Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, davant la refeta esglesiola de Ratera, dedicada a sant Llorenç , que apareix datada al segle XVIII ,i presenta una estructura ‘trentina’, i que segons llegim durant un període de temps, fou abandonada , i restà gairebé inactiva, que està avui feliçment restaurada, gràcies a la ‘santa obstinació’ del Josep Anguera i Salvado , que va engrescar en aquesta tasca a altres veïns del poble – ara barri - , i de l’ajuntament dels Plans de Sió, que mereix per això el tractament de ‘Magnífic’.
La Segarra és per mèrits propis la ‘paella’ de Catalunya, això explicaria potser la ubicació d’una esglesiola al costat de la carretera de la Ribera, a prop de la rotonda de la carretera de Tàrrega Guissona, dins el que fou terme de Concabella – ara Plans de Sió – on es venera la imatge de sant Vicenç, que a l’igual que sant Llorenç fou diaca , i patirem ambdós el suplici de ser cremats a la foguera.
Sant Llorenç és patró de la ciutat d'Osca, on es creu que van néixer i a Roma on va morir. És el patró dels bibliotecaris, cuiners i miners.
És l'advocat del foc i dels oficis que treballen amb el foc com els forners, terrissers o vidriers, per tal de demanar-li protecció davant els incendis. També se l'invoca per tal de demanar protecció contra els incendis als boscos, habituals en l'època de la seva festivitat.
Sant Vicenç descendia d'una família consular d'Osca, i sa mare, segons alguns, era germana del màrtir Sant Llorenç.
El Prefecte Dacià , va manar aplicar-li el suprem turment, col•locar-lo sobre un llit de ferro incandescent. Res però va trencar la fortalesa del màrtir que recordant el seu paisà Sant Llorenç, pati el turment sense queixar-se i bromejant entre les flames.
Sant Vicent és patró de Portugal, de la ciutat de València (Espanya) i de la ciutat de Vicenza (Itàlia).
L’església estava tancada, i sota un sol abrusador Ratera semblava un desert.
El Josep Anguera Salvadó ens feia arrbiar una imatge de l’interior d’aquesta Capella, a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Us deixem un enllaç als seus Goigs.
diumenge, 28 de juliol del 2013
divendres, 26 de juliol del 2013
CAPELLA DE NOSTRA SENYORA DE LA SALUT. LA MOIXINA. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA
Els campanars deuen activar algun mecanisme en el meu interior, que em permet més que veure’ls , preveure’ls, com en succeïa en aquesta ocasió, quan sortíem del paratge de la Font Moixina el Josep Olivé Escarrñe, i l’Antonio Mora Vergés.
En la meva recerca d’informació trobava que s’aixecava per iniciativa de Mossèn Joan Delgar , rector de la parròquia de Sant Esteve d'Olot, "qui vegent que molts dels habitants del vehinat de las Deus, després del treball y fatiga de tot lo dia, se donaven la pena de fer mitja hora de camí al acabar el jornal per anar á la parròquia per a fer les devocions"; va acordar de construir-hi una capella i les obres començaren el 27 de setembre de 1883: Narcís Conill va fer donació dels terrenys i els veïns contribuïren amb les almoines i amb el treball.
El 15 d'octubre de 1884 la capella va quedar llesta per estrenar-se. Els documents diuen que "fou cap feyner y empresari Josep Carré de Ridaura".
En els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39, va patir una severa destrucció.
A l'any 1942 es va fer una primera restauració per part dels vencedors feixistes.
L'any 1984 va caldre fer una nova restauració. Se'n va encarregar la parròquia de Les Fonts i degut a la vinculació que la capella té dins la creativitat artística dels pintors olotins, es va demanar a tots aquells artistes que poguessin, de fer una donació d'una obra, per tal de fer una exposició i reunir diners per l'arranjament dels teulats i pintats de la capella. S’hi exposaven obres de Josep Berga i Boix (La Pinya, La Garrotxa, 25 d'octubre de 1837 - Olot, La Garrotxa, 8 d'octubre de 1914), Pere Gussinyé Gironella (1898-1980), Josep Pujol i Ripoll (Olot, Garrotxa 1905 - 1987), Ramon Barnadas Fabregas (1909-1981),...
Trobava uns Goigs d’aquesta esglesiola advocada a Nostra Senyora de la Salut , tinc la sensació personal que es troba avui com la major part d’esglésies ‘catòliques’ ‘ voltada de soledats’.
En la meva recerca d’informació trobava que s’aixecava per iniciativa de Mossèn Joan Delgar , rector de la parròquia de Sant Esteve d'Olot, "qui vegent que molts dels habitants del vehinat de las Deus, després del treball y fatiga de tot lo dia, se donaven la pena de fer mitja hora de camí al acabar el jornal per anar á la parròquia per a fer les devocions"; va acordar de construir-hi una capella i les obres començaren el 27 de setembre de 1883: Narcís Conill va fer donació dels terrenys i els veïns contribuïren amb les almoines i amb el treball.
El 15 d'octubre de 1884 la capella va quedar llesta per estrenar-se. Els documents diuen que "fou cap feyner y empresari Josep Carré de Ridaura".
En els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39, va patir una severa destrucció.
A l'any 1942 es va fer una primera restauració per part dels vencedors feixistes.
L'any 1984 va caldre fer una nova restauració. Se'n va encarregar la parròquia de Les Fonts i degut a la vinculació que la capella té dins la creativitat artística dels pintors olotins, es va demanar a tots aquells artistes que poguessin, de fer una donació d'una obra, per tal de fer una exposició i reunir diners per l'arranjament dels teulats i pintats de la capella. S’hi exposaven obres de Josep Berga i Boix (La Pinya, La Garrotxa, 25 d'octubre de 1837 - Olot, La Garrotxa, 8 d'octubre de 1914), Pere Gussinyé Gironella (1898-1980), Josep Pujol i Ripoll (Olot, Garrotxa 1905 - 1987), Ramon Barnadas Fabregas (1909-1981),...
Trobava uns Goigs d’aquesta esglesiola advocada a Nostra Senyora de la Salut , tinc la sensació personal que es troba avui com la major part d’esglésies ‘catòliques’ ‘ voltada de soledats’.
SANTA MARIA DE BESORA, DIE UNVOLLENDETE KIRCHE
Ens arribàvem fins al límit de la comarca d’Osona ( l’Osona sobirana ), a la zona coneguda com ‘el Bisaura’ que inclou terres de tres comarques i dos províncies, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, ens hi portava el desig de retratar les runes de l’església inacabada de Santa Maria de Besora.
Llegia que des de l’any 898, l'església de Santa Maria de Besora es trobava al costat del castell, en un indret poc accessible pels vilatans, que eren 270 al cens de l’any 1717 , 386 l’any 1787, i assolirien el nombre màxim – en tota la història – l’any 1857 , amb 638 habitants. Es tancava l’exercici 2012 amb 157 ànimes.
El creixement demogràfic doncs, és la raó única que va fer necessari la construcció d’un nou temple, que inicialment es va plantejar fer al Pla de Teià.
Em costava trobar les minses runes – no senyalitzades – d’aquest edifici que mai es va acabar, entre les causes que ho expliquen n’hi ha dues d’una certa entitat; en aquella època l’indret era un dels d'un dels millors – sinó el millor - camp de conreu de Besora; s’explica en termes de llegenda que cada nit desapareixien les eines per aparèixer a la sortida del sol on ara hi ha l'església, i que això era una manifestació de la voluntat de la Mare de Déu que indicava així on volia el seu temple.
La raó més generalment acceptada apunta al propietari del camp, com autor del ‘transport màgic de les eines ‘; avui quan l’activitat agrícola ha quasi desaparegut en aquestes contrades – en part per la pèrdua demogràfica humana, en part per l’augment exponencial dels senglars, i en la part més important per la desídia dels governs en relació al món rural - , costa de creure que succeïssin aquestes històries a la segona meitat del segle XVIII, quan amb els ‘diners d’Amèrica ‘ es projectava fer aquest temple que precedeix en pocs anys a l'actual construït el 1759.
Llegia – amb una certa estupefacció- que això representa la desvinculació definitiva del poble de Besora respecte del castell.
La descripció tècnica ens diu; estructura de planta rectangular, d'uns 88 m2. El fet que mai s'acabés la seva obra impedeix afirmar la situació de la porta d'accés, possiblement al sud. Amb una orientació amb la capçalera a l'est, en desconeixem el seu mur de ponent. L'absis era carrat i presenta una finestra al Sud. Els seus murs, de grans carreus de pedra lligats amb argamassa, tenen un gruix de 1,10 metres , aproximadament. S'abandonà la seva construcció quan aquests pujaven poc més de dos metres. Aquest és un factor important per a poder aprofundir en el procés i tècniques constructives de l'època.
No entrava dins al camp protegit per ‘vailets elèctrics’, així dits perquè s’han transferit al fil elèctric les funcions dels antics pastorets, i també perquè malgrat els pas dels segles allò del ‘transport màgic de les eines ‘ fa un cert respecte, oi ?.
Llegia que des de l’any 898, l'església de Santa Maria de Besora es trobava al costat del castell, en un indret poc accessible pels vilatans, que eren 270 al cens de l’any 1717 , 386 l’any 1787, i assolirien el nombre màxim – en tota la història – l’any 1857 , amb 638 habitants. Es tancava l’exercici 2012 amb 157 ànimes.
El creixement demogràfic doncs, és la raó única que va fer necessari la construcció d’un nou temple, que inicialment es va plantejar fer al Pla de Teià.
Em costava trobar les minses runes – no senyalitzades – d’aquest edifici que mai es va acabar, entre les causes que ho expliquen n’hi ha dues d’una certa entitat; en aquella època l’indret era un dels d'un dels millors – sinó el millor - camp de conreu de Besora; s’explica en termes de llegenda que cada nit desapareixien les eines per aparèixer a la sortida del sol on ara hi ha l'església, i que això era una manifestació de la voluntat de la Mare de Déu que indicava així on volia el seu temple.
La raó més generalment acceptada apunta al propietari del camp, com autor del ‘transport màgic de les eines ‘; avui quan l’activitat agrícola ha quasi desaparegut en aquestes contrades – en part per la pèrdua demogràfica humana, en part per l’augment exponencial dels senglars, i en la part més important per la desídia dels governs en relació al món rural - , costa de creure que succeïssin aquestes històries a la segona meitat del segle XVIII, quan amb els ‘diners d’Amèrica ‘ es projectava fer aquest temple que precedeix en pocs anys a l'actual construït el 1759.
Llegia – amb una certa estupefacció- que això representa la desvinculació definitiva del poble de Besora respecte del castell.
La descripció tècnica ens diu; estructura de planta rectangular, d'uns 88 m2. El fet que mai s'acabés la seva obra impedeix afirmar la situació de la porta d'accés, possiblement al sud. Amb una orientació amb la capçalera a l'est, en desconeixem el seu mur de ponent. L'absis era carrat i presenta una finestra al Sud. Els seus murs, de grans carreus de pedra lligats amb argamassa, tenen un gruix de 1,10 metres , aproximadament. S'abandonà la seva construcció quan aquests pujaven poc més de dos metres. Aquest és un factor important per a poder aprofundir en el procés i tècniques constructives de l'època.
No entrava dins al camp protegit per ‘vailets elèctrics’, així dits perquè s’han transferit al fil elèctric les funcions dels antics pastorets, i també perquè malgrat els pas dels segles allò del ‘transport màgic de les eines ‘ fa un cert respecte, oi ?.
EL MANSO CLARELLA DE SANTA MARIA DE BESORA. OSONA
Ens aturàvem a retratar el Josep Olivé Escarré , i l'Antonio Mora Vergés –com ho havia fet l’any 1910, Cèsar August Torras i Ferreri (1852-1923 ), el dit ara Manso Clarella que es bastia al segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - amb una estructurà de planta quadrada , cobert a quatre vessants i amb una llanterna central. A la façana de ponent té un cos afegit, amb galeria d'arcs rodons.
Preguntava l’advocació de la Capella i no sabien – ho volien donar-me’n raó – , trobava que està o estava dedicada a Nostra Senyora del Roser.
L’aparent sumptuositat del entorn ens fa pensar que la propietat exerceix ara , més com a segona residència, que com a mas agrícola.
Ens agradaria tenir noticies de la història d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Jordà ens feia un comentari molt interessant:
El mas Clarella de Besora deu tenir uns mil anys d'història.
Les primeres dades sobre el mas són de l'any 1245 hi parlen sobre un tal Arnau de Pujalons; aquest , Pujalons, el nom original del mas i sembla ser que prové d'estar bastit sobre una zona de petits pujols.
La denominació de Clarella la va prendre a partir de la mitjania del segle XVI quan una pubilla Pujalons és casà amb un tal Pere Clarella i en poc temps es perdre el nom originari.
La nissaga Clarella va perdurar fins la dècada dels seixanta del segle XX quan Pilar Clarella va morir sense descendència; la propietat que constava de sis o set masos va passar a uns marmessors que la van vendre.
El comprador va esmicolar la propietat de manera que ara és a mans de diverses persones.
La casa mare en aquests moments es propietat d’un magnat dels EE.UU.
Preguntava l’advocació de la Capella i no sabien – ho volien donar-me’n raó – , trobava que està o estava dedicada a Nostra Senyora del Roser.
L’aparent sumptuositat del entorn ens fa pensar que la propietat exerceix ara , més com a segona residència, que com a mas agrícola.
Ens agradaria tenir noticies de la història d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Jordà ens feia un comentari molt interessant:
El mas Clarella de Besora deu tenir uns mil anys d'història.
Les primeres dades sobre el mas són de l'any 1245 hi parlen sobre un tal Arnau de Pujalons; aquest , Pujalons, el nom original del mas i sembla ser que prové d'estar bastit sobre una zona de petits pujols.
La denominació de Clarella la va prendre a partir de la mitjania del segle XVI quan una pubilla Pujalons és casà amb un tal Pere Clarella i en poc temps es perdre el nom originari.
La nissaga Clarella va perdurar fins la dècada dels seixanta del segle XX quan Pilar Clarella va morir sense descendència; la propietat que constava de sis o set masos va passar a uns marmessors que la van vendre.
El comprador va esmicolar la propietat de manera que ara és a mans de diverses persones.
La casa mare en aquests moments es propietat d’un magnat dels EE.UU.
dijous, 25 de juliol del 2013
SANT JAUME DE BARRETÓ. LLAERS. RIPOLL. EL RIPOLLÈS. GIRONA
Ens arribàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) i l’Antonio Mora Vergés ( l'Argentera, el camp jussà de Tarragona 1.1.1951 ) fins a la Capella de Sant Jaume de Barretó, a l’antic terme de Llaers, agregat avui a Ripoll, a la comarca del Ripollès, a la província de Girona.
Accedíem a l’interior gràcies a la Núria Coromina Fàbrega, masovera de la casa, que ens explica que fa més de 35 anys que no es fa culte – ni en la diada del Sant – en aquesta capella d’origen d'una nau amb volta clarament apuntada.
L'absis, separat de la nau pel presbiteri i un arc triomfal, és ornat amb una motllura quadrada i llisa.
El portal de migdia està tapiat.
L’accés es fa per la façana de ponent, que és coronada per un campaneret d'espadanya.
Consta com bastida a finals del segle XII, en qualitat de sufragània de Sant Bartomeu de Llaés o Llaers.
Va ser coneguda per Sant Jaume de Montbac o de Bonbac fins a finals del segle XVII.
A partir d’aquella data va ser restaurada va esdevenir capella particular del veí del Barretó.
En els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya, fou saquejada, i posteriorment va ser convertida en pallissa.
L’any 1975 fou restaurada i retornada al culte que dissortadament no va tenir continuïtat en el temps, potser pel despoblament del món rural, o per la caiguda de vocacions i la manca de sacerdots per atendre les necessitat dels culte, o per ambdues coses.
Felicitàvem al Jaume Coromina Fàbrega per mediació de la seva germana.
L'absis, separat de la nau pel presbiteri i un arc triomfal, és ornat amb una motllura quadrada i llisa.
El portal de migdia està tapiat.
L’accés es fa per la façana de ponent, que és coronada per un campaneret d'espadanya.
Consta com bastida a finals del segle XII, en qualitat de sufragània de Sant Bartomeu de Llaés o Llaers.
Va ser coneguda per Sant Jaume de Montbac o de Bonbac fins a finals del segle XVII.
A partir d’aquella data va ser restaurada va esdevenir capella particular del veí del Barretó.
En els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya, fou saquejada, i posteriorment va ser convertida en pallissa.
L’any 1975 fou restaurada i retornada al culte que dissortadament no va tenir continuïtat en el temps, potser pel despoblament del món rural, o per la caiguda de vocacions i la manca de sacerdots per atendre les necessitat dels culte, o per ambdues coses.
Felicitàvem al Jaume Coromina Fàbrega per mediació de la seva germana.
Ens colpia una molt mala noticia :
https://www.lavozdegalicia.es/noticia/galicia/2023/07/22/diez-anos-peor-dia-galicia/00031690053108371660570.htm
Des d’aquestes alçades deixàvem palès el nostre condol a les víctimes i familiars del descarrilament .
I demanàvem al bon Déu que la Justícia – en aquesta ocasió – arribi fins al final i esclareixi com es pot autoritzar un tram a 80 quilometres hores en un traçat d’alta velocitat.
Des d’aquestes alçades deixàvem palès el nostre condol a les víctimes i familiars del descarrilament .
I demanàvem al bon Déu que la Justícia – en aquesta ocasió – arribi fins al final i esclareixi com es pot autoritzar un tram a 80 quilometres hores en un traçat d’alta velocitat.
Que Sant Jaume elevi l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la seva llibertat nacional
dimecres, 24 de juliol del 2013
BASAURI / BESORA
Etimològicament de Bisaura, forma que apareix documentada en el segle IX i que, segons Coromines (Congr. Barc. 412), ve del basc basa uri-a, ‘la ciutat del bosc’.
Els bascos tenen un escut en el que surten tres arbres.
http://es.wikipedia.org/wiki/Basauri
En els escuts dels municipis catalans no hi ha cap símbol vegetal.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_de_Santa_Maria_de_Besora
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_de_Sant_Quirze_de_Besora
A la Comarca del Maestrat sobirà ( ells en diuen ALT ) segueixen el 'model català'
http://ilercavonia.wikia.com/wiki/Fitxer:Escut_de_la_Torre_d'En_Besora.svg
En això dels blasons – com en quasi tot a la vida – dos + dos , son de vegades 4, i de vegades 22.
Els bascos tenen un escut en el que surten tres arbres.
http://es.wikipedia.org/wiki/Basauri
En els escuts dels municipis catalans no hi ha cap símbol vegetal.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_de_Santa_Maria_de_Besora
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_de_Sant_Quirze_de_Besora
A la Comarca del Maestrat sobirà ( ells en diuen ALT ) segueixen el 'model català'
http://ilercavonia.wikia.com/wiki/Fitxer:Escut_de_la_Torre_d'En_Besora.svg
En això dels blasons – com en quasi tot a la vida – dos + dos , son de vegades 4, i de vegades 22.
dimarts, 23 de juliol del 2013
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ. OSONA
Anàvem el Josep Olivew Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, i teníem la fortuna de trobar oberta l’església construïda al segle XVIII segons el projecte del mestre d’obres Josep Morató i Sellés ( 1712-1968); les obres es dugueren a terme en diferents fases a causa d'alguns problemes i es feu càrrec del seguiment Josep Morató i Codina ( 1748-1826 ) , fill de l'autor del projecte.
Fou consagrada el 12 d'agost de 1780, encara que a la façana figura la data de 1779. El temple quedava incomplet ja que el projecte preveia la construcció de dos campanars simètrics. Finalment se n'erigí un de sols segons projecte de Francisco de Paula del Villar y Lozano (Múrcia, 1828 - Barcelona, 1901) de 1862.
L’any 1879 s'hi afegí la capella del Santíssim o capella fonda.
La descrpcipo tècnica ens diu ; edifici amb una nau central àmplia, amb corredors laterals i espais per a capelles. A la façana principal es troba la porta d'entrada d'arc rebaixat emmarcat per dues pilastres que aguanten un entaulament ple de volutes. Per sobre de l'entaulament hi ha una fornículaon llueix la imatge del Sant i una rosassa. La façana està rematada a la part central per una forma semicircular, està resseguida per una cornisa i queda rematada per tres pinacles acabats en boles. Tota la façana està arrebossada i pintada. El campanar té planta octogonal amb finestres d'arc de mig punt per col•locar les campanes; està rematat per una balustrada i del centre sobresurt altre cos més petit amb també obertures d'arc de mig punt i rellotges.
Els retaules, que ornaven l'església i havien estat tallats en els millors tallers vigatans, es varen malmetre en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39
Ens encenien les llums per tal de poder retratar l’interior d’aquest temple magnífic.
Fou consagrada el 12 d'agost de 1780, encara que a la façana figura la data de 1779. El temple quedava incomplet ja que el projecte preveia la construcció de dos campanars simètrics. Finalment se n'erigí un de sols segons projecte de Francisco de Paula del Villar y Lozano (Múrcia, 1828 - Barcelona, 1901) de 1862.
L’any 1879 s'hi afegí la capella del Santíssim o capella fonda.
La descrpcipo tècnica ens diu ; edifici amb una nau central àmplia, amb corredors laterals i espais per a capelles. A la façana principal es troba la porta d'entrada d'arc rebaixat emmarcat per dues pilastres que aguanten un entaulament ple de volutes. Per sobre de l'entaulament hi ha una fornículaon llueix la imatge del Sant i una rosassa. La façana està rematada a la part central per una forma semicircular, està resseguida per una cornisa i queda rematada per tres pinacles acabats en boles. Tota la façana està arrebossada i pintada. El campanar té planta octogonal amb finestres d'arc de mig punt per col•locar les campanes; està rematat per una balustrada i del centre sobresurt altre cos més petit amb també obertures d'arc de mig punt i rellotges.
Els retaules, que ornaven l'església i havien estat tallats en els millors tallers vigatans, es varen malmetre en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39
Ens encenien les llums per tal de poder retratar l’interior d’aquest temple magnífic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


