per
tal que, tractant-les, pogués ell arriscar-se a fer demanda de casament d’una
d’elles. Quina? Oh! L’amor diria. El galant no s’allargà.
Elles seguiren la conversa i, tot esperant el dinar, s’arribaren a l’era i
visitaren encara alguna altra finca.
S’assegueren a taula, una taula primorosament parada, i una d’elles féu de
complida manera el plat a l’hoste.
Era d’escudella substanciosa a més no poder, però era salada, molt salada.
Amb tot, ningú no va dir res.
A la carn d’olla, que s’esqueia també a ésser salada, el mateix que els
entreteniments, el xicot va estar cercant el porró; però, no veient-lo enlloc,
va suposar que era un descuit i el farien portar en adonar-se’n.
Ve l’entrant, i, si salats eren els plats antecedents, allò era salmorra
pura.
El vistaire ja no es podia engolir res. Així és que, amb tots els miraments
i excusant-se abans, hagué de dir.
—No ho prenguin a mal, però observo que la criada s’ha descuidat de portar
el porró, i jo, francament, he agafat set.
—Sí? —digué somrient, però amb tota intenció una de les dones. —Doncs miri:
no ha estat un descuit de la criada, sinó que, en aquesta casa, els rucs no els
abeurem fins que han acabat de menjar.
Una vegada hi va anar a vistes un minyó petit (home petit ple de postures),
les va distreure, els va parlar de casament, i potser elegí entre les someres.
Totes elles estigueren tan contentes com es vulgui, i, segons tenien per
costum, no es van comprometre a res.
Vingué l’hora d’anar a dormir i encarregaren a la criada que acompanyés
l’hoste a la seva cambra.
En entrar-hi trobà el vistaire una resposta categòrica a les seves
pretensions.
El llit, parat amb set o vuit matalassos, tenia una escaleta de mà al costat,
perquè pogués pujar-hi.
Així el rebutjaven per petit.
En altra ocasió hi anà un galant que no tenia tara coneguda, que no cometé
cap incorrecció i es donà conèixer com a home de principis.
Com tots els vistaires, estava sempre amb l’ai al cor: —Si et donaran un
refús, si no te’l daran—. Però en res no es propassà i res no va observar que
li fes témer una burla; per la qual cosa, en marxar, els digué que hi tornaria
una altra vegada, i aleshores puntualitzarien la qüestió del casament, fent-li
elles de resposta, que quan volgués podia tornar-hi.
Estava per sortir de la casa quan una d’elles li diu:
—Deuràs arribar tard a casa: oi?
—No, no molt!
—Oh, i tal! Dóna-li alguna cosa per berenar pel camí.
—Espera, que t’arreglaré un badall.
—No cal! —féu l’altre.
—És qüestió d’anar al rebost i tallar una llesca de pernil.
Li arreglaren un paper amb dos o tres panets, pogué veure la manipulació de
treure’n la saladura, i, no veient res més, va prendre, agraït, aquell darrer
obsequi de les mestresses del mas d’en Trilla.
Arribant al peu d’una font, l’home es disposà a berenar, però va passar-li
la gana en observar la que li havien feta. Entre els pans hi havia també… una
carabasseta.
(Contada per Maria Antònia Tarragó, de Linyola.)
Valeri Serra i Boldú, Aplec de rondalles, Barcelona, Editorial Catalana,
1922, p. 110-111, 122-127 i 165-168.
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
