ESCOLES PÚBLIQUES DE RUBIÓ. L’ANOIA.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Quan començava a recollir imatges dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, pensava que localitzar-los seria una tasca senzilla, comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Hores d’ara dissortadament no és així, i aprofito per reiterar una vegada més la meva petició perquè us afegiu a la nostra recerca.

Les Administracions Públiques catalanes – no he demanat res a les que depenen de Madrid – tenen, començant per la Generalitat de Catalunya poca informació, i en el nivell local, en general poca ‘ predisposició ‘ a fer una recerca en els llibres d’actes anteriors a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República.

Retratava l’escola de Rubió – que ha estat rehabilitada – i acull de nou a la mainada.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor de l’edifici, i del de l’actual reforma.

Ens cal fer un ‘exercici de bona memòria’ i recordar que des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Costa trencar aquesta ‘inèrcia perniciosa’ , però, no ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca i publicar directament a la pàgina https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts les imatges dels edificis escolars de la població on residiu, o si les identifiqueu als llocs que aneu de visita, i/o fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us en deurà una.

ANTIC AJUNTAMENT I ESCOLES PÚBLIQUES DE VALLBONA D’ANOIA.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Quan començava a recollir imatges dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, pensava que localitzar-los seria una tasca senzilla, comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Hores d’ara dissortadament no és així, i aprofito per reiterar una vegada més la meva petició perquè us afegiu a la nostra recerca.

Les Administracions Públiques catalanes – no he demanat res a les que depenen de Madrid – tenen, començant per la Generalitat de Catalunya poca informació, i en el nivell local, en general poca ‘ predisposició ‘ a fer una recerca en els llibres d’actes anteriors a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República.

M’explicava una persona d’edat, de parla castellana, que l’escola de Vallbona, havia estat a l’edifici de l’antic ajuntament, que s’està arranjant com a consultori mèdic.

Ens cal fer un ‘exercici de bona memòria’ i recordar que des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Costa trencar aquesta ‘inèrcia perniciosa’ , però, no ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca i publicar directament a la pàgina https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts les imatges dels edificis escolars de la població on residiu, o si les identifiqueu als llocs que aneu de visita, i/o fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us en deurà una.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI. BOLVIR. LA CERDANYA JUSSANA. GIRONA. CATALUNYA

Pruvi Recasens publica una fotografia del Santuari del Remei al terme de Bolvir, a la comarca de la Cerdanya.

Llegia a patrimoni Gencat, que aquesta ermita va ser feta edificar per la família Manaut, a finals del segle passat, al costat de la seva torre castell, que s’atribueix a ‘l’arquitecte Freixa’, li preguntaré al Valenti Pons Toujouse, si es tracta de Calixto Freixa Pla, traspassat l’any 1920, i qualificat en algun lloc com ‘mestre d'obres’.

La descripció de patrimoni Gencat, ens diu que està construïda sobre un promontori des d'on es contempla una esplèndida panoràmica de la Cerdanya. Aquesta situació privilegiada conjuntament amb la devoció mariana del temple fa que sigui un lloc de festes i aplecs. La seva construcció, de pedra, arrebossat i coberta de llicorella, es caracteritza per la seva cúpula acabada amb un remat poligonal i piramidal revestida de llicorella.

Sembla del tot versemblant que l’autoria d’aquest bellíssim edifici, sigui de la mateix persona que aixecava la Torre del Remei.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTUARI DE SANT MAGI DE LA BRUFAGANYA. PONTILS. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Em demanaven descriure llocs de Catalunya, que havien de ser alhora , bonics , accessibles i relativament desconeguts pel gran públic, recorreguts CP [ per a Coixos i Prenyades ], en paraules del Joan Moliner i Manau –, darrer hostaler de Sant Jaume de Vallhonesta.

Ens arribàvem el Josep Olivé Escarré – 89 anys – i l’Antonio Mora Vergés, fins al que qualifiquen a la pàgina de l’Ajuntament de Pontils, com ‘ famós santuari de Sant Magí de la Brufaganya’ en una vessant del Puig de Creus, en una vall formada per les serres del Pany i de la Brufaganya, dins d’aquest extens terme 67,55 km² de la comarca de la Conca de Barbera a la província de Tarragona.

Començàvem – com toca- per beure l’aigua que raja abundosament sota la porxada de la dita capella de les Fonts, a la que atribueix la tradició l’acció miraculosa per a qui en beu, de ser guarit de tota malaltia, si invoca amb devoció, la protecció del sant màrtir de la Brufaganya.

Retratava – és un clàssic mundial – al Josep al costat de l’escorça d’un dels llegendaris roures que hi havia a la contrada.

Us deixo un enllaç on alhora que podreu veure’n imatges antigues, gaudireu d’un text excel•lent.
http://www.panorama.cat/pr/ombres-mortes-les-velles-rouredes-de-sant-magi-de-la-brufaganya/

Visitàvem finalment l’edifici del Santuari que fa funcions avui de temple parroquial de la contrada, i del que ens diu la descripció de patrimoni Gencat; església d'una sola nau amb capelles laterals i cambril en el presbiteri. La nau té quatre trams coberts amb volta de canó i llunetes sobre els arcs faixons de mig punt, així com pilars amb pilastres de cornises motllurades. Les capelles laterals estan cobertes amb volta d'aresta i la capçalera per una cúpula rebaixada sobre petxines. Darrera l'altar s'aixeca un cambril amb una imatge moderna del Sant titular. Al costat de l'epístola s'observen les restes del cor dels monjos, que es comunicaven amb l'església a través de gelosies de fusta. Sota la cúpula es troba la cripta.

La descripció del indret ens diu ; recinte format per una església, un edifici conventual i altres dependències, com l'actual rectoria. El conjunt, força heterogeni palesa les diferents etapes constructives que ha sofert, degudes principalment a diferents ampliacions i als saquejos dels anys 1714, 1835 i 1936.

Feta la visita, podeu triar entre Santa Coloma de Queralt, i la Llacuna, per regalar-vos un dinar esplèndid.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE SANT JOAN DEL CEMENTIRI DE VILAGRASETA. MONTOLIU DE SEGARRA. LLEIDA

Tenia una reunió a Guimerà a les 11,00 del mati i havia sortit de casa abans de les 8:00 per visitar i retratar alguns indrets de la Segarra.

Em costava retratar la capella de Sant Joan, no tant perquè el fossar estava tancat – que ho estava - , com perquè l’astre rei sempre surt per l’est i la porta d’aquesta església està orientada al nord; el que fa que el pot ,... , oi ?.

Feia la fotografia des de l’angle de la paret de tancament.

La solitud dels fossars sembla que a estat una constant al llarg de la històrica, si atenem a l’afirmació de Gustavo Adolfo Bécquer.

DIOS MIO, QUE SOLOS SE QUEDAN LOS MUERTOS

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE GRANYENA DE SEGARRA. LLEIDA

El topònim segons el diccionari catala valencia balear , etimològicament és un derivat del nom personal llatí Granĭus amb el sufix -ēna (Men. Pidal Topon. 132).

El fossar estava tancat i solitari, com ho quasi tot en aquest espai de la Segarra infinita.

Feia la fotografia des de la reixa de la porta.

La solitud dels fossars sembla que a estat una constant al llarg de la històrica, si atenem a l’afirmació de Gustavo Adolfo Bécquer.

DIOS MIO, QUE SOLOS SE QUEDAN LOS MUERTOS

SANTA ANNA DELS SOLA. PEDRAFITA. RUBIÓ. L’ANOIA. CATALUNYA

Llegia a la pàgina de l’Ajuntament de Rubío que La capella de Santa Anna, formava part d’un ‘Hospital ‘ , denominació que es donava a l'edat mitjana a les institucions que tenien entre les seves funcions acollir als pelegrins i a les persones que necessitaven qualsevol atenció, consta que estava construït abans del segle XIII.

Sembla del tot versemblant i lògic , atesa la seva ubicació al costat de d’aleshores ancestral i transitada via de comunicació carenera que descendeix des de l'altiplà de Calaf fins a la Conca d'Òdena.

La capella de Santa Anna, apareix documentada des de 1470, té doncs un probable origen romànic, consta que fou totalment reformada en el segle XVIII transformant-la en una capella associada a un mas important, el de Pedrafita que substituí l'antic hospital de pelegrins , i al ensems de desenvolupar l’activitat agrícola, feia d'hostal.

Llegia també – sense cap aclariment i/o ampliació – que la capella de Santa Anna de Pedrafita , fou un punt bàsic per a la resistència igualadina, durant la guerra de la Independència.

La capella continua com a propietat de la família que la feia aixecar, malgrat la resta de la casa de Pedrafita, i algunes terres annexes han estat venudes.

Us deixo un enllaç als usos ‘actuals’ de la casa, que tornen curiosament als seus orígens d’Hostal i/o Hospital, encara que actualment NOMÉS per ciutadans amb recursos.

Si s’accentua aquesta Sola, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercataunya@gmail.com

Es feien treballs per assegurar l’estabilitat de la llinda, quan visitàvem la capella, i tenia ocasió de recollir una imatge de Santa Anna, mare de Verge Maria.

Rebia un email des de Buenos Aires, a la República Argentina, en el que l’ Alejandro Solà Torres, em deia;

Si, el Solà del dintel de la ermita es, muy probablemente, Jacint Solà, ocupante por entonces de la masía. Los Solà - antepasados míos - vivieron allí desde comienzos del Siglo XVI, según se infiere del capbreu de Rubió de 1752-1755.

Els camins del Senyor son inescrutables.