EL TUB PORTA DOCUMENTS

El jove remena en el calaix de la taula del despatx. El seu pare l’ha telefonat per dir-li que busqui certs documents i els hi porti a la universitat. Però malgrat seguir les indicacions no aconsegueix trobar el sobre indicat. Finalment pren el telèfon i li truca per demanar-li de nou les instruccions.

La recepcionista li respon que el seu pare, el professor Matas, és en una reunió i no pot entrar a preguntar res. Insisteix més la senyoreta contesta sempre que no hi pot fer res perquè una reunió del claustre de professors no es pot interrompre mai. Cansat deixa l’encàrrec que quan sortí el telefoni per continuar la recerca.

Penja l’aparell i posa en ordre tots el documents que ha tret dels calaixos intentant quedin on eren abans. Empeny una carpeta i sona un soroll estrany. Enfonsa la mà trobant un objecte metàl•lic que encuriosit treu i diposita damunt la taula. Un tub ennegrit pel pas dels anys i amb una tapa daurada que el tanca. Un porta llicència de soldat.

L’obra i dintre troba una sèrie de documents. El posa plans damunt el tauler i comença a llegir-los. Quina sorpresa de tot això no en sabia res.

Unes terres a Sud-americà que pertanyen en part al pare i una fotografia molt vella amb una noia que segons el revers és diu Eliana. Sospita que el pare de jove no era tan seriós i sever com ara. I si li pregunto a la mare, li donaria raó o s’horroritzaria al saber-ho. Millor callar i en tot cas primer preguntar-li al pare.

Assentat a la taula mira els calaixos i se n’adona que la dreta també podia ser l’altre costat segons s’ho miri. Obre el calaix i just enmig troba el sobre que li havia demanat el pare. Pren la carta i tanca el calaix, després enrotlla els documents i cuidadosament els recull en el tub per posar-lo on era abans.

Aleshores fa el pensament de portar el sobre al pare i callar el referent al tub ja què podria ser una bomba explosiva que malmetés l’harmonia de la casa.

En aquestes entra la seva mare i veient el tub comprometedor damunt la taula diu:
 Ves per on el teu pare encara guarda els documents de la meva cosina Eliana. Potser encara hi ha la fotografia que el hi vaig fer. Érem tan joves. Va ser en el nostre viatge de noces. No te’n recordes la tieta Eli.

El jove és dona un cop a la front. La tieta Eli, però, si no ho sembla. Tan prima a la foto i tan grassa com és ara.

ABANS DE TENIR QUALSEVOL MAL PENSAMENT D'ALGUNA PERSONA MÉS VAL ASSEGURAR-SE'N SI SÓN UNA REALITAT O UNA QUIMERA.

Text: Miquel Pujol Mur.
Berga, 21 agost 2011.

SANT JULIÀ DE CEURÓ. SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, ens arribàvem fins l’encastellada església de Sant Julià del Ceuró; és un edifici d'una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, decorat amb arcuacions llombardes repartides per lesenes, la finestra del centre de l' absis és de doble esqueixada i coberta amb un arc de mig punt adovellat.

El parament és de pedres escairades a cops de maceta, col•locades en fileres irregulars però uniformes.

L' edifici té una part sobrealçada d'època posterior. La coberta és de dues vessants a la nau i cònica a l' absis. La decoració de les façanes ha estat resolta amb un fris d'arcuacions entre lesenes. El campanar d'espadanya, té dues finestres. Tant aquest com el frontis, arrebossat, són una obra posterior perquè l'any 1905 un llamp va destruir la façana de l'edifici. L'interior de l'església va ser molt modificat quan fou realçada la nau i hom suplí la volta original amb una coberta de llunetes i creueria.

A la fi del segle XVI i al principi del XVII hi pintà dos retaules el pintor local Josep Fretó, que es féu popular a la contrada. Un es conserva al Museu Diocesà de Solsona i el major fou traslladat el 1880 al santuari de Savila, on seria destruït en els dies foscos del genocidi contra Catalunya de 1936-39 . La festa major se celebra per Sant Julià, patró de la parròquia, el 7 de gener, i es fa una festa a l'ermita de la Mare de Déu de Savila el cinquè diumenge després de Pasqua.

El topònim "Ceuró" ha sofert moltes variacions, nou en concret (en documents primitius es troben les formes Ozoró i Zouró, i també ha estat conegut per Odró i popularment per Cigró). Hi ha al respecte teories diverses :

Del llatí odor / que fa bona olor

Del llatí erōne / ORÓ m.

Espècie de cabàs gran, generalment més alt que ample, de forma cilíndrica o un poc panxuda, que serveix per a tenir-hi grans, llegums, figues seques, etc. (Tortosa, País Valencià, Balears). Els orons tortosins i valencians són de teixit de palma o d'espart; els baleàrics són de palla d'ordi, de joncs o de fonoll.

Aquest supòsit implicaria la gran feracitat d’aquestes terres que faria necessari comptar amb un nombre inusual d’orons.

El lloc és esmentat ja el 1094 En tenia la senyoria la noble família Miró (com a Navès), que la cedí el 1100 a l'església de Santa Maria de Solsona. En foren feudataris per l'església de Solsona Guillem i Bernat de la Vansa. Formà municipi al segle XIX amb Pampe.

M’aturaria per recollir una imatge del petit fossar; és un veritable lloc de repòs i pau, i això malgrat la trivialització de la mort, la societat actual sembla imposar-nos.

Text i recull dades: Antonio Mora Vergès.
Castellar del Vallès.

PARC I FONTS DEL LLEDÓ. BERGA.

Aprofitant el marc de les activitats organitzades per l’Ajuntament de la ciutat amb el nom de”Berga viu l’estiu” vam assistir dissabte a la tarda a la ruta guiada de Poesia.

Vam trobar-nos en la plaça on hi ha la font amb els seus tres brocs rajant i convidant-nos a refrescar-nos a causa de la xafogor que encara feia a les 6 de la tarda.

Guiats per la mà mestra del Toni Gol vam iniciar el recorregut per els diferents indrets del parc. En cada una de les parades en Toni ens donava una explicació de la creació del parc. També s’afegiren a explicar-nos records de joventut persones que coneixen el parc com una part de la seva infància i joventut. El Toni en cada un dels llocs ens recitava poesies de diferents autors amb la seva bona dicció i modulació de paraula que fa entenedores la poesia més complicada.

Vam conèixer els diferents racons com: l’estany actualment sec, el tauler de escacs i la zona infantil. Un dels punts de parada dignes d’especial menció va ser l’auditori o amfiteatre a l’aire lliure amb capacitat per aprox. 1000 persones on en ocasions s’ofereixen diferents espectacles. Una bona tarda per l’esperit i les idees.

Ara una breu explicació extreta del mateix panell d’informació de l’entrada del parc.

A les set portes d’entrada a la ciutat de Berga cal afegir-n’hi una altra oberta en aquest punt, el portal de Lledó, mitjançant el qual s’accedia a les feixes dels Pedregals.

El 26 i 27 de març de 1873, els infants carlins don Alfons de Borbó i donya Blanca varen coordinar l’atac a la capital berguedana des de les feixes altes dels Pedregals, i posteriorment es traslladaren a Fumanya des on iniciaren el bombardeig al castell de Sant Ferran. A llarg d’aquesta Tercera Guerra, les partides carlines varen utilitzar diverses vegades aquesta portalada per accedir i atacar la vila a través del callissot del Lledó.

Actualment hi trobem el parc més gran de la ciutat, té una extensió d’unes tres hectàrees. Les diferents espècies d’arbres i plantes són com un jardí botànic de la flora berguedana.

Compta en jardins a diferents nivells, l’auditori, fonts i places, un estany... S’inaugurà l’a. 1983 i en el seu disseny es potencia la permanència i la recuperació d’aquells elements que des de sempre l’havien caracteritzat: la font, els pilars d’entrada amb el xiprers i els pollancres.

L’obra és el resultat del treball de diferents arquitectes: el projecte inicial és de Cèsar Frago i els responsables de portar-lo a terme foren Josep M. Claret i Agustí Costa.

Malgrat aquestes explicació és una còpia de la trobada a l’entrada del Parc a tots gent del poble i foranes ens costa a vegades llegir el diferents panells.

Un Parc força agradable de visitar malgrat les deposicions del gossos no recollides, llaunes o vidres, i certes pintades que no són mostra de cap mena de cultura.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 19 agost 2012.

POBLES ANDALUSINS.

Apunts de Vacances

Pobles de carrers retorçats i sense voreres amb cases emblanquinades amb cal. Carrers estrets, pavimentats amb còdols de diferent mida com un entapissat de pedra lluent.

Brolla l’aigua en la font de la plaça i el seu soroll apaigava un instant la sensació de calor.

Els “llanos” en diferents escuts en moltes portes. Aquesta costum com moltes altres semblà que també ha desaparegut, com en els nostres pobles. “Fer petar la xerradeta” al caure la tarda a la porta de casa ha mort portada pel televisor i la vida moderna.

El campanar de l’església sobresurt clarament de les teulades i les campanes ressonen en la contrada cridant al feligresos a missa.

Les esglésies de grans dimensions sobretot per la mida de molts pobles, com diu l’amic Antonio, els diners d’Amèrica que van entrar pels propers ports va permetre la seva construcció.

Malgrat tot la pedra és desgastada pel pas dels anys, com els diners d’aquells tresors d’ultramar. Com oblidats són la majoria dels que els van portar.

La plaça de l’Ajuntament plena de cotxes. El sistema, el de sempre, la majoria de gent es coneix i si és necessari s’avisa al veí. També els municipals posseeixen aquesta filosofia de la tolerància.

Travessar la plaça 40 m. mal comptats sota un sol justicier esgota l’esforç humà. La cervesa, la clara o altre beguda refrescant i a més el petit detall del “tapeo”(molts vegades quatre olives mal comptades) alegren la intolerància solar.

A la tarda en plena canícula ni borden els gossos aplacats com els humans per la calor. Només els esclaus de la feina treballen i si pot ser a l’ombra. En despertar la vesprada torna a moure’s els carrers i places de la població.

Pobles on resideix gent gran que esperen el cap de setmana per veure la família.

Gotes del viure andalusí, com l’aigua de la font que alegra l’ambient.
Sol de justícia que cau durant el dia per desesper del vianant.
Cau la vesprada, la vida retorna al carrer i la fresca calma l’esperit.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 26 agost 2012.

MIRADOR DEL ROC DE LA LLUNA. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Petita crònica de la visita al Mirador del Roc de la Lluna en un dia pletòric de sol. El mirador va ser construït per ICONA en la Serra de Catllaràs.

Les muntanyes de Catllaràs són encara poc freqüentades, malgrat el dia de la nostra sortida, deu n’hi do els cotxes que hi vam trobar. Boscos de pins negres i avets omplen el seus indrets, com també prats i senders. Caminar pel seu entorn ens sedueix per l’encant de les coses belles i tranqui-les.

Després de deixar enrere el Santuari de Falgars i el Xalet del Catllaràs continuarem per la mateixa pista de terra i rocs fins el collet Fred (1458 m.). A la nostra dreta prenem la desviació, entre arbres de verd clar o fosc segons el sol acarona les fulles, que ens porta en breus minuts fins la part baixa del Mirador. Hi ha una zona de picnic bastant oblidada potser la causa és la font què és seca.

Des d’aquest punt s’aixeca una escala feta en la mateixa terra i amb baranes, llàstima que quan es van construir no es treballés encara amb fusta tractada. Les branques de fusta presenten zones corcades i l’escorça salta en tires.

Poc després érem dalt del mirador artificial (1494 m.) i la visió del Prepirineu i Pirineu s’obria en ampla panoràmica davant nostre. Girant 360º s’albiraven els cims de Taga, Montgrony, Puigmal, Puigllançada, tosa d’Alp, Moixeró, Cadí, Pedraforca, Gallina Pelada, etc. Rere nostre el Joc de Pilota i la Moreneta eren llocs amb nom propi.

Un lloc de grat recordar i una taula d’orientació de ceràmica en bon estat, cosa molt d’agrair.

No m’ha estat possible trobar dades de construcció ni el perquè del nom. S’hi ha algú que pugui pal•liar aquest manca de dades li agrairem per fer-ne esment.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 16 agost 2012.

XALET DEL CATLLARÀS. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Petjades gaudinianes

Aquest cop seguint el nostre afany particular de conèixer nous indrets en acostàvem al Xalet de Catllaràs.

Aquesta construcció ha estat recentment reconeguda com pertanyent al genial arquitecte Gaudí i actualment encara no hi ha cap document que demostri la seva autoria. La seva primera referència la trobem en l’informe publicat de l’arquitecte A. Viladevall que en una conversa amb Domènech Sugranyes Grau (col•laborador de Gaudí a la Sagrada Família) en que li confirma que Gaudi li havia explicat la seva autoria. Actualment és acceptada inclòs per especialistes com l’arquitecte Joan Bassegoda Nonell, titular de la Càtedra Gaudí de Barcelona.

Des de Falgars seguint uns 6 km. de pista de terra i pedres no recomanable per vehicles baixos vam arribar davant del xalet tancat i rodejat per una natura exuberant. Ha destacar els clàssics forma de l’edifici basat en els arcs catenaris propis d’en Gaudí. La primera impressió no és dolenta més quan t’apropes et donés compte que per ser una obra d’en Gaudí és desconeguda per la majoria de la gent. Ser llunyana a Barcelona i enmig del bosc fa que no sigui prou apreciada aquesta joia gaudiniana.

Les necessitats d’energia per la producció de ciment a la nova fàbrica de Clot del Moro que estava construint la Societat Asland d’Eusebi Güell i Bacigalupe ( Comte de Güell) va ser l’origen de la construcció d’aquesta xalet que va encarregar a Gaudí l’a. 1901.

El motiu va ser per donar habitatge a tècnics i treballadors de les propers mines de carbó que abastien els forns de la fàbrica de ciment. La categoria social imperava també en l’ocupació de les tres plantes.

L’edifici ha sofert múltiples canvis estructurals i d’utilització en el transcurs dels anys. Ha perdut lla escala exterior que feia d’element de comunicació entre les tres plantes, la teulada ha passat de ser de pissarra a una imitació de cartró pedra de color negre.

L’a. 1932 l’Empresa Asland va cedir el Xalet a l’Ajuntament de la Pobla de Lillet.

En el meu humil recull de dades he trobat tanta mena d’informació sobre les diferents reformes que considero impossible fer una relació detallada en aquesta crònica.

Malgrat tot és una llàstima que no hagi cap cartell que identifiqui l’autoria de l’obra fins ser a la porta de la construcció. Segurament els cotxes que han passat mentre fèiem la nostra visita, algun d’estranger, hagués almenys fet una petita ullada.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia actual: Rosa Planell Grau.

MADRONA DEL SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, voltàvem pel terme de Pinell del Solsonès, 92 quilometres d’extensió i 214 habitants de dret.

Cercàvem la visió del conjunt format per les runes del castell de Madrona i l'església de Sant Pere.

Al setial queden restes confoses – i difoses - de la que fou l'antiga rectoria, aixecada sobre els vells murs de l’antic castell.

L'església és d'una nau coberta amb volta de canó, absis rodó i construïda directament sobre la roca , és esmentada en l'acta de Consagració i Dotació de la Catedral d'Urgell del 839. De l'església d'aquesta època no en queda res, l'edifici actual és del segle XII. Té un arc presbiteral i un arc toral de mig punt. Actualment la teulada ha desaparegut, a l'igual que la volta i el mur de migdia de l'església. L'absis i la nau fins a l'arc toral estan orientats a l'est i la resta està orientada al sud-est. La porta es troba al frontis, descentrada degut a la presència d'una voluminosa punta de roca que avança per davant del frontis amagant-lo en part; és d'arc de mig punt adovellat, més baixa a l'exterior que a l'interior. Més amunt de la porta hi ha una finestra geminada a l'exterior i d'arc de mig punt adovellat a la cara interior; la columna que té al centre no té base, és un prisma quadrangular amb els angles a bisell i el capitell té forma trapezoïdal decorat amb dos bossells. A l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada adovellada i un altre més baixa d'una esqueixada i amb sortides rectangulars. El mur exterior de l'absis està decorat amb un fris d'arquets cecs en series de dos entre lesenes que tenen forma de semicolumnes, les quals arrenquen d'un alt podi. A l'absis hi ha dues pedres esculpides, segurament provinents d'altre edifici, on es representa una tija ondulada amb fulles de palmeta emmarcada a dalt a baix per un fris de dents de serra. Damunt del mur de tramuntana, i seguint la direcció del carener de la teulada, hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls. A l'interior encara son visibles les restes de la cripta que, segons Puig i Cadafalch, estava coberta amb volta d'aresta. Degut a l'existència de la cripta el presbiteri queda elevat.

Al museu Diocesà i Comarcal de Solsona es conserven tres semicapitells que provenen d'aquesta cripta; en un hi ha decoració vegetal i té la inscripció "URIM", en l'altre es representen dos centaures enfrontats i en el tercer es pot veure la inscripció "MIRUS ME FECIT" i un home barbat, dempeus, amb els braços doblegats i alçats i amb un barret del que surten unes tiges que ell agafa amb les mans. Al presbiteri de la nau central hi ha les restes de pintures murals, molt degradades, on es poden veure algunes figures molt borroses i restes de la decoració en bandes, tot en tons vermellosos i grocs. Segurament són del segle XIV-XV. El parament és de carreus ben tallats i units en fileres regulars.

L' església de Madrona pertanyia a la Canònica de Solsona, per donació feta a la mateixa pel comte d'Urgell, Armengol de Mollerussa i la seva dona Maria.

El castell de la baronia de Madrona era annex a l'església.

Al segle XVIII - amb els diners d’Amèrica - es va construir una església nova, molt propera a aquesta però més espaiosa.

No teníem oportunitat de visitar-la però us deixem un enllaç on trobareu imatges i una excel•lent explicació: http://pedresvistes.wordpress.com/2012/02/24/el-secret-dels-boscos-de-pinell-lesglesia-de-sant-pere-de-madrona/

En indrets com aquest, la sensació que ‘cal repensar el país ‘ és aclaparadora.

Antonio Mora Vergés
Castellar del V. 8 agost 2012