divendres, 2 d’octubre del 2015

SANTA ANNA DELS SOLA. PEDRAFITA. RUBIÓ. L’ANOIA. CATALUNYA

Llegia a la pàgina de l’Ajuntament de Rubío que La capella de Santa Anna, formava part d’un ‘Hospital ‘ , denominació que es donava a l'edat mitjana a les institucions que tenien entre les seves funcions acollir als pelegrins i a les persones que necessitaven qualsevol atenció, consta que estava construït abans del segle XIII.

Sembla del tot versemblant i lògic , atesa la seva ubicació al costat de d’aleshores ancestral i transitada via de comunicació carenera que descendeix des de l'altiplà de Calaf fins a la Conca d'Òdena.

La capella de Santa Anna, apareix documentada des de 1470, té doncs un probable origen romànic, consta que fou totalment reformada en el segle XVIII transformant-la en una capella associada a un mas important, el de Pedrafita que substituí l'antic hospital de pelegrins , i al ensems de desenvolupar l’activitat agrícola, feia d'hostal.

Llegia també – sense cap aclariment i/o ampliació – que la capella de Santa Anna de Pedrafita , fou un punt bàsic per a la resistència igualadina, durant la guerra de la Independència.

La capella continua com a propietat de la família que la feia aixecar, malgrat la resta de la casa de Pedrafita, i algunes terres annexes han estat venudes.

Us deixo un enllaç als usos ‘actuals’ de la casa, que tornen curiosament als seus orígens d’Hostal i/o Hospital, encara que actualment NOMÉS per ciutadans amb recursos.

Si s’accentua aquesta Sola, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercataunya@gmail.com



Es feien treballs per assegurar l’estabilitat de la llinda, quan visitàvem la capella, i tenia ocasió de recollir una imatge de Santa Anna, mare de Verge Maria.

Rebia un email des de Buenos Aires, a la República Argentina, en el que l’ Alejandro Solà Torres, em deia;

Si, el Solà del dintel de la ermita es, muy probablemente, Jacint Solà, ocupante por entonces de la masía. Los Solà - antepasados míos - vivieron allí desde comienzos del Siglo XVI, según se infiere del capbreu de Rubió de 1752-1755.

Els camins del Senyor son inescrutables.

dilluns, 28 de setembre del 2015

IN MEMORIAM. ESCOLA PARELLADA. TERRASSA. VALLÈS OCCIDENTAL.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Llegia a https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2013/06/05/la-biblioteca-salvador-cardus-antic-ajuntament-del-poble-de-sant-pere/

Que Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928 ) va ser l’autor a seu de l’edifici de l’ ajuntament del Poble de Sant Pere, quina inauguració oficial es va fer el 30 de maig de 1897, i va durar només 7 anys, fins que fou consumada - manu militari - l’agregació del Poble de Sant Pere a Terrassa l’any 1904.


L’edifici acollia també la seu de l’escola pública, Pere Parellada i Solà, que va ser alcalde de Sant Pere des de 1898 a 1899.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE GRÀCIA DE LA TOSSA DE MONTBUI. L’ANOIA

Em demanaven descriure llocs de Catalunya, que havien de ser alhora , bonics , accessibles i relativament desconeguts pel gran públic, recorreguts CP [ per a Coixos i Prenyades ], en paraules del Joan Moliner i Manau –, darrer hostaler de Sant Jaume de Vallhonesta.

Pujàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, a la Tossa de Montbui, un dels ‘cims’ de l’Anoia Panoràmica.
Retratava – una vegada més, sempre veig nous detalls - l’església de Santa Maria de Gràcia, que f ou consagrada l’any 1032 per Oliba Cabreta (Besalú, 971 - Sant Miquel de Cuixà, el Conflent, 30 d'octubre del 1046), Abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà (1008-1046), fundador del monestir de Montserrat, comte de Berga i Ripoll (998-1002), bisbe de Vic (1018-1046).


La porta està orientada – com pertoca – al matí, m’havia sobtat veure que l’entrada a l’església del poble de Santa Margarida, està situada al Nord.


Exteriorment té forma rectangular amb coberta a dues vessants, a base de lloses. El portal, que es troba encarat cap a migdia, és d’arc rodó, construït amb grosses dovelles. L’arc del portal es recolza damunt d’unes cornises ornades amb temes geomètrics força erosionades pel temps. Corona el mur de ponent un campanar d’espadanya de doble arcada de construcció més tardana.


Al cantó de llevant sobresurten els tres absis construïts a l’estil llombard. Adornats amb arcuacions i lesenes, es conserven encara alguns vestigis de l’època en que aquesta àrea acollia el cementiri.


L’interior correspon al tipus basilical de tres naus en volta de canó, dividides per columnes de tres pedres cilíndriques. Es conserva la pica baptismal tallada en pedra. Les finestres de doble esqueixada complementades amb una creu al mur de ponent.


El Josep Olivé Escarré, assolia aquí la fotografia 1400 de la seva col•lecció d’indrets de Catalunya.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/09/mare-de-deu-de-gracia-la-tossa-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/09/castell-de-montbui-santa-margarida-de.html

La Tossa de Montbui demana i necessita fer una visita sense pressa.

SANTA MARGARIDA DE MONTBUI. L’ANOIA.

Llegia que segons el Rectorologi de Santa Maria d'Igualada la primera pedra, de l’església parroquial de Santa Margarida de Montbui, fou col•locada el dia 15/03/1600.


Fou construïda sobre la primitiva església advocada a Santa Coloma , i té l'estructura típica del moment. Està construïda amb pedra i morter i la coberta és a base de teula àrab. Cal destacar la torre del campanar construïda a base de pedra de "turo" o "tosca", amb el pis superior poligonal, coronat amb una barana i arcs i construït l'any 1731 o 1732. El rellotge data del 1820. En el presbiteri hi ha una tomba amb una làpida sepulcral interessant que data del segle XVII i pertanyia als comtes de Plasencia i barons de Montbui.

Josep de Lanuza Montbuí-Vilarig i de Rocabertí-Pau, tercer comte de Plasencia, vescomte de Rueda i Perellós, baró de Montbui i Llers, virrei de Mallorca entre els anys 1657 i 1663, al segle XVII va fer construir la Casa Gran, situada a l’altre costat de la Plaça enfront de l’església de Santa Margarida.


Fotografia de Jordiferrer

El senyoriu de Montbui estarà en poder de la casa de Plasencia fins a l'any 1886, en que passà a la família Biosca d'Igualada.

L’església té l’entrada al Nord.


fou sufragània de la de Santa Maria de la Gràcia de La Tossa, fins que al segle XIX, adquireix la categoria de parròquia.

L'any 1966 es va acabar construcció d'una església parroquial al barri de Sant Maure, amb planta de creu llatina i cimbori al creuer, a l'estil de les esglésies medievals, que exerceix de facto, com església parroquial de Santa Margarida de Montbui.

El nucli històric de Santa Margarida de Montbui, ha esdevingut un suburbi infradotat de tots els serveis.

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE SANTA MARGARIDA DE MONTBUI AL BARRI DE SANT MAURE. L’ANOIA.

Llegia que la nau que és avui seu de l’Ajuntament de Sant a Margarida, al dit barri de Sant Maure, fotografiada per Jordiferrer, va ser reformada  l'any 1942 per Bonaventura Bassegoda Musté (Barcelona, 1896 — Barcelona, 29 de març de 1987) i rehabilitada a inicis dels noranta per Miquel .Adrià  ,  J. Fabregat i  Ferran Bermejo. com a seu de l'Ajuntament.

Ens agradarà tenir noticia del cognom matern. i del lloc i data de naixement i traspàs - si fos el cas - a l’email castellardiari@gmail.com - , cal eradicar  aquest mal costum, de citar a  “ la manera castellana “, oi?.



La descripció ens diu que l’edifici situat dins la finca "La Vinícola" , està envoltat per uns jardins a diferents nivells que formen una plaça al seu accés. És una gran nau de secció basilical i planta rectangular. Té una nau central i unes de laterals de menor alçada. La central és coberta a dues aigües sobre encavallades de fusta i cables d'acer. A la façana principal hi ha l'accés que és perpendicular a l'eix longitudinal de l'edifici (làmina de pedra de composició abstracta amb elements simbòlic-representatius de la casa consistorial). Les façanes restants respecten el llenguatge original (pilastres d'obra vista i finestres al pla de façana). A la façana sud hi ha un alt sòcol de maó vist amb forats estrets i llargs. El balcó de l'alcalde que surt volat de la façana sud cap a la principal serveix de marquesina. L'interior és simètric respecte l'eix longitudinal centrat en gran doble espai central al que donen, en dos nivells, els diferents despatxos situats al llarg del perímetre de l'edifici.

L’edifici de l’antic Ajuntament i escoles, situat al poble de Santa Margarida de Montbui, no té – segons m’expliquen alguns veïns - cap utilitat. La sensació de les persones que continuen residint al nucli de Santa Margarida de Montbui, és la de que estan ‘arraconats’ per part del Consistori local.


ESCOLA L’EUCARIA. SANT MARTÍ DE TOUS. L’ANOIA.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Havíem fet una visita a Sant Martí de Tous l’any 2010, i en relació a la masia dita l’Eucaria , http://www.eucaria.com/ havia trobat les següents dades :


La família Vilà va vendre en data 08-06-1925 la finca a l'Escola Pia de Catalunya que en el període 1926-27 la va fer servir com col•legi per a estudiar-hi els nois que volien ser escolapis i encara eren molt joves.

El Gener de 2001 l'Escola Pia signa la venda de la finca que esdevindrà un Restaurant, que defineix el lloc d'aquesta manera :

Pau, silenci, natura, ocells, olors, flors, pagesos, camps, arbres, animals, passejar, badar, pensar, imaginar, jugar, disfrutar, descansar, menjar...

Això es l'Eucaria, casa pairal, antiga residencia d'estiu d'un Indiano i actualment reformada com a restaurant. Situat en una vall privilegiada amb vistes a la muntanya de Montserrat.

D’aleshores ençà no he trobat cap dada d’aquest ‘Indiano’, ni tampoc de l’autor de l’esglesiola neogòtica de la Sagrada Família.



Sou pregats de fer-nos arribar qualsevol informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Josep Olivé Escarré, als seus 89 anys, ‘flipa en colors’ davant la diversitat monumental i/o paisatgística de Catalunya.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

CASTELL DE SANTA PERPÈTUA DE GAIÀ. PONTILS. CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Ens arribàvem el Josep Olivé Escarré – que té 89 anys – i l’Antonio Mora Vergés, fins la fortificació de dimensions considerables del que fou Castell de Santa Perpètua de Gaià, avui al terme de Pontils, a la comarca de la Conca de Barberà, cal superar una mena de pont fet amb travesses de tren, que et permeti accedir al recinte emmurallat de planta allargada i irregular del Castell, que té uns 65 metres de llargada i 17 metres d'amplada , a l'interior del qual destaquen dos elements: la torre i la sala o aula, situats respectivament en els extrems est i oest del perímetre.



La torre és d'un valor patrimonial inqüestionable per tractar-se d'un dels exemples més peculiars de l'arquitectura militar preromànica de Catalunya. Construïda durant el segle X presenta una planta triangular amb els angles roms. Els dos costats més llargs foren recoberts amb un folre, bastit amb carreus, que es construí amb posterioritat per fer-los menys vulnerables. La torre tenia quatre pisos, el més alt del qual defensat amb merlets. L'accés es feia a través del primer pis mitjançant una porta adovellada de mig punt amb llinda de fusta. Té forma triangular amb punta ovalada d'uns 25 metres d'alçada i amb restes d'una reconstrucció posterior.


A l'extrem occidental i ja sobre el cingle abocat al Gaià se situen les restes d'un recinte de planta rectangular que podria haver funcionat com una aula o gran sala.


El Josep Salvany Blanch immortalitzava aquest indret l’any 1919.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com