L'actual temple és una reconstrucció del segle XII del primitiu edifici romànic. El 1968, quan es procedia a una restauració de l'edifici, es trobà sota l'altar un reliquiari policromat amb el pergamí de l'acta de consagració, efectuada el 14 de novembre de 1180 pel bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens. El document anava acompanyat d'unes relíquies de sant Ermengol, sant Llàtzer i d'altres sants.
La descripció tècnica ens diu : Església de planta basilical, d'una sola nau, amb el mur de carreus regulars de mitjanes dimensions i coberta a dues aigües. La nau és orientada en direcció est-oest, amb la porta a occident, segons la norma clàssica de l'estil romànic.
Posteriorment, al segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - , s'hi va afegir un creuer, realitzat amb carreus de pedra, donant a la planta la configuració gairebé de creu grega. A la mateixa època, o una mica més tard, es va construir, al damunt del mur d'entrada un robust campanar de pedra ben tallada, l'aresta del qual cau verticalment sobre el centre de la portada.
La portada és la part més notable de l'església, formada per tres arquivoltes. Els arcs parteixen de l'interior del mur i la portada s'obre en un cos que sobresurt, col•locat al frontispici de la façana i coronat per una cornisa. Tot junt forma un rectangle que es recolza sobre un basament, format a cada costat per dos sòcols corbats i un altre de prismàtic. La portada pròpiament dita és feta de vuit columnes, quatre a cada banda, coronades per sis capitells que sostenen les tres arquivoltes, amb l'espai semicircular que queda situat entre aquestes i la llinda ocupat per un timpà esculturat en baix relleu. Les columnes són exemptes i de fust monolític, llis i uniforme, quatre situades als angles que formen els brancals de la porta, i les altres quatre apariades, amb un capitell comú a ambdós costats. No tenen base i es recolzen directament sobre el basament. Els capitells, amb forma de piràmide truncada invertida, estan decorats amb motius geomètrics, vegetals i zoomòrfics. A la part inferior tenen una motllura i són coronades per un àbac molt desenvolupat que forma una imposta seguida amb abundosa decoració, que comprèn els tres capitells de cada banda. A la portada hi ha tres arquivoltes que enllacen les columnes i els capitells d'un costat amb els de l'altre. La primera és formada per un simple arc de dovelles totalment llises. La segona està motllurada amb un bosell que sobresurt entre dues motllures còncaves de mitja canya, una de les quals es projecta sobre el llindar de la porta i l'altra cap al davant. La tercera, molt erosionada a la banda esquerra, és feta per dovelles, ornada amb una filera de semiesferes, totes iguals, cada una de les quals duu un petit apèndix que l'uneix a l'arquivolta. El timpà, és presidit per una figura central hieràtica, dreta, vestida amb ornaments litúrgics amb els braços lleugerament aixecats i estesos en actitud orant, porta la barba i una corona al cap, segurament es tracta de la
"Maiestas Domini". Aquesta figura de Crist és tancada dins d'una màndorla que està sostinguda per dos personatges drets, apòstols o àngels, un a cada banda, en actitud de reverència i amb túniques de plecs acanalats. Els tres personatges miren endavant amb uns ulls grans i inexpressius. Dins la màndorla, decorada en part només per anagrames, i sota el braç dret del personatge central, hi ha un cercle amb una flor oberta de vuit pètals. Sota dels peus, a la mateixa llinda de la portada, hi ha un petit emblema gravat, d'interpretació imprecisa.
L'àbsis, situat a la banda d'orient i cobert amb lloses de pedra, és de grans dimensions i semicircular. Al centre hi ha una finestra senzilla de doble esqueixada, sense cap decoració realitzat amb una sola pedra tallada amb gran precisió. A la banda nord hi ha dues pilastres escalonades, completament llises, com a contrafort. Sota la teulada i coronant el mur hi ha una petita cornisa, sobre mènsules i sense decoració que rodeja tot l'edifici.
M’explicaven el Martí Fontanellas Torra, i l’Anna Vilaró en relació a les marques en algunes pedres ( em diuen que 28 en total ) a la façana sud de l’església, són ‘rellotges de feina’ que feien els pelegrins, la hipòtesis – que no compartim – sosté que marcaven a la pedra un rellotge on cada ratlla era les tasques que havien de fer i es guiaven amb el sol, per anar fent-les.
No tenia ocasió de comprovar – sempre anem escopetejats – si hi ha pedres en altres llocs de Sant Esteve de Pelagalls amb aquestes marques.
En tot cas, és aquest un fenomen molt singular, que no pot explicar-se des la tesis dels ‘rellotges de feina’, que no troba suport en altres esglésies de la Segarra, ni de Catalunya.
Em demanat ajuda a la Societat Catalana de Gnomònica , i a persones expertes, i si tenim resposta us ho farem saber.
També em resistia a admetre com explicació del topònim que aquets petit turó fos el lloc on
‘pelaven els galls’. Com defensa per
Descarregallops , ‘tros de les Pallargues on tiraven llops morts’
, l’Anna Rialp Cercós.
En la meva tesis el mot
PÈLAG, té el sentit de
‘cosa molt copiosa, de gran abundància ‘.
Perillava l'amic en lo gran pèlec d'amor, Llull Amic e Amat 303.
D'amor y mercè hun pèlech sens fons, Passi cobles 149.
Ones li són d'un pèlag de tristesa, Canigó x.
I pel sentit Gall/Galls, recordar només que les conegudes
roselles (
Papaver rhoeas) — que donen a la primavera un toc de color als sembrats— es també coneixen amb els noms de badabadocs i gallarets , i seguint Francesc Masclans i Girvès (1905 - 1999) 1981:
Els noms de les plantes als Països Catalans, trobarem que les roselles reben una trentena de denominacions diferents (o variants formals d’aquests noms) , al llarg del territori català.
N’hi ha de prou curioses: babol, caputxí,
gall,
gallaret,
gallet, monges, papariu, paparota, pipiripip, puput, quiquiriquic, vermelló. El darrer d’aquests noms al•ludeix directament al color vermell d’aquestes flors. També al•ludeixen al color roig la curiosa denominaciórepublicans recollida a Gallecs (Bonet et al., 2008) i els noms de
gall, gallet i altres derivats, sens dubte per comparació amb el vermell de la cresta d’aquests animals. A més, és conegut el joc infantil consistent a obrir les poncelles, jugant a endevinar prèviament si serà “
gall”,
“gallina” o
“poll” (segons que surti vermella, de color de rosa o blanca).
Un altre joc consisteix a agafar un pètal de rosella, posar-se’l als llavis i bufar perquè surti un xiulet (“pi-pi-ri-pip”), que imita el cant del
gall.
La tesis ens descriu la visió que podem percebre en algun moment de l’any, la d’un
‘mar de galls’.
