ESGLÉSIA DE SANT FELIU. VALL DE RIU. MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Tomàs Irigaray Lopez m’enviava unes esplèndides imatges d`’aquesta església situada a l'antic poble de Riu, en el sector nord-oest de la serra de Guitarriu, sobre la riba esquerra de la riera de Sant Aniol.

La descripció tècnica ens explica que és una construcció romànica del segle XII, d'una sola nau amb volta apuntada.

El campanar d'espadanya de doble obertura, el finestral i la ferramenta es troben a la façana occidental, lloc per on s'accedeix al temple per mitjà de la porta d'ingrés. Aquesta té una llinda i un timpà llis, i està formada per tres arcs en degradació, conserva en un batent, la ferramenta original romànica, damunt seu hi ha una finestra de doble esqueixada i dos arcs en degradació, sobre els quals es pot admirar una ornamentació semicircular formada per dents de serra.

L'absis és semicircular i presenta una finestra de doble esqueixada al centre i un fris senzill, sostingut per mènsules, sota la cornisa. A migdia hi ha dues finestres de doble esqueixada.

A les "Rationes Decimarum Hispaniae" dels anys 1279 i 1280 hi figura "l'ecclesia de Rivo". Se cita també en els nomenclàtors del segle XIV amb la denominació •…ecclesia parrochialis sancti Felicis de Rivo…" en una data no determinada passà a ser possessió de Sant Llorenç de Sous o del Mont , i fou incorporada a finals del segle XVI com a sufragània de la parròquia de Santa Cecília de Sadernes.

En la visita pastoral del 9 de juliol de 1826, a càrrec del bisbe Dionisio Castaño Bermudez (1825 - 1834 ) informa que la família Agustí havia pagat un altar que disposava d'ara però que no tenia sagrament, tampoc tenia l'església pica baptismal però sí cementiri pels fidels de les rodalies, disposava d'un calze de plata i tres casulles.

Va ser restaurada l’any 1981

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ. QUEIXÂS. CABANELLES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

La Mercè Mañach retratava aquesta església advocada a Sant Martí de la que trobem a primera menció documental en l’acta de la seva consagració duta a terme el 22 de gener del 1046 per Bernat, bisbe de Sent Líser (Saint-Lizier en francès), bisbat que fou dissolt l'any 1801, que actuà amb el consentiment del bisbe de Girona, Pere de Carcassona o Pere Roger (c.981- 1051) que fou comte de Carcassona (?-1010) i bisbe de Girona (1010-1050).

Posteriorment apareix documentada amb el nom de ‘Sancti Martini de Chexanos’ a l'any 1121.

En un text de l'any 1204 es registra la venta de la parròquia de ‘Sancti Martini de Chexans’ al priorat de Santa Maria de Lledó per en Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera.

En un altre text de l'any 1245 es documenta amb el nom de ‘Chaxano’, també es troba com ‘Cheixanis’ i ‘Quoxanis’ a les Rationes decimarum.

La construcció actual conserva elements arquitectònics de diverses èpoques. Al període més antic, el segle XI, corresponen la nau central, l'absis i les restes d'una altra construcció de planta circular, reconvertida en l'actualitat en sagristia i pràcticament tapada per la rectoria. A mode d'hipòtesi s'ha plantejat el fet que, en origen, aquest espai de la sagristia fos un antic martirium, identificat a partir de l'església de Santa Maria de Sorba, al Berguedà.

La portada probablement fou bastida durant el segle XII, època a la qual també deu pertànyer la volta apuntada de la nau.

Els motius decoratius de ferro i el forrellat de la porta principal foren col•locats l'any 1772.

Posteriorment, durant el segle XVIII, s'hi afegiren les capelles de la banda de migdia (en un carreu de la paret sud hi ha la data 1762), la decoració a l'interior de la nau i el campanar.

La rectoria és actualment de propietat particular, i ha estat habilitada com a segona residència.

Queixàs, en francès Caixas, és un municipi del Rosselló, a la Catalunya del Nord; no hi ha doncs , atesa l’advocació de l’església, i aquesta dada de l‘existència d’una població amb aquest nom - avui sota domini de la República Francesa- cap dubte respecte de la procedència dels primers pobladors.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOAN DEGOLLAT. L’ALBAGÉS. LES GARRIGUES. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava – no sense dificultats - la façana de l’església parroquial de l’Albagés, advocada a Sant Joan Degollat, que es troba al carrer major.

La descripció ens diu que és una construcció entre mitgeres,i que un dels edificis que la flanquegen és la rectoria. Està estructurat en tres naus, la central coberta amb volta de canó amb arcs torals i llunetes amb finestres ornamentades amb motllures barroques. La part alta de la nau central està rematada per tres cornises de gruixos diferents policromades de color marró, com la resta d'elements de guix ornamentals. Les laterals estan cobertes amb volta de creueria. Als peus de l'església trobem el cor. A la mateixa zona però a l'extrem esquerre hi ha un campanar de base quadrada amb dos cossos superiors octogonals amb un interior molt modificat en època neoclàssica sense massa interès que a principis de segle XX fou escapçat per un llamp. L'absis és de planta semicircular, coberta amb volta de quart d'esfera. A ambdós costats, a les naus laterals, hi ha dos altars amb diverses imatges religioses. La coberta és a dues aigües de teula àrab. El parament murari és de carreus de pedra ben escairats, disposats en filades i deixats a la vista. El paviment és de mosaic. Pel que fa la façana exterior, destaca la façana dels peus. Aquesta s'estructura en dos nivells de la mateixa alçada. La separació entre ambdós nivells es realitza amb una motllura clàssica. El nivell inferior té com a element més destacat la portada. Es tracta d'una obertura flanquejada per falses pilastres adossades que sostenen un entaulament mixtilini que al nivell superior hi ha un nínxol amb una imatge del sant titular.

Es va construir a mitjan segle XVIII, al caliu del creixement demogràfic que provocava l’entrada de Catalunya en el comerç amb les colònies americanes .

Llegia que l'església tenia nou magnífics altars: el major fet a principis del segle XIX és de gust neoclàssic i el seu autor és Manuel Corselles Sauri, escultor lleidatà d’una llarga nissaga i, la resta, estaven dedicats al Sagrat Cor de Jesús, al Sant Crist, a Sant Sebastià, a Sant Ramon, a la Puríssima, a la Verge del Roser, a les ànimes i l'últim a Sant Antoni, aquests darrers desapareixen en els dies foscos que seguien a la sedició dels militar feixistes contra la II República Española.

S’anunciava per la megafonia la defunció d’un veí, que seria traslladat fins a Castelldans perquè no hi ha Sales de Vetlla a l’Albagés. Aquestes coses son dissortadament habituals en aquestes poblacions del ‘ Forat Negre’.

CASA LLUVIÀ. MANRESA. BAGES

Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914) és l’autor als anys 1908-1910, d’aquest habitatge unifamiliar aïllat amb petit jardí al voltant.

La descripció ens diu ; casa de planta baixa, pis i soterrani amb una torre aixecada en un dels vèrtexs, vuitavada i coberta amb escames ceràmiques.

Façanes: Destaquen els esgrafiats a nivell del primer pis i un gran finestral amb balcó de pedra. Obertures emmarcades amb pedra, d'esquema vertical i baranes de balcó de ferro forjat. Remats de cornisa escalonats. Construcció de pedra i totxo. Ornamentació amb relleus de pedra, de motius geomètrics i florals, esgrafiats, ferro forjat i ceràmica.

A l’any 1935 es feien reformes a l’escala exterior i porta del primer pis; ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’arquitecte que las duia a terme.

A l’any 1981, la casa fou adquirida i restaurada per l'ajuntament de Manresa; ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’arquitecte que las duia a terme.

Ens agradarà tenir noticies dels promotors, noms, cognoms , lloc i data de naixement i traspàs, i un xic de la ‘història de la casa’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASA TORRA. MANRESA.BAGES

Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914), és l’autor d’aquest bellíssim habitatge unifamiliar amb tres façanes (una al carrer i dues al jardí) i una mitgera.

Consta de planta baixa i dos pisos. Sobresurt una torratxa d'iluminació de la caixa de l'escala. Les façanes són de composició ordenada i dues d'elles simètriques. Planta baixa amb portal i finestres neogòtiques, tota de pedra amb bandes horitzontals buixardades. La resta, estuc imitant totxo, remat superior monumental a la façana principal, de pedra, amb una teoria de finestres separades per columnetes amb capitells molt treballats. Tribunes al primer pis amb vidres emplomats policroms. Paraments de totxo estucat i elements decoratius en pedra.

Ens agradarà tenir noticies dels promotors, noms, cognoms , lloc i data de naixement i traspàs, i un xic de la ‘història de la casa’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASA PADRO-RIERA. MANRESA.BAGES. CATALUNYA

Retratava aplicant la màxima del coneixercatalunya.blogspot.com que diu ‘el millor moment per fer una fotografia és quan tens l’objecte al teu davant’, i si malauradament plou sortirà mullat, i si com en aquest cas el arbres frondosos el tapen parcialment, paciència, i si s’escau tornar a la tardor quan perden les fulles, l’edifici d'habitatges al Passeig Pere III, 38, fent xamfrà amb una mitgera, que Bernat Pejoan i Sanmartí (Sant Vicenç de Castellet, 1864 - Barcelona, 1920) aixecava entre 1914 i 1928.

La descrició ens diu ; consta de planta baixa i dos pisos amb una alçada més amb xamfrà i soterrani. Composició unitària i simètrica.

Façana: en planta baixa ritme d'obertures separades per columnes i pilastres de pedra amb capitells florals. Als pisos superiors obertures amb balconada que gira a les cantonades formant dues tribunes rodones. El xamfrà, on es troba el portal d'entrada, fa d'eix vertical de simetria, potenciat amb un cos de coronament que origina una tercera planta, amb una sèrie d'obertures verticals i més estretes de certa influència centro-europea, tres capcers (el del mig ondulat i els dels extrems escalonats) rematen el cos central. Ornamentació amb pedra i ferro forjat a les tribunes i balcons.

Ens agradarà tenir noticies dels promotors, noms, cognoms , lloc i data de naixement i traspàs, i un xic de la ‘història de la casa’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'autor fou Bernat Pejoan i Sanmartí (Sant Vicenç de Castellet, 22 d'octubre de 1864 - Barcelona, 30 de desembre de 1920

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/bernat-pejoan-i-sanmart

Els comentaris de Griselda Ardevol Riera, i Ramon Egea, a la pàgina Manresa, l'altra ciutat, em feien evocar la síndrome d'Estocolm, en relació al patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

ESGLÉSIA DE LA NATIVITAT. DURRO. LA VALL DE BOÍ. LA RIBAGORÇA SOBIRANA. LLEIDA

La Rosa Cequiel retratava alhora que l’església, el cementiri i alguns edificis de Durro, la característica física d’aquest topònim, que en la tesis de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), que en el context geogràfic de la Vall de Boí, tindria el significat de ‘lloc allunyat’.

La descripció tècnica de l'edifici, ens diu que era originàriament d'una nau, coberta amb volta de canó sobre arcs faixons, i absis semicircular.

El campanar de torre – possiblement en origen destinat a funcions defensives, de guàrdia i bada - , estàadossat al mur nord, hi té diversos pisos separats per un fris de dents de serra i arcuacions cegues ; les seves obertures - algunes d'elles tapiades - foren transformades de finestres geminades en finestrals d'arc apuntat; és més ample i massís que els de la resta de la vall.

El portal, que resta aixoplugat per un porxo d'arcs de mig punt afegit en època més tardana a la façana de migdia, és format per dues arquivoltes sostingudes per sengles capitells simples sobre columnes i extradossat per un guardapols escacat; en època gòtica s'afegiren al mur nord dues capelles, de planta quadrangular i coberta d'aresta, obertes a la nau a través d'arcades apuntades que posteriorment foren reforçades per arcs de mig punt.

L'església fou alterada novament en època barroca, amb l'addició, ara al mur sud, d'una capella coberta amb cúpula i llanternó, que obligà a cegar dos trams del porxo.

Contemporanis són el cor alt, situat als peus de la nau, la segmentació de l'absis per a edificar-hi l'actual sagristia, i l'altar major barroc.

L’any 1982 foren empreses unes obres de restauració de la coberta, i se suprimí la capella que cegava part del porxo.

L’any 1992 es procedí a la restauració del campanar i el 1996 a la pavimentació parcial de l'entorn.