dissabte, 2 de juny de 2012

LA DOU DEL BASTARENY I EL SALT DE MURCAROLS. GISCLARENY. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

La nostra petita colla ; l’Àngels, la Rosa i el Miquel, tornàvem a la Dou o l’Adou del Bastareny, un indret que ens agrada moltíssim.

Faig aquesta anotació per que he vist escrit els dos noms i finalment he buscat en el diccionari Alcover Moll, lloc de consulta obligada, quan et trobés paraules que no recullen els diccionaris més moderns, i em dóna aquestes dues entrades :

Dou: Del llatí dŭce en el sentit de ‘font’. La forma dou s'ha conservat com a toponímic i cognom; com a nom comú ha evolucionat convertint-se en deu
Adou: Font cabalosa.

Seguint per la mateixa pista dels Empedrats i el Bullidor de la Llet arriben a una planada al costat del Bastareny on hi ha senyalitzat el camí per arribar-hi.

Ens sorprèn gratament escoltar el soroll de l’aigua tant quan vaja per la llera com quan salta impetuosa la resclosa propera. Avui salta tumultuosa i brava i en fort bategar damunt les pedres. L’escuma blanca fa joc en l’aigua també blanca en la seva lluita per obrir-se camí riu avall.

Prop de la resclosa hi ha una caseta on havia un generador d’electricitat per la pròxima casa de Monnell. Després d’extasiar-nos en la visió de la resclosa seguim el camí que en porta fins a la Dou pròpiament dita.


L’aigua brolla majestuosa i en força del terra d’una concavitat en un indret envoltat d’arbres i boixos. La seu veu al néixer ja és forta, com avisant-nos que pot ser perillós entrar en les seves aigües per apropar-nos a fotografiar-la. El paratge és ombrós només els raigs de sol il•luminen la part alta dels arbres. Les pedres de la llera són negres però en el lloc mena la tranquil•litat només trancada pel brogit propi d’aquest fenomen de la naturalesa.


I per acabar la nostra sortida que més adient que apropar-nos al salt de Murcarols. Passem el pontet i la tanca que priva l’entrada als vehicles i pugem la pista que porta a la bifurcació a l’esquerra senyalitzada que en fa baixar a la riera per pujar després per un camí i torna a baixar fins a ser davant del circ natural on cau des d’una bona alçada l’aigua del rec de Murcarols.

Un matí ben aprofitat per retrobar aquests llocs que ens omplen de satisfacció per la seva bellesa. I només falta acabar aquest escrit amb unes paraules que surten del cor: Senyor que bonica és la terra que ens veu donar i com la maltractem i ens maltractem a nosaltres mateixos.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada