LA FORTESA DE PIERA. L’ANOIA

Malgrat la greu crisis econòmica que pateix el país; que com a la resta de ciutadans honrats m’afecta, - i que per arreu es fa patent - em decidia a visitar el nucli de La Fortesa; actualment és una entitat de població del municipi de Piera, situada a l'extrem sud, just on acaba la comarca de l'Anoia i comença l'Alt Penedès, en aquesta ocasió , res a veure amb el significat del topònim :

Fortalesa, construcció fortificada. Non tolran lo castel de Dornian... achela forteza quae hodie ibi est, doc. a. 1025 (BDLIC, i, 274). De ipsa forteza que est constructa in supradicta sede, doc. a. 1053 (Monsalvatje Not. hist. viii, 145). Los palaus, temples, forteses y casals que bastiren, Obrador Arq. lit. 18.

El poble està situat en un suau pendent , que davalla fins al llit del riu Anoia que passa ben aprop del nucli urbà, té com a únic element monumental l’ església de planta moderna construïda l'any 1961 pels mateixos veïns; projectada per l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol ,és un edifici d'una sola planta de forma triangular que li dona un aspecte prou innovador , a l'exterior es combinen diferents materials de construcció com són, pedra, estucat, teulada de pissarra i vidrieres que ocupen els dos laterals al costat del campanar.

El vèrtex de la teulada perpendicular s'enfila cap al Nord provocant una forta pendent a la façana davantera que provoca una petita portada d'entrada sense cap mena de decoració exterior. Els elements emprats i el joc de formes donades a la construcció fan recordar-nos en certa manera a l'estil gaudinià.

Es divisa des d’equí l’ermita anomenada Santa Creu de Creixà, força allunyada del nucli- a l’altre costat del riu Anoia - i el fossar on s’enterren les despulles entre d’altres dels habitants de La Fortesa.

Res a veure – excepte potser la despoblació - amb la població homònima on es situa una de les possibles fonts del riu Anoia.

En algun moment del passat l’indret devia tenir, si més no un petit clos murallat , que va originar l’actual nom de lloc. Com sempre, sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT VICENÇ DE CASTELL DE L’ARENY. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur en expliquen la seva visita al poble de Castell de l’Areny i la seva església de Sant Vicenç.

Per accedir-hi , sortint de Vilada en direcció a Borredà en les darrers cases del poble a má esquerra trobareu una bifurcació amb un rètol que senyala Castell de L’Areny. La carretera és asfaltada i com totes les de muntanya un xic retorçada. En poc temps arribem a Castell de l’Areny, bàsicament cases de segona residència. Tot el conjunt és plaent i respira pau. El centre del poble és una casa de colònies i de turisme rural, que ocupa gran part de les edificacions. En el bell mig del poble l’església de Sant Vicenç.

Castell de l’Areny és un municipi del Berguedà que s’estén als vessants meridionals de la serra de Catllaràs, al límit de la Pobla de Lillet. El terme va des del cim de Puig Lluent (1766 metres) que domina la vall de la Clusa i de la riera de Vilada o Camprubí que ajunten al Margançol al terme de Vilada. El divideix en dos sectors l’encinglerada serra de les Roques del Castell i al sector sud s’aixeca el puig Cubell (1114 metres). La seva orografia fa pensar en un topònim descriptiu : Vorada de riu o de riera, que es planta d'arbres i canyes, però no es conrea; és per enfortir la terra i evitar que l'aigua se l'emporti.

El primer esment del lloc es troba en l’ACCU, el 839 on apareixen les parròquies del Bergitanensiu (Berga) que corresponen a la Seu d’Urgell on surt anomenada com castro Adalasindo. Aquest nom podia venir del noble que durant la Conquesta Carolingia és va assentar en el territori i que portés el nom germànic d’Athalasind. El 4 de novembre de 839 apareix a un document amb el nom de Castello Adalasindo on parlava del censos i drets. L’any 905 hi ha el nom de castro Adalisindi en un document signat pel bisbe Nangitis de la Seu d’Urgell en l’AC de Sant Jaume de Frontanyà. El 8 de maig de 1383 es esmentada com Castelló en la pressa de possessió de diferents terres per Bernat I Galceran de Pinós. Al 1482 ho trobem com pagadors de tributs a la Seu d’Urgell. A 1567 surt en una venda de terrenys amb el nom de Castell de l’Areny. Com podem veure els noms amb el pas dels anys es modifiquen.

L’església de Sant Vicenç és una construcció de planta rectangular coberta a doble vessant amb teula àrab. A un costat hi ha una torre quadrada amb teulada a quatre aigües. Conserva l’estructura romànica però l’absis a desaparegut. El parament és de pedres irregulars disposades en filades. El Portal és de mig punt. La porta d’entrada de dues fulles presenta aplics de ferro forjat del segle XI o XII. Són de caire senzill i representen un dels models més primitius de la ferramenta romànica.

El campanar antigament hi havia hagut tres campanes que segurament portaven el nom de llurs padrines. Actualment només n’hi ha una. L’església és bonica i ben conservada però ha sofert modificacions durant segles i no és pot apreciar l’art romànic genuí. Davant de l’edifici eclesial hi ha el cementiri.

Sant Vicenç Màrtir, conegut també com Sant Vicenç de la Roda o com Sant Vicenç de Saragossa (Osca, segle III -València, any 304). Fou un religiós hispanoromà, diaca del bisbe Sant Valeri de Saragossa. Fou capturat i torturat en temps de Dioclecià. Apareix representat amb roba de diaca, acompanyat per un corb o sostenint una roda de molí.

Durant anys el poble va anar despoblant-se i fins a romandre buit i solitari durant més de set anys , al morir la darrere veïna que hi vivia; l’any 1963 el van comprar amb l’idea de passar-hi únicament les vacances; sortosament es van anar engrescant, primer va fer-se una casa de colònies, aleshores venien els pares a veure els fills i volien quedar-se a dinar, això demanava noves instal•lacions, i poc a poc va ser reconstruït, fins arribar al dia d’avui. Ens expliquen que projectes no en falten.

Ens l’alegrem per aquest racó tant bonic i pausat, on podíem gaudir d’un entorn ben cuidat.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

El CASTELL DE LES ABELLES. PIERA.

S’han produït de segur grans canvis pèl que fa a la vegetació en aquestes terres que pertanyen avui a la comarca de l'Anoia ; hom espera sentir encara els eixams anant d’un rusc a l’altre, com devia succeir en l’ època que els romans, van batejar el lloc com a Castrum Apiaria, que deriva del llatí apiarium, el rusc on s’allotgen les abelles. Hem de suposar una magnitud quasi excepcional a l’explotació apicultora que va donar lloc a dos apiaris: el major, que ha donat nom al poble de Piera i al seu castell, i el minor, que era al poble veí de Pierola.

Volia recollir imatges del castell de Piera – dit també de Jaime I - que s’esmenta ja en documents de l’any 955, se l’anomena aleshores però, castell de Fontanet. En aquells temps pertanyia a Sant Cugat del Vallès i, a partir del 1010, va passar a mans del vescomtat de Barcelona.

Hi ha una tradició molt antiga i arrelada al lloc que explica que quan el monarca Jaime I, va tornar de la conquesta de Mallorca, el 1230, es va arribar fins al seu casal a Piera per complir un vot que havia promès: pujar de genolls la costa de Maria Lleopart fins al temple parroquial i venerar el Sant Crist de l’Hospital.

El castell no sortí mai de mans de la monarquia – això explica que no fos enderrocat al segle XVIII, com la major part de castells ‘catalans’ - ; no succeirà el mateix amb la Vila de Piera que passarà al segle XIV als Cardona, que la compraran per 12.000 florins al comte d’Urgell, Jaume II. Al segle XV, la família Trastàmara , d’origen castellà la vendrà novament , ara per 9.000 florins al monestir de Pedralbes. La davallada del preu és del tot explicita pèl que fa a la situació econòmica d’aquella època.

En arribar l'hora de la desamortització, el 1832, el castell de Piera es convertí en propietat de Ventura o Bonaventura de Viala i Aguilera, baró d'Almenar i notari de Tàrrega. El seu besnét, Ramon de Viala i Ayguavives, baró d'Almenar, el 1916 en feu reconstruir la torre, i refer la muralla de tancament.

Avui pertany a la família Oliveras Sastre-Marqués.

El rètol CASTELL PRIVAT a la dreta de la porta, no s’ha d’entendre en el sentit "Défense d'entrer!"; en el recinte s’hi duen a terme Bodes, Banquets, Reunions i presentacions d’empresa, com podeu veure en aquest enllaç : http://www.castelldepiera.es/cat/his.html

SANT JAUME DE LA GUARDIA DELS PRATS. LA CONCA DE BARBERÀ

Entravem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, al petit nucli de la Guàrdia dels Prats que depèn ara de Montblanc; reitero aquí la meva discrepància quan a la ‘concentració de municipis’, tinc clar - i un gran nombre de ciutadans també . que en aquesta situació de fallida econòmica, s’han de reduir les grans despeses, Casa Reial, Presidència del Govern del Regne, Presidència del Congres dels Diputats, Presidència del Senat, Presidències de les Taifes, Parlaments de les Taifes, Institucions heretades del Primer Feixisme, Institucions inventades per la ‘demoraciola’,... , enlloc d’això els ‘responsables politics – d’aquí i d’allà - s’han decidit per reduir la minsa ració de xocolata que rebia el lloro; adéu-siau ajuntaments, sanitat universal, ensenyament públic,... ; tenen la llei de la seva part - les fan ells – han traspassat però, una ‘línia vermella’ que s’establia fa quasi 3.000 anys, Dt 28, 15 i següents, i rebran – no en tinc cap dubte – un càstig exemplar.

L’Església de Sant Jaume apareix documentada a la butlla que el papa Lluci III dirigí als canonges de la seu tarragonina, l’any 1185, per confirmar-los les possessions en el territori arxidiocesà. En aquest document la Guàrdia dels Prats era assignada al degà. Vuit anys més tard, torna a figurar en la butlla de Celestí III. Sembla evident, doncs, que el primer temple parroquial de la Guàrdia, com tants altres de la Conca, fou obra de la repoblació del segle XII

Originàriament era un edifici d'una sola nau amb la capçalera plana però va ser molt modificat durant els segles XIV i XVII. Tot i que es va aprofitar la pedra i potser algunes estructures d'època romànica, el temple actual és bàsicament una reconstrucció gòtica de començament del segle XIV.

D'aquella època és la porta posterior, ara tapiada així com el campanar de cadireta.

Malmesa durant la guerra dels Segadors, a mitjan segle XVII, anys després es va restaurar seguint la moda barroca. Es va canviar l'orientació de la nau i es va desplaçar el presbiteri a la banda de ponent; es van eliminar alguns trams d'arcs diafragmàtics, substituïts per unes pilastres que donen suport a la volta de canó amb llunetes. A la mateixa època es va construir la façana actual i tres capelles laterals.

La capella de Sant Pere Ermengol va ser inaugurada l'any 1702.

L’edifici realitzat amb maçoneria i pedra, és actualment d'una nau, de planta rectangular. Al costat de l'evangeli es troba una gran capella cruciforme, on se celebren els actes litúrgics. La nau té 6 trams, els quatre primers coberts amb volta de canó apuntat i els dos últims amb fusta a dues aigües.

Com per arreu la trobàvem tancada.

PERATALLADA. LA JOIA DE L’EMPORDÀ JUSSÀ.

L’Enric Sànchez-Cid ens envia una crònica de la seva visita a Peratallada, un dels conjunts més importants de l'Empordà pel que fa a arquitectura medieval.

Assentada sobre la roca viva que s'aprofità a l'edat mitjana com a basament d'una gran muralla de fortificació al centre de la qual hi ha el castell, els profunds valls de la fortificació que envolta el poble, de pedra tallada, excavats a la roca natural sorrenca, expliciten el sentit del topònim.

El castell de Peratallada s'aixeca sobre un basament de roca enlairat uns 4 o 5 metres sobre el terreny que l'envolta, al bell mig del poble fortificat. El castell és format per una gran torre mestra i un mur tot al voltant. Al costat d'aquest nucli fortificat hi ha el palau. La torre mestra de planta rectangular s'aixeca sobre el basament de pedra natural i és coronada per merlets quadrats. Una porta adovellada dóna accés a l'interior, que avui és buit. Hi havia hagut un pis intermedi de fustam. L'aparell és de carreus escairats de gres, en filades d'alçades diferents.

El sòl de roca entre la torre i el mur que l'envolta és molt irregular i s'hi veuen nombrosos solcs artificials, potser vestigis d'un ocupament anterior del tossal. La muralla que envolta la torre mestra s'adapta a la forma irregular del tossal i els seus murs continuen la verticalitat d'aquest. En la socolada de roca hi ha encaixos artificials, que també apareixen al basament de les muralles que encerclen la vila, però aquí són més nombrosos.

Al sud del nucli fortificat, als peus del seu basament rocós, hi ha els edificis, de diferents èpoques, que formen el palau de Peratallada. Entre la fortificació i el palau hi ha uns fonaments de planta quadrangular, al costat dels quals s'ha deixat al descobert un sòl de roca en el qual hi ha solcs i concavitats excavades, que, segons Miquel Oliva, podrien pertànyer a una època anterior, romana i pre-romana. No és impossible, tanmateix, que alguns d'aquests elements pretenguessin a una ocupació alt-medieval. Del palau, el cos més proper al castell és de planta rectangular, de dues plantes. A la façana hi ha tres grans arcades de mig punt. Aquest cos s'aixeca sobre els fonaments d'una torre circular el mur de la qual és construït amb grosses pedres sense tallar, travades amb ferma argamassa. Al pis superior hi ha una sala rectangular, la cambra nova pintada, que apareix citada en un inventari del 1395. El sostre de fusta, d'estructura plana, era policromat amb verd, vermell, blau, negre i groc, i hi figura l'escut dels Cruïlles. Aquest magnífic teginat es conserva avui al Museu d'Art de Catalunya.

Roman encara in situ l'arc de diafragma amb les seves pintures, i alguns relleus en guix d'influència mudèjar del segle XIV. En les pintures de l'arc predomina el blau tintat de plom, amb tons vermellosos i terrosos; hi ha una greca d’entre llaç. L'intradós és decorat amb florons circulars amb traçats geomètrics en llur interior, molt malmès. Un altre cos d'edifici s'adossa a aquest darrer per la banda de migdia. És una construcció romànica, amb una gran sala que s'identifica amb l'aula major. Conserva finestres de mig punt. La coberta a doble vessant és sostinguda per quatre arcs de diafragma apuntats. Adossada a la paret de llevant de l'aula hi ha una escala que comunica amb les estances del cos situat més a llevant del palau. La planta d'aquesta part del palau, formada per dos cossos, té forma de T i clou, amb la sala major, un pati central triangular. La façana principal que dóna a la plaça del Castell ha estat restaurada i s'han recuperat part de les antigues estructures romàniques i gòtiques, mentre que la porta és del 1745. D'una de les finestres romàniques es trobà el capitell, amb una testa a cada cara i decoració vegetal, que pels seus trets estilístics es pot considerar obra d'Arnau Gatell o de la seva escola, autor de l'escultura dels claustres de Sant Cugat del Vallès, de Sant Pere de Galligants i de la seu de Girona, com ha destacat Miquel Oliva. Aquests dos cossos de l'edifici del palau foren molt modificats al segle XVIII, però conserven notables finestrals gòtics geminats, en part restaurats. D'una de les seves dependències es digué que era la capella del castell, cosa no demostrada. En les obres de restauració aparegué un teginat gòtic, en blau i blanc.

Deixant a part els encaixos, les cavitats i els aljubs buidats a la roca, que evidentment pertanyen a una ocupació anterior del lloc, com també els fonaments de la torre de planta circular i un basament de mur en aparell d'espiga (opus spicatum) les altres construccions del castell i del palau de Peratallada es poden datar entre els segles XI i XIV.

Durant el segle XV es reformaren moltes finestres i estances i, altra volta, al segle XVIII. El castell obrí les seves portes al públic per primera vegada el juliol de 1985, i serví com a marc del primer Festival de Música de Peratallada.

Les muralles que envolten la vila de Peratallada no formen un sol recinte, sinó que era dividit en tres parts o bé un sol recinte amb dues grans avançades o barbacanes; únicament els murs que envolten el barri del castell formen un recinte clos, les altres muralles protegien al nord i a llevant el cos principal.

Del recinte principal resten alguns llenços, els valls i tres torres de planta quadrada, una de les quals anomenada torre de les Hores perquè és on hi ha el rellotge públic.

La muralla del recinte principal i les contramuralles que la protegeixen, a tramuntana i a llevant, presenten unes estructures que es pot datar als segles XII i XIII, però la part superior dels murs fou reconstruïda als segles XVI i XVII.

La vila de Peratallada amb prou feines s'ha expandit extramurs. Fins i tot dins el recinte emmurallat hi ha espais sense edificar. Als carrers principals, d'en Bas, de la Roca, de l'Hospital i Major, que segueix el traçat oriental de la muralla, hi ha cases amb finestres coronelles i trilobulades gòtiques.

A la Plaça Major, en part antigament porticada, que va ser reformada als segles XVIII i XIX; la intervenció popular i la superposició d'estructures dóna un conjunt arquitectònic molt suggestiu, així com els set ponts que uneixen diferents alçades i, en alguns punts, segueixen l’antic camí de ronda.

L'església parroquial de Sant Esteve de Peratallada és fora de la muralla, uns 200 m al N d'un dels portals del recinte. Documentada a la primeria del segle XIII, és un edifici romànic que conserva dues naus capçades per dos absis semicirculars. La nau de migdia és coberta amb volta apuntada sostinguda per tres arcs torals, la septentrional es cobreix amb volta de canó; es comuniquen per dos arcs formers sostinguts per gruixudes pilastres rectangulars. A ambdós costats té capelles laterals afegides durant els segles XVI, XVII i XVIII. A l'església s'havia venerat una majestat, sens dubte romànica.

La vila de Peratallada , a 43 metres d'altitud sobre el nival de mar, a ponent de la riera Grossa, que desguassava a l'estany d'Ullastret i ara ho fa al Daró,ha esdevingut un poble turístic. Com a fet positiu això ha comporta’t que moltes cases del nucli històric —declarat conjunt històrico-artístic— han estat convertides en segona residència per gent de ciutat i restaurades generalment amb força encert. També i com inevitable conseqüència, han sorgit establiments de caire comercial ; restaurants populars, i llocs de venda d'antiguitats o d'objectes decoratius.

SANTA MARIA DE LES OLUGES, LA ‘ TORTURADA’. LA SEGARRA, LLEIDA.CATALUNYA

Tant per la façana, com per la part posterior d’aquest església refeta al segle XVIII, amb ‘ els diners d’Amèrica’, se’ns fa impossible al Tomàs Irigaray Lopez, i a l’Antonio Mora Vergés, recollir imatges sense retratar fils d’alguns dels malnomenats ‘ serveis públics’; al darrera hi ha un espai d’aparcament per a vehicles, on la línia aèria representa un risc cert, està clar que tractant-se de bens i/o persones catalanes, això no té importància, oi ?.

Res en aquesta església ens fa evocar l’edifici del que es parlava un document de principis del segle XII en el qual s'estableix la vinculació de la parròquia d'Oluja a Santa Maria de Solsona: l'any 1106 Gombau Bernat cedí l'església a la canònica solsonina. La subjecció a la canònica és ratificada en la butlla papal d'Eugeni II adreçada l'any 1151 a Santa Maria de Solsona, en l'acta de la tercera consagració de l'església solsonina el 1163 i en les butlles papals posteriors. Als segles XIII i XIV apareix en la relació d'esglésies que contribuïren a la dècima papal els anys 1279 i 1280, i 1391. Ens expliquen que resten alguns fragments de la construcció medieval al campanar.

La façana està centralitzada per una gran portalada d'estil neoclàssic, a la que s'accedeix per una doble escala, amb dues pilastres adossades al mur i capçades per un entaulament format per dues grans volutes i una bola central.

Sobre la portalada trobem un rellotge de sol, per damunt del qual s'obra un òcul que il•lumina l'interior de l'església, juntament amb les dos finestres laterals situades a la mateixa alçada. La façana està coronada per una cornisa creant una forma de corba-contracorba, i decorada amb tres pinacles, que respon a un estil més pròxim al barroc.

També cal destacar les portes de fusta decorades amb ferro forjat, que sembla ser que és l'únic element que es conserva de l'antiga església romànica. Aquests ferros estan formats per tires horitzontals, les quals es divideixen per derivar cap a una forma circular.

La torre campanar, és de planta quadrada, amb quatre obertures per col•locar les campanes.
Es tracta d'un edifici de tres naus una de principal i dues de laterals amb coberta a dues aigües i realitzat amb paredat i arrebossat – la ‘planta basilical s’aprecia clarament a la cara posterior - , destaquen les cantoneres que estan realitzades amb carreus ben escairats.

Demanem a Santa Maria que intercedeixi davant del seu Diví Fill, per tal que es deslliuri aquest temple de les servituds públiques.

Pugem fins un punt més elevat, des d’on el Tomàs pot retratar l’església i fins la torre del Castell de l’Oluja jussana; la distància – sens dubte - dissimularà força aquestes malifetes.

Quan al topònim defensem un origen llatí derivat d’holus , hortalissa, verdura; l’indret regat pel riu Sió era extremament fèrtil.

Com sempre, agrairem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE LA SALUT DE SABADELL

Feia un dia solejat i un xic ventós, ideal per arribar-nos fins al Santuari de la Salut, on ens portava una doble intenció :

La primera i principal ‘ videre Maria’, i la segona recollir imatges d’aquest Santuari, i del monòlit que simbolitza el lloc on s’aixecava la Vil•la romana.

Segons la tradició, vers l'any 1652, fou trobada tocant a la font del Torrent de Canyomeres, la Verge de la Salut i començaren a venerar-la a l'Ermita de Sant Iscle, on els empestats de la vila eren conduïts.

L'actual temple és obra de Miquel Pascual Tintorer,(Sant Feliu de Llobregat, 1849 - Barcelona, 1916) fou acabat el 23 d'abril de 1882 i costà 53.947,86 pessetes. El seu aixecament tardà ha fet possible que el Santuari arribi fins als nostres dies, cosa que dissortadament no va succeir amb el Santuari homònim de Nostra Senyora de Bellulla, a la població de Canovelles al Vallès Oriental, que malvenut en una de les desamortitzacions, no va ser recuperat – com el Santuari de Nostra Senyora de la Gleva – pels fidels, i actualment és una propietat privada, on no ens han permès accedir.

Més endavant, fou bastit el campanar (1907).

L’any1945 fou reformada per Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960) que va reforçar les voltes i els fonaments a més de construir l'atri d'entrada.

Pel que fa a la descripció llegim :

Església eclèctica, voltada de bosc i emplaçada sobre les restes de la vil•la romana d’Arrahona , i de l'ermita de Sant Iscle i Santa Victòria..

Té una bona disposició de volums, emfatitzats per les teulades a diferents nivells i els arquets sota les cornises.

El campanar, del moment modernista, combina l'obra vista amb el paredat i està acabat amb un pinacle de ceràmica vidriada.

Davant de l'accés hi ha un atri sostingut per columnes.

De l'interior, cal destacar l'altar del Santíssim amb escultures i relleus d'Enric Monjo (1946). També hi ha escultures de Camil Fàbregas. Els retaules de l'altar Major són obra d'Antoni Vila Arufat i les vidrieres són fetes per Jeroni Granell.

Em trobava a l’Antoni Ibáñez Olivares, i al Feliu Añaños Masllovet que havien pujat també ‘ videre Maria’.