EL SANTUARI DEL REMEI DEL CASTELLVELL. OLIUS. SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pujàvem fins al dit Castellvell de Solsona, dins el terme municipal d’Olius, ens atenia meravellosament la senyora Lourdes, masovera i/o ermitana de Castell i el Santuari de Nostra Senyora del Remei.

Hi ha notícies d'aquest castell, "castro selisona" l'any 929, "castro Celsona" el 965 abans de la devastació de Barcelona per Almançor.

S’esmenta en diferents documents els anys 957 i 973.

Un document de vers el 1000 deixa constància de l’estada al seu palau del castell d'Olius del comte Ermengol I d'Urgell, on rebé el prior Ramon, de l'església de Solsona que "Avus meus construxit in sua propia dominicatira". Els comtes urgellencs manifestaren repetidament el desig d'ésser enterrats al temple de Santa Maria de Solsona.

A l’ensems dels comtes d'Urgell com senyors de Solsona; consta també que tingueren drets – fins en ocasions damunt del comte d'Urgell i de Solsona - els bisbes d'Urgell.

L’any 1054, el comte Ermengol III i el bisbe Guillem concertaren un conveni, amb referència al "castrum de Solsona cum suos terminos vel cum sua castellania".

Amb butlla datada l’any 1099, el papa Urbà II confirmà al bisbe d'Urgell "Castrum Celsona et Eccla. Sancte Marie", amb les pertinences.

El 1104, el bisbe d'Urgell cedí els seus drets sobre el castell de Solsona a l'església de Solsona. Documents del segle XII al•ludeixen l'església de Sant Miquel, amb referència al castell.

Pel casament d’Agnès de Tarroja, besnéta d'Adalmús, filla del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, amb el vescomte de Cardona Ramon Folc, el 1217, la propietat del castell decantà als Cardona.

Els drets cardonins refregaven, a vegades, amb els episcopals – aleshores del Bisbat d’Urgell - El castell i la vila de Solsona, tanmateix, foren vinculats, el 1314, al vescomtat de Cardona, posteriorment comtat, marquesat i ducat.

El Castell-Palau el conformava un conjunt d’edificis de forma trapezoidal , aixecats al centre d'una gran esplanada; el recinte estava protegit per quatre torres rodones situades als angles i unides amb murs laterals, de les quals només una es conserva sencera, també un cos central dels segles XIII-XIV, quan fou renovat i ampliat.

A darreries del segle XIV, per ordre de l’ aleshores comte de Cardona , fou enderrocat, perquè – segons les cròniques - ja no servia d'habitacle.
La creació de la Diòcesi de Solsona, quina gestació expliquem tot seguit, enverinarà la relació entre ambdós poblacions durant segles:

El rei Ferran II demanà i obtingué d' lnnocenci VIII el permís per crear un nou bisbat ; en la primera petició (1589) presentava com a llocs possibles per ubicar-hi la seu episcopal Balaguer, Manresa i Solsona; finalment però es decidí per Solsona.

Els arguments recollits en la butlla fundacional, Super universas, aprovada en el consistori del 19 de juliol de 1593 i publicada 1' 1 d'agost següent, són:

1. Que per la seva extensió el bisbe no pot visitar cada dos anys, segons la prescripció conciliar, el bisbat d'Urgell, al qual pertanyia la gran majoria de les parròquies que configuraven la nova diòcesi.
2. Que els pobles fronterers es veuen afectats per l'heretgia.
3 Que Solsona té totes les condicions: religioses (convent deis caputxins). Materials (església col•legiata ben dotada). Ambientals (plana bonica i fèrtil).

La decisió, ultra contrariar els drets legítims de Balaguer i , Manresa, s’entén únicament com el desig reial de limitar el poder creixent de la casa de Cardona.

Demolit el 1872, queden bona part dels murs perimetrals, i les restes de la capella de Sant Miquel.

Dins L’església i/o santuari del Remei construït sobre aquestes restes – on destaquen els blasons dels Cardona - hi ha la imatge gòtica de la Mare de Déu del Remei o de Castellvell, del segle XIV.

Text, recull dades i fotografia. Antonio Mora Vergés.
Castellar del V. 30 juliol 2012.

SIGUEM EL CANVI PER MILLORAR PRIMER LA NOSTRA PRÒPIA VIDA.

De bon matí el Robert ha sortit de casa molt encaparrat. La vigília havia estat molt tensa perquè a la feina havien estat discutint, fins a la darrera hora, els detalls per l’enlairament del coet sideral. La nau portava en la seva bodega els equips de comunicació per intentar contactar amb habitants d’altres planetes.

Havia estat a la base fins a les quatre del matí. En arribar a casa la seva dona dormia, però a l’entrar a l’habitació ha despertat i mirant-lo enfadada li ha dit abans de girar-se i tornar-se a dormir.

 Caram el meu marit, jo què creia que també havia aixecat el vol cap un estel.

Res més, no va haver cap més paraula, però aquestes iròniques paraules de la Raquel l’havien cremat per dins i s’havien afegit a la bilis acumulada de la reunió provocant-li que d’un son malaltís passés tot seguit a un altre malson. Fins ben entrada la matinada no ha aconseguit adormir-se. S’ha despertat neguitós, la Raquel ja ha marxat a treballar sense deixar-li siquiera una mala nota. Enfurismat ha pres la cartera i ha marxat tancant la porta amb un cop tant exageradament fort que ha retrunyit en tota la casa.

Mentre condueix en direcció a la base li ve a la memòria una reflexió del Tomàs Merton: “Que podem guanyar viatjant a la Lluna si no som capaços de creuar l'abisme que ens separa de nosaltres mateixos? Aquest és el més important dels viatges de descobriment, i sense ell, tots els altres no tant sols són inútils, sinó desastrosos”.

Aquest idea li martelleja en el pensament. Ell només és una baula a la cadena del projecte i deu n’hi do els problemes d’enteniment amb la Raquel a causa de la quantitat d’hores que treballa. Sap que els seus companys, uns casats, altres divorciats o solters, tampoc aconsegueixen coordinar la vida laboral i la pròpia, sigui amb parella o sense.

L’autopista li reclama l’atenció. Avui que té presa és congestionada al màxim. Pensar que els seus companys seran embolicats en el mateix problema li asserena una mica les idees. “Mal de muchos consuelo de tontos”. Recordar les paraules de l’avi basc, són com un cadenat que ajuden a saltar d’una idea a un altre. Mirant-se la via asfaltada i la nul•litat dels seus esforços per canviar de carril s’ho pren en calma i pensa en altres refranys de l’avi que deia eren d’un poeta espanyol, potser? Antonio Machado, que va mori a l’exili durant la llunyana, almenys en els seus records, Guerra Civil Espanyola. “Caminante no hay camino se hace camino al andar”.

Quanta raó tenien aquests pensadors, ara ja està completament aturat enmig de l’autopista, un cotxe rere l’altre. L’aire condicionat funciona a tot regim si no ningú podria estar-se dins el cotxe. Mou el dial de la ràdio i canvia neguitós d’emissora. La locutora sembla conèixer les circumstancies de la circulació perquè comença a parlar de idees i reflexions orientals per asserenar els oients.

 Primerament una proposta de Paramahansa Yogananda: “Fes el que puguis i després relaxa't”.

Sí, segurament és una bona idea, dins el cotxe no pot fer res més que intenta relaxar-se. Però aquest Paramahansa havia anat alguna vegada a treballar amb cotxe i havent de fitxar a l’entrada.

La locutora continua desgranant missatges radiofònics:

 Ara senyores i senyors una altra perla del pensament. De l’activista per la Pau Arundhaty Roy aquesta frase: “Un altre mon no només és possible, sinó que ja arriba. En dies tranquils sento com respira”.

Malauradament al Robert només li arriba l’escalfor i el pudor de gasolina mal cremada dels altres cotxes.

 Aquesta hauria de treballar amb nosaltres a veure si enlairem aquest coet d’una vegada per totes o arribaran els extraterrestres primer a veure’ns a nosaltres.

I per últim torna a dir la veu envellutada de la locutora:

 Per finalitzar una frase d’un dels més grans pensadors i líder de la “no violència”. Una proposta de Gandhi : “Sigues el canvi que vols veure al mon”.

Per fi arrenquen els cotxes de davant i pot seguir el camí. El record de la Raquel retorna en el seu ideari mental i es fa un propòsit: quan torni de la feina parlaré amb ella i li expressaré els meus sentiments. Si el projecte va endavant, en acabar aquesta fase, el deixaré.

“He de ser el canvi que ens doni la felicitat i després s’estengui com una capa d’oli al nostre voltant”.

Els refranys i les dites s’han d’entendre i utilitzar les seves ensenyances al lloc i el moment adequat.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 4 agost 2012.

EL PI MONUMENTAL DE VILADRICH AL SOLSONÈS

Ens aturàvem a retratar-lo la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, a la tornada de la nostra visita a Sant Sebastià de Ventola; com diuen encertadament els llibres sagrats, cal fer-ho i es de justícia.
La Generalitat de ‘Barcelona’, manté un Catàleg d’arbres i arbredes monumentals, on malgrat mantenir quasi un 80% de la superfície de la comarca , 1001,21 km² com a bosc , la presència de Solsona és quasi testimonial :

http://www.gencat.cat/mediamb/pn/arbres/carbre01.htm
Solsonès

Municipi Nom Nom científic Nombre Fitxa
Castellar de la Ribera Pi de Miraver Pinus nigra 1
Castellar de la Ribera Pi Dret de Viladric Pinus nigra 1
Odèn Pi de Nerola Pinus nigra 1
Pinós Roure de Cal Peroi Quercus faginea 1
Riner Pi de les Tres Branques de Freixenet Pinus nigra 1
Riner Ginebre del Solà de Riner Juniperus oxycedrus 1

Altitud: 880 metres sobre el nivell del mar.

Situació: a l'alçada del km 8 de la carretera de Solsona a Sanaüja, a l'ndret conegut com la Báscula.

Entorn: pineda de pinassa.

Accés: carretera de Solsona a Sanaüja.

Singularitat: grandària i forma de la capçada.

Estat vital: en bon estat de conservació, malgrat la necessitat d’utilitzar tirants per evitar el trencament de la brancada.


Observacions: declarat arbre monumental l'any 1988, és la pinassa més gruixuda de la comarca.

Mesures:
Diàmetre dels braços: 83, 87 i 52 cm
Diàmetre a la base: 130 cm.
Diàmetre de capçada: 19,9 x 16,2 m.
Volt del canó: 2,6, 2,73 i 1,63 m.
Volt de la soca: 4,1 m.
Alcària total: 14 m.
Alcària del canó: 0,95 m.

Com era allò ?. Tant prop de Déu i tant lluny de Barcelona.

Text, recull dades i fotografia: Antonio Mora Vergés.
Castellar del V. 30 juliol 2012

SAFAREIGS I “LLANOS”. SERRA D’ARACENA I PICS D’AROCHE. HUELVA.

En la nostre estada per terres andaluses la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur vam parar-nos en diverses ocasions davant dels safareigs de diferents pobles.

Aquest elements destaquen com els mateixos pobles pel color blanc del seu parament. Reflecteixen el cru sol de les terres del sud espanyol.

Segons dades van ser construïts a principis del s. XX, no fa tants dies, per evitar que les dones tinguessin de fer la bugada al riu. Consten d’una font, un abeurador i els propis safareigs. Alguns són coberts i l’aigua de la font abans d’entrar en els safareigs omplia l’abeurador dels animals.

En la nostre ciutat en tenim uns quants que encara són un record per moltes berguedanes. Quan es devien reunir unes quantes senyores “quin safareig es feia de la roba bruta de molt conciutadans”.

Les rentadores elèctriques segurament són un avantatge pel treball de les ames i els amos de casa.

En Linares de la Sierra hi ha panells de ceràmica en poesies que parlen dels nois i les noies quan festejaven a la font.

Altre detall que va cridar la nostra atenció són el denominats “llanos”. Simplement, l’entrada de la casa empedrada fent dibuixos per al vespre quan arriba la fresca de la nit poder ajuntar-se la família i els veïns a enraonar. A vegades el dibuix tenia una motivació familiar.

Ens hem recorden quan al vespre és reunien també a fer petar la xerrada fins l’hora de sopar.

El televisor i la vida moderna ha acabat amb aquestes costums, no sabem si per millorar i ser més feliços.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 30 juliol 2012.

SANT MIQUEL DE CASTELLVELL. OLIUS. SOLSONÈS

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , l’Antonio Mora Vergés, i el Miquel Pujol Mur, davant les runes de la que fou església parroquial dels termes de Castellvell i Trevics, des del segle XII , fins al segle XIX.

Ens expliquen que l'enderrocament de l'església va produir-se entre les darreries del segle XIX i les primeres dècades del segle XX – en aquest període es produeix el major espoli del nostre patrimoni col•lectiu històric i artístic, que recorden els segles, davant la indiferència en el millor dels casos, de les Autoritats politiques espanyoles. Quan la retratava per primera vegada l’any 1973 el Josep Maria Gavin Barceló, les parets laterals tenien força alçada, als anys 1977-78 consta una intervenció que ‘posava al descobert els darrers vestigis’, nosaltres fèiem tard, contemplaven però encara algunes restes que per les seves mides deuen ser difícils de ‘distreure’.

L’Antoni Llorens i Solé la compara amb l’església de Sant Martí del Brull pel que fa a la seva estructura constructiva, per bé que era de dimensions menors.

Tenia l’església de Sant Miquel de Castellvell, planta rectangular, una nau única, i tres absis rodons, un de central i dos absidioles laterals ; resta només la part baixa dels murs de l'absis central i lateral nord i la forma rodona a nivell del sòl del lateral sud. Els tres absis són bastits damunt d'una plataforma semicircular que els comprèn tots tres.

Pel que fa a les mides del braç longitudinal: 6,30 X 18 metres; i les mides del braç transversal: 3,60 X 8,30 metres.

La nau de volta està desapareguda, l’edifici estava orientat a l'est, i la porta com marquen els canons romànics era al mur sud.

La nau està marcada per blocs sobreposats damunt del sòl. Parament de grans carreus en filades.

Els ‘pecats’ contra Catalunya i els catalans rebran algun dia ‘ son merescut’?. Deixava la pregunta a l’aire, perquè per mediació de l’Arcàngel titular, sigui presentada a l’Altíssim, davant del runam esfereïdor d’aquesta esglesiola que pel seu lamentable estat passa desapercebuda per a molta gent.

El bon Déu, ja sap dels nostres anhels col•lectius d’assolir la llibertat.

Antonio Mora Vergés
Castellar del V. 06/07/2012

EN FREDERIC ALBIOL. Epíleg.

Carta final des de la Polinèsia
Menyspreat ex-caporal i ex-amic Jaume:
Malgrat han passat forces anys de la relació que va fer que les nostres carreres pugessin amunt com ascendeix un coet a la estratosfera t’he de dir que sempre he estat un seguidor del què feies en el teu món. Darrerament he llegit en la premsa, tu ja saps que jo actualment sóc fora del país, que et van a nomenar conseller d’Interior.

És un càrrec pel què crec que tens totes les gràcies per fer un bon treball: tens mà dreta, saps callar quan convé, saps agrair la mà que et dona l’empenta per pujar i tens el recolzament de la premsa. Ja sabem tots dos on ve aquest recolzament que ens va protegir quan iniciàvem el nostre curriculum vitae. “El tapat i callat cas d’en Sigfrido”. Què bé ens va anar la darrera trucada. Tens recordes de les pàgines del diari que vaig omplir lloant la nostra professionalitat, teva i meva, sense dir res de nou. Tu i jo, jo i tu, vam ser un complerts llepa culs però ens va anar bé.

Et felicito de tot cor. Més mai sóc disposat a perdonar-te la bretolada que em vas fer en la Jenni. Ja ho sé, jo estava ficat en un atzucac, i no sabia fer marxa enrere de tan obcecat que era amb les moixaines de la Samantha, la porto-riquenya. Però que tu, el meu amic de l’anima, et fiquessis a posar zitzània en el meu matrimoni, amb la Jenni i els meus dos fills, va fer que et veies petit-petit com una puça emprenyadora.

Més vull ser veraç, els anys fan anorrear els sentiments i ara a distància de temps i de quilometres m’ho miro molt fredament. Desitjo que la facis feliç i siguis un bon pare, com sé que ho ets pels meus fills. Però primer va ser meva, fote’t!

Bé, com no tot va ser exclamar-me te’n donaré quatre detalls sobre la meva trista vida. Com saps vaig guanyar el Pulitzer com a periodista, precisament amb aquell article que no deia res. Quines coses té la vida, oi! I també sóc un escriptor de prestigi, he publicat dotze best-sellers. Qué bé em sona aquesta paraula anglesa! I la de calés que cobro de drets d’autor. Visc a Bora-Bora en una senzilla plantació, rodejat de palmeres i de jovenetes natives. Com en les pel•lícules. No sé que més li podia donar Déu a l’Adam bé ja ho sé companyia femenina, ja en tinc, però després del merder que va organitzar mira que fer-nos treballar a tots. Vingui Déu hi ho vegi! Quin càstig més dur!

No creguis que tinc diners, tants com entren surten i mai porto cap miserable moneda a sobre. Tinc administradors que en deuen estafar tant com poden però sempre puc escriure un altre llibre i endavant. Si estic molt apurat, molt apurat, massa apurat, envio un fax al pare Oscar, si al teu sogre i m’ajuda, és nota que li vaig caure bé. Vol dir això que no pensis demanar-me cap pensió pels nanos. Tu rai! Que podràs ficar les mans al Tesoro Público.

Ara res més, escriure coses passades i reals m’ha fet posar neguitós, me’n vaig a una sessió de massatge i després a la platja a mirar les ones que fan escuma en arribar a la blanca sorra. Més tard una de les meves odalisques em donarà de menjar vigilant no em cremi, un bon vi francès i després la migdiada que aquesta nit tenim un sarau amb uns americans carregats de dolars.

Ai si sabessis quan cansada és la vida d’un escriptor de prestigi com sóc jo i miressis la meva cara al matí, quan ha acabat la farra em tindries llàstima. Faig unes ulleres! Sort que després de dormir fins al migdia i els massatges diaris sóc altre cop un home nou.

Com cansa l’esclavitud de la fama. Hi ha cops que tornaria per fer un bon pa en tomàquet, unes costelletes a la brasa i un traguet d’un porró de vi fresquet. Més me’n penedeixo tot seguit, aquí també hi ha moltes coses bones per viure i guaitar.

Au revoir! Petons de part meva a la Jenni, ja sé que no li donaràs. Records als meus fills, que també tinc dubtes els hi donis. I tu rep una empenta del teu ex-amic,

Frederic

Miquel Pujol Mur
Berga, 14 novembre 2011

EN FREDERIC ALBIOL 7a. part

De bon matí amb el cor content per la vesprada a casa de la Jenni, bé també amb el seus pares, no oblidem que han donat una sortida plaent a la meva arrossegada existència.

Com canvien les coses a la vida, un simple dia i passo de voler-me suïcidar a tenir tot el que pot desitjar un home; la Jenni esplendorosa femella per tota la vida, un pis i el recolzament dels sogres. Caram! potser havia de posar pares, a veure pares, pares polítics o sogres. No ho sé, perquè dirigir-me dient-los mama o papa polític o mare política i pare polític, sincerament ho trobo molt enrevessat i difícil de dir. Dir-li amistosament sogre a l’Oscar no queda gens malament, però dir-li sogra a l’Olivia, amb la mala fama que tenen les sogres no sé com s’ho prendria.

A més la protecció de la dona de l’amo del diari, per tant la feina assegurada, per fi em podré comprar el cotxe nou que m’agrada. Para, frenat Frederic, que això comença a ser el conte de la lletera i convé baixar dels núvols i ves a la feina. El caporal m’espera en el despatx per començar l’interrogatori.

Baixem a la sala i poc estona més tard un mosso entra portant al Joanet. Si el dia anterior quan el vaig agafar després de la corredissa el seu semblant era “xupat” i panteixant, ara havent passat una nit dins el calabós, no havia millorat gens. En aquest moments feia cara d’espant. Immediatament va mirar ansiosament el cigarret deixat per l’inspector damunt la taula.

 Una “chupadeta” por fa. No sap vusté lo malament que se passa a a baix. Hi ha cada un!!!
 Si com tu. Tots junts sou companys de feina. Si sabéssiu el que m’agradaria fos buit, segur que, fins i tot, treballaríeu.
 Treballar per què, senyor comandant? Si quan treballo en fan mal les mans i no puc agafar les eines. Fixis quin “callo” se’m va fer l’altre dia que vaig voler collar un vis. I tot per culpa de la mestressa que em dona cada crit. Què s’hi sóc un mal exemple pel fills, los “churumbeles” com diu. Però dintre de tot m’estima. Ahir em va portar un bocata per sopar.
 Bé, prou xerrameca, que tu, Joanet de paraules en tens masses. Anem al gra: Que feies ahir a la tarda a casa del Sr. Sigfrido.
 Sigfrido, què Sigfrido diu, mi general.
 Prou de bromes i de graus militars, vull dir el prestamista.
 AAhh! El chupasangre, mire vuecencia que és garrepa li pots portar la Verge i no et paga més de dos euros.

Això que era un escanyapobres ho sabia en pròpia carn més vaig callar per no emmerdar més la situació.

 Mire capità jo ahir a la tarda vaig afanar una carrabina de la guerra del 14. Una preciositat amb una baioneta llarga i punxeguda i anava a penyorar-la. Total cuatro reales para tirar palante amb les petits vicis. M’entiende, jo a vegades em faig un petit embrollo amb aixó del català i la mujer... i los niños. Ai no, la dona i els nens
 On la vas prendre.- pregunta el sergent ballant els dits damunt la taula. Li vaig notar que es posava de mala “uva”. Una veneta se li marcava al pols.
 Ja em parlarem d’això, mi teniente. Així ho arreglarem tot i em podrà deixar tornar a casa. Com en les pelis americanes. Fem un pacte i jo que no he fet res, surto de la garjola.
 Va parla, que va passar ahir a casa del Sr. Sigfrido.
 Pos que vaig entrar en la escopeta per davant i al veurem la minyona que no sé que feia de cara a la paret. Va formar un escandalo, chillaba i chillaba. Per mi, estava borratxa. Tenia una cara vermella com si...
 I aleshores...
 Pos na, vaig sentir un soroll gros i crits, i un ai com si matessin un gorrino i vaig dir-me Joanet avui no és el dia. I tirant el fusil em vaig posar a córrer fins que aquest cavaller se’m va llançar damunt i una mica més tard va vindre vostè mi general i em va enviar a la celda.

Vaig parlar amb el sergent explicant-li tot el què va dir-me la dona del pis. Va moure el cap poc convençut i va telefonar a l’hospital per saber si el Sigfrido s’havia mort. El metge va contestar que molta sang però poc mal i que era fora de perill. Un mosso ja li havia pres declaració. Va fer posar-se el mosso i va confirmar que havia dit que era un accident i no volia fer cap reclamació a ningú. El caporal va penjar i va quedar pensatiu amb un dit agafant-se el llavi tot pensatiu.

De sobte sona el timbre del telèfon i el caporal el despenja de mala gana més a l’escoltar la veu que parlava a l’altre cantó una mica més es posa firmes. Amb la mà m’indicà que sortís fora del despatx. Quan penja l’aparell em cridà i em digué.

 Aquí no ha passat res. Ordres superiors, escrigui el seu article però no anomeni a ningú. Generalitzi i sense noms.

Va fixar-se en la meva desencisada cara, els meus ulls es van apagar com enlluernats per un llum que els havia cegat. La meva boca mig badada. Havia de fer pena, tots els meus somnis arrossegant-se per terra. I compartint la meva pena va dir-me:

 Que creus que ets tu només. Si continuo, m’enviaran a fer guàrdia a dalt del Puigmal amb neu i gel. Quan hagis fet l’article torna que et faré cinc cèntims d’aquest- i va treure una carpeta d’un calaix de la taula.- Aquí ens podem lluir els dos.

Va ser el començament de la meva carrera que em va portar al guardó més alt de la carrera d’un periodista.

On hagi padrins i la Jenni, Jenni, i Jenni. Oh, com n’estic d’enamorat i quan penso amb...

Miquel Pujol Mur
Berga, 14 novembre 2011