FÀBRICA JOVER DE CANET DE MAR. EL MARESME

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per retratar la façana de la nau industrial dedicada a la fabricació d'articles de gènere de punt, promoguda per l’ Isidre Jover Lavena, fins a dates molt recents atribuïda a l'arquitecte Pere Domènech i Roura, amb l'ajuda del seu pare Lluís Domènech i Montaner.

http://www.carlessaiz.com/2013/03/apareixen-noves-proves-que-indiquen-que.html

L'any de construcció se situa als voltants de 1910.

Els responsables de la construcció van ser els mestres de cases Salvador Torrus i Josep Cabruja i Feliu.

Edifici d'estètica modernista construït bàsicament amb maó vist, amb una considerable projecció vertical que el dota d'una elegància desgraciadament poc habitual en una construcció d'aquest tipus.

La façana principal amb tres nivells té una gran rosassa central ceràmica amb el nom de l'empresa en el seu nivell inferior. Al nivell superior s'utilitza abundantment el maó vist i té un cos central amb tres finestres esglaonades típicament modernistes amb persianes que es van empetitint, a banda i banda, en els cossos laterals per seguir la pendent de la teulada.

Té l’edifici unes condicions pèssimes, que el fan candidat com l’Odèon q.e.p.d a desaparèixer; la crisis econòmica, i la misèria lacerant que comporta, el salven de moment . Prop seu hi ha l’edifici d'estètica Noucentista del Mercat de Canet, obra atribuïda també a Pere Domènech i Roura, que veu, i viu , en les pròpies carns la tragèdia quotidiana que l’estultícia i la corrupció de les elits politiques, han portat a la ciutadania.

CASA ALSINA ROIG DE CANET DE MAR. EL MARESME

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per retratar la façana de la casa coneguda com Alsina Roig, obra d’Eduard Ferrés i Puig (Vilassar de Mar, 1872- Barcelona, 1928) dels anys 1908-1909, molt modificada en relació al projecte original, que era obertament modernista. El conductor fou el mestre de cases Martí Isern i Fors (alies Martí Fanals).

En el període del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) va ser adquirida per Isidre Jover i Sellarès, industrial i músic que tenia una fàbrica al poble , Isidre Jover i Cia.

És molt notable el contrast entre els tres nivells de la casa. La planta baixa, molt senzilla només comporta finestres rectangulars, però en les dues plantes superiors la decoració s'enriqueix notablement. En el primer pis hi ha una petita tribuna rodona i un balcó que presenta una barana de forja amb un dibuix coup de fouet, tipic de l'Art Nouveau, molt elegant.

L'últim pis trenca totalment amb les dues plantes inferiors i amb un aire de galeria totalment tancada aconsegueix un contrast cromàtic total en ser pintada de color vermell en comptes del blanc inferior.

La coronació es fa amb unes esferes també vermelles i amb un petit pinacle a l'angle de separació de les dues façanes.

S’aprovava la instal•lació aèria d’una manega de fils dels mal dits ‘serveis públics’, per tal de degradar ‘convenientment’ el Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya.

EL RUNAM DE SANTA MARIA DE MEROLA’ VELLA’. PUIG.REIG.EL BERGUEDÀ JUSSÀ

En la XXII caminada de l’Ametlla de Merola,  la Maria Rosa Planell Grau, i el Miquel Pujol Mur,  vam fotografiar  les minses runes  de  l’església romànica  de Santa Maria de Merola situada al costat del castell del mateix nom del qual només queden les restes d’algun edifici i una paret, pur equilibri dels que no volen caure, de l’alta torre.

Cercant dades ens vam adonar que havia unes restes més llunyanes, les  de l’església de Santa Maria de Merola ‘antiga’. Seguint la pista de terra, segons les indicacions de Catalunya Romànica, en transcórrer uns quants quilometres vam arribar a cal Sobirana, una masia també reconeguda dintre el llista de monuments de Puig Reig i uns dos-cents metres  enllà hem trobat una pista que a peu ens permet visitar les ruïnes de l’església de Santa Maria de Merola vella.

Només unes restes molt embardissades i amb arbres que tapen el conjunt del que havia estat l’església.

Santa Maria de Merola fou església parroquial fins el segle XIX, que passa a ser sufragània de Sant Martí de Puig-reig. Situada dins l’antic bisbat d’Urgell i comtat de Berga, fou l’església parroquial de la Vall de Merola sota la influència del poderós monestir de Santa Maria de Serrateix. A partir del segle XI formava part del terme del veí castell de Merola.

La primera noticia del lloc de Merola és de l’any 983; en l’acta de consagració de l’església de Sant Llorenç prop Bagà s’assenyala que aquest monestir tenia a Merola tres masos amb les seves terres i vinyes.

L’església és la més meridional del pagus  del Berguedà, esmentada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document datat l’any 839, però que cal considerar del final del segle X o del començament de XI.

Sembla que en aquest lloc residí una comunitat de monjos amb el quals es constituí un priorat que depenia de Serrateix però devia ser abandonat en una època molt llunyana.

Al 1050 fou jurat un testament d’un home anomenat Pere, que cedia el seu alou de la Vall de Merola i la seva vinya prop de l’Alzina, a l ‘església de Santa Maria.

L’any 1187, en l’acta de consagració de l’església veïna de Sant Miquel de Viver és esmentada com a límit meridional.

El seu caràcter parroquial quedà confirmat l’any 1312, en la visita al deganat del Berguedà i també l’any 1371 en pagar la dècima corresponent al bisbat d’Urgell.

Fins a començament del segle XVI l’edifici romànic mantingué el seu culte, però ja sigui perquè amenaçava ruïna i era incòmode anar-hi va edificar-se la nova església de Santa Maria de Merola al lloc anomenat la Torre de Merola.

A aquest església foren traslladades les relíquies de sant Crisantó i de Santa Dòria  i l’església vella fou abandonada.

És difícil parla del que havia estat aquesta església  uns trossos de murs de pedra polides disposades en fileres regulars. Una finestra a manera d’espitllera rematada per una sola pedra que forma un petit arc de mig punt.

Pel cantó de tramuntana i no gaire lluny  queden dempeus algunes parets d’un edifici que modernament va ser utilitzat com rectoria, bé que és possible que corresponguin al que antigament fou residència dels monjos.

Restes oblidades pel temps i els homes, que havien alçat aquesta esglesiola per retre culte a la Verge Santíssima, tot cercant la seva intercessió davant la certesa de la mort, que acostumava a produir-se prop de l’edat de 40 anys.

Pel que fa a les dades històriques,  hi ha un veritable batibull , entre aquesta església, la  posterior  o ‘nova’ – també arruïnada -  i fins la de Santa Maria de Periques.

 Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE SAGÀS. A CASA DEL FERRER, GANIVET DE FUSTA.

Amb un terme de 44,60 km² , quan tancava l’any 2012 eren 144 habitants; l’any 1857 va assolir les 730 ànimes del Senyor, que eren només 478 a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), i 272 quan es declarava oficialment la mort del sàtrapa Francisco Franco – desprès del genocidi 1936-39 es va produir un retorn al camp, per evitar la mort per fam -. Quan m’aturava per retratar l’edifici de l’Ajuntament, donava per descomptat que no seria fàcil trobar dades com, època en que s’aixecava, i mestre d’obres i/o arquitecte encarregat.

Que l’Ajuntament no en parli a la seva pàgina - malgrat ser catalans d’origen tots els regidors – ho trobava normal, no tant que tampoc ho fessin els amics de Pobles de Catalunya, i/o els de Festa Catalunya, però ja em semblava quasi un miracle – en negatiu – que no s’esmenti a la llista de documents de Sagàs, a la wikipedia.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/06/basilica-romanica-de-sant-andreu-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/11/santuari-de-la-mare-de-du-de-la-gurdia.html

I esperem que ben aviat Sant Martí de Biure, incrementaven el fons del coneixercatalunya.blogspot i de http://www.bergactual.com/ , ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com perquè també ho faci l’edifici de l’Ajuntament de Sagàs.

En aquest sentit ens adreçarem a sagas@diba.es

LES SITGES / TINES DE LES FERRERES D’OLVAN AL BERGUEDÀ JUSSÀ

M’havien donat una boníssima informació a l’Ajuntament d’Olvan, i ens arribàvem fins a la Masia de Ferreres el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés.

És un magnífic edifici d'estructura clàssica (planta rectangular) amb el carener paral•lel a la façana, orientada o ponent, i coberta a quatre vessants, és un exemple de masia precursora de la casa senyorial. El segle XVIII, la seva planta fou ampliada considerablement amb l'afegiment d'una amplia galeria de porxos i l'eixida que repeteix, tant al primers pis com a la planta baixa, el mateix mòdul d'arcs de mig punt.

Històricament les Ferreres d’Olvan, i les Eres de Gardilans al terme de Vilada, estaven sota el domini jurisdiccional de la baronia de la Portella. En el capbreu del 7-2-1610, el monestir de la Portella cobrava, entre altres termes, les dècimes i els drets dominicals sobre la casa de Ferreres d'Olvan

Teníem interès en veure i retratar la seva Capella de la Marededéu del Roser – cosa que faríem tant per l’exterior com per l’interior, i enviaríem el resultat del nostre treball a l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, per tal de mantenir actualitzat l’arxiu d’esglésies de Catalunya - , en la cordialíssima xerrada que teníem amb els propietaris de la casa, ens posava en antecedents de l’existència d’uns ‘dipòsits’ fets a la roca, que es troben relativament prop de la casa, i d’això us parlarem en primer lloc.

Fèiem avinent el nostre parer que una ‘qualificació prèvia ‘ condicionava – millor determinava - la seva possible funció - ningú un dirà mai, un sac de vi, o una botella de blat, oi ?- així que nosaltres introduíem les dues formes, SITGES que fa pensar més en un depòsit de sòlids, blat, aglans,... i , TINES, clarament de líquids.

En el http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/03/sant-andreu-de-camisans-o-del-pallot.html insistíem en l’ús com a SITGES, i ens argumentaven que eren TINES.

En el http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/05/les-sitges-iberiques-de-la-torre-de.html l’afirmació respecte al nom era inequívoca, SITGES, i la datació clarament anterior a l’arribada del romans.

Ramon Corominas i Camp , estudiós de temes arqueològics del Berguedà, en seu excel•lent treball : http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/view/172765/254859 defensa la tesis de les Tines.

Nosaltres – des del màxim respecte a totes les hipòtesis - considerem que els treballs a la roca son MOLT ANTERIORS al conreu de la vinya intensivament a Catalunya, que va anar molt lligat al comerç amb Amèrica - les Colònies americanes eren un MERCAT ESCLAU - . Altrament al Bages s’alçaven en aquell període unes peculiars TINES de pedra : http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/06/viatge-al-pas-de-les-tines.html

Altrament, el topònim Ferreres / Farreras – ho hem vist escrit d’ambdós formes – podria evolucionar des del llatí farragĭne, farratge ?, això atorgaria versemblança a la tesis de les sitges.

Ens agradarà però, rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’ENGARJOLADA CAPELLA DE SANT MIQUEL DEL CROS. ARGENTONA.

L’edifici religiós es troba dins la finca de Can Garí del Cros, envoltada per la mateixa tanca de la finca, a banda de la pròpia, de ferro forjat. L’àngel blau, sembla haver guanyat almenys un round, al Princep de les Milícies Celestials.

Per la concessió d'un benefici , gràcies a la intermediació del rector d’ Argentona , la trobem esmentada en documents de l’any 1187, amb posterioritat apareix citada en actes que recullen col•lacions i beneficis fins a finals del XVIII.

Llegim que va ser enderrocada el 1884 per construir-ne una de nova; ni una línia del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquesta efímera reconstrucció, ja que va ser altre cop enderrocada el 1926.

L’any 1929 va ser substituïda per una nova església, obra de Lluís Bonet i Garí (el Cros, Argentona, Maresme 1893 - Barcelona 1993), deixeble de Gaudí, l'empremta del qual es deixa sentir en la concepció de l'edifici.

De la capella original se'n conserven fragments; una creu de pedra amb relleu, una peça de cornisa i un peu quadrat de terracotta.

Va ser cedida al bisbat per la família Garí i ara està tancada i separada de la resta del jardí.

La descripció tècnica ens diu ; Petita nau rectangular, amb l'absis orientat a NE, coberta amb volta absidial i llanterna de ferro forjat i vidre a base de paraboloides i hiperboloides. L'accés es fa a través un porxo lateral. L'acabat de les façanes és de pedra vista, amb presència d'elements decoratius a base de vidres policromats i rajoles vidriades.

LA CASA FLOR ( ARA CARBONELL ) AL PASSEIG DEL SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE MISERCÒRDIA DE CANET DE MAR

Fa de mal retratar, tant per la tanca perimetral, com per la vegetació arbrada de la façana.

En un dels primers estudis sobre el Modernisme a Catalunya ‘Reseña y Catálogo del modernismo en Catalunya’ obra d’Oriol Bohigas i Guardiola, cita "Forns" com arquitecte.

Actualment aquest punt segueix sense aclarir, havent-hi qui l'atribueix a Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956),i encara qui li encoloma a Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937) . Recordar només que el Restaurant del Santuari de la Misericòrdia – relativament proper – és obra de Josep Puig i Cadafalch.

En tot cas, es tracta d'una casa típicament modernista, tant en l'estructura com en la decoració de les façanes, amb les típiques finestres esglaonades, elements estructurals d'obra vista i sòbria decoració ceràmica. La distribució allargada és gairebé la d'un edifici industrial en què a través d'un passadís central es dona accés a banda i banda a les diverses dependències.

És una torre unifamiliar d'unes dimensions relativament importants que es troba en un estat de conservació acceptable , i que s'aixeca en una zona noble de la població, l'avinguda que porta al Santuari de la Misericòrdia, que contribueix a dignificar. Fou la primera edificació d’aquest Passeig.

La família Flor, constructors de la casa, era una família de mariners coneguda a la població des del segle XVI, al segle XVIII ja es van construir la casa de Can Pou també a Canet.

Els actuals propietaris, es cognominem Carbonell.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com