VILLA PAQUITA. CAMBRILS. TARRAGONA

El creixement demogràfic  exponencial de Cambrils començava a darreries de la Dictadura de Franco, l’any 1970 és superaven els 7.000  veïns, i assolirà magnituds estratosfèriques en el període de la ‘Democraciola’  que ha portat al país a la misèria més absoluta.

L’edifici singularíssim de  ‘Villa Paquita’ s’aixecava possiblement en les primeres dècades del segle XX, potser en ocasió d’una més de les Dictadures, en aquest cas la de Primo de Rivera ?.

L’Arxiu Municipal de Cambrils ,  em confirmava que el xalet cantoner entre el carrer Verge del Camí i l’Avinguda Independència, era conegut popularment com el xalet del doctor Roig i va ser projectat a la dècada de 1930 per l’arquitecte Pau Monguió Segura , (Tarragona  10 de juliol de 1865 - Barcelona 21 de gener de 1956).

Cambrils és una destinació habitual dels  terolencs, que potser desconeixen  que Pau Monguió Segura dirigia l’any 1901  la restauració del claustre de la "Iglesia de San Pedro" (Terol) com a arquitecte municipal. D'aquesta primera etapa aragonesa són també la casa Escriche i les Escoles del Arrabal que des del 1987 són la seu de l'Arxiu Històric Provincial.

El desembre de 1908 marxà novament a Terol, com a arquitecte provincial, ocupant novament plaça d'arquitecte municipal entre 1911 i 1918. Allí sobresurten la Portada neomudèjar de la Catedral (1909-1910), el Teatre Marín, la casa Ferran (1910), la casa El Torico (1912), la casa La Madrileña, la restauració del Teatre municipal, la Iglesia de El Salvador (barrio de Villaspesa, 1912) i el grup escolar de Rubielos de Mora. Fou membre de la "Real Sociedad Económica Turolense de Amigos del País", arribant a ser president de la secció d'Instrucció i Belles Arts.

Si catalans son els que ‘viuen i treballen’ , ens cal trobar una denominació per als que des de l’estimació volen recuperar la memòria històrica d’aquesta colònia del Reino de España.  Feu propostes a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CARAMELLES A CASTELLAR DEL VALLÈS

Els escoltava cantar a la Plaça del Mercat Municipal el diumenge 7 d`’abril de 2013 :

Veïns de Castellar no rigueu massa

Sentint totes les merdes que arreu hi ha

Que aquí l’Obra Social és la més grossa,

I  l’ Ignasi ja no sap per on tirar.

La tradició començava cantant els Goigs de la Mare de Déu del Roser, i a dia d’avui no s’acostuma a emprar cap mot vinculat a la religió,  llevat en algun cas d’allò de ‘treure el sant Cristo gros’ com a darrer remei per evitar mals majors.

No trobava per enlloc – això que a internet es troba TOT – cap imatge de  la ‘caramella’, que  era segons diuen les cròniques,  una espècie de flabiol que a Catalunya s'utilitzava ja en el segle XIII. Sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El so de la caramella, en temps antics, acompanyava els cants populars que s'organitzaven per Pasqua i altres festes religioses fins al punt que el nom del instrument acabà per designar les cançons que es cantaven i la festa que ens ha arribat als nostres dies.

Els caramellaires es vesteixen amb el vestit típic de català o de catalana –faixa i barretina, ret i mitenes, espardenyes de vetes…– o alguna peça de roba distintiva…

Acabaven la seva cançó dient :

Adéu, fins l’any que vinent, si és que tornem !

Confiem en tornar-los a veure,  sense ells no fora possible gaudir d’una ‘Festa MILLOR’.

Confiem també que no calgui  ‘treure el sant Cristo gros’ per acabar amb l’estultícia i la corrupció dels nostres politics. 

L’ENSULSIADA TORRE DEL MAS PEPÓ. PALAMÓS. EMPORDÀ JUSSÀ

La Maria de Sant Joan de Palamós retratava la infinita desolació de la casa dita Mas Pepó ( també Papó en ocasions ); l’indret en un promontori proper al camí Vell de La Fosca, gaudeix d’una situació estratègica privilegiada, ja que servia de punt d´enllaç entre totes les torres de la rodalia (Mas Agustí, Mas del Vent, Mas de la Pietat, Mas Juny, la Torre Ribes i el castell de Sant Esteve); malgrat haver vist per arreu abandó,i desolació aquesta visió ens pertorba.



La torre de Can Pepó està adossada al mur de llevant de la masia. És una construcció de planta rectangular i arribà a una alçada d´11'30 metres. El gruix de les parets oscil•la entre 0'64 i 0'90 metres. Actualment està parcialment derruïda, tenia com advertireu en la fotografia antiga :



Coberta a dues vessants, 3 pisos dividits per volta de canó rebaixada, els dos primers comunicaven amb la casa i al tercer s´hi accedia per una trapa. La cara N, adossada a la masia, conservava quatre espitlleres i dues finestres. Al costat E presentava varies espitlleres i una finestra amb espitllera sota l´ampit. A la part O hi havia les portes d´accés, una finestra i dues espitlleres horitzontals encarades a l´entrada. La façana mostrava una finestra i varies espitlleres. El parament és de pedra irregular, però els angles són fets amb carreus ben escairats.

La torre inicialment devia estar isolada, així ho indiquen les espitlleres interiors.

Temps enrere la porta devia estar a 3'90 metres del sòl i no es comunicava amb la masia.

Actualment tant la masia com la torre estan abandonats i mig enrunats i caldria procedir a la restauració.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalaunya@gmail.com

ESCOLES RIBES DE RUBÍ. VALLÈS JUSSÀ

L’Antoni Calvo Uribe s’arribava fins a Rubí, per retratar el magnífic treball arquitectònic que l’Emili Sala Cortés, ‘l’arquitecte de les margarides ‘ aixecava per donar compliment a la voluntat dels germans Ribas: Frederic, Rossend i Lluís. Fabricants de vellut amb una fàbrica a Rubí que donava feina a 350 obrers.

Les obres - és un conjunt de grans dimensions que dona a quatre carrers – s’acabaven l’any 1915, i l’escola començava a funcionar l’any següent.







Té pel que a la composició es refereix , l’aire de les escoles angleses de l'època, està format per diverses naus, dues de centrals i dues més de laterals, disposades simètricament en funció del pati central que fa d'eix. Les sales laterals, corresponents al sector dels nens i de les nenes respectivament, mantenen una sola planta on s'obren grans finestrals i cobertes a dues vessants de teula de ceràmica vidrada bicolor. Els elements decoratius situen l'edifici en una estètica rigorosa amb ús d'elements de gust clàssic, amb relleus florals, florons, frontons, timpans amb relleus esculpits, al costat d'altres elements més innovadors, com són el ferro forjat, que podem veure a la tanca del jardí, la barana i a les cobertes, la ceràmica de rajola verda i botons ceràmics i també, les vidrieres de colors, que formen un conjunt d'elements decoratius de gran importància per a Rubí. A més del esmentat esquema compositiu i funcional adquireixen gran importància els relleus esculpits presents als timpans de les entrades, que fan referència a les ciències i a les arts, en la més pura tradició noucentista. A la part posterior, cal fer esment a l'espai format per la unió d'un cos a dues vertents i un altre a manera de pòrtic, format per columnes d'inspiració clàssica amb capitells jònics (CASTELL, s.d.).



Destaquen, així mateix, les fonts i els grans jardins que envolten l'edifici (PRAT, 1999), les decoracions de la guixeria interior, elements del mobiliari primitiu, els retrats dels seus fundadors, així com interessants col•leccions d'elements de recolzament pedagògic.

CASA MIQUEL BLANXART I ESTAPÉ. GRANOLLERS

La Rosa Ventura Cutrina, ens portava fins a la cantonada del carrer Prim amb Torras i Bages; allà hi ha la dita casa MIQUEL BLANXART I ESTAPÉ, que té almenys ‘dos pares reconeguts’, el primer l’arquitecte Simó Cordomí i Carrera, autor també de l’edifici de l’Ajuntament de la Ciutat, i el segon – la fitxa tècnica li ho adjudica a l’arquitecte Jeroni Martorell i Tarrats (Barcelona, 1877 - Barcelona, 1951).

El treball escultòric de Josep Maria Barnadas i Mestres (Barcelona, 1867 - Alella, Maresme, 1939), està reconegut en ambdós llocs.

http://www.raco.cat/index.php/Lauro/article/view/48427/55199

l’edifici és de tres plantes ( baixa i dos pisos ) , amb façana als carrers Prim i Torras i Bages.



La façana principal és de composició simètrica, amb una tribuna a la primera planta sostinguda per una figura femenina feta en pedra a la planta baixa. En aquesta planta hi ha altres elements fets en pedra i esgrafiats geomètrics florals de llenguatge modernista, segons models originals de Josep Maria Barnadas i Mestres.



Els treballs de forja van fer-se a Can Guidons de Granollers (GARCIA PEY, 1990).

Llegíem que en aquesta casa es venia vi i per això els motius de decoració estan relacionats amb aquesta indústria agrícola. Dins la casa hi ha una bodega immensa subterrània que es diu "el Cau" (Informació oral Pere Cornelles). Sembla ser que el cau està fet amb rajola de València i era un lloc de reunions.

Després de la mal dita ‘guerra civil’. la va comprar el Sr. Murtra, fabricant.

La casa – actualment en venda – incorpora la pàtina gris i trista , que els diferents governs del PSOE & PP, han fet habitual en pobles , viles , i ciutats, i que impregna dolorosament la nostra vida quotidiana; cal deixar constància que no compta amb la voluntat de la població, que ben al contrari – a la força et pengen – està suportant amb molt patiment els estralls que provocaven l’estultícia i la corrupció de les elits politiques.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANT FRANCESC DE GRANOLLERS

La Rosa Ventura Cutrina, escriptora i bona amiga, s’avenia a fer-nos de sherpa per la Ciutat de Granollers, a la Maria Jesús Lorente Ruiz, i a l’Antonio Mora Vergés, començàvem pel carrer-carretera de Joan Prim que travessa el casc urbà i que impulsà el creixement del primer eixampla de Granollers, a finals del segle XIX, on estan representats els moviments arquitectònics dels darrers cent anys.

Aquí els Franciscans Menors Conventuals l’any 1905 , obrien convent i església, aquesta en funcions de quasi parròquia del sector nord de la ciutat.

Hi ha constància que resultà incendiada durant la Setmana Tràgica (25 de juliol i el 2 d'agost de 1909).

Sota l'advocació de la Mare de Déu de Montserrat i del franciscà Sant Antoni de Pàdua, des del primer moment, es van atendre les Escoles Antonianas que acollien, sobretot, als fills de les famílies pobres de la zona nord de la localitat.

En el camp vocacional, aquí va estar durant molts lustres l'únic seminari de l’Ordre al Reino de España.

Al llarg dels anys els frares han ofert la seva entrega i el seu servei a la pastoral de malalts, a l'atenció de les comunitats de religioses i de les parròquies de la comarca.

L’església va assolir la categoria de parròquia l'any 1986.





La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta basilical que es troba integrat dins d'un conjunt més ample d'instal•lacions educatives i conventuals. L'església presenta planta de creu llatina, amb una nau principal i laterals ocupats per capelles. Els vanos i l'estructura en general són de composició vertical, combinant en els seus paraments la maçoneria de pedra irregular i el totxo. A la façana principal destaca una rosassa circular al centre de la mateixa sobre la porta principal, així com dues estructures de falses pilastres fetes de totxo que ajuden a donar verticalitat a la composició de la mateixa.

Exteriorment presenta contraforts laterals.

Ens agradarà saber qui va ser el mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici, sou pregats de dir-nos-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La Mare de Déu de Montserrat, i Sant Antoni de Pàdua, us ho gratificaran.

CAPELLA AL CARRER SOLDAT DE CAMBRILS. TARRAGONA

Demanava informació a les Autoritats Civils i em contestaven :

Bon dia.

Aquesta capella és una construcció molt recent, de finals del segle XX, de caràcter privat.

Esperem haver resolt el seu dubte.

Demanava ara informació a les Autoritats Religioses, - Arquebisbat de Tarragona - i em contestaven

No en tinc cap referència d'aquesta capella. Penso que el rector de Cambrils és qui us pot orientar. Atentament.


De la meva època d’estudiant de dret – teníem una assignatura de Dret Canònic - , això ‘d’autoritzar Capelles Privades’ era Potestat EXCLUSIVA del Bisbat, sense perjudici lògicament d’haver de demanar els permisos d’obres a les Autoritats Civils – Ajuntament -. De les respostes deduïa :

1. A l’Ajuntament no se’ls va demanar cap permís d’obres per fer aquest edifici – que NO ÉS clarament de caràcter privat, atès el fet que té entrada des del carrer.

2. Al Bisbat no se’ls va demanar cap llicencia eclesiàstica per aquest edifici al que qualifiquem com a ‘Capella’.

3. Fa por adonar-se’n de la facilitat amb que es poden burlar les disposicions Civils i Eclesiàstiques, sense que ningú en tingui coneixement, fins que – com en aquest cas- algú retrata una façana, i fa la pregunta del milió :



Això és o era una Capella advocada a Sant Antoni de Pàdua?.

Qualsevol persona – física- que pugui donar-nos resposta és pregada d’enviar-nos un e-mail a coneixercatalunya@gmail.com

Sant Antoni de Pàdua us ho gratificarà.