SANT PONÇ DE MOLERS. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Anàvem la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur en direcció a Gósol per trencar el matí del diumenge fent una sortida i aprofitar aquestes hores de claror diürna per practicar el nostre hobby preferit.

Pujant per la carretera de Guardiola a Saldes hi ha a mà dreta un trencall senyalitzat amb el nom de Sant Ponç de Molers i Casa Colònies i sense pensar-ho vam entrar-hi. Per la pista de terra vam circular fins a Molers. És un municipi de Saldes ( Berguedà) situat a 1163 metres d’altitud. En un planell que domina per la dreta l’engorjat riu de Saldes. Formava part del comtat de Cerdanya passant desprès a dependre dels barons de Pinós.

Destaca damunt del poble l'església de Sant Ponç de Molers, un edifici petit i d'aspecte força primitiu que per la seva construcció es creu que data del segle XI o XII. Tant el poble com l’església són pocs documentat, l’any 1312 Berenguer de Fígols reconeix tenir, pels seus pares, el vilar de Molers ( in vilario de Molers), prop de Saldes.

La única referència documental és de l’any 1632 quan en la visita pastoral a la parròquia de Sant Martí de Saldes el visitador va recomanar no celebrar-hi missa a causa del seu estat ruïnós.

Trobava a ‘Fotos de Fotografies antigues de pobles de Catalunya’ una imatge d’aquesta esglesiola advocada a Sant Ponc, que incloc en aquest relat dels amics, Miguel Pujol Mur, i Maria Planell Grau, per la seva ‘qualitat històrica’.

L’església de Sant Ponç de Molers s’erigeix en un lloc molt bonic, un collet que hi ha al serrat que separa el torrent de can Lluc del de Molers, davant del Pedraforca i de Saldes. Imagineu la panoràmica visible, el Pedraforca amb els seus dos pollegons, el Cadí amb el Comabona i unes petites clapes de neu i els cingles de Vallcebre, tot un espectacle visual.



Església d’una nau petita coronada vers llevant per un absis semicircular amb una espitllera i coberta amb volta de mig punt. La porta actualment és a migdia, com havia estat originalment. Abans de la restauració de 1998 a causa d’alguna modificació era a ponent. La sostre és de teula.

Segons dades mai ha estat parròquia, ha estat sempre capella rural depenen de Maçaners o del Sull.

Fotografia: Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

LA GINEBROSA DE LLADURS. CASA I MOLÍ. EL SOLSONÈS

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Lladurs al Solsonès, ens cridava l’atenció un pont de pedra sobre la Ribera Salada, del que recollíem imatges i documentàvem succintament. Més enllà d’aquesta magnifica infraestructura, s’aixeca majestuosa encara , la casa que segles enrere – amb menys facilitats de tot ordre, econòmic i tècnic - va fer el que avui sembla impossible, aixecar un pont.

Demanava a l’Ajuntament de Lladurs informació de la Masia de la Ginebrosa, i en l’esperança de rebre-la us en faig un avenç :

La masia és el tipus de construcció rural típica de Catalunya, sobretot de la Catalunya Vella; és l'edifici principal d'un mas, que com el que ens ocupa té un molí, i edificis auxiliars per al bestiar i/o la maquinària agrícola.

Pel que fa a les característiques arquitectòniques, destaca habitualment una gran façana en la que hi ha la porta principal, adovellada majoritàriament fins el segle XVI, i de llinda més endavant- en aquest cas tenim un exemple d’ambdós models, la principal adovellada i la posterior amb llinda - .




La casa – amb profusió d’obertures a la façana principal – té els tres nivells clàssics, l’inferior majoritàriament vinculat a l’activitat agrícola, la mitjana amb clara dedicació d’habitatge familiar, i la superior reservada en èpoques passades a tasques com l’assecatge de fruits, embotits i/o pells, que reforça possiblement avui la funció residencial.

En aquesta zona el cobriment és fet de teules àrabs, que descansaven generalment sobre bigues de fusta disposades de forma perpendicular a la façana. La teulada – molt tradicional – és de dues vessants perpendiculars a la façana.

Cap a la zona del Pirineu el cobriment superior es fa amb lloses de pissarres blaves o grises mentre que a la resta es fa amb teules. Tant en un cas com en l'altre descansen sobre bigues. El sostre primerament era pla però a partir dels segles XVI i XVII en les masies més notables té forma de volta de creuer.

El material emprat per a la seva construcció és la pedra picada.

Josep Jou Tort, amo de la Ginebrosa, va demanar i obtenir llicència del senyor de Terrassola, Domingo Ignacio de Miquel i de Rovira, per construir l’any 1.775 un pont damunt del llit de la Ribera Salada, que permetia l’accés al molí , dit també de la Ginebrosa.

Pensem que la casa com el molí - que disposa avui encara d’un ramal, possiblement de la Ribera Salada, i quina concessió ha de constar en algun document -, son força anteriors a la construcció del pont.




Esperem – d’un i altre edifici, casa i molí – rebre la informació que sol•licitàvem de l’Ajuntament de Lladurs.

Del catàleg brevíssim que podreu veure en aquest enllaç, trobem : http://www.lladurs.cat/POUM/catalegMasies/400%20TERRASSOLA.pdf

La casa de la Ginebrosa , qualificada pel que fa a l’estat de l’habitatge com DOLENT , ens diu que està documentada des de 1.372.

El molí qualificat com ACCEPTABLE, està ja documentat al segle XII

Com una mera elucubració deixem aquí constància ateses les dades anteriorment exposades, que l’any 1.775, quan ‘pel senyor de Terrassola, Domingo Ignacio de Miquel i de Rovira, es va donar llicència a Josep Jou Tort, amo de la Ginebrosa, per construir aquest pont davant del molí de la Ginebrosa’ ; amb altres materials, amb una menor envergadura ,... el pont ja devia existir.

La crònica ‘mala administració’ del regne d’Espanya, que autoritzava l’any 1.492 el viatge de Colom a les Amèriques, com una ‘fugida endavant’ que en aquella ocasió els va sortir bé, i amb l’assassinat i espoli als indis van poder anar tirant una bona temporada. Comportaria segles a venir la desamortització dels bens eclesiàstics – una de les operacions més destraleres de la història de la humanitat- , i amb la concentració de parròquies, aconseguiria la fita somniada d’esborrar i/o fer molt difícil reconstruir la història – gran i petita . d’un gran nombre d’indrets d’arreu del país.

No ens podem estar de ‘ felicitar’, als inspiradors d’aquestes accions, i als Reis que els ho vam permetre.

SANT LLORENÇ DE MORUNYS. LES PORTES. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, voltàvem per les terres del Solsonès sobirà, per la Vall de Lord, topònim gens pacífic, que seguint a Manuel Bofarull Terrades tindria el significat ; feréstec, escabrós.

Donant suport aquesta hipòtesis trobem que en la documentació antiga s’esmenta :

L’any 992 ‘ Ecclesia sanctae Mariae lordense’.
I l’any 1065 ‘ et ipsam rocam de lurdo’.

Eren més de les 14,00 quan arribàvem ad Sant Llorenç de Morunys, topònim del que alguns en defensen un origen àrab, de al-marum ‘ el lloc boscos’ ; creuàvem un dels antics portals, n’hi havia quatre fins a l’any 1.784 en que s’obriria el Portal Nou, que s’anomenava de l’Estudi l’any 1.970, trobem :

1483 Portal de la Canal / existia amb el mateix nom l’any 1.970
1.483 Portal del Mas / conegut com portal de l’Era Nova l’any 1.970
1.483 Portalet del Puit / existia amb el mateix nom l’any 1.970
1.483 Portal de la Capella , abans d’en Grau, i Portal d’en Casanoves / , de la Capella i/ o Portal del Jardí l’any 1.970
1.784 Portal Nou / Portal de l’Estudi l’any 1.970

El cens de 1.857 amb 1.178 marca el sostre demogràfic de Sant Llorenç de Morunys.

Anàvem a dinar al restaurant Can PERETA, , al carrer de Santa isabel, 16 , avui sota la direcció de l’Antoni Carbonell Parrot, que juntament amb la seva esposa, ofereixen una bona selecció dels productes del país, fets a la brasa amb l’acompanyament de costum, mongetes, cigrons i/o patates ,.... ocupa el mateix local, que el llegendari PERETA, i amb permís dels antics propietaris ha recuperat el mateix nom, precedit ara per CAN, enlloc de CA’L.



S’escolava la tarda quan donàvem per acabada la sobretaula, i amb les darreres clarors, recollíem el testimoni únicament de dos dels antics portals.




Us deixem un enllaç on podreu ampliar aquesta informació :
ELS PORTALS DE SANT LLORENÇ DE MORUNYS

SANT PERE MÀRTIR DE LA MOLA DE LORD. SANT LLORENÇ DE MORUNYS. EL SOLSONÈS SOBIRÀ.

És un edifici minúscul , de construcció extremadament simple i senzilla, però feta clarament en temps recents, amb una reixa en el lloc de la porta, que permet veure el interior , on hi ha una majòlica amb la imatge del Sant.



Intuïm alhora que per l’advocació, per la ubicació del petit edifici, que va aixecar-se com a protecció davant les malvestats de la natura, com recullen els seus goigs :

Quan amenassan los cels

Trons, llamps, pedra y tempestats,

Invocant-vos los fidels,

Luego se vehuen lliurats.

La toponímia Lord, que certament ens evoca, el títol nobiliari que s’atorga als pars de reialme de la mal dita ‘Gran Bretanya’ *, i també als ducs, marquesos, comtes, barons,... que a manera de prefix fan que precedeixi al seu patronímic.

* Dèiem la mal dita ‘Gran Bretanya’, perquè gràcies a ells Catalunya va perdre la llibertat l’any 1.714. Aleshores ens canviaven per un penyal ple de mones. I, ara si els ho permetem ensorraran l’euro, i amb ell a tots nosaltres. Per lluitar contra la seva perfídia ens cal tota la ‘força celestial’ de Sant Pere Màrtir; hauríem de convèncer a alemanys i francesos per fer-los fora de la Comunitat Econòmica Europea.

Tornem a Catalunya, aquí seguint a Manuel Bofarull Terrades, lord, tindria el significat ; feréstec, escabrós.

En la documentació antiga s’esmenta :

L’any 992 ‘ Ecclesia sanctae Mariae lordense’.
I l’any 1065 ‘ et ipsam rocam de lurdo’.

Agrairé infinitament qualsevol dada que ens expliqui la raó per la que s’aixeca – i des de quina data – el petit edifici de Sant Pere Màrtir, que llueix alhora la creu número XIV d’aquest particular camí del Gòlgota que ressegueix la Mola del Lord.

SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE LA PIETAT. SANT LLORENÇ DE MORUNYS. EL SOLSONÈS

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, davant de l’anomena’t en algun temps, santuari de la Pietat de Sant Llorenç de Morunys; és un edifici d’estil gòtic , de reduïdes dimensions, que constava en els seus inicis d'una sola nau amb dos trams a més d'un porxo.



Posteriorment a la seva construcció, que situem al segle XV, el santuari del que - ultra el fet ‘ dissortadament normal’ de trobar-se tancat, i ens comenten que de fa anys - , ha sofert notables modificacions. No podem estar-nos de posar blanc sobre negre, que malgrat la nostra llarguíssima experiència, ens meravella la quasi absoluta absència de dades pel que fa als segles XVI A XIX.

En la primera informació que trobàvem, s’esmenta que a mitjans segle XIX, el porxo fou tapiat i, així, el seu espai afegit, com un tram més, als peus de la nau.



Als quatre ambients de l'interior hi ha voltes de creueria, amb senzilles claus de volta, algunes de les quals són refetes. Llevat dels nervis de pedra, tot el parament és enguixat. La il•luminació de l'espai sencer procedeix d'un ull de bou del mur que avui tanca l'antic porxo i d'una petita finestra de la capella lateral. La façana, i amb ella el campanar de cadireta, correspon a una restauració del 1909.

En que més en dol però, és no poder veure el retaule gòtic de la Pietat, obra de l’any 1480. Es tracta d'un conjunt amb tres carrers, el central més ample, i una predel•la•la de cinc compartiments. La taula central inclou la Pietat, amb les imatges dels donants, i al damunt, on és habitual, el Calvari. Francesc Solius (pintor de Banyoles) utilitzà en aquesta ocasió models característics del gòtic flamenc propers a l'art d'Huguet i de Pedro García de Benavarre.



Ens agradaria completar aquesta petita nota amb una imatge d’aquest retaule; també aclarir a qui pertanyen les armes que adornen la porta, i per descomptat si els tingué en algun moment de la seva història, incorporar el goigs d’aquest Santuari. Agrairem la tramesa a l’email coneixercatalunya.gmail.com

EL SALÍ DE CAMBRILS. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, a Cambrils, al terme municipal d’Òden, a la comarca del Solsonès Sobirà.



El topònim que comparteix amb un població de la costa tarragonina, no és pacífic, i més enllà del sentit etimològic ‘ lloc on s’arredossen les cabres’, hi ha qui defensa una evolució des del llatí camera ‘cambra’, fins al significat cambril [cambra elevada i accessible situada darrere un altar presidit per una imatge visible des de la nau principal que rep una especial veneració].

Del salí, ens expliquen que l’any 1963 va ser l’últim pel que fa a l’explotació de la sal; les raons cal buscar-les tant en una baixa demografia, com en els costos d’explotació i transport. Afegiré aquí l’especial interès del feixisme pel que fa a la despoblació del mon rural, i la forta demanda de ma obra, de sectors com el tèxtil, i/o la construcció, tant a les ribes del rius, Cardener, Llobregat, Ter,... a les terres planes del Vallès, Baix Llobregat,.. o a les comarquesde vora mar, Maresme, Barcelonès ,...

Les surgències de fonts d’aigua salada, sota el veïnat de Llinars, on neix la Ribera Salada – coneguda també com Riu Fred en aquest primer tram – van donar lloc des de l’edat mitjana a la producció de sal que s’ obtenia evaporant l’aigua.



A partir de 1780 l’activitat agafa més embranzida, i es documenta una explotació de caràcter quasi industrial, que aprofitant la complicada orografia de la zona, articularà un sistema que comença en unes grans basses, i des d’aquí mitjançant un sistema de canals de fusta, recs i reguerons, farà arribar l’aigua a les eres o bancals d’evaporació.




Les eres o bancals d’evaporació es construïen amb rajoles d’argila perquè l’aigua no s’hi filtrés, i s’omplien amb uns tres centímetres d’aigua salada. Es necessitaven tres dies de bon temps perquè s’evaporés l’aigua i, després, feien munts amb la sal i es posava en uns estenedors.

Avui tot plegat presenta un evident estat de degradació, que la catastròfica situació econòmica del Regne d’Espanya, complica un xic més. Existeix la voluntat de restaurar aquest Salí de Cambrils , i convertir-lo en un element d’interès per al turisme ‘cultural’ que podria esdevenir un dinamitzador d’aquesta zona. Des del Centre de Natura es fan visites guiades per difondre aquest espectacular indret.

SANT MARÇAL DE MONTSENY, EL MONTSENY SOBIRÀ. VALLÈS ORIENTAL

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, ens envien una crònica de la seva estada a Sant Marçal de Montseny, el lloc a 1093 metres d’altitud, entre Les Agudes i el Matagalls i prop de la font de La Tordera, és el punt de confrontació de les Comarques del Vallès Oriental, Osona i La Selva.




L’actual església és un edifici romànic, amb absis circular, volta de mig punt i un ample campanar d’espadanya. Al costat nord hi ha un petit cementiri , i al costat sud el casal de l'antic priorat, que durant molts anys ha estat refugi d'excursionistes i parada obligada en les travesses del Matagalls a Les Agudes. Durant la primera meitat del segle XX va ser regentat per l’ermità Ignasi Sala i la seva família. Actualment és un hotel de luxe.

A pocs metres s’hi troba l’anomenada "Taula dels Tres Bisbes" on conflueixen els límits dels bisbats de Terrassa (antigament Arquebisbat de Barcelona), Vic i Girona. Segons la tradició,en aquesta taula rodona els bisbes de les tres demarcacions podien deliberar sense abandonar el territori de les seves respectives diòcesis.

La historia d’aquest indret s’inicia en una església documentada des 1053 on es va retirar al monjo Guifred i la seva família, sota la protecció del bisbat de Vic. En 1066 es va consagrar l'església i es va fundar l'abadia, que ja va començar a rebre donacions. Guifred va ser el seu primer abat.

Els inicis semblaven prometedors, fins es documenten intents de fundar priorats dependents, ben aviat però va caure en decadència – hom pensa que en bona part a causa de l’aïllament - i a darreries del segle XI figura com a priorat subordinat a Sant Esteve de Banyoles .

Cap el 1100 va començar la construcció d'un nou monestir a Santa Magdalena de Mosqueroles amb la finalitat de traslladar la comunitat, veieu una breu crònica : http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/10/mosqueroles-santa-magdalena-abans-sant.html

Aquest trasllat finalment no es va autoritzar, i obligats pel bisbe de Vic van haver de retornar a Sant Marçal, consagrant de nou l'església.

Al segle XIV la decadència del lloc, on només havien un o dos monjos, era clamorosa. A l’any 1672, sense vida comunitària, va quedar unit a la Congregació Claustral benedictina fins el 1835, Sant Marçal únicament amb funcions parroquials, s’ocupa des d’aleshores juntament amb Sant Julià del Montseny d’atendre les necessitats espirituals dels seus feligresos.



A la Font Bona, on neix oficialment la Tordera, l'any 1966, els "Amics del Montseny" hi van inaugurar un monument amb una placa que reprodueix el poema "Font de Sant Marçal" de Guerau de Liost.

Font de Sant Marçal

Déu te guard, vianant. Que t'imposi el Montseny

una mica d'amor i una mica de seny.

Ací tens una font que parlar-te podria.

Ací tens un pedrís clapissat de falzia.

La virtut del Montseny és aquest rajolí

que d'avets i de faigs la fullaca esbandí.

La virtut del Montseny es congria a l'altura.

Per ço té aquesta font una ullada tan pura

i la seva canal dóna l'eco planyent

de la fusta del bosc torturada pel vent.

Guerau de Liost (1878-1933)