MONTBLANQUET. L’URGELL. LLEIDA

L’Enric Sànchez-Cid ens envia la crònica de la seva visita a l’església de Sant Andreu de Montblanquet , a la comarca de l’Urgell , on es venera una imatge de la Mare de Déu de la Llet.

Sortint de Montblanc cal dirigir-se en direcció a Tàrrega. Aleshores es troba a mà esquerra el desvio a Blancafort i d'aquí es segueix la carretera que indica Omells de Na Gaia. Abans d’arribar-hi apareix el llogaret de Montblanquet.

Va pertànyer al monestir de Poblet fins a l'any 1835. Més tard, el poble fou agregat de Vallbona de les Monges, però mai va pertànyer a la baronia de Vallbona.

El castell de Montblanquet és esmentat ja al 1156, el 1195 fou donat a Poblet. Hi ha notícies que l'any 1407 tenia una presó i també es conserva el Llibre de la Cort de Montblanquet de 1440.

L'església romànica del segle XII, dedicada a Sant Andreu, és de línies cistercenques. D'una nau rectangular amb absis quadrat a llevant, on s'obre una finestra de doble esqueixada i amb arc monolític. En aquest mateix mur apareixen tres carreus amb perforacions per aplicar les gafes . Coberta de canó i a dues vessants d'aigües. Mènsules malmeses i varies desaparegudes.

Portalada dovellada oberta a migjorn i en aquest mateix mur s'obre a mitja alçada una rosetó gòtic: la roda està treballada en un sol carreu , si bé en els punts de les IX i de les III horàries hi ha un afegit de ciment, arran d’haver estat malmès durant la disbauxa del 1936. La roda queda circumscrita dins d’un carreu quadrat format per quatre quarts independents i, també, afegits.

1.         També estan treballades en un sol carreu les rodes del claustre de Vallbona de les Monges.

 En el mur de ponent s'hi troba l'espadanya per una campana.

La Imatge de la Mare de Déu , de mirada llunyana, es assentada en un escambell amb coixí. La peanya està decorada. Coronada, porta vel fins l'espatlla i el mantell passa envoltant el braç dret, cobreix les cames i li arriba fins el peu dret. El vestit, de color blau, és de coll rodó, senzill, que arribant-li fins els peus, deixa veure la punta del calçat. Amb la mà dreta prem el pit esquerra, que li surt per un trau del vestit. La mà esquerra la recolza en la cama esquerra del Fill. El vestit s'emmotlla al cos i es cenyit a la cintura. Els plecs són aguts.

L'Infant està assegut sobre la cama esquerra de la Mare, dirigint la boca al pit esquerra , però sense arribar-hi. La mà dreta la recolza en el canell de la Mare. No porta corona. El vestit poc acurat.

És de fusta policromada de la segona meitat del segle XIII, constituint aquell grup d'imatges en que es perdia el hieratisme de la Mare de les primeres imatges romàniques i es donava una relació més humana entre Mare i Fill .

  Es troba en la Sala I, nº 24, del Museu Diocesà de Tarragona. Fotografia obtinguda per amabilitat de la Sra. Sofia Mata del M.D. de Tarragona.

CASES DE JOAN BATLLORI A SANT FELIU DE LLOBREGAT

Melcior Viñals i Muñoz(Barcelona 1878 – 1938), rebia l’encàrrec l’any 1914, de Joan Batllori ( sou pregats de fer-nos saber el cognom matern a l’email coneixercatalunya@gmail.com) , d’aixecar un grup de quatre cases de les que únicament en resten dempeus actualment dues; la descripció tècnica ens explica :

Edifici cantoner de grans dimensions que acull diversos habitatges entre mitgeres amb sortida al Passeig Nadal i a la Plaça de l'Estació. És de planta quadrangular i volumetria cúbica. Te planta baixa i planta pis amb terrat a la catalana. Actualment els espais de la planta baixa estan ocupats per botigues. Té una estructura compositiva complicada, degut a les grans diferències que s'observen entre els diferents cossos de la façana i també entre els elements que s'hi troben.

Així, a la planta baixa crida l'atenció el fet que les sis obertures existents responen a tres models diferents pel que fa a la forma (arcs rebaixats, llindes, etc) sense que s'hi pugui observar cap eix de simetria ni cap seqüència visible. També en aquesta planta la decoració que remata les finestres respon a diversos models. Comparteixen, el tot cas el fet d'estar emmarcades amb motllures que, estilísticament, recorren a elements neogòtics i naturalistes propis del Modernisme, com els motius ornamentals de flors o els escuts romboïdals. Per contra, el pis superior, repeteix el mateix model per a totes i cadascuna de les set obertures que s'hi troben, ja siguin portes o finestres. En aquesta planta la façana que dóna al passeig Nadal és simètrica, ja que dues finestres flanquegen un balcó suportat sobre mènsules i amb barana de ferro forjat. Pel que fa a la façana que dóna a la plaça de l'estació, es caracteritza per la seva asimetria, ja que hi ha dos balcons arrenglerats a la dreta i dues finestres a l'esquerra. Un altre element que diferencia la planta baixa de la planta pis és l'arrebossat que en aquest darrer cas decora el parament, imitant carreus de pedra. Un vast sòcol recorre el conjunt donant-li unitat i té una rèplica a la part superior de l'edifici. La barana del terrat repeteix els mateixos motius que la dels balcons, amb combinació de línies rectes verticals i d'altres amb sanefes corbades. Malgrat aquestes divergències en l'estructura compositiva, el conjunt transmet una gran unitat.



La zona té una pàtina gris que s’explicaria si els trens funcionessin encara amb carbó; a Sant Feliu de Llobregat – com per arreu – les conseqüències de la crisis econòmica provocada al ensems per l’estultícia i la corrupció de les elits politiques, es tradueixen en diferir – per temps millors, si arriben finalment – les obres de manteniment i/o reparació que no siguin ABSOLUTAMENT inajornables.

ERMITA DE SANT NICOLAU I SANT PONÇ DE SANT CELONI

L’Antoni Calvo Uribe, s’arribava fins a Sant Celoni, Capital de la comarca ‘natural’ – que no administrativa del Montseny jussà – on retratava aquesta l’esglesiola que rodejada avui quasi fins a l’asfixia per edificis de vivendes, s’aixecava extramurs de la vila, on hi havia un l'hospital de malalts pobres o leprosos, que es coneixia com de Sant Nicolau de Sant Celoni; disposava per al culte dels malats d’una petita església romànica que des del segle XIX es coneix amb el nom de Sant Ponç.







Ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquest canvi en l’advocació del titular.

Sant Celoni tenia una població de dret l’any 1787 de 1778 persones, que augmentaran fins 3171 l’any 1857, com a conseqüència dels treballs del ferrocarril que s’inaugurava formalment l’any 1860; el primer feixisme – la Dictadura de Primo de Rivera - farà superar els 4.000 habitants; i desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, la Dictadura Franquista primer, i la ‘Democraciola’ desprès faran créixer la població fins als 17.076 habitants al tancar l’any 2012.

La descripció tècnica ens diu : Edifici religiós, de paredat a l'exterior. Té un absis circular, en el centre hi ha una finestra espitllera amb arc de mig punt. En la paret sud hi ha dues finestres amb arc de mig punt semblants a les de l'absis i una porta senzilla igual a la de l'entrada, de mig punt, esbiaixada a la dreta i una espitllera al centre. Corona la façana una espadanya senzilla amb una obertura. L'interior és d'una sola nau sense trams. Hi ha un altar de pedra, modern. Sobre una lleixa hi ha la imatge de Sant Ponç.

L'any 1840 es va fer una restauració , i l’any 1952 l'absis que estava esquerdat es restaurava de nou.

CASTELL DE LA TALLADA.SANT GUIM DE FREIXENET. LA SEGARRA

Veníem de la Panadella on havíem esmorzat, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, i ens aturàvem a la Tallada on retratàvem entre altres edificis el seu Castell, conegut curiosament també com Cal la Picutina , ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquest nom tant curiós.

El Castell es cita ja des de l'any 1064, com castrum de Taiada.

El 1066 Guillem Bonfill va donar la torre de la Tallada, amb els seus edificis i l'església a Udalguer Pere.

La Tallada fou reconquerit i repoblat a partir de la segona meitat del segle XI i es troba documentat per primera vegada l'any 1193, en que pareixen com a propietaris els Alemany.

Al segle XIV ho seran els Calders, per passar posteriorment als Montargull

L’Any 1490 n'era propietari el mestre en arts i medicina Joan Pere de Beda.

Al segle XVI el llinatge Soldevila senyoreja la Tallada, s’esmenta l'any 1554 a Asferri de Soldevila

Al segle XVIII el lloc era dels Montserrat i del rei.

A la segona meitat d'aquest segle XVIII consta com a propietari Antoni Miquel Queraltó.

El castell de La Tallada tingué estrets lligams amb el castell de Vilalta, el qual era un terme adjunt al primer.
D’aquest edifici i/o edificis situats a la part alta del poble i perfectament integrats al nucli urbà, ens expliquen que son planta rectangular, estructurats a partir de planta baixa i primer pis, i amb coberta a doble vessant.



De la façana posteriors cal destacar la torre semicircular perfectament integrada al parament de l'edifici. Es tracta d'una part d'una torre de defensa del primitiu castell del poble, testimoni viu del seu passat. Aquesta torre ens mostra un aparell format amb carreus regulars disposats en filades que té continuïtat fins a la meitat de la torre; la resta està format per un aparell mes petit.



De l’interior retratàvem el pas cobert delimitat per dos portals d'accés que permetia l'accés a l'interior del clos primitiu de la vila. No però, la façana principal que s'obre a l'interior del poble, i des de la que s'accedeix a l'edifici mitjançant una porta d'arc de mig punt, damunt seu hi ha finestra motllurada que recorda l'estil renaixentista amb els brancals i marc superior motllurats.



Tenia ocasió de xerrar amb un veí que trobava molt meritori el fet que algú s’interessés per aquestes terres deleroses de rebre visites.

PENSAMENTS A L’ENTORN DE LA CASA DE SANT ANTONI DE PÀDUA AL FIGARÓ.MONTMANY

Em cridava l’atenció la majòlica amb la figura del Sant – del ‘meu’ sant -, i en venia a la memòria una petita història de la seva existència, dissortadament de màxima actualitat, ara que les regnes del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, estan en mans de l’Àngel Blau.

En vida de Sant Antoni de Pàdua (Lisboa 1195 - Pàdua 1231), i encara avui , una de les injustícies més greus és la usura.

La restitució del préstec -amb interessos desorbitats dels burgesos- era considerat cosa ‘sagrada’. No hem avençat gaire en aquesta consideració, el pecat continua essent no tornar el crèdit, no pas escanyar als pobres, als febles, als malats,...

Aleshores però, els qui no tornaven el capital i els interessos en els terminis fixats, eren empresonats. Si transcorrien sis mesos, torturats, i si un any, condemnats a la pena capital. Ara en virtut de la compassió ‘cristiana’ del PP, son desnonats ‘manu militari’.

Sant Antoni predicava severament contra aquests abusos. En els seus sermons s’hi troben frases condemnatòries com aquestes: “El qui tingui, que deixi sense interès al qui no té, del contrari el seu diner serà el fiscal acusador davant el tribunal de Déu.”


En un altre lloc compara el diner amb el fem, que si s’amuntona en un lloc fa pudor, però si s’escampa i distribueix sobre els camps dona fruit i riquesa.

En un altre sermó fa aquesta comparació: “És més fàcil que el llop deixi l’ovella, que les formigues abandonin els graners, que les mosques rebutgin la mel i les prostitutes als homes, que no pas que el ric usurer renuncií les monedes d’or o plata...”

La tradició explica que un poble, on predicava fra Antoni, va morir un home molt ric, avar i usurer. El sant s’acostà als familiars i els va dir: “El cor d’aquest home no està ja en el seu cos difunt, sinó en la seva caixa forta. Aneu i ho veureu.” Obriren la caixa de morts i va aparèixer el pit escorxat d’aquell home, però sense el cor. Anaren després a la caixa forta i el varen trobar amb sorpresa i estupor. Ho havia dit Jesucrist: “On està el teu tresor,  està el teu cor...”

Sant Antoni no recriminava les riqueses per elles mateixes, sinó pel mal us que se’n fa. En els seus sermons repeteix que els bens temporals són do gratuït de Déu que cal distribuir també gratuïtament al pobre.

Aquesta idea no només la va predicar, sinó que en feu una obra social: “El Pa dels Pobres”, que ha arribat fins avui en que ja no es tracta només de pa de blat, sinó del pagament dels lloguers endarrerits a favor d’una padrina que viu sola amb una pensió no contributiva de misèria; per adquirir llibres escolars per quatre fillets d’una mare separada; per la compra d’una pròtesi o una cadira de rodes a un avi abandonat; per distribuir roba i medicaments; per un ajut puntual a magrebins immigrats, per contribuir a la lluita contra l’alcoholisme i la droga i fins i tot, per col•laborar en projectes agraris del Tercer Món.

L’Obra del Pa de Sant Antoni, és una de les institucions socials més rellevants de l’Església, tot i que no s’han publicat estadístiques, atès que resta anònim el qui dona i el qui rep. De la confiança al sant i a la seva protecció, ho proclama una dita popular -feta pregària- que encara resen algunes de les nostres àvies:

Sant Antoni gloriós,

vós que sou tan poderós,

feu que mai no em falti el pa

per avui ni per demà.

Amb els ulls curulls de llàgrimes, i mentre recollia la imatge de la casa, responia des dels fons del cor : Amén

SANT MARTÍ DE LA TALLADA. SANT GUIM DE FREIXENET. LA SEGARRA

Veníem de la Panadella on havíem esmorzat; el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, trobem molt bé això d’omplir-se la boca de Catalunya, però encara trobem millor, ‘fer país’ fins en les coses més petites.



L’advocació de Sant Martí ens confirma la presència de les tropes franques en la reconquesta als àrabs, com fèiem ja quan parlàvem de Briançó.

L’església és un edifici de planta rectangular, d'una sola nau amb coberta exterior a doble vessant, capelles laterals amb cobertes exteriors a una vessant i capçalera plana, està situada a l'entrada del poble, integrada dins de l'actual nucli urbà, i ocupant l’espai de la primitiva església romànica de la que no se’n conserven restes apreciables.



La torre campanar, situada en un angle de la façana principal, se'ns presenta d'estructura poligonal amb quatre ulls d'arc de mig punt, i està dividida en tres cossos separats per una cornisa motllurada amb cantells de maó; pel costat posterior s’aprecien encara les obertures que palesen clarament un ús previ i/o coetani de caire militar i/o defensiu.



A la façana principal hi troben la porta d'accés estructurada a partir d'un frontó mig arrodonit i que presenta un ràfec de pedra al voltant del seu perímetre. Dins del timpà hi ha oberta una fornícula que acull una escultura d'un Sant Martí. Sota del frontó es disposa la llinda que estructura la porta d'accés, i presenta un relleu de la tiara papal i la data incisa "1862".

Destaquen també la presència de pilastres en ambdós brancals de la porta d'accés. Per sobre d'aquesta porta d'accés es situa un òcul de dimensions notables i corona la façana, un pinacle.

Les mides d’aquesta església ens permeten imaginar un poblament que superava llargament els 300 veïns en el moment en que fou aixecada; actualment el cens TOTAL de Sant Guim de Freixenet, amb una superfície de 25,1 km², era de 1.104 habitants l’any 2012, de les quals vivien a la Tallada 48.



Li demanàvem a Sant Martí – una vegada més – ajuda per salvar la nostra pàtria dels seus seculars enemics.

SANT SALVADOR DE BRIANÇÓ. RIBERA D’ONDARA. LA SEGARRA

El Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, deixàvem – com s’ha de fer - el vehicle fora del clos de Briançó , topònim del que es defensa la simple translació del Briançon francès, conseqüència de la col•laboració de les tropes franques en la reconquesta als sarrains.

L’edifici de la Capella de Sant Salvador, està datat entre els segles XVIII, XX . Això s’ha de posar en relació amb l’entrada de Catalunya en el comerç amb les colònies americanes; ho batejàvem fa molt de temps com ‘ els diners d’Amèrica ‘ que es traduiran aquí, en la profunda reforma del Castell que ‘fagocitarà’ la primitiva capella de Sant Salvador - s'han localitzat restes en els baixos de cal Carulla -, finca que hom identifica amb el primitiu Castell de Briançó.

Sant Salvador està situat a la plaça del poble, és un petit edifici d'una sola nau de planta rectangular amb coberta de volta de canó, presenta una obra paredada amb pedra irregular rejuntada amb argamassa de calç i arena, i la coberta a doble vessant de teula àrab. A la seva façana principal hi troben la porta d'accés d'arc de mig punt i els seus brancals obrats amb carreus de pedra del país. Per sobre d'aquesta porta hi ha disposat un òcul i finalment un petit campanar d'espadanya d'un ull.



Advertíem unes ratlles a la Plaça que ens fan pensar en que hi ha quitxalla que juga en aquest indret, també dissortadament els manyocs de fils que evidencien que la fúria anticatalana, l’ instint de ‘dessolar la terra ‘ no fa cap excepció.



Al costat de l'església, dins de la plaça del poble, hi ha altres elements arquitectònics que han perdut la seva primitiva funció i que actualment formen part de l'embelliment de l'entorn.



Es el cas de dos columnes, que en origen deurien formar part d'un porxo i que actualment formen part duna estructura adintellada amb la data 1975 incisa.

La capella era sufragània de la parròquia de Santa Maria de Montlleó, i va estar dins del bisbat de Vic fins el 1957, que passà a Solsona.