LA DAMA BLANCA D’AUVINYÀ. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Auvinyà és un poble especial que ens va encantar, però cercant dades de la seva construcció i els seus promotors va sortir enredada en les xarxes una llegenda que en va fer somniar (m’enamoren les llegendes) i vull donar-vos-la a conèixer als no andorrans.

La llegenda de la Dama Blanca que diuen que simbolitza la independència i la llibertat de les terres andorranes enfrontades al poder feudal.   

He trobat diferents versions i el que m’ha satisfet és l’escrita per Albert Puigoriol a les pàgines del seu llibre “Andorra, el meu país” i ella es què vull donar a conèixer, també és la més coneguda, transcrivint les seves lletres sense modificar.

La llegenda de la Dama Blanca se situa vora la frontera, a Auvinyà: «En temps molt llunyans, la guarda de la frontera hispano-andorrana estava a cura d'una sola i nombrosa família. Però, de mica en mica, es va anar reduint, fins que finalment sols en quedà una dona. Quan aquesta morí, l'entrada fou confiada a la misteriosa Dama Blanca que diuen que vestia tota d'aquest color.

Precisament, en aquella època, un cap guerrer molt poderós -un general- feia terribles incursions cap a les Valls d'Andorra i deixà el record en una font: la Font del Rei Indi. Fou allí que, una vegada, se li va presentar la Dama Blanca i li ordenà que la seguís.

Quan el ferreny general tornà, estava visiblement preocupat, i va donar ordre als seus soldats de retirar-se riu avall. (...) Passaren els anys, i alguns oficials d'aquell cap guerrer gosaren endinsar-se novament -i ho van fer sense cap entrebanc- en terres andorranes, la qual cosa féu pensar al general que ell també podria tornar a pujar Valira amunt.

Així, una nit s'hi aventurà, i ja ningú no el veié més. Un temps després, es tingué notícia que un llop feia grans malvestats en els ramats. La pobra gent d'Auvinyà estava molt inquieta, i es va organitzar una batuda, dirigida per un dels caps grossos del país. Aquest va reeixir a acorralar i matar el terrible animal (...).

Aquell personatge, dies després, es posà malalt, i a les nits tenia uns deliris espantosos. En un moment de calma, se li presentà la Dama Blanca i li explicà que en el cos d'aquell llop tan ferotge s'amagava l'ànima del famós i cruel guerrer desaparegut».

Cal afegir que, segons la llegenda recollida per Puigoriol, aquell ardit patriota morí, però que, abans, tingué el consol de saber que, amb el seu sacrifici, havia alliberat la seva terra de les maldats que s'hi cometien.

I hi ha una altra versió de la llegenda de la Dama Blanca d'Auvinyà, no tan coneguda (o tant o més coneguda, si cal, però que se sol silenciar perquè afecta un possible copríncep), que substitueix aquell guerrer per un eclesiàstic: «Per aquella època, era l'Església d'Urgell la que s'havia atribuït el control d'Andorra, fent pagar als seus habitants fortíssims impostos (...).

Una nit, s'aparegué a l’eclesiàstic la Dama Blanca, que seduí el prelat, i els dos s'endinsaren en el bosc. Aquest fou l'últim cop que hom veié el bisbe. En aquelles mateixes dates, un gran llop ferotge començà a causar estralls a Sant Julià de Lòria. I els afortunats que aconseguiren escapar-ne amb vida, molt pocs, afirmaren veure en els ulls de la bèstia la mirada desesperada d'una persona, d'un eclesiàstic...».

La Dama Blanca va prometre que, mentre ella existís, Andorra continuaria sent un país independent... i, amb això, encara, de tan en tan, diuen que se la veu caminant pels boscos d’Auvinyà, vetllant que cap malfactor pugui arribar a la vall amb la intenció de fer maldats a la terra andorrana.

Sigui com sigui, la qüestió és que, durant molt de temps, hom considerà que la misteriosa Dama Blanca d'Auvinyà era la protectora de les Valls d'Andorra. De la mateixa manera que ara ho són la Mare de Déu de Canòlic i, sobretot, la Mare de Déu de Meritxell, patrona d'aquest petit i bell país pirinenc.

Gràcies al qual el català gaudeix de reconeixement internacional, atès que el Principat d'Andorra, que el té com a idioma oficial, forma part de l'ONU, des del 1993, en qualitat de membre de ple dret...

 

Podrà ésser d'altra forma que el català sigui reconegut internacionalment.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Berga, 01/10/2012.

 

AUVINYÀ, NOU BRIGADOON, SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA

Per un instant la meva ment va creure’s que havia tornat a BRIGADOON. Segurament les persones grans i els cinèfils recorden aquesta pel·lícula de Vincente Minnelli on dos viatgers americans per les terres d’Escòcia troben un poble sobre el que recau la maledicció, “molt ben acollida pels seus habitants”, que els fa viure només un dia per segle. Tommy, personatge interpretat per Gene Kelly s’enamora d’una jove d’aquest poble, Fiona interpretada per Cyd Charisse. Però ella no pot acompanyar-lo a Nova York perquè aleshores el poble desapareixerà per sempre en les tenebres. Tommy tornat a la vida normal no pot oblidar-se de la jove. Torna als paratges estimats i aleshores es produeix un miracle, el poble reapareix i és queda amb la Fiona seguint el destí del poble. Un romàntic musical molt fàcil de veure i molt agradable de recordar.

Aquesta és la impressió que sobtadament em produí la visita al poble d’Auvinyà, tornava a ser segles enrere i un poble meravellós havia tornat a la vida.

Auvinyà, també Aubinyà, antigament Albinyà o també Alvinyà és una població pertanyen a la parròquia de Sant Julià de Lòria – antiga Lauredia-. És situat a l’esquerra del Valira a 1176 m. d’altitud i uns 300 m. damunt el riu.

Segons Joan Coromines i Manel Anglada el topònim provè del nom llatí: Albinus. Segons el diccionari Alcover-Moll de Albiniānus. Ambdós tenen el mateix significat. Albí: Blanc. Això lliga en la llegenda de la Dama Blanca que vull escriure en un altre crònica.

Queda documentat que ja l’any 857 (s. IX) existia un assentament anomenat “Albigano”, nom que a través dels temps ha quedat com Auvinyà, probablement derivat de vinya.



El poble és ubicat en un lloc privilegiat. És rodejat de camps de conreu: tabac, pomeres, vinya, herbes pel bestiar i també s’exercia la ramaderia. Els seus habitants és desplaçaven a peu o amb un animal fins a Sant Julià per comprar eines i aliments.   

L’any 2005 es va iniciar un projecte familiar desenvolupant l’eixample del casc antic amb 19 cases, més l’església, a partir de les 7 cases pairals ja existents i ben conservades que han conformat el mil·lenari nucli habitat descrit a diferent documentació del segle IX.

El projecte ha estat impulsat per la família Fiter, com un somni, una il·lusió en memòria del seu predecessor Ivo Fiter Mallol i que dóna la possibilitat de mostrar a les properes generacions com podia ésser un poble andorrà de fa segles. És el testimoni més fidel per a entendre la forma de convivència dels seus habitants i la forma de relacionar-se en l’entorn.

La plaça de la Història és situada prop de l’església del poble i les seves parets són decorades amb vuit plafons de ferro on hi ha resumides les diferents etapes del país des del Mesolític fins a nostres dies.

L’arquebisbe d’Urgell i co-princep d’Andorra, Joan-Enric Vives, acompanyat pel rector de Sant Julià i altres membres del bisbal d’Urgell van celebrar l’ofici durant el qual es van beneir les parets i l’altar de la nova església sota l’advocació de Sant  Iu.

Un temple per a tothom.
Segons Crònica de Diari d'Andorra de 11/12/2011

L’arquebisbe d’Urgell va destacar, abans de començar la cerimònia, “la tenacitat de la família Fité a l’hora de tirar endavant aquest projecte” i va explicar que la voluntat de l’església és que aquest temple “sigui utilitzat per moments de celebració de la fe i que estigui oberta a tothom i no només a un ús privat”. Tanmateix, Vives va assegurar que el nou indret “no és cap competència a l’església que hi ha al nucli urbà, sinó una prolongació”. Així, el Copríncep va assenyalar que el nou espai tindrà un ús “en funció de les seves necessitats”, remarcant que el culte habitual se seguirà fent a l’església del nucli lauredià. En aquest sentit, l’arquebisbe va afegir que l’església d’Auvinyà no és parroquial -no disposa de pila baptismal-, per la qual cosa “no està destinada perquè s’hi oficiïn casaments o enterraments, tot i que es pot demanar per fer-ne ús, d’acord amb el rector”. D’altra banda, el 19 de maig, la diada commemorativa del sant, s’hi durà a terme cada any una celebració eucarística que serà presidida pel rector de Sant Julià.

Ricard Fité va explicar la satisfacció de què s’hagi fet realitat la construcció de l’església dedicada a la memòria del seu pare Iu Fiter Mallol. L’edifici és d’estil romànic. En el seu interior hi ha les imatges de Sant Iu, la Verge de Canòlich i la Verge de Meritxell. La torre campanar té una campana de bronze fosa artesanalment. 

S’ha col·locat un escrit en homenatge a tots aquells avantpassats que van sofrir tantes penúries i dificultats per subsistir a Andorra.

Un bell lloc per recordar i per viure lluny del soroll i prop de qualsevol contingència diària. Ens va enamorar el poble, els seus edificis, la nova església  i la tranquil·litat que s’hi respirava.

Segons paraules del mateix Fité l’objectiu és recrear un vell poble andorrà, ja què Auvinyà és a la vegada un nucli apartat i recollit.

Si és a les vostres mans coneixeu-lo però respecteu sempre el seu tarannà. Un espectacle visual.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau

LES GORGES DE SANT JAUME. FENOLLET. FRANÇA.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD.

Va arribar a les nostres mans el número 369 de la revista EXCURSIONISME de l’UEC i van trobar en les seves pàgines la descripció d’una sortida que ens va interessar. Fer la ruta què travessa les Gorges de Sant Jaume. Una sortida sense cap dificultat i que remunta el curs del riu fins a Fenollet.

La comarca de la Fenolleda és al límit de la Catalunya Nord i el departament d’Aude. Quasi hauríem de dir que és més occitana que catalana. El viatge en cotxe des de Puigcerdà és llarg, més en el dia grisos i plujós en què vam realitzar la nostra sortida, quasi vam estar temptats de tornar-nos enrere sense arribar al País Càtar com anunciaven els cartells. Més tard el dia va aclarir-se i un sol tímid ens va acompanyar la resta del viatge.

Val la pena parar-se un moment a l’entrada de les Gorges de Sant Jordi, les trobem seguint la carretera que ens porta des de Mont Lluís a Axat, són majestuoses: roca a un costat i l’altre, només el riu i la carretera les travessen.

Seguint les indicacions de l’article de Pasqual Garriga vam aparcar el cotxe sota l’església de Nostra Senyora de la Vall (N.D. de Laval) i vam continuar a peu la carretera fins l’indicador molt proper del camí de les gorges.

El camí és tallat en les roques i és molt fàcil de fer ja que és protegit en molts llocs per baranes metàl·liques. Trobem passeres de ciment armat que permeten passar diferents punts del riu. Aproximadament fan uns quaranta cm. d’amplada i menys una, la primera d’uns dos m. de llargada són protegides per les baranes. Nota: les persones una mica altes vigilin amb els rocs de les parets, parlo per experiència pròpia, hi ha llocs que sobresurten.

L’indret és bonic i puges pel caminoi sentint el soroll de l’aigua i veient l’escuma blanca i refrescant que trenca en les pedres del fons. El gris de les roques i el verd de les plantes són en la paleta de pintor com els colors de la natura. Al final del camí el riu salta les roques fent una petita cascada. Abans era l’única forma de pujar a Fenollet, actualment hi ha una carretera asfaltada que segueix per dalt el curs de les gorges.

Fenollet (Fenolhet) un poble arrecerat sota les pedres blanques de les ruïnes del castell de Sant Pere en un costat i a l’altre  l’esquelet petri de la torre Sabarda. El nucli primitiu fou bastit al costat de l’església de Sant Pere i les dues fortificacions, Sabarda la més antiga al sud del poble probablement el primitiu castell de Fenollet del s. XI (a. 1020) i el castell de Sant Pere, gran recinte voltat de torres rodones, obra del s. XIII.

El poble és anomenat com la Vilassa, i vora el torrent, els ravals de Lo Molin, Los Nautèrs i Las Bòrdas. Ni bars ni comerços alteren el silenci, només pau i tranquil·litat i el bordar d’un gos.

El pagus de Fenollet o Fenolleda és esmentat per primera vegada l’a. 842 en un carta de Carles el Calb atorgant donacions dins el pagi de Fenolleda i de Perapertusa al seu fidel Miló, personatge potser emparentat amb el comte de Narbona Miló.

Bernat Tallaferro, comte de Besalú, a la mort de la seva mare Ermerganda va governar el comtat de Besalú i el dominis de Vallespir i Fenollet.

En les nostres voltes vam trobar un petit obrador artesà d’apicultura i on elaboren un pa, fet amb mel segons una tradicional recepta i amb gust de taronja o figues. Una delícia pel paladar pels diguem-ne un xic gormands.

Si ens és possible tornarem a gaudir dels racons d’aquesta també terra catalana i on va vessar-se tanta sang dels nostres avantpassats.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

SAN ROMÀ D’ERTS. LA MASSANA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Baixaven de Pal i de sobte en una rotonda ens cridar l’atenció un campanar de cadireta de dos ulls. Sense tallar-nos gens vam aparcar el vehicle i ens hi dirigíem per veure’l d’a prop.

 

L’església nova de Sant Romà d’Erts pertany a l’arquitectura d’època barroca del s. XVIII. Està declarada com Bé d’Interès Cultural.

La menuda construcció és d’una sola nau rectangular. Exteriorment es nota el seu únic volum.

A més del campanar de cadireta va notar una estructura que hem trobat en altres esglésies d’Andorra. A la façana orientada a sud-oest presenta una porta de fusta integrada en un arc de mig punt. Al dos costats, banda i banda hi ha finestres quadrangulars amb llindes de fusta.   

A l’entrada hi ha un petit porxo, sustentats entre dos murs i cobert a dues aigües. Per sobre un petit òcul que juntament amb tres obertures al llarg del mur sud són les úniques entrades de llum a l’interior de l’edifici.

L’edifici és totalment arrebossat i el frontal acaba amb un campanar d’espadanya de dos ulls d’arc de mig punt, molt desproporcionat a les mesures de la construcció.

L’església presenta una coberta a dues vessants, d’encavallades de fusta i llicorella. L’absis rectangular és de volta de canó.

A l’interior trobem un retaule barroc restaurat segons noticia de Diari d’Andorra de 3 agost 2010.

Els tècnics de conservació i restauració del Departament de Patrimoni han donat per acabats els treballs de restauració del retaule de Sant Romà d’Erts, que s’han fet in situ a la mateixa església.

El retaule dedicat a sant Romà, datat del s. XVIII i atribuït al nomenat Mestre de Sant Romà d’Erts per l’equip d’investigadors d’art modern de la Universitat de Girona, es compon d’un bancal, una predel.la, dos cossos dividits en tres carrers verticals i una cimera. El retaule combina l’escultura (en relleu i exempta) amb la pintura, i l’estructura compartimentada està regida per columnes d’ordre salomònic.

La predel·la presenta escenes pictòriques de la vida de sant Romà, així com imatges de sant Antoni de Pàdua, sant Francesc Xavier i el Crist Eucarístic. Al primer pis, la fornícula de l’esquerra l’ocupa sant Joan Evangelista, i la de la dreta sant Marc. Al centre trobem la representació del sant titular. Al segon pis trobem una imatge de la Immaculada a la fornícula central, flanquejada per les figures de la Verge i l’arcàngel del grup de l’Anunciació.

Ens queda pendent per una altra visita l’església antiga situada en la part alta del poble.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

EL CAMÍ DEL DESCOBRIMENT

“El camí del descobriment no consisteix en trobar nous paisatges, sinó en tenir nous ulls”.

Estimada,

Sé que no ets real, ets el súmmum d’un conjunt de dones que han impressionat el meus ulls en la meva solitud, de forma que una nova llum creix dintre meu. Què em va cridar l’atenció? Els teus ulls  meravellosos, o la mirada  mig entremaliada i resplendent que em vas fer. Potser sí i potser no? Potser, va ser el suau moviment del teu cabells al tirar-los enrere. O també podria ser la corba del teu coll al fer el moviment  d’escoltar. No ho sé!

 

Ets el màxim de moltes coses meravelloses, que ha entrat dins el meu cervell, i que fan que el meu cor bategui amb insistència. Estic avergonyit. Jo, el que creia que mai  podria enamorar-se. El que pensava que el mon s’havia acabat i que sempre seria tot igual. I tu amb una sola paraula, has fet que torni a veure una llum. La que il·lumina el teu interior i que em fa veurà nous paisatges!, només perquè m’has dirigit la paraula. Dintre meu creix un nou sentiment, brolla una altra vegada una font de tendresa. Noto les sensacions de joventut, em trobo nou. Vull tornar a descobrir el món, he d’aprofitar aquesta realitat, que ara es presenta davant meu.

En aquesta carta dirigida per un enamorat a la dona que és dintre el seu cor, podríem veure la força que porta llum a un individu perdut amb la materialitat d’aquest moment. Pels humans la raó que impulsa la seva imaginació, és molta vegades la creada per les il·lusions. Molts artistes, sobretot pintors, deuen a les dones que els acompanyen, en cert moment de la seva vida la plasmació de les seves obres. Aquest amor, per a tristor dels homes, el passen moltes vegades les dones als seus fills. Potser són també una part de la seva obra!.

Indubtablement les il·lusions, les emocions i els sentiments ens fan viure. I quan pensem que tot s’ha acabat, a vegades el més ínfim del gests, la més mínima atenció per part d’una altra persona t’obre els ulls i et fa veure nous camins i nous paisatges.

Miquel Pujol Mur                                           

SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS. ESCALDES- ENGORDANY. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Seguint el nostre periple andorrà aquest cop van pujar muntanya amunt fins arribar-nos a l’església de Sant Miquel d’Engolasters. Situada en el planell del mateix nom, aigües avall del llac d’origen glacial anomenat també d’Engolasters. Des d’aquest punt a 1504 m. d’altitud es domina tot el vessant esquerra de la vall del Valira i té una visió extraordinària de tota la vall d’Andorra.

És una construcció d’origen preromànic aixecada en un moment indeterminat entre els s. XI-XII i un clar exemple de la simplicitat del romànic andorrà. Està declarada com Bé d’Interès Cultural.

La nau és de planta rectangular amb l’absis semicircular situat a l’est. Les mides de l’edifici són reduïdes. Està coberta amb un sostre cisellat de fusta i damunt recoberta amb llicorella als dos vessants. Els blocs de pedra per aixecar els murs són grossos i mig escantonats i formen parets que superen el mig metre de gruix.

La porta s’obre a migjorn.

L’absis també de reduïdes mides és més baix que la nau. La coberta és de quart d’esfera i exteriorment està decorat amb un fris de tretze arcuacions llombardes fetes de pedra tosca. També s’obren dues finestres petites de doble esqueixada cobertes amb un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària. L’absis també és recobert amb llicorella.

El campanar és una torre de planta quadrada molt esvelta i molt gran respecte a la resta de l’edifici. Fa 17,5 m. d’alçada i té tres pisos i en cada un d’ells una finestra geminada en cada cara. Les finestres inferiors són coronades amb arcuacions cegues. Les finestres superiors ho estan per una arcuació a mig punt. Al darrer pis hi ha en dues façanes uns caps humans esculpits en pedra tosca. La coberta enllosada té forma piramidal i és a quatre vessants. 

El porxo s’hi va afegir als s. XVII-XVIII i va ser reconstruït als anys 60 del s. XX.

A l’interior hi ha una reproducció de les pintures romàniques atribuïdes al Mestre de Santa Coloma que decoraven el temple. A la part central s’emmarca la figura del Crist en Majestat vestit amb un roba molt cenyida. A la dreta l’Arcàngel Sant Miquel amb la figura del drac com representació del diable (molt malmesa) abatuda als peus de l’Arcàngel. També està representada l’àguila, símbol de Joan Evangelista. Sota aquesta composició són representats set apòstols entre els qual s’identifica Sant Pere per les claus que sosté i Sant Pau per la seva calbesa. Les pintures originals es troben actualment al MNAC.

I un xic més amunt s’inicia uns del camins per admirar la vall del riu Madriu declarat com Patrimoni Mundial de l’UNESCO l’a. 2004 com a paisatge cultural, categoria a la qual només pertanyen 64 espais naturals de tot el món. Un tresor que s’ha forjat en el temps gràcies a l’harmonia entre la naturalesa i l’home.

Hi ha tantes coses a admirar en aquest petit estat del Pirineu i què a més té la nostra llengua com idioma oficial.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

SANTA MARIA D’AVIÀ. BERGUEDÀ JUSSÀ

Moltes vegades els humans ens deixem per l’últim moment les coses que tenim més properes i aquest cop he de reconèixer que així ha estat. Ara per reparar la falta vull parlar un xic de l’església de Santa Maria d’Avià. En moltes ocasions hem passat per davant seu i ens hem parat per admirar-la detingudament. En ocasió de caminades que tan ens agrada practicar també ens hem acostat al temple.

L’església s’alça en un  indret planer, envoltat d’alzinars i conreus proper al poble d’Avià. Es trobava dins els límits de l’antic comtat de Berga i sota la jurisdicció eclesiàstica del bisbal d’Urgell, dependent del monestir benedictí de Sant Llorenç prop Bagà.

La primera notícia documentada és l’a. 983 en l’acta de consagració de l’església de Sant Llorenç prop Bagà com una donació. Altres dades parlen de la consagració del temple pel bisbe Nantigis d’Urgell, el dia 12 de gener de l’a. 907. També se’ns diu que fou edificat pel comte Guifré el Pelós repoblador de la zona, però va ser el seu fill el comte Miró que el constituí en parròquia. El 1003 el comte Oliba Cabreta el cedí al monestir de Santa Maria de Serrateix. 

Martí de Riquer ha identificat un sirventès de Guillem de Berguedà, “Ben fo ver” atacant al bisbe d’Urgell Arnau de Preixens (1167-1194) com una referència indirecta a l’església de Santa Maria per haver fortificat el Soler d’Avià, casa veína i situada al bell mig de les possessions del trobador i vescomte.   

El 1290 el bisbe d’Urgell Pere d’Urtx  confirmà i donà  al monestir de Sant Llorenç prop Bagà i el seu abat que tenia la potestat d’anomenar el rector i el dret sobre els delmes, les oblacions i altres.

Fou parròquia segons la visita l’a. 1312 del canonge d’Urgell Galceran Sacosta i estavara dotada de sis lliures anuals.

Durant la Guerra Civil fou destruïda i utilitzada com magatzem. L’a. 1973 la Diputació Provincial de Barcelona va restaurar-la reobrint-la al culte. Actualment es celebren determinats actes i alguna cerimònia.

L’edifici és una nau amb volta de canó reforçada amb dos arcs torals, absis semicircular i porta amb dos arcs de degradació coberts amb arcs de mig punt adovellats.

Els mur de tancament de la nau tan a llevant com a ponen sobrepassen l’alçada de la teulada, més el darrer on encara s’adreça un esbel campanar de dos ulls. La teulada de la nau és dos vessants i coberta de teula així com l’absis.

La llum entra en l’interior mitjançant quatre finestres de doble esqueixada, una a l’absis, l’altre al mur de ponent i les altres dues en el mur de migjorn.

En el seu interior hi ha una reproducció del frontal de fusta, pintat, de mitjans del s. XII o principis del XIII. L’autoria se l’hi atribueix al Mestre d’Avià i es conservat al MNAC.

Dividit en cinc compartiments, el central i major dedicat a Maria sedent amb l’Infant a la falda. Els altres representen l’Anunciació i Visitació de Maria a Isabel, la Nativitat, l’Epifania i la Presentació de l’Infant al temple.

En la part exterior i a la intempèrie hi ha una pila beneitera del s.XII.

 

Text i  recull de dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau