ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SALVADOR DE LES PALLARGUES. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Ens costava - més a mi que sóc maldestre, que al Tomàs irigaray Lopez - retratar aquest edifici que es feia de cap i de nou l’any 1872 amb els ‘diners d’Amèrica’; com bé dia un bon amic, sacerdot, el romànic només s’ha conservat en els pobles que no han crescut econòmicament.

La descripció tècnica li atorga un estil neoclàssic, i ens explica que l’edifici està realitzat amb paredat i coberta a dues aigües.

A la façana està ubicada la portalada principal, realitzada amb arc rebaixat amb la dovella central decorada, envoltada per dos pilastres adossades que culminen amb dos pinacles laterals, els quals flanquegen un frontó central on ens apareix la data de construcció, l'any 1872.

Per damunt la portalada trobem un rosetó que desenvolupa la funció d'il•luminar l'interior de l'església, una altra obertura circular de petites dimensions per sobre d'aquest, i un alt relleu a la part superior amb la representació del sant a qui està consagrat el temple. Finalment, a l'alçada de la coberta, apareixen dos pinacles com a element decoratiu.
A la dreta de la façana hi ha situada la torre-campanar, de planta quadrada, dividida en quatre cossos mitjançant la presència de motllures, destacant als cantells de la part superior la presència d'un rebaix acabat amb punta a la part inferior. Al segon cos del campanar, hi ha la presència d'una petita obertura en forma d'espitllera amb arc de mig punt, i a l’últim cos trobem quatre obertures amb arc de mig punt on s'hi ha ubicat les campanes.

Per tractar-se d’un edifici aixecat a les darreries del segle XIX , ‘sense reparar en despeses‘ trobem que li podien haver donat més perspectiva, com es va fer amb l’edifici de l’Ajuntament i les Escolés publiques al començament del segle XX.

Déu ens guardi d’un ‘ja està fet’ !.

SANT JOAN BAPTISTA DE SORA. OSONA

Ens arribàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, fins al que fou ‘gran mas’ de Rocafiguera, per retratar la capella de Sant Joan documentada des del 1686.

Si la desolació té una imatge és avui de ben segur la d’aquesta casa, de la que retratava una llinda de l’any 1770, en la que figura el nom de Joseph Rocafiguera.

També i només des de l’exterior el campanar de la capella que segons m’expliquen no està ja en condicions de celebrar-hi culte, i en la que el meu interlocutor recorda haver vist una imatge, que recorda de forma imprecisa com de la Verge dels Dolors.

Defugia retratar el mas.

Els Rocafiguera foren ennoblits al segle XVIII. Del seu blasó trpobava : Catalán. “Escudo concedido á Don José Rocafiguera y de Planell, natural de Sora, en Cataluña, por el Rey D. Carlos III en el pardo, a 7 de febrero de 1773. Privig, Audientiae. = Partido: 1º, sinople, una higuera sobre un monte rocoso, al natural; 2º, de plata, tres alas bajadas de gules, bien ordenadas. Bordura general, de azur, con la leyenda en letras de plata, ROCA FIGUERA.” (sic) [P. Mr. Rigalt, ms.].

No està escrita enlloc la llegenda PULVIS.CINIS.NIHIL, traduïble com, pols, cendres, res, però tot plegat ens recorda – si cal encara, oi ? - que la vida és un regal molt fràgil.

Rebia de l’Arxiu Gavin, des del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, una imatge datada el 5-XII-1982 de l’interior d’aquesta capella, l’advocació és Sant Joan Baptista, i la capella orfe de tota ornamentació encara estava sencera.

CAPELLA DE SANT ESTEVE O DE L’HOSPITAL DE GUIMERÀ. L’URGELL JUSSÀ.

Entrava a la petita i acollidora capella de Sant Esteve, de planta basilical, de nau única amb un absis poligonal, a banda i banda s'obren quatre capelles laterals, el temple està sempre obert al visitant.

La façana és molt modesta, marcada per la verticalitat del campanar d'espadanya d'un sol arc de mig punt amb una campana, gairebé inserit a la casa del davant de la capella, Cal Manseta.

L’interior majoritàriament de pedra nua és extremadament sobri i en aquest dies de màxima calor el podem qualificar de fresc, l’espai convida a la reflexió i la pregaria.

Al mur que fa de capçalera de l'església s'hi localitzen les obres de renovació que l'església va patir al segle XVIII.

Antigament complia les funcions de capella de l'Hospital de Guimerà. En el Capbreu del 1608, el carrer de la capella de Sant Esteve, es coneix com el carrer de l'Hospital Nou.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L'ASSUMPCIÓ DE MALDÀ. L’URGELL JUSSÀ

Li diuen també Santa Maria a l’església de Maldà, que iniciava l’any 1796 les obres de ‘reforma’, que es donaven per concloses l’any 1798, en que es finalitza la transformació de la portalada de l'església, tal i com ho especifica la inscripció de la mateixa façana.

La descripció tècnica ens explica ; església de planta basilical de tres naus amb transsepte i absis poligonal. La nau principal presenta unes proporcions elevades amb una coberta de volta de canó reforçada per quatre arcs torals. La nau central es divideix de les laterals per grans pilars amb falsos pilars més petits acanalats i adossats amb capitells compostos damunt dels quals hi ha tot un entaulament complert. Les naus laterals es troben cobertes per volta d'aresta. A la zona del creuer del transsepte hi ha una cúpula de grans dimensions sostinguda per quatre trompes. L'absis és poligonal i a la seva banda dreta hi ha adossada una capella dedicada al Beat Sant Tomàs Capdevila. A la banda esquerra de l'absis de l'església hi ha la sagristia. La portalada exterior, de clara inspiració barroca, es troba distribuïda en dos cossos dividits a partir de dues columnes de fust llis i coronades per capitells corintis damunt dels quals hi reposa un elevat entaulament de forma irregular perquè s'adapta a les entrades i sortides que marquen les columnes com a ritme de la façana. Damunt de la portalada hi ha un frontó mixt amb la inscripció de la data d'aquesta façana. Damunt de la portalada hi ha un frontó mixt amb la inscripció de la data d'aquesta façana. El campanar és de planta vuitavada.

De l’interior – al que no podíem accedir en aquesta ocasió- ressalta la Pica beneitera de pedra, d'un metre de diàmetre aproximadament. A la part inferior hi ha una mena de cordó esculpit en disposició transversal. A la part mitjana hi ha una sanefa i a la superior, fent una vora, una inscripció molt erosionada. Aquesta pica es troba assentada sobre un pilar de pedra, ja que li manca el seu peu original.

És força inusual la construcció en pendent d’una església com succeeix a Maldà.

ESCOLA PÚBLICA DE SANT MARTÍ DE MALDÀ. L’URGELL JUSSÀ

Retratava el edifici de l’Escola Pública de Sant Martí de Maldà, que forma part del municipi de Sant Martí de Riucorb, que es va constituir l’any 1972 – en l’època final del segon feixisme - per la fusió ‘manu militari’ dels antics pobles de Sant Martí de Maldà i Rocafort de Vallbona, amb els seus agregats del Vilet i Llorenç de Rocafort.

La mesura s’explicava com la solució als problemes econòmics del REINO DE ESPAÑA, que amb aquesta reducció de municipis ‘quadrava els comptes’. Avui, quan el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, admet que estem en situació de ‘fallida’ està clar que aleshores, abans i ara, el problema sempre han estat l’estultícia i la corrupció de les elits politiques.

Cap dada d’aquest edifici, ni del mestre d’obres i/o arquitecte que l’aixecava, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Les Escoles Públiques de Guimerà tancaran les seves portes al setembre, sou pregats també d’explicar-nos la seva història a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT ROC DE MONTROIG. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Anàvem el Tomàs Irigaray Lopez , i l’Antonio Mora Vergés, pel camí de Mont-roig a Pelagalls, i just davant del cementiri, observàvem una petita ermita dedicada a sant Roc, advocat com Sant Sebastià contra la pestilència i les malalties infeccioses.

Llegia que cada any, el 16 d’agost diada de Sant Roc, els veïns de Mont-roig compleixen el vot que van fer en temps força reculats els seus avantpassats d’honrar el sant, si es deslliuraven de la pesta que amenaçava el poble i que sembrava el pànic arreu dels humils pobles de les nostres contrades i segava la vida a molts dels seus habitants.

Quan ja l’epidèmia feia estralls a Pelagalls, el poble proper a Mont-roig i semblava ja que l’epidèmia no tenia aturador, la greu malaltia va desaparèixer gràcies als precs i invocacions dels fills dels d’aquest poble i a la intervenció de Sant Roc, al que en prova d’agraïment, el poble va construir una ermita on cada any es compleix el vot de celebrar festa i missa en honor del sant.

L’ermita de Sant Roc és de planta rectangular que mesura exteriorment 7,40 metres de llarg per 3,70 d’ample i té una alçada de 3,75 metres . Per dins està coberta amb una volta de canó, que retratava des del vidre – d’aquí la manca de qualitat- amb la Olympus.

A la paret del fons hi ha la imatge de Sant Roc col•locada sobre una peanya de fusta. A banda i banda de la porta hi ha uns seients de pedra que són els mateixos de quan aquest sector era el pòrtic de l’ermita, ja que l’edifici estava dividit en dos sectors gairebé iguals: la capella pròpiament dita i un pòrtic obert i limitat per tres arcs, que s’havia convertit en refugi de pidolaires i vagabunds que fins hi feien foc i l’embrutaven – imagino que parlem dels primer anys del segon feixisme, quan es va prohibir la mendicitat a les ciutats, i els pobres van haver de marxar-ne per evitar la presó -. Ho confirma el fet que fa molts anys es varen paredar els arcs laterals del pòrtic i la porta es va col•locar al davant de tot.

Actualment dues pilastres adossades que sostenen un arc marquen encara aquells dos espais.

Les ‘males’ politiques del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA han fet créixer exponencialment la pobresa urbana alhora que els petits nuclis rurals pateixen un abandó esfereïdor. Potser és ja el moment de recuperar els nostres ‘valors nacionals’, l’esforç, el treball, la honestedat, ... i repoblar novament aquestes terres, com es va fer a l’alta edat mitjana.

Li demanava a Sant Roc que portés fins a l’Altíssim la meva pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !

PELAGALLS. PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA

Quans ens aturàvem davant l’església de Sant Esteve de Pelagalls, em resistia a admetre com explicació del topònim que aquets petit turó fos el lloc on ‘pelaven els galls’. Com defensa per Descarregallops , ‘tros de les Pallargues on tiraven llops morts’, l’Anna Rialp Cercós.

En la meva tesis el mot PÈLAG, té el sentit de ‘cosa molt copiosa, de gran abundància ‘.

Perillava l'amic en lo gran pèlec d'amor, Llull Amic e Amat 303.

D'amor y mercè hun pèlech sens fons, Passi cobles 149.

Ones li són d'un pèlag de tristesa, Canigó x.

I pel sentit Gall/Galls, recordar només que les conegudes roselles (Papaver rhoeas) — que donen a la primavera un toc de color als sembrats— es també coneixen amb els noms de badabadocs i gallarets , i seguint Francesc Masclans i Girvès (1905 - 1999) 1981: Els noms de les plantes als Països Catalans, trobarem que les roselles reben una trentena de denominacions diferents (o variants formals d’aquests noms) , al llarg del territori català.

N’hi ha de prou curioses: babol, caputxí, gall, gallaret, gallet, monges, papariu, paparota, pipiripip, puput, quiquiriquic, vermelló. El darrer d’aquests noms al•ludeix directament al color vermell d’aquestes flors. També al•ludeixen al color roig la curiosa denominació republicans recollida a Gallecs (Bonet et al., 2008) i els noms de gall, gallet i altres derivats, sens dubte per comparació amb el vermell de la cresta d’aquests animals. A més, és conegut el joc infantil consistent a obrir les poncelles, jugant a endevinar prèviament si serà “gall”, “gallina” o “poll” (segons que surti vermella, de color de rosa o blanca).

Un altre joc consisteix a agafar un pètal de rosella, posar-se’l als llavis i bufar perquè surti un xiulet (“pi-pi-ri-pip”), que imita el cant del gall.

La tesis ens descriu la visió que podem percebre en algun moment de l’any, la d’un ‘mar de galls’.

M’ensenyava el Martí Fontanelles Torra els curiosos ‘rellotges’ que en gran nombre es troben a les pedres de la paret sud de l’església de trets preromànics de Sant Esteve.

En demanarem informació als ‘experts’.