EL PONT DEL CLOP DAMUNT LA RIBERA SALADA. LLADURS. EL SOLSONÈS

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, al costat de l’anomena’t Pont del Clop; a primer cop d’ull no veiem res que el faci mereixedor del interès de ningú. Ens sobta la ruïna de la que fou gran casa i possiblement molí, i decidíem arribar-nos-hi; seguim el camí fins als vessants de les altes parets, i des d’aquell punt observem uns grans forats practicats a la roca de l’altre costat, estem en el que sembla un parament;



aleshores ho entenc !, això va ser l’originari Pont del Clop del que s’explica per aquestes terres :

Que davant la impossibilitat de travessar la Ribera Salada, la major part dels dies de tardor, hivern o primavera, els veïns cansats de pagar i treballar pel senyor, s’apleguen a la plaça del castell de Terrassola, per acordar bastir un pont, tots proposen fer-ho on els convé; les reunions sovintegen i les baralles acaben en aldarulls.

En una de les diputes un home mig en broma mig seriosament per trufar-se dels litigants, per deixar la minsa palanca usual, exclama: Mestre banyeta, us ho faria per cap diner, almenys treballa sempre a bon preu.

Encara no havia finit el xivarri promogut per la dita que s’afegia a la reunió un vianant que ningú no coneix i que disculpa la seva presència perquè vol demanar un gual fàcil per passar la ribera. Aleshores l’innoven que fer un pont damunt la Ribera Salada motiva la reunió i la baralla. Ell, fent el desentès respon: He oït que, realment, Mestre Banyetes, fa ponts i el preu contractat era quedar-se l’ànima del qui primer hi passa. La reunió esclafi una rialla en oir la resposta del nouvingut i unànime exclama: “Si coneixeu Mestre Banyetes, digueu-li que amb aquest preu, tracte fet”. I la gentada s’adreçà al cap de la serra per triar l’indret de la codinera i la facilitat de bastir-lo.

El vianant segueix el camí, la gent cansada de garlar s’acomiada amb el mot que el senyor indiqui lloc i dia per la nova sentada i amb la mofeta als llavis d’aquell vianant que tractava amb el dimoni, el constructor de ponts. Si la proposta motiva rialles, un dia ben aviat les rialles es tornen ploralles. Com un tro s’ha esbombat per la comarca de la Ribera Salada , l’existència del pont nou, de pedra escairada i amb un gran ull que engolirà la Ribera Salada per grossa que baixi. Els veïns volen visitar-lo, ningú però , s’arrisca a travessar-lo car tots recorden i estan convençuts de qui ha estat el cap-mestre dels paletes que l’han fet , i la pèrfida condició amb que l’han edificat.

Tothom parla del pont, tothom l’ha contemplat i lloat, ningú l’ha estrenat, ni tenen ganes d’estrenar-lo. Un veí de la Salada alta organitza la caça del senglar que malmet els trumfos i els moresc, la proposta sembla engrescadora , la llebre pel dinar i per l’acabament de la festa estrenar el pont nou.

Sense fer rebombori – amb la clàssica discreció de la gent del país - l’organitzador de la festa ha explicat als caps de colla que calia fer passar pel pont un senglar o una llebre.

Cap al tard, quan les ombres senyoregen els camps, els caçadors refermen llur fama i assoleixen fer passar una llebre pel pont i trufar-se de l’astúcia de mestre Banyeta; encara la llebre no acaba de passar el pont que el Banyeta la rebat a la codinera on avui podeu contemplar el clot que hi marcà la llebre... l’enfurisma haver estat vençut per aquesta gent senzilla i noble, no enrunà però el pont nou de moment...

Va estat endebades, ningú el va creuar fins que pel pas dels segles es va esfondrar, avui, des del vessant esquerra, com ho fèiem nosaltres , podreu veure encara els forats dels fonaments.



Tractes amb el Dimoni?. Déu ens guardi. Avui , aigües avall, hi ha un petit pont, senzill i simple, que ens permet superar tranquil•lament la Ribera Salada.

EL GRÈVOL DE VENTOLÀ. EL RIPOLLÈS

El visitant fugisser, o els passavolants que creuen aquestes terres per estalviar-se el peatge del túnel del Cadi, s’enduen la sensació de travessar unes valls angostes, que s’estenen per les vores del rius, , Freser , Ritort, Ter ,... i els seus afluents. Res més incert !, ben al contrari li escauria molt la denominació ‘País de les Mil Valls’ ; com el ‘viuen’ els que ultra estimar-lo, s’aturen per coneix-se’l.

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés – que som per així dir-ho ‘parella romànica’, com el Miquel i la Rosa, el Tomàs i la Carmen, els desconeguts amics del Romànic a l’objectiu, i una anònima legió, que ultra seguir-nos a uns i altres, ens expliquen també les seves particulars experiències des del món virtual - ; de la nostra destinació en diu l’enciclopèdia de ‘Barcelona’ :

Ventolà

Poble del municipi de Ribes de Freser (Ripollès), a l'W de la vila, situat al vessant meridional de la serra Estremera, a 1 300 m alt., damunt la vall del Rigard, al voltant de l'església parroquial de Sant Cristòfol.

Cap esment del reconeixement que des del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, en la seva edició DOGC núm. 4393 - 27/05/2005, en feia l’ ORDRE de MAH/228/2005, de 2 de maig, en la que incloïa en el catàleg d’arbres monumentals, dins del terme municipal de Ribes de Freser, el Grèvol de Ventolà, de la espècie: Ilex aquifolium, amb el número d'identificació: 31.145.03.

El terme "Ilex" fa referència al nom llatí de l'alzina, que li va fixar el botànic francès Joseph Pitton, ja que les fulles d'ambdues plantes s'assemblen molt. "Aquifolium", que és el nom clàssic del grèvol, prové d' "acus" que vol dir agulles i "folius" que vol dir fulles, al·ludint a la forma punxeguda que presenten aquestes.

S’explica que els antics celtes el consideraven un "arbre sagrat”; quan un home portava damunt seu una bossa amb fulles i baies, això li feia atraure la sort, i al ensems augmentava la seva capacitat d'atracció sobre les dones. Plantat prop de la casa, la protegia dels mals averanys, les malediccions i n’allunyava la mala sort. S'utilitzava en els rituals del solstici d'hivern (Nadal actual), per atraure sort i prosperitat.

Algunes d’aquestes ‘propietats màgiques’ s’atribuïen fins fa poca anys als llorers – sempre n’hi havia algun prop de les cases de pagès - . Pel que fa a l’augment de l’atracció, tant pels homes, com per les dones, les fulles i baies, s’han substituït ara per les monedes d’€ .

Els ‘País de les Mil Valls’ està ple de sorpreses.

MARE DE LA FONT. SOLSONA I L’AIGUA.

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, a Solsona, la Capital de la comarca del Solsonès, que s’identifica com la ‘ ciutat del sol ‘ . La ciutat ha patit tradicionalment problemes pel que fa al subministrament d’aigua de boca de la seva població; a principis del segle XV el Consell de govern la ciutat va acordar fer arribar a Solsona l'aigua de la font de Miravella, que serà denominada i coneguda anys a venir com Mare de la Font.



En un document datat l'any 1420 hi consta el contracte signat pel Consell amb Pere Puigredom, de Cervera, i Joan Ferrer, de Montblanc, per a construir els canons de la conducció que havien de tenir un pam d'amplada i dos de llargada.




Aquest contracte incloïa, així mateix, la construcció d'un aqüeducte sobre la riera d'Olmeda (encara subsistent) i dels tres dipòsits de tres fonts a bastir dins del recinte de la ciutat: la font Major (actualment coneguda com la Font de la plaça de Sant Joan), la font de l'Església (actualment la font de la plaça de la Catedral) i la font del Castell (font de la plaça Sant Isidre). La consciència dels solsonins de l'època que l’aigua provenia de la font de Miravella – font mare - va comportar la designació i reconeixement d’ aquesta font amb la denominació que trobem avui en la toponímia. El primer document trobat fins ara en que hi figura aquesta nova denominació data de l'any 1557.




Avui, el parc de la Mare de la Font és la zona de pícnic més concorreguda pels solsonins, especialment en èpoques de bonança.

Em complaïa en recollir imatges d’aquest espai lúdic, orgull d’aquesta ciutat i seu episcopal de poc més de 9.000 habitants que concentra més del 69% de la població total de la comarca.



Ah!, és d’obligada visita el restaurant Mare de la Font. www.maredelafont.net

RECORDS IMPACTANTS

És un paratge on hi ha les runes d’un antiga ermita romànica enmig d’una zona d’herbei. Uns arbres estan situats a certa distància, més com a fons que com a presència real. La llum del sol està atenuada per una suau boirina que dilueix la força dels colors, per tant, el sol no brilla, però, una dolça claredat permet veure els objectes i les formes de les persones.

Assegudes sobre unes pedres de les runes, a prop l’una de l’altra, hi ha dues dones. Estan quietes, com abstretes en el seus pensaments. Malgrat que la vestimenta és similar, per la forma de portar-la i pels petits moviments de cadascuna, s’endevina que procedeixen d’estrats socials diferents.

L’una és més alta i prima, amb aparença senyorívola; porta els cabells llargs i ben pentinats. Els seus moviments lleugers, educats i enèrgics ens demostren que ha sigut una dona acostumada a manar i a fer acatar la seva autoritat. El seu nom és Ermesenda.

L’altra és més baixa, una mica grassoneta i demostra en la seva mirada fugissera que està acostumada a observar les reaccions i les emocions de la gent. El seu cabell està mal tallat i mal pentinat. Es diu Maria.

¾ Tu per quina raó ets aquí?- li pregunta l’Ermesenda a la Maria.

¾ Per amor, per amor a un home. I vós, senyora? - li contesta aquesta.

¾ Per amor també, per amor a Déu i pel seguiment de la seva doctrina.

¾ Vós, senyora, amb la vostra classe? Això, jo que era una pobra dona amagada i furtiva. Només em buscaven quan necessitaven les meves medicines, les meves herbes i els meus encanteris. Pobres remeis, però, algú quan sofria i estava perdut hi creia. Potser eren les meves paraules de consol las que ajudaven!

¾ Qui ets? – li requereix la dama.

¾ Jo sóc la Maria, la Napa, la darrera bruixa de les contrades d’Osona.

¾ Què et va passar?

¾ Em vaig enamorar d’un majoral, potser el que manava els ramats més importants d’ovelles de tots els voltants. Un home acostumat a fer-se obeir per cinc o sis rabadans quan sortia a pasturar als prats de muntanya. Em va venir a veure perquè li guarís una ferida que li havia fet una serp i jo, que no creia amb ningú, em vaig deixar convèncer per les seves ardents paraules. Com vaig poder ser tan boja?

¾ Què va passar aleshores? – li demana la senyora.

¾ El vaig seguir, vaig ser tot l’estiu amb ell a dalt dels cims. El vaig curar, li vaig cuinar, el vaig estimar i em va fer sentir tota la passió de l’amor dels homes. Va ser un estiu inoblidable.

¾ Bé, si tot era així de meravellós, què us va succeir?

¾ Quan vam tornar al poble, la seva dona, doncs era casat, ens va denunciar a la Inquisició dient que l’havia embruixat i que me l’havia emportat dalt dels cingles per fer un conjur amb el dimoni.

¾ I...

¾ Va demanar perdó a Déu, als clergues, a la seva dona i als fills. Acovardit va acceptar fer penitència, nu va deixar-se assotar davant de tot el poble i em va acusar de que amb els meus beuratges li havien pres la raó.

¾ I tu què vas dir?

¾ Jo, pobra de mi, tothom em coneixia com a bruixa. Com que estava enamorada, vaig callar pel bé d’aquell home.

¾ I després?

¾ Van voler treure’m tots el secrets, tots els encanteris, fins i tot, allò que no sabia. Em van torturar. Els ferros roents van marcar el meu cos, les meves entranyes. Vaig ser escarnida pels que parlaven de l’amor d’un déu que també va ser escarnit. Més no sabien que el cos quan arriba al màxim de sofriment desconnecta els fils del cap i solament és una massa de carn que rep patacades i moltes ni les sent. A la fi, només hi va haver un detall que em va fer impacte. Al Tossal de les Bruixes allà a Sant Feliu, on em van empresonar i jutjar, quan el botxí va passar la corda pel meu coll, l’aspror del cànem em va impressionar, després només la cridòria de la gent, les llàgrimes d’un home i la forta sotragada en perdre els meus peus lacerats el terra.

¾ Pobra dona enamorada! - Digué l’Ermesenda.

¾ I a vós senyora, què us va ocórrer?

¾ Jo era la senyora de Castelltort. Vaig casar-me amb el meu marit, om la majoria dels casaments d’aquell temps. Tots eren acords entre senyors feudals, poc representaven els sentiments. L’amor era substituït pel valor de les terres, el poder, la gent a manar, les hostes que podies posar a les ordres del rei i els diners que podies aportar a les seves arques. El meu marit aviat va marxar a guerrejar al costat del rei i vaig quedar sola amb les dames.

¾ Quina soledat, oi senyora?

¾ Soledat dius, si l’home amb qui em van unir no l’havia vist fins al dia del casament. I, sort, va haver d’arribar el dia que havien pactat, si no ja preparaven el seu matrimoni amb la filla d’un vescomte.

¾ Així passava, senyora, entre la noblesa? Aleshores vau quedar-vos sola.

¾ Sí, però, aviat s’assabenten quan una dona jove està sola en un castell. De seguida hi ha joglars, trobadors i músics que donen voltes com abellots cercant la seva presa.

¾ I què veu fer, senyora?

¾ Què volies que fes? Era molt jove, i eren tan amables, sabien dir paraules tan dolces, tan enamoradores, i quan cantaven cançons lloaven la meva bellesa. Alguns em van fer companyia amb la meva solitud i la meva cambra. Això sí, discretament...

¾ I què va passar més?

¾ Mira, a la llarga, de tot ens cansem, sobretot quan es valora més la sexualitat fortuïta que l’estimació. A continuació, després d’un breu temps de disbauxa i molts desenganys, vaig caure en el misticisme, en la religió dels càtars, vaig creure amb la seva fe i les seves formes d’entendre la vida. Quan el meu home va tornar de les guerres el vaig convèncer de les veritats de la seva doctrina i els vam protegir.

¾ Malament van acabar els càtars.

¾ Ja ho pots ben dir. Les tropes del Sant Pare de Roma i les hostes del rei francès ens van derrotar, vam ser fets presoners, jutjats, torturats perquè abjuréssim les nostres creences i finalment cremats.

¾ Us va marcar algun fet?

¾ Sí, les rialles dels enemics quan ens cremaven en les fogueres i el sentir el cos del meu fill arraulit a les meves cames. Sort hi va haver de, com tu has dit, quan va arribar al màxim el càstig, Déu és compadeix i el cos es nega a sentir més dolor.

¾ Ai senyora, quan sofriment porta l’amor al Déu i als homes. Quantes lluites, quantes morts, quantes crueltats per interessos han assolat els humans.

Miquel Pujol Mur Berga, 31 maig 2007

MONTPOL[T]. LLADURS. EL SOLSONÈS

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, davant d’un rètol com a mínim ‘peculiar’, que diu :

LA CASA DE COLÒNIES

DE LA MÚSICA DE LA

RECTORIA DE MONTPOL

Al costat s’aixeca l’església de Sant Miquel, i la rectoria. Ambdós edificis aixecats al segle XVII.

Prop l’anomenada Roca de Montpol - lloc al que no podiem accedir per les adverses condicions climàtiques - s’alçà el que probablement fou una torre de guaita i bada, que s’esmenta però en certs documents com a castell de Montpol, i s’explica que amb les restes d’aquell – del castell - es bastí una primitiva església romànica, avui en runes.



L'advocació era de sant Miquel i esdevingué sufragània de la parròquia de Terrassola. En documents antics surt la forma Muiopulto. Coromines proposa des del llatí MODIUM PULTUM, una evolució que vindria a significar : ‘fanguissar’, o ‘turó argilós’.

L’actual església de Montpol, és el resultat d’una obra que s’inicià el primer terç del segle XVII i s’acabà a finals del segle XIX. Durant la guerra civil es va cremar i va ser repintada el 1958.

La rectoria, annexa a l’església, és avui el centre d’activitats musicals a la natura de l’Escola de Música L’antàrtida i al seu voltant s’ha organitzat un circuit de fantasia per a petits i grans: els jardins de les coses petites, el bosc dels ritmes, el teatre de l’escala (a l’antiga escola de Montpol), el poblats dels “montpolins”...

Sant Miquel de Montpolt, ha estast substituïda en el culte des del 1966 pel santuari de Massarrúbies.

El terme té molt per a ‘viure’ :

l'església romànica de Santa Maria de Solanes
les restes de l’església romànica de Sant Pere, a la masia de Capdevila de Sants.
L’antiga església, de la qual encara s’aprecien alguns vestigis (part del mur sud i restes de l’absis semicirculars) era romànica i estava al mig del turó de la Roca de Montpol.
...
Aquella fusió de parròquies del segle XIX, no va produir-se únicament per raons econòmiques – que també – ja que aleshores, com ara, el Regne d’Espanya estava en números vermells. I, per idèntics motius; corrupció política, i l’estultícia ‘natural’ d’aquesta raça maleïda. Pretenia – i en gran part ho va aconseguir – fer realitat allò que tanca aquest article :

Qui perd la memòria, perd la identitat

NADALA

L’home posa la màquina d’escriure sobre la taula d’on abans ha retirat els plats i la resta del menjar.

Per un dia tan assenyalat la seva menjada ha estat un pobre àpat. Els plats bruts mostren una mica de verdures, una raspa de peix, les pells d’un plàtan i de beguda una petita ampolla de cervesa. Ha estat la seva celebració de les festes nadalenques.

Malgrat tot, està content, amb els diners del darrer treball ha pogut pagar el lloguer de l’apartament i els que devia atraçats. Mistress Mary l’havia avisat que lamentant-lo molt hauria de desnonar-lo.

Durant cert temps viurà sense angoixa. En una mirada envolta les petites dimensions de la cambra on tot just hi cap la taula, les tres cadires, un llit estret, un armari de reduïdes dimensions i la petita cuina. Això sí, les blanques parets són una temptació a la imaginació, segons l’estat d’ànim, és pot entreveure un món idíl·lic o cruel. Però almenys, té un lloc on viure ja que la vida al carrer és dura. En qualsevol temps és molt difícil trobar un recer a la intempèrie.

Harry, aquest és el seu nom, s’asseu davant de la vella màquina que fa temps va trobar llençada.

¾ Un company abandonat, com jo- pensà al primer moment, però l’ajuda a malviure. És l’eina que li facilita algun que altre mitjà per subsistir.

Fora, al carrer hi ha un esclat de llums i d’estrelles. Se sent una musiqueta que prové del supermercat de la cantonada. Les conegudes músiques de Merry Chrismats i de Dring Bells continuadament repetides l’acompanyen en la seva solitud. Escolta les veus alegres i excitades de la mainada que passa acompanyada pels pares per la vorera. Riuen perquè és temps de regals i d’il·lusió.

Recorda la infantesa en el seu país, sol, aigua, llum i palmeres. Fa memòria dels cants, tan diferents dels d’aquí; que canta la seva gent. I també veu la família que va haver d’abandonar, la mare, el pare, els germans i la noia en la qual estava a punt de casar-se.

Tot per què, per una revolta a la universitat, per protegir un grup d’estudiants que demanaven justícia. No era la seva lluita. Havia acabat la carrera. Gràcies a una beca havia estudiat a l’estranger, tenia una plaça de professor i un món plaent s’obria davant seu. Més, allò que els joves reclamaven era just i s’hi va involucrar.

Cops, sang, fugida i l’exili són els últims records que té de la seva pàtria. Va salvar la vida, però va perdre la família, mai més ha pogut posar-hi en contacte. El dubte d’on i com estan l’ha neguitejat molt temps.

Fa un esforç, aparta aquestes idees i posa un full en blanc al carro de la màquina d’escriure.

¾ Anem a veure que se’ns ocorre! - el director del setmanari gratuït l’hi ha promès diners per una nadala.

¾ D’una bona nadala- li ha dit- és per incloure per Any Nou.

Això i un quants treballs en el supermercat, recollir, posar i netejar li permeten viure mes a mes. També l’ajuda alguna traducció del francès a l’anglès, quan li dóna avís l’amic Sean. I l’esperança d’ una feina més adient als seus estudis.

Comença a teclejar.

Bon any nou a totes les persones de bon cor

Que els regals i la bona taula siguin cordials.

Es deté, això no li agrada i arrenca el paper de la màquina. Es passa la mà pels cabells crespats i grisosos. Fa tants anys que van succeir aquells fets i no els ha pogut esborrar de la memòria. Deixa la taula i s’asseu al llit, un esclat de plor el trenca, plora sense somicar. Les llàgrimes serenes cauen per les seves xocolatades galtes. Fent un esforç s’eixuga, s’aixeca, pren la cadira i torna a posar-hi un altre paper. El full és tan blanc que no li dóna cap inspiració i tracta de pensar. Es troba en un estat de lassitud, la plorada ha assedegat el seu esperit, més el seu cos sembla com si hagués rebut una pallissa. Està com buit.

A fora sonen les clàssiques musiques i se sent el riure dels menuts. Torna a teclejar i escriu aquestes frases:

Bon Nadal i pau en la terra,

als homes de bona voluntat.

Torna a arrencar el paper, però, aquest vegada el posa a l’inrevés, la seva l’economia no li permet llençar contínuament fulles sense aprofitar.

¾ Això s’ha dit moltes vegades, no peques pas d’original- pensa.

Torna a moure les tecles i escriu:

Festes de Nadal

festes de família

Gaudim del menjar

tots a taula asseguts

I quan alcem les copes

brindem per els bons records

La nit de Cap d’Any,

altre cop reunits

tindrà un millor averany

ja que noves portes

se’ns obriran a la vida

bones festes i bon any.

Ho torna a llegir i ho intenta recitar entonant-ho una mica.

¾ Ho repassaré i pot ser una bona nadala. Tampoc suposo que pels diners que em paga no es creurà que li escriure una obra de Shakespeare.

La seva mirada s’endolceix, ja que tornen els records de temps millors. Sol, aigua, llums, palmeres i cants tradicionals.

Miquel Pujol Mur Berga, 28 desembre 2007

MARTORELL. SANTA MARGARIDA DE LA VIA AUGUSTA.

Anàvem l’Antoni Calvo uribe i l’Antonio Mora Vergés, per les terres del Baix Llobregat, la nostra destinació final d’aquell mati estava al terme de Castellví de Rosanes, teníem intenció de retratar Miralles.

Ens venia quasi de camí Santa Margarida de Martorell, i , Sant Genis de Rocafort, una i altra església les podeu trobar a :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/12/santa-margarida-de-martorell.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/01/sant-genis-de-rocafort-martorell-baix.html




Tenien coneixement que s’havien fet noves excavacions prop de Santa Margarida, que havien aconseguit recuperar entre altres coses, dos fragments d’un mil•liari - fita romana que assenyala la distància en milles – la troballa confirma el pas de la Via Augusta, i la realització de reformes a l’època de Magnenci (emperador entre els anys 350-353) al qual correspon la dedicatòria que es conserva parcialment.

Altrament però, les dades referides al període que va des del món romà, al món medieval són escassament conegudes i de forma molt desigual.

La informació disponible prové fonamentalment del jaciment de Santa Margarida, on les excavacions arqueològiques han posat al descobert les restes d'una església de tradició paleocristiana i una necròpolis de la mateixa època, que cal situar en el context de l’expansió del cristianisme, vers el segle V. La primera església de Santa Margarida, construïda a la vora de la Via Augusta, és un edifici format per una cambra rectangular amb la capçalera tripartida i l’absis en forma d’arc de ferradura.

Com ho fèiem en el cas de Sant Pere de Castellar del Vallès, també en el cas de Santa Margarida de Martorell, podem suposar que fou aixecada sobre les restes d’un anterior edifici religiós – anterior al cristianisme- , que situat prop d’una via de comunicació, facilitava als vianants la pràctica de les seves creences.

Recollíem imatges de l’indret, i continuàvem fins a la nostra destinació matinal, que va ser amics lectors molt decebedora.
http://relatsencatala.cat/relat/la-propietat-privada-de-miralles-castellvi-de-rosanes-baix-llobregat/1034524

Confiem poder accedir a Miralles ben aviat.