dijous, 14 de juny de 2012

RECORD DEL PARADIS TERRENAL; ELS PANTANS DE L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, volien comprovar que hi ha de cert en l’afirmació que el Paradis terrenal estava en terres del Berguedà, i s’arribaven per la carretera de Berga a Solsona al terme de l’Espunyola, i una vegada passat el poble, agafaven el trencall que porta a l’església del Sants Metges, i poc després un nou trencall a mà dreta que diu “Camí del Pantà”, de fet dels pantans perquè són dos un sota l’altre.

Déu en crear la Terra, va fer un lloc deliciós l’Edèn, on havien de residir les seves més estimades criatures, ADAM i EVA . I on va trobar aquest lloc meravellós ? Com no podia ser d’altra forma en una terra amb aigua, aire pur, arbres, muntanyes...On es pugues veure tota la magnificència del seu treball des del matí a la sortida del sol fins l’ocàs a la vesprada. On estimar-se a la llum de la lluna amb nits inoblidables observant el firmament i els estels. On només baixant les mans poguessin agafar-se els fruits de la terra: les móres, els aranyons, les groselles, els gerds i també els bolets. Amb una munió d’animalons que pastaven en les prats i els proveïen del necessari per la seva subsistència. On podia trobar millor lloc que al Berguedà?

Aleshores ja ho sabem arribà la serp envejosa de la felicitat humana i els hi temptà amb la fruita de l’arbre prohibit , i com explica l’Antonio Mora Vergés en el seu poema ADAM i EVA, van caure amb la temptació:

Eren – costa d’admetre – un parell de sapastres,

El tracte era bo, senzill i clar,

Cuidar el jardí i no menjar cap poma.




Les condicions del tot immillorables :

Contracte indefinit, la casa franca,

I la tranquil•litat eterna.




Ho devien entendre a l’inrevés,

No fer ni l’ou, i afartar-se de pomes,

I ‘ l’amo’ és va emprenyar, qui no ho faria ?.




El càstig va ser desproporcionat

Desnonament, néixer, créixer i morir amb dolor,

I treballar per res, com ases d’una nòria.




I fer el mateix una vegada i altra,

El lliure albir ens porta a reincidir,

I començar de nou a fer rodar la roda.




Fins quan senyor , la teva ira justa

S’apaigavarà de la nostra carn feble,

I acabaràs amb aquest joc macabre ?.


Déu al descobrir la seva falta els va castigar i també a nosaltres la seva descendència, a treballar i sofrir. De fet no tots com veiem als mitjans, alguns viuen molt bé ficant la mà a l’arca comunitària, oi ?.

I que va succeir amb la serp ?. potser em falla la memòria, però no he trobat res escrit.

Sembla que també va castigar a la serp; enfadat com estava, privat de la sensació de benestar interior en veure reflectida la felicitat dels dos essers creats a imatge i semblança seva, malgrat la seva bondat no va poder deixar sense càstig al vil animal i va donar-li un cop de peu que el foragità muntanyes avall.

Devia morir en la caiguda, i en el trànsit per les muntanyes, els estimballs i les fondalades , les restes del maleït dimoni es convertiren en pedra. Avui tot i trencat encara fa impressió; poc a poc però , l’acció de la pluja i del temps , durant segles i segles han anat dissolen la seva desafortunada memòria.


Sota el pantà de l’Espunyola trobareu encara el testimoni en pedra de les seves despulles, i a poc que obriu els ulls advertireu que aquesta terra berguedana és el que queda de l’Edèn.


Fotografia: Rosa Planell Grau.

Text: Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada