dimarts, 6 d’agost del 2013

TRESORS DE REUS. ESCOLA PÚBLICA PRAT DE LA RIBA.

M’aturava per retratar aquest conjunt escolar del que diu la fitxa tècnica ; edifici d'una sola planta, format per dos pavellons units mitjançant un altre que fa d'enllaç. La simetria de la planta respon a la separació entre sexes dels alumnes de l'escola en el temps de la seva construcció ( 1911-1917).


És obra de Pere Caselles i Tarrats (Reus, 1 de novembre de 1864 - 28 de juliol de 1936), arquitecte municipal de Reus.
Rebia el nom de “Camí de l’Aleixar” quan s’inaugurava l’any 1917; rebatejat com “PRAT DE LA RIBA”, per honorar la figura de Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 29 de novembre de 1870 - 1 d'agost de 1917), primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1925).


El primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) en respectava el nom, que serà modificat desprès del genocidi contra Catalunya, primer pel de “Calvo Sotelo”, i com “José Antonio” fins el 6 de març de 1981 - un cop superat el segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) en que s’autoritzava pel REINO DE ESPAÑA tornar-li a donar el nom “PRAT DE LA RIBA”,

La descripció tècnica ens explica que a l'exterior es combinen l'obra vista, la pedra de Vilaseca i els plafons ceràmics de color blau sobre blanc. El treball en pedra queda palès en els diversos capitells florals i els escuts que decoren les diferents façanes de l'escola.

L’educació és un valor absolut en els països democràtics, cal insistir en això, ara que des del REINO DE ESPAÑA, es laminen tots els drets civils i personals, com a conseqüència de la fallida econòmica a que ens conduïen les elits politiques estultes i corruptes, que lluny d’assumir-ne les conseqüències condemnen a fer-ho a la població.

dilluns, 5 d’agost del 2013

SANT CRISTÒFOL / MENNA DE LES FONTS. LA GARROTXA. GIRONA

Veníem del petit Santuari de Nostra Senyora de la Salut de la Font Moixina, el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, la petita capella era sufragània d’aquesta parròquia de Sant Cristòfol, existent l’any 1028 , consagrada al segle XI , originàriament romànica, de la que al segle XVI és refeia la façana, i s’ampliava el temple l’any 1900, amb tres petits absis i una torre quadrada sense que consti enlloc el mestre d’obres i/o arquitecte autor de la reforma.

Trobava una fotografia amb la marca ATV ( Angel Toldrà Viazo, 1867-1956) que podria ser obra del Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943).


http://www.cerclecartofilcatalunya.com/documents/cronopostalsatv.pdf
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/03/angel-toldr-viazo-ladelantat.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/07/roisin-la-mirada-del-francs.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/12/el-fossat-del-fai-i-la-bauma-rossa.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/10/la-font-de-la-tosca-la-mirada-del.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/06/luciano-roisin-imatges-de-castellar-la.html


L’any 1991, Monsenyor Jaume Camprodon i Rovira (Torelló, 18 de desembre del 1926) actualment bisbe emèrit de Girona, Diòcesis en que fou bisbe entre 1973 i 2001, va celebrar una solemne missa per beneir l’antic altar rehabilitat.


Ens agradarà rebre més informació d’aquesta esglesiola i de la seva història a l’email coneixercatalunya@gmail.com
En relació a l’advocació del ‘portador del Crist’, us deixo un enllaç on de forma documentada i rigorosa es defensa la tesis que Sant Cristòfol i Sant Menna [ desconegut aquest segon per aquestes terres de la Garrotxa], en realitat foren una única persona. http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

MAS DE SABATER. REUS. EL CAMP JUSSÀ

Llegia que l’Ajuntament ha cedit l’edifici a la Fundació Esclerosis Múltiple, atesa l’actual propietat pública, desprès de pertànyer a la família Sabater almenys en les tres darreres generacions , sobta que no es tingui coneixement de l’autor d’aquesta ‘singularíssima’ casa. A Reus també és fa certa l’afirmació ‘a cal ferrer, ganivet de fusta’. Ens agradarà rebre informació del promotor, i del mestre d’obres i/o arquitecte, així com alguna dada de la història d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com


La descripció tècnica ens diu : edificació aïllada, de planta rectangular damunt un pòdium. Està format per planta baixa, pis, torre a l'esquerra i soterrani. L'accés principal presenta una obertura arrodonida i porxada, té pilastres estriades, capitells compostos i balustrada de pedra artificial que correspon a la terrassa del primer pis. Les finestres són rectangulars i alguna de cega. El remat és en forma de frontó arrodonit i terrat a la catalana. La torre és de planta quadrada, tres pisos, balustrada de ferro forjat, amb un grup de tres finestres a cada façana del darrer pis, vidres glaçats verds i blancs, mènsules, coberta de quatre vessants amb teules i careners vidriats. A l'interior hi ha sostre d'encavallada de fusta reposant sobre articulacions de ferro amb forma de pèndol.


A la torre s'hi accedeix des del terrat. Els murs estan arrebossats, fusteria amb persianes enrotllables i de llibret. En general l'edifici està en bon estat.
https://serveis.reus.cat/urbanisme/adjunt.php?codi=1516

Recordeu sempre que REUS i CATALUNYA, NOMÉS en té a NOSALTRES.

diumenge, 4 d’agost del 2013

EL RUNAM ESFEREÏDOR DE SANT ANTONI DE PÀDUA DE L’ALEIXAR. EL CAMP JUSSÀ

Em decanto pel que fa al topònim de l’Aleixar per la forma de l'àrab al-aysar, ‘el fertilíssim’.

Veia un rètol en el que amb fons negre ( indica que l’edifici està sencer ) hi ha una Capella dedicada a Sant Antoni de Pàdua; faig via pel camí fins arribar al camp de futbol, i en la tornada adverteixo unes runes sense cap dada informativa que presumeixo pertanyen a l’edifici religiós que s’esmenta en el llibre d'Actes del Consell del 1671.

Els nostres ‘amics’ francesos la saquejaven a plaer en els dies de la mal dita ‘ guerra del Francès’.

Els mateixos francesos – de fet la legió estrangera - formant part de les forces reials l’enderrocaven , durant la mal dita Primera Guerra Carlina – en realitat foren Guerres Civils, que tenien un clar transfon genocida, com la darrera de 1936-39 -. Consten propostes de refer-la que no trobaren el recolzament popular.

La no reconstrucció en va evitar noves profanacions, com va succeir tant al temple parroquial de Sant Martí, com a l’ermita de Sant Blai.

La descripció tècnica, és dolorosament certa; edifici de planta rectangular, del qual només en queden quatre parets. La paret del nord es conserva prou sencera. Obra de paredat, amb reforços de maons. La coberta havia estat a dues vessants.


No tinc aquí el recurs de demanar imatges a l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera, als que enviaré però aquesta crònica amb la fotografia que recull l’actual estat d’incúria i abandó en que es troba Sant Antoni de Pàdua de l’Aleixar.

Amb una Administració Pública en ‘fallida tècnica’ com a conseqüència de l’estultícia i la corrupció de les ‘elits’ politiques del REINO DE ESPAÑA, pinten bastos per recuperar el patrimoni històric. Suggerim a l’Administració local que pinti de blanc l’interior del dibuix del rètol, això indica que l’edifici està malmès i/o en runes.

dissabte, 3 d’agost del 2013

PRATDIP. LA TARRAGONA SARRAÏNA

Seguint les instruccions del Ministeri d’Incultura i Odi Racial les biblioteques públiques – en algunes poblacions – tenen un horari que dificulta extraordinàriament fer-ne ús, algunes dies unes hores al mati, altres a la tarda, i dissabtes tancat.

Em resistia a admetre la ‘teoria’ dels DIP que curiosament ‘promocionen’ des de l’Ajuntament d’aquest poble de situat a la part sobirana de la comarca del Camp.


Al nomenclàtor de la Generalitat de ‘ Barcelona’ trobem ; en la documentació antiga Prato de Ip (segle XII), sembla compost de prat i un segon element d’origen incert.

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997, admesa la tesis "Ip" en defensa una etimologia ibero-basca ("ibi") que indicaria la noció de riu o lloc amb aigua fet que es correspon a l'emplaçament geogràfic de Pratdip: al fons d'una vall amb nombroses fons i l'existència documentada de molins.

Pere Balaña en el diccionari "Els noms de lloc de Catalunya", llegeixo que defensa la tesis d’una referència descriptiva que faria al•lusió al llop, "prat de/ls llop/s".

Una tercera hipòtesis partint del mot banâdir ‘ els ports’ , com recull també Pere Balañà i Abadia, integraria a l’adverbi llati prae, ‘davant’, i ens donaria una descripció molt concreta de la ubicació del poble.

Hi encara podem ressenyar que quan s’ho veien tot perdut els àrabs deixaven al seu darrere – en indrets com aquest- i amb la missió d’assegurar la retirada de les tropes, petits col•lectius de guerrers seleccionats, tant per la seva destresa militar, com per la seva fe, que lluitaven amb la ferocitat i l’astúcia dels llops.

Els àrabs no van trobar cap resistència en la mal dita ‘invasió’ que va ser un autèntic i veritable ‘Pla Marshall’; desprès de la caiguda de l’Imperi Romà, es va produir un fenomen d’estultícia col•lectiva, en el que les persones van oblidar les seves habilitats més bàsiques fins assolir nivells PP ( de Puta Pena ).

Els àrabs portaven ‘tecnologia punta’ en qüestions agrícoles, en construcció ( encara avui en castellà els operaris s’anomenen amb nom àrab ‘ albañil’ ), i un esquema de distribució de la riquesa mitjançant un sistema impositiu, i una administració que continua com aleshores (Alcaldes).

L’església i la mal dita noblesa van fer una feina excel•lent destruint la major part de la documentació històrica, i b ona part del llegat patrimonial.

Avui, des del REINO DE ESPAÑA, emulant al mític DIP s’està dessagnant a les classes més febles de la societat, i alhora com succeïa abans de la vinguda dels àrabs, es torna a produir un fenomen d’estultícia col•lectiva, en el que les persones obliden les seves habilitats més bàsiques fins assolir nivells PP ( de Puta Pena ).

El desastre ferroviari de Galicia n’és dissortadament una prova.

diumenge, 28 de juliol del 2013

EL COMUNIDOR DE SANTA MARIA DE PORQUERES. BANYOLES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

N’he escrit en alguna ocasió d’aquests petits edificis, en forma de porxo obert a tots quatre vents, amb coberta de teula,  i situats  bàsicament  prop d’algunes de les nostres esglésies rurals.



Possiblement  però, algun dels lectors es preguntarà que és, i quina funció s’exercia des d’ un comunidor?

Quan els capellans anaven a les processons sota el pal·li, es pretenia alhora que dotar d’especial rellevància al Crist i/o a  l’advocació que es venerava, també dignificar davant la Comunitat la persona del sacerdot i/o prevere.

El comunidor servia específicament aquesta segona funció i atorgava  dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien [segle XIV; del cat. ant. concrear, concriar, provinents del. ll. concreare "crear alhora", amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats que les dispersin i les allunyin.

Servia per dir-ho en termes actuals com un ‘altaveu’ davant la divinitat.

Em sorprenia veure i sobretot sentir, com des d’aquí amb les mans obertes, amb els palmells mirant al Cel,  s’exclamava :

Que la maledicció de Déu caigui sobre el PP !!!!

Es feia un silenci pesat que semblava trencar una alenada d’aire que podríem interpretar com un , Amén !


Per intermediació de Maria feia arribar la meva habitual pregària a l’Altíssim;  Senyor, allibera el teu poble !

LES MARQUES MISTERIOSES A LES PEDRES DE SANT ESTEVE DE PELAGALLS. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

De les pedres amb marques radials de Sant Esteve de Pelagalls se’n ha escrit força vegades, repetint però majoritàriament el mateix missatge amb la tècnica del copiar/pegar, que res té a veure amb la Glíptica , o l'art de fer incisió, de gravar, sobre pedres, trobava entre altres :

rellotges de sol primitius:
http://www.romanicat.net/catala/inventari_esglesies/pelagalls/pelagalls_st_esteve_cat.htm
http://www.revistasio.cat/sio499/cultura.pdf
http://giliet.wordpress.com/tag/pelagalls/

Aqui un treball en el que es localitza una ‘marca’ similar a la façana de Sant Salvador de Concabella.
http://www.bernisol.com/Revista/Marzo06/primitivos3.pdf

A la pàgina del centre mediterrani del rellotge de sol, trobava un muntatge en que per donar ’força’ a la teoria del rellotge es simulava un gnòmon sense cap inclinació.
Es qualifica el rellotge com a ‘canònic’

http://www.rellotgesdesol-cmrs.org/php/cataleg/cataleg_fitxa.php?pais=catalunya&cataleg_ID=1067&cataleg_LOCALITAT=Plans%20de%20Si%C3%B3%20-%20Pelagalls&ordre=poblacio&idioma=castellano
Qualificats com ‘Rellotges de feina’ amb mateix muntatge groller del gnòmon sense cap inclinació ( que marcà únicament quan el sol està al zenit )
http://daunis-vendrell.es/visitas20102e/estevepelagalls.html

Descarto – personalment – que fessin la funció de rellotges de sol, i m’hauria agradat poder aturar-me per fer un tomb pel poble – i l’església – i d’adonar-me’n en la meva visita a Concabella de la marca a la façana de Sant Salvador.

L’existència d’aquesta marca a Concabella - també m’hauria agradat poder aturar-me per fer un tomb pel poble - dona versemblança a la hipòtesis de que estem davant d’una marca de picapedrer.

L’Anna Vilaró em confirmava l’existència d’ almenys una d’aquestes marques a la Capella del Cementiri d’Hostafrancs :
https://www.facebook.com/anna.vilaro.3/media_set?set=a.10200166349256634.1073741827.1088415945&type=1




Sou pregats de fer-nos llum – que de fum n’hi ha massa – a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Curiosament trobem en un entorn relativament proper els tres grans diaques que van donar la seua vida per Crist :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/07/capella-de-sant-llorenc-de-ratera-els.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/04/sant-vicenc-de-concabella-la-segarra.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/07/sant-esteve-de-pelagalls-els-plans-de.html