LA VILAVECCHIA DE SANT MIQUEL

Ens arribàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, fins aquest singularíssim edifici aïllat, situat dalt d'un petit promontori, als afores del nucli urbà de Sant Hilari Sacalm . L'edifici, tipus chateau, és un gran casal format per diversos cossos, construït segons els plànols d’Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 –1 de setembre de 1931).

L'estructura de l'edifici és en forma de la lletra U, els extrems de la qual formen la façana principal, on destaca la torre circular esquerra, de planta baixa i dos pisos, coronada per merlets triangulars i una teulada cònica de pissarra. Al costat dret, sobresurt el cos al que està adossada per la par posterior, també de tres plantes, cobert per una teulada a doble vessant, desaiguada a la façana principal de l'edifici. A la part posterior d'aquest cos, s'hi adossa encara una altra construcció, també de tres plantes, amb la teulada a doble vessant desaiguada als laterals. Al costat de la construcció que sobresurt de la torre, hi ha una altra construcció, de planta baixa, que és una mena de porxada. I al costat dret d'aquesta, s'adossa un altre cos, de tres plantes, amb la teulada a doble vessant desaiguada als laterals (a la façana que es troba la façana de la capella). En aquesta façana destaca una imatge religiosa, de Sant Miquel, que ha perdut la testa.

Al costat de la façana lateral d'aquest cos, s'alça la capella dedicada al Sagrat Cor, amb la porta d'entrada en arc de mig punt, al capdamunt del qual hi ha un ull de bou amb vitralls, que està coronada per un campanar d'espadanya. La capella fou decorada per l'escultor Frederic Marès i Deulovol (Portbou, 1893 - Barcelona, 1991)i està presidida per un Sagrat Cor de bronze, model reduït del que corona el temple del Tibidabo.

Al centre d'aquestes construccions, hi ha un altre cos, cobert per una teulada a quatre vessants. En general les obertures de l'edifici són en arc escarser, voltejades de falsos carreus i dovelles de pedra (són llosanes). Les teulades són de pissarra. Els murs estan revestits amb lloses de pedra. Molt a prop del gran casal, hi ha una casa anomenada la Torre de Villavecchia i també una petita construcció, segurament un colomar.

L’indret està envoltat d’un frondós parc – avui quasi bosc - , on el 2 de setembre de 1898 tingué lloc una famosa entrevista entre Mossèn Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902), i el bisbe Josep Morgades i Gili (Vilafranca del Penedès, 9 d'octubre de 1826 - Barcelona, 8 de gener de 1901

Ramón de Dalmases y Villavecchia, propietari de la casa, va rehabilitar l’any 1930 el títol de Marques de Mura, atorgat a Feliciano de Cordellas y Ramanyez, per l’Arxiduc Carles III d'Àustria.

Arreu son visibles els senyals del temps.

VIC SENTFORES - SANT MARTÍ

Retratava des del cementiri la gran fàbrica d’aquesta església, de la que el 25 de març de 1865 es col•locava la primera pedra , i el dia 3 de desembre de 1878 el bisbe de Vic, Pere Nolasc Colomer i Mestres (Girona, 1822 —Vic, Osona, 1881), la beneí.

Venia a substituir l'antiga església de Sant Martí, documentada des del 930 i que quedava molt lluny de la població de la Guixa formada a partir del segle XVIII a ran del camí ral que anava a Vic.

Un cop inaugurada la nova església s'hi traslladaren tots els elements de l'antiga, la de Sant Martí, que desgraciadament es varen perdre – no per a tothom - en els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39 .

EL CEMENTIRI VELL DE SANTA MARIA DELS SOCORS DE COLLSUPINA

L’abús de la restauració li fa perdre un xic l’aire de ‘poble de pessebre’ que de forma ‘natural’ va tenir Collsuspina des Salvi Pedrós ( versió Gran Enciclipedia ), o Bernat Amadans ( versió gencat.cat ) aixecava l’any 1550, just a la partió dels termes de Tona i Balenyà, bé que a la part de Balenyà, l’hostal que es coneix avui com Can Xarina. L’Ajuntament recull la tesis de l’Encliclopedia, sou pregats però de confirmar-nos aquesta dada a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Prop de l’hostal de Collsuspina - com aleshores se li deia- es van fer quatre o cinc casetes més al llarg del segle XVI, i per al seu servei religiós es va construir, entre l’any 1592 i el 1600, una capella a Santa Maria del Socors, l’actual església parroquial, ampliada a partir del 1880 amb capelles laterals, un campanar de torre – que presenta un lamentable estat de conservació - , i una façana en la que s’observa al costat dret de la porta el naixement d’una volta que conformava l’accés al fossar.

L’any 1841, quan ja formava municipi independent, la població era de 64 famílies, i l’any 1860, moment de màxim esplendor, hi vivien 454 habitants. A començament de l’any 2013 el cens era de 347 habitants.

En algun moment es va fer el Cementiri nou, i van deixar de fer-se enterraments a l’antic que va romandre dempeus fins ben entrat el segle XX, quan a instàncies d’un dels veïns que exercia com a Secretari de l’Ajuntament – i per poder tenir accés a la part posterior de casa seva - les restes es van traslladar. El tema en el seu moment va ser tema de conversa.

Ah!, no aconseguíem acomplir – per segona vegada – el propòsit que ens portava fins a Collsuspina, el rector Mossèn Ramon Muntadas Vilaseca, Arxiprest del Moianès, i Paborde de Castellterçol, era fora de Collsuspina atenen obligacions del seu càrrec.

FALS. FONOLLOSA. BAGES. CATALUNYA. ‘ EL FORAT NEGRE’

Em refereixo carinyosament com ‘ Forat Negre’ a les terres de la Catalunya interior, orfes de promoció des de la que també de forma ‘amable’ qualifico com Generalitat de ‘Barcelona’, i oblidades tradicionalment per la ciutadania d’aquesta nació, que de forma encertadíssima qualificava Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985), pobra, bruta, trista, i dissortada pàtria.

Retratava la façana del Cementeri de Fals, on penso que com va deixar escrit Frederic Soler i Hubert, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra, tot i que també va emprar els de Jaume Giralt, Simón Oller o Miguel Fernández de Soto (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 – Barcelona, 4 de juliol de 1895), no s’hi enterra cap traïdor.

Fals és un poble petit de llarga història, que es remunta a l'edat mitjana, ho demostren les dues torres cilíndriques, restes de l'antic castell de Fals.

Llegia d’una publicació local ; quan la frontera dels comtats cristians va avançar cap a occident, les torres van perdre la seva funció defensiva i els masos de Fals van poder prosperar i expandir-se. Es va artigar boscos, tot obrint espais per destinar-los al sembrat i a la vinya. Era dificultós, perquè gairebé no hi havia animals i la feina es feia a mà. Algunes de les cases actuals ja existien al segle XIV, com per exemple, turre blancha (Torreblanca), monte conilo (Montconill) o turre cabrera (Jaumeandreu). El nom del poble s'escrivia Falchs.

Tot el terme era dels senyors de Cardona, Vescomtes, Comtes , i Ducs a partir l’any 1482 per nomenaments dels mal dits, Reis Catòlics. Això implicava que els pobladors eren vassalls del senyor, que per treballar les terres, havien de pagar-li delmes, censos i molts altres drets. Aquest domini es va acabar ara fa uns dos-cents anys. Dels Cardona es pot dit quasi de tot, no però, parlar d’ells en termes de Catalunya, ja que sempre han estat fidels al REINO DE ESPAÑA

La pesta i la guerra civil catalana van despoblar el terme el segle XV, però després el país es va recuperar amb més forca gràcies a l'emigració de gent del nord, que va ocupar els masos deshabitats i mig ensorrats.

A finals del XVIII les cases més fortes van patir la crisi i algunes d'elles van acabar en mans dels creditors. És el cas dels masos Bosch, Oller, Grau del Pubill, Torre Sagimona i Oliveres de Cantacorbs.

Fins al segle XIX Fals tenia ajuntament, la crisis econòmica que va comportar la pèrdua de les colònies americanes, afegida a l’estultícia i corrupció de les elits politiques, va comportar mesures com la desamortització ( que va empobrir econòmica i culturalment ESPAÑA de forma irreparable ), i a concentrar municipis. Actualment des del PP s’ha endegat una ‘desamortització social’ - retallades de drets socials i civils -, i es planteja una nova concentració municipal. L’endogàmia de les classes politiques els ha idiotitzat de forma irreversible.

Fals, Fonollosa i Camps, passaven a ser un únic municipi amb una extensió de 51,67 km² i una població a darreries de 2012 de 1.438 habitants, amb una densitat de 27,83 hab/km². L’Hospitalet de Llobregat amb una extensió de 12,50 km², tenia en la mateixa data una població de 257.057 habitants, amb una densitat 20.564,56 hab/km²

Com ho deia aquell ?, Ah, si ! ESPAÑA VA BIEN !!!!!

La vinya es va anar expandint fins que es convertí en el conreu principal de les terres del terme. La població va augmentar, es van ampliar cases i se'n van fer de nova construcció. A partir de finals del segle XVIII, els amos del Tatger i Moncunill van vendre petits trossets als parcers, perquè poguessin construir-s'hi una caseta de pedra. Aquest és l'origen dels nuclis del Raval i de la Creu. Va arribar la fil•loxera i el poble es va quedar sense vinyes. Però va poder sobreviure la sotragada i aviat els pàmpols van tornar a verdejar als plans de Fals.

Les tensions socials que van provocar la Guerra Civil a Espanya també van ser presents en el nostre poble on, per sort, el conflicte no va tenir la virulència d'altres llocs. De tota manera, però, tres persones assassinades i l’església incendiada van ser algunes de les conseqüències més dramàtiques de la guerra. També hi va haver morts al front i represàlies cap als vençuts.

La destrucció per les flames de la totalitat de l'arxiu de la rectoria és un fet que dificulta molt la recerca de la història del poble. En els llibres sagramentals de les parròquies s'hi troben els noms i la relació de parentiu de la gent, i en els manuals hi ha informació sobre l'activitat econòmica del lloc.

Va arribar la crisi del sector del vi i els ceps van ser arrencats per deixar pas als cereals. Les explotacions dels petits pagesos sense terra pròpia eren difícils de mantenir, i la majoria d'aquests es van integrar en una cooperativa.

Visiteu Fals, Fonollosa, el Bages, Catalunya, i tots i cadascun dels pobles i viles del ‘forat negre’.

SANT JAUME DE CREIXELL. TARRAGONÈS

Jesús l’anomenava juntament amb el seu germà Joan, boanergues, que significa "fills del tro"; m’explicaven que els veïns l’invoquen amb devoció per tal que TEODORO FUSTER CORTES, retorni els milions d€ que han obligat a demanar que la Sindicatura de Comptes ( que el PP proposa eliminar ) analitzi la situació financera , i faci – si és possible – alguna proposta d’actuació.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120523/54298757785/creixell-enigma-compte-413.html

L'església dedicada a Sant Jaume el Major, és un edifici en el que s’aprecia la barreja d'estils gòtic i
renaixentista.

Girolamo Doria, Comte de Cremolino, Arquebisbe de Tarragona (1533-1558), i President de la Generalitat de Catalunya per al trienni 1539-1542, càrrec que no va exercir, en entendre que si ja era una provocació intolerable imposar un bisbe italià – que residia habitualment a Roma – ; la decisió a nivell polític, era l’excusa perfecta per justificar la presència de forces militars permanents al Principat.

Curiosament – sense haver vist mai el poble – l'any 1559 l’Arquebisbe ordenava que s’aixequés una nova església, sense dades que ho confirmin, pensem que substituïa la Capella del Castell que venia exercint la funció de parròquia.

L’església estava tancada, i únicament podia retratar-ne la façana, llegia que la seva estructura interior és d'una sola nau, amb capçalera plana i capelles laterals al costat de l'Evangeli, i una capella baixa al costat de l'Epístola que s'anomena "La cripta", amb volta de maons que data de 1663.

Són destacable les pintures murals del segle XVII amb les imatges de Santa Tecla i Santa Llúcia.

A la nau hi ha creueria quadripartita i volta de canó a les capelles.

A la clau del presbiteri hi ha la data de 1559.

La façana és renaixentista amb frontó triangular damunt de pilastres a la porta principal (1662).

Al costat hi ha l'antiga rectoria, que és un edifici de pedra amb portada d'arc de mig punt i finestres decorades amb motllures de força interès.

El campanar fou construït l'any 1771 i restaurat per l'arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949). La base del campanar és quadrada, però la part superior és octogonal. Al damunt s'aixeca un cimbori addicional, obra d'en Jujol. Està format per una cúpula parabòlica. La volta és sostinguda per arcs metàl•lics creuats des del centre. A cadascuna de les vessants dels arcs hi ha un ull de bou de totxo. Pels costats exteriors de la volta pedres característiques de l'obra de Jujol. Quatre figures de 4,5 metres d'alçada realitzades a peu d'obra rematen el cim del campanar.

Sentia una conversa – imagino que entre veïns de Creixell – en la que sortia la inefable Alícia Sánchez-Camacho Pérez – Presidenta ‘Regional’ del PP, i la María de los Llanos de Luna Tobarra, ‘ la Virreina’, deien que farien molt santament en dedicar els diners que esmercen en cosmètica a tapar el forat del poble. Posats a demanar que els 80.000 € de la ‘tèrbola història de les escoltes de Metodo-3’ es dediquin també a pagar els deutes.

Pensava, que Sant Jaume ‘el fill del tro’ us escolti !

LES CASES DEL PASSEIG JAUME I DE SALOU. TESTIMONIS D’UN SOMNI QUE EL VENT S’ENDUGUÉ

Retratava una bona part de les cases senyorials que conformaven el Passeig de Jaume I de Salou en les primeres dècades del segle XX ; la major part d’elles han vist passar :

El primer Feixisme ( Dictadura de Miguel Primo de Rivera Orbaneja )

El breu miratge de llibertat i democràcia de la II República

Els dies horribles del Genocidi contra Catalunya 1936-39

El segon Feixisme ( Dictadura de Francisco Franco Bahamonde )

I, aquest període de ‘Democraciola’ en que la sempiterna estultícia i corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, podrides per l’endogàmia en que s’han reproduït tradicionalment, ha instaurat la ‘Desamortització Social’ , que ha fet tornar la misèria als col•lectius més febles de la societat.

Em costava trobar informació d’aquests edificis, i la que trobava era encara molt incomplerta, la mala praxis pel que fa a documentar el Patrimoni Històric – tret clarament diferencial d’un poble – cal atribuir-lo a la ‘bona tasca’ dels MINISTERIOS DE INCULTURA Y ODIO RACIAL que hem ‘patit’ des de 1714.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/06/el-palau-destiu-de-ciriac-bonet.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/07/les-cases-del-passeig-jaume-i-de-salou_1151.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/06/casa-eduard-recasens-mercade-salou.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/06/torre-jose-miarnau-navas-salou.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/07/les-cases-del-passeig-jaume-i-de-salou_1.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/07/les-cases-del-passeig-jaume-i-de-salou.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/07/les-cases-del-passeig-jaume-i-de-salou.html

No trobàvem d’algunes dades dels promotors, ni dels mestre d’obres i/o arquitectes autors del projecte.

El Municipi de Salou es creava arran d'una sentència del Tribunal Suprem DEL REINO DE ESPAÑA, de 30 d'octubre de 1989, que li atorgava la independència administrativa de Vila-seca de Solcina. Té aquesta informació l’anterior municipi ?.

Ens agradarà completar aquestes dades, i agrairem la vostra col•laboració a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LES CASES DEL PASSEIG JAUME I DE SALOU. TESTIMONIS D’UN SOMNI QUE EL VENT S’ENDUGUÉ

La fitxa de Patrimoni de l’Ajuntament de Salou, en relació a la casa de número del Passeig Jaume I, 7 ; http://www.salou.cat/POUM/D/D_4E-12.pdf deixa en blanc la casella on s’esmenta a l’autor del projecte, agrairem la tramesa d’aquesta informació, així com les dades del promotor a l’email

Recordeu que el Municipi de Salou que es creava arran d'una sentència del Tribunal Suprem DEL REINO DE ESPAÑA, de 30 d'octubre de 1989, que li atorgava la independència administrativa de Vila-seca de Solcina; em pregunto : podria ser un precedent per les pretensions sobiranistes ?.

La descripció tècnica ens diu que podem incloure la casa dins l'estil modernista, ens atrevim a suggerir influencies andalusins, de caire popular. Destaca la decoració de rajoles blaves i maons a les rematades de teulades i balcons.

La casa té planta baixa i dos pisos més amb la torratxa característica de totes aquestes cases. Del conjunt de la casa, criden l'atenció, el marc de les finestres i de les portes, que donen al segon pis, amb decoració de rajoles verdes i petits escuts amb simbologia catalana. En una d'elles es pot veure la Senyera.

La planta baixa té dues arcades i la porta d'accés és com una portada neoromànica amb decoració geomètrica. Tota l'edificació està tancada per un artístic mur de maons, que conforma un espaiós jardí.