dimarts, 12 de juny de 2012

EL ROURE DE LA VALL DE VILARAMÓ

Ens aturàvem per retratar el roure de la Vall de Vilaramó a Gaià en terres del Bages, no el trobava inclòs en el catàleg d’arbres i arbredes, i m’ho explicava – sempre em dono la mateixa explicació – perquè Gaià, com la major part de pobles de la Catalunya interior, son víctimes del desconeixement – quan no de l’oblit deliberat i conscient – de Barcinunya.



El roure des de sempre ha estat relacionat amb la divinitat ; a Grècia, prop de Dòrdona, la capital de l'antic Epir, enmig d'un bosc de roures s’erigia un temple dedicat a Júpiter. El murmuri de les fulles era, segons els arúspices, la veu del pare dels déus.

És un arbre d'aspecte majestuós, tronc robust i dens fullatge verd que cau en arribar l'hivern.

Té les fulles oblongues amb profundes incisions a les vores. Les flors masculines s'uneixen en penjolls que oscil•len amb la força del vent. Les flors femenines apareixen en grups més reduïts i la seva base està envoltada de petites escames que, amb el pas del temps, recuperaran una consistència llenyosa, i al soldar-se les unes a les altres formaran la caputxeta típica de les glans.

La seva fusta és dura, resistent i pesada. El roure viu molts anys, i només quan les seves arrels li resulten insuficients per a alimentar-se o la seva espessa copa no deixa arribar la quantitat de sol necessari a totes les fulles, aleshores envelleix lentament i acaba morint-se.

A l'antiga Grècia, el roure simbolitzava la força. Per als celtes, la “clava”, el bastó toscament forjat d'Hèrcules, era de fusta de roure.

El mot ROURE apareix a darreries del segle XIV, abans se’n deia “robre” , del llatí ROBUR, ROBORIS, que alhora que “roure” , figuradament significa també, “força, robustesa” .’

Fa temps escrivia que els deus ja no viuen a Sant Esteve Sesrovires, m’encanta deixar constància en aquesta ocasió de la seva presència a la Vall de Vilaramó, al terme de Gaià, a la comarca del Bages.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada