dilluns, 8 de juliol del 2013

CASA MARTÍ ESTANY DE PIERA. L’ANOIA

Anàvem al Mercat de la fruita dolça de Piera, la Maria Jes´jus Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, feta la feina m’endinsava pel carrer Doctor Carles, i retratava la casa entremitgeres de planta baixa i dos pisos de números ,10-12.


Destaca pel tractament de façana en els pisos on els murs són decorats amb esgrafiats de tema floral. Al primer pis, en un marge de façana hi ha una fornícula treballada en pedra amb la imatge de Sant Martí, en honor del propietari de la casa, Martí Estany – agrairem ens feu arribar el segon cognom a l’email coneixercatalunya@gmail.com - i sota la signatura de Ferran Serra i Sala (Barcelona, 1905 - 1988)


Al segon pis s'hi obre una galeria d'arcs rebaixats amb pilars, tot el conjunt decorat amb esgrafiats. És interessant també el ràfec de la teulada on sobresurten unes mènsules de fusta.

A la llinda de la porta d'entrada situada més a la dreta hi ha la inscripció: 1798-M.E.-1826.

En fotografies anteriors apareixia un rètol ‘ Llar d’infants, la Baldufa’ , no trobava cap informació recent d’aquest Centre, i això en fa témer que avui no existeixi.

De l’autor de la casa, mestre d’obres i/o arquitecte no en trobava cap dada, i sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de recuperar la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Que Piera no disposi d’un Catàleg de Patrimoni en línia em decep profundament.

CHAPELLE DE NOTRE-DAME DEL CARMEN DANS LE CIMETIÈRE D’OSOR. LA SELVA. GIRONA.

La cançó deia ‘no se estila, ya sé que no se estila,....’ el cert però és que a la petita població d’Osor, trobava dins la capella del fossar una imatge de la Mare de Déu.





No me’n sabien donar raó les persones a qui preguntava, i trasllado ‘urbi et orbe’ la pregunta ;

Quina advocació té la capella del cementiri d’Osor ?.

El Josep Sansalvador Castellet, des de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, em contestava : Capella de la Marededéu del Carme.

diumenge, 7 de juliol del 2013

EL SANT MIQUEL PELEGRÍ DEL MONTMELL. EL PENEDÈS JUSSÀ

Les cròniques expliquen que l’Arcàngel Sant Miquel pelegrinava des de la capella del Castell, fins a l’ermita romànica, i des d’aquí l’any 1598, fins a la que es qualifica com ‘nova església’; un edifici de tres naus amb campanar de torre i portal adovellat de punt rodó. La façana té una portalada d'arc de mig punt fet amb dovelles de pedra que es conserva encara força bé, amb una rosassa a la part de dalt hi ha i, a la dreta, una torre amb finestres de mig punt que li dóna un cert caire defensiu a la construcció. L'interior és molt enderrocat, però hi veiem encara una nau central separada de les dues laterals per arcs de mig punt.


Al peu de l'església hi ha un arc escarser sobre el qual s'observen restes del cor i la inscripció "1598". A la capçalera de l'església, darrera el destruït altar, hi ha una espitllera que deixa entrar la llum. Al seu voltant hi ha restes del que va ser un petit nucli de poblament agrupat a l'entorn de l'església.

Actualment l’església de la Mare de Déu del Remei, a la Juncosa, fa les funcions d’església parroquial, i ha donat acollida al Princep de les Milicians Celestials.

De l’església romànica des de la que el Marcel Morató Tort, retratava la mal dita ‘ nova església’, en tenim una imatge gràcies a l’Ángela Llop Farré; ens en manquen de les restes de la Capella del Castell – si n’hi ha -, i de l’actual parròquia.

Al Montmell , per a Sant Miquel s’ha fet bona la dita, ‘no hi ha dos, sense tres, ni quart dolent’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 6 de juliol del 2013

LA ROMÀNICA DE SANT MIQUEL DEL MONTMELL AL PENEDÈS JUSSÀ

L’Ángela Llop Farré retratava l’esglesiola mal dita ‘ vella’ de Sant Miquel del Montmell, romànica d'influències llombardes, que atenia les necessitats de culte dels veïns, fins a les darreries del segle XVI.

El culte és traslladava a un altre temple, uns metres més avall a la mateixa serra, i començava en aquell moment el procés de degradació que s’aturarà l’any 1953 quan a instàncies de mossèn Daniel Canals ( ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com el cognom matern que no sabíem trobar enlloc, com també les dades complertes de S. Trias, que s’esmenta com barceloní sota la direcció del Doctor arquitecte, Josep Brugal i Fortuny, que ens deixava el dia 5 d’agost de 1.999, a l’edat de 88 anys.

Hom defensa que el temple és anterior a l'últim terç del segle XII, i això perquè, malgrat el castell sigui datat del 976, no tenim cap document que ens parli d'una església propera a la fortalesa.


Tot fa pensar que l’església de Sant Miquel fou construïda després de la invasió almoràvit del Penedès, quan es va iniciar l'ofensiva cristiana que va permetre la reconstrucció dels castells , i la reconquesta de Lleida, les muntanyes de Prades, i finalment de Tortosa.

SANT PERE SESTRONQUES. ANGLÈS. LA SELVA. GIRONA

Trobava a faltar un llacet de color rosa ( per completar la visió endolcida d’aquesta ermita de Sant Pere, dit de Sestronques, que s'ha datat de finals del segle X). El topònim ens fa pensar en una primera construcció de fusta; TRONCA f. Conjunt de troncs. . Etimològicament deriva d'una forma del llatí vegeu. *trŭnca, pl de trŭncu, ‘tronc’. Del sentit de pluralitat, la terminació -a ha pres valor d'augmentatiu, i per això la tronca es considera més gruixuda que el tronc.

La descripció ens diu : Edifici aïllat de planta rectangular, d'una sola nau unida a un absis semicircular, coberta a doble vessant a laterals.

La façana principal, a ponent, consta d'una porta de fusta emmarcada de pedra amb un arc de mig punt de dovelles petites i poc treballades. Sobre l'actual porxo- fruit de la reforma i/o ‘reconstrucció’ de 1994, anteriorment el temple presentava un aspecte lamentable i fins i tot es va esfondrar part de la coberta de la nau - s'obre una petita i allargada espitllera i, sobre la teulada, s'alça un campanar d'espadanya d'un sol ull, també cobert amb una petita teulada de doble vessant.


La façana septentrional conté una interessant finestra d'arc de ferradura, ‘descoberta’ en la restauració d'ara fa onze anys. Els voltants estan arranjats acuradament i enjardinats. Fins i tot s'han fet uns aterrassaments per una total contenció de la base de l'ermita.


La nau està unida a l'absis per mitjà d'un arc triomfal de mig punt que arrenca d'una senzilla imposta. L'absis està cobert amb volta de quart de cercle i la nau amb una senzilla estructura de fusta.

A l'interior hi ha un banc de pedra al llarg de les parets laterals de la nau.

Tant els interiors com els exteriors són fets de pedra vista.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/04/goigs-sant-pere-ermita-de-sant-pere.html

No trobava enlloc cap dada de l’autor de la reforma, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

 El Josep Castanyer  Arnau em deixava un comentari  ; l'ermita  de Sant Pere Sestronques estava en ruïna.

El Sr Tomàs Feliu de Cendra ( 1920 + 2005 ) , que tenia la casa pairal allà a prop i esta dins la propietat, la va fer reconstruir en agraïment al Senyor per l’alliberament de la seva filla Maria Àngels Feliu Bassols (Olot, 1958  ), que va patir un llarg segrest.

Això és el que tinc entès.

https://www.lavanguardia.com/sucesos/20050501/51262808263/muere-atrapado-por-un-motocultor-el-padre-de-la-farmaceutica-de-olot.html

https://naciodigital.cat/osona/societat/els-feliu-lelectricitat-que-ve-dolot_1245734_102.html

Etimològicament el topònims Anglès, derivaria d’un adjectiu llatí vegeu *anglensis. Això es pot deduir d'un document de l'any 860 que ens parla d'una església «constructa in pago Gerundense... in loco qui dicitur Vallis Anglensis» (cfr. Alsius Nomencl. 98). En un doc. de l'any 899 surt la forma Vallis Anglesis (ap. Villanueva Viaje, xiv, 222); i en un del 949 trobem «valle que dicitur Anglés» (Villanueva Viaje, xiv, 307).

La tesis que s’imposava alhora de fer l’escut recull que l'etimologia del nom de la vila, deriva del llatí tardà "eclesiis", és a dir església.

Escut caironat: d'argent, 2 esglésies d'atzur posades en faixa acompanyades d'una cabra arrestada de sable al cap, i d'un om arrencat de sinople a la punta. Per timbre una corona mural de vila.


En l’explicació ‘tècnica’ d’aquest blasó – que podria firmar perfectament Walter Elias Disney (5 de desembre de 1901, Chicago, 15 de desembre de 1966 ) - aprovat el 18 de desembre de 1986 i publicat al DOGC el 26 de gener de l'any següent amb el número 795, llegia : Les esglésies representen els dos antics pobles que formaven el municipi, Anglès i la Cellera de Ter, ja que aquest darrer estava unit a Anglès fins l’any fins 1788. La cabra de sable prové de les armes parlants dels vescomtes de Cabrera, els senyors de la vila en època medieval. Finalment, l'om és un senyal parlant provinent de les armes dels Olmera, senyors de la vila al segle XVIII.


Que l'apòstol Sant Pere elevi a l'Altíssim la pregaria del poble català per assolir la seva llibertat nacional. 

divendres, 5 de juliol del 2013

SACRÉ-COEUR DE SANT MIQUEL DE VILLAVECCHIA

La Capella conforma un dels costats de l’edifici, per accedir a la porta d'entrada en arc de mig punt, al capdamunt del qual hi ha un ull de bou amb vitralls, i que està coronada per un campanar d'espadanya, cal superar fins a 7 esglaons; nombre aquest de fortíssimes implicacions en l’àmbit religiós.


Llegia - l’edifici està tancat, i presenta signes d’abandó – que la capella fou decorada per l'escultor Frederic Marès i Deulovol (Portbou, 1893 - Barcelona, 1991)i està presidida per un Sagrat Cor de bronze, model reduït del que corona el temple del Tibidabo, , originàriament d’aquest autor però que fou destruïda en els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39, i substituïda per una altra de Josep Miret i Llopart (Barcelona, 1908-1979) l’any 1950.


Res en aquest edifici és casual, el Temple del Sagrat Cor del Tibidabo, el començava el 28 de desembre de 1902, l’ arquitecte modernista Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona, 21 de març de 1858 –1 de setembre de 1931), per aquest treball el papa Pius XI li va donar el títol de marquès de Sagnier l’any 1923; al seu escut nobiliari imprimí la següent llegenda: Domine dilexi decorem domus tuae ("Senyor, vaig amar la bellesa de la teva Casa"), extreta del salm, 26, 8; el temple l’acabaria l’any 1961 el seu fill Josep Maria Sagnier i Vidal(1890 + 1976 ), 2on marquès de Sagnier.

Li demanava al Sagrat Cor, com ho havia fet amb Sant Miquel ‘decapitat’ que portessin davant l’Altíssim la meva pregaria ; Senyor, allibera el teu poble !!!!

CAFE GUBAU. ANGLÈS. LA SELVA, GIRONA

Em sobtava el ‘CAN’ que marca distàncies, en un local obert al públic, al que de ben segur es refereixen els anglesencs com ‘Cal’ que implica, confiança, coneixement i àdhuc simpatia.

No trobava cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava aquest edifici de planta rectangular situat a la cantonada del carrer de la Indústria amb la plaça de Catalunya, que fou la seu del "Centre Republicà" d'Anglès, en el breu miratge de llibertat, anterior al segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco Bahamonde ).

Aquesta manca de dades en un territori en que s’ha de presumir una mínima influència de les directrius emanades des dels MINISTERIOS DE INCULTURA Y ODIO RACIAL, em comença a fer ‘mala espina’.

La descrició tècnica ens diu, consta de dues façanes i, en la part de la plaça, a més, hi ha un cos o crugia de dos plantes que sobresurt de la resta, de planta baixa. El sector de planta baixa té sis obertures rectangulars i àmplies, dues de les quals són portes d'accés -una per façana-, i les altres, finestres -dues per façana. La façana comença amb un sòcol emmotllurat que recorre tot l'edifici i continua amb una escenografia arquitectònica fictícia d'obra i motllo.

Emmarcant les finestres i les portes hi ha unes arcades de mig punt, tres per façana, amb les dovelles clau ressaltades i coronades de decoració vegetal. Com a suport fictici de les arcades hi ha dobles columnes amb doble base i capitells seriats de rica decoració vegetal en nombre de quinze. La diferència entre la façana del carrer de la Indústria i la de la plaça de Catalunya és que en la primera les columnetes estan lligades o unides amb arcs trevolats i en la segona amb arcs de mig punt peraltats.

Cadascuna de les dues façanes té tres crugies simètriques -sense comptar el cos de dues plantes. Les crugies estan separades amb pilastres adossades que coincideixen amb les columnes. Les pilastres acaben amb dues mènsules cadascuna -quinze en total- que suporten la cornisa emergent. La cornisa emergeix un xic més en la part de les pilastres. La planta baixa del sector de dues plantes té una gran finestra de mig punt, motllurada i partida en tres trams verticals per pilars d'obra que condicionen tres finestres enreixades i pintades de color verd. El primer pis d'aquest sector té un balcó amb finestra de doble arcada de mig punt peraltat geminada amb motllures que ressalten la finestra i divideixen el pis en dues parts horitzontalment a l'alçada de les impostes. El balcó té una barana de ferro forjat amb la base eixamplada i decoració de llaços i flors. Aquest sector és coronat amb una cornisa plana de tretze mènsules de similar factura i decoració, vegetal i geomètrica, que les de la part del Cafè. Sobre la cornisa comença el teulat. Pel que fa a la coberta, és plana a la part del Cafè i de doble vessant a façana a la part del cos de dues plantes. El sostre del Cafè conté una balustrada d'obra, amb barrots motllurats, que segueix els trams de les crugies assenyalats amb petits pilars coronats de florons sobre la línia de les pilastres. El floró més gran coincideix amb la cantonada.


Forçava un xic la llum i possiblement no em donaran el premi ‘Pulitzer’ de fotografia, oi ?.