LES TREMENTINAIRES II

VIATGE A MANRESA

A primera hora del matí s’han llevat les dues dones. Després de posar les coixineres i bosses dalt de la diligència, s’asseuen a dintre, per fer el viatge fins a Manresa. Fa una estona que van soles perquè els altres ocupants en arribar a Gironella baixen, i no hi puja ningú més. La Júlia cansada del viatge i de les noves experiències del dia anterior, al poc temps de ser dins el vehicle, tapada amb les mantes perquè encara fa molt fred, aviat s’adorm. La Teresa se la mira amb molta tendresa i no pot deixar d’acaronar-la. Una gran quantitat de records li venen a la memòria, de quan era una xicota tan jove com la seva filla. La Júlia es desperta i guaita la seva mare. Meravellada per la somiadora mirada li pregunta.

 Que penses, mare?

La Teresa agafada per sorpresa es sobresalta, i contemplant a la seva filla contesta.

 Són somnis del passat. Estic recordant quan tenia la teva edat. Quan tornava al poble. Com que el meu pare era mort, ma mare no podia seguir-me. I jo em perdia darrera d’un sagalot que feia de rabadà a cal Sardanet. En retornar, el primer que feia era cercar on es trobava i allà anava. Quan em veia pel camí, baixava com un boig corrent pels prats i cridant el meu nom. Aleshores tot eren abraçades i petons. Estava boja per ell i ell per a mi. Els nostres cors i els nostres cossos es fonien.

La Júlia li fixa els ulls amb un somriure picaresc. La mare que veu el somrís de la filla, exclama una mica confosa.

 Ei! Que no passava res! Nosaltres hem estat sempre bon minyons, filla.- Diu la mare, recordant a mossèn Pere al diumenge següent, quan pujava a dalt del púlpit a fer el sermó, sempre deia indirectes sobre la joventut i els seus perills. I sobretot del pecat de la carn! I els espiava als dos amb aquells ulls, que semblava li sortien de les òrbites. Com si fóssim els únics grans pecadors d’aquest món ! Al poc temps, com que se’ls veia tan innocents i feliços, callava. La que llavors l’escridassava era la seva mare. Renoi, quines disputes!
 El vailet era el pare, veritat mare?
 Júlia filla, que n’ets de mal pensada, sembles en noia el mossèn. Només hi hagut un home a la meva vida.
 El pare també n’està molt de tu, mare. Si veiessis com espera les teves cartes.
 Pobres missives ! Poc sentiments pot haver-hi en unes paraules escrites per un capellà i llegides per un altre. Què pots expressar? El que voldria és que el teu pare m’acompanyes, com fa el marit de la Quima.

La Teresa movent la mà, com per allunyar aquestes idees es torna a dirigir a la seva filla.
 Júlia, et deus preguntar com és que aquesta vegada no vas amb l’àvia. I vens amb mi, quan sempre he anat amb la teva cosina, la Maria. T’ho vull explicar per què vegis que no és un estirabot d´un moment. Saps que tret, de la Joana, cap de nosaltres se’n va gaire lluny, més aviat visitem les masies de les comarques veïnes. Però, a mi, en l´altre viatge em van donar l’adreça de la Paulina. La dona de Manresa, l’endevinadora, que ens acollirà aquest viatge a la seva casa. Es molt bona dona ! No t’estranyi, malgrat el que fa és molt bona dona! Aleshores al anar a veure-la, vaig quedar esbalaïda, no tot és com nosaltres ho veiem des de dalt de les nostres muntanyes.
 Un moment mare, on va tanta gent. - Va interrompre la Júlia.
 D’això, t’estic parlant. Van a les fàbriques, a treballar i al cap de la setmana els donen cèntims. Els paguen sense haver d’esperar a la collita, sense el mals de caps del teu pare per poder pagar al Joan. Ja saps que el teu pare va voler comprar la masia i les terres perquè deia que ell no va tenir res, i volia que els seu fill fos l’amo dels mas, i no, que fes de pastor per un altre, per això estem lluitant. Ell amb les terres i el bestiar, i els diners que guanyo, també hi són destinats. Però en la meva baixada a Manresa em va passar el mateix que a tu. Em vaig sorprendre d’aquesta gent que treballa en les colònies i fàbriques. I de la gent de la ciutat que viu diferent, que no s’han d’aixecar d’hora per munyir les vaques o treure els bens al camp tant si plou com si neva. Ni patir pel temps que farà.
 Mare, sempre hem viscut igual.
 Sí, tens raó però el nostre país canvia i crec que nosaltres també em de canviar. Saps molt bé que el teu germà és l’hereu i si no trobes algun fadrí que tingui cabals seràs la minyona de l’hereu i de la seva dona, malgrat facis de trementinaire. Però voldràs un home, fills i un lloc per viuré.
 Si mare, però més soc molt jove.
 Ara és el moment de començar, filla. Deixem acabar d’explicar-te el que vaig veure i sentir en el viatge anterior. - La Teresa s’acosta la mà al front com si volgués reunir tots els seus pensaments per explicar-los a la Júlia, i li diu - Anava com ara en la diligència i vaig sentir la conversa de dues dones que s’asseien al meu davant. Una devia ser francesa, per com enraonava i l´altre segurament de Barcelona, parlava català però el seu accent era diferent del nostre. I parlaven què les dones comencen a treballar. Què no sols serveixen per quedar-se a casa, que poden fer d’infermeres, llevadores o mestres. I poden, amb grans esforços i molta lluita per la incomprensió dels estaments públics, arribar a fer més coses.
 Això deu ser per a dones educades que pugin destacar pels seus coneixements.
 Filla, ara has de lluitar i no tens res a perdre. Saps poc de llegir i menys d’escriure, car no ets beneita, estudiaràs i sortiràs endavant, el teu pare i jo et farem costat en tot. Escoltem ! L´altre dia vaig veure com ajudaves a les ovelles a parir i vaig admirar-me de l’habilitat amb que ho feies. Em vaig recordar com em van atendre, amb tota la bona intenció, quan us vaig tenir i van donar-me enveja. Filla, les teves mans tenen una facilitat per ajudar als que pateixen. Jo t’ensenyaré el que sé, més tindràs que rebre moltes més ensenyances. La Paulina ens ajudarà. Però li vaig dir al Vicens, al teu pare, que en un viatge arribaríem fins a Barcelona . A veure si hi ha un futur per a tu. Saps que tenim una cosina llunyana que viu al Born? Esta sola, per que el marit va patir un atac de feridura i ens acollirà. Pobra, vol companyia..

La Júlia s’ho pensa i recorda també el Josep, el seu germà gran, en l’Isidre, el petit, en el mas, en com pot ser Barcelona. I li pregunta a sa mare.

 I l’Isidre mare, que farà.
 Noia el mossèn nou, el pare Jaume diu que ell l’afillarà i el farà entrar al seminari de la Seu, perquè té les maneres i el comportament del bisbe que el va apadrinar a ell. I què és el millor avenir per un xicot tan pietós. Ja ho veurem, és molt jove. Més si s’encarrila per aquest camí. Déu és totpoderós! I si no, aprofitarà uns estudis que nosaltres no li podríem pagar.

Mirant per la finestra la filla diu excitada.

 Mare, és Manresa. Que n’és de gran ! No m’ho imaginava.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 31 març