Hi ha anys en què la terra recorda. Quan la sequera s’allarga i les aigües
retrocedeixen, el que semblava perdut reapareix lentament, com una confessió
antiga. És aleshores quan, al fons del que avui és silenci i aigua, torna a
emergir Sant Vicenç de Susqueda, espectral i obstinat, com si es negués a ser
oblidat.
Allà on hi havia el Barri de Dalt, l’església es dibuixa de nou amb una
presència fràgil però digna. La seva nau rectangular, nua d’ornaments, sembla
parlar d’un temps en què la bellesa no necessitava excessos. Les pedres,
irregulars i aspres, conserven encara la calor de les mans que les van
col·locar, i en el seu encaix imperfecte s’hi endevina una mena d’honestedat
profunda. Les dues capelles laterals, discretes, semblen retenir ecos de
pregàries antigues, murmuris que no han acabat de desaparèixer.
La façana, senzilla i silenciosa, manté la seva forma com un rostre serè.
El portal d’arc rebaixat, erosionat pel pas de generacions, sembla esperar
encara el retorn d’uns fidels que ja no hi són. A la fornícula buida, la imatge
absent de Sant Vicenç pesa més que qualsevol presència: és un buit ple de
significat, una absència que observa. Damunt, l’ull de bou deixa passar una
llum tènue, com si l’interior respirés amb dificultat després de tant de temps
submergit.
El campanar, ferm als peus de l’església, s’alça com un testimoni que s’ha
negat a cedir. Quan tot resta ocult, ell és el primer a trair el secret, el
primer a emergir. Les seves obertures, algunes suaument arquejades, altres
rectes i severes, semblen ulls que han vist massa i callen. Durant un instant,
quan reapareix, es converteix en un far immòbil enmig d’un paisatge que ja no
és el que era.
A la dreta, el cementiri roman tancat dins el seu mur de pedra, com si
protegís no només els morts, sinó també la memòria d’un poble sencer. Els sis
xiprers, alts i quiets, continuen marcant el lloc amb una solemnitat intacta.
Fins i tot submergits, sembla que mantinguin la seva funció de guardians,
arrelats entre dos mons.
Tot el conjunt, bastit amb pedres trencades, còdols i morter de calç,
respira una veritat crua i sense artificis. No hi ha maquillatge en aquestes
parets, només el rastre del temps i de la vida que hi va passar.
I quan l’aigua torna a pujar, lentament, Sant Vicenç desapareix de nou. No
hi ha soroll, ni resistència. Només una retirada silenciosa, com si el poble
acceptés el seu destí amb la mateixa serenor amb què, de tant en tant, decideix
tornar.
Que sant Vicenç elevi a l’Altíssim la pregària dels susquedencs, catalans i
de totes les minories ètniques, religioses, culturals del mon, Senyor; allibera
el teu poble !!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada