ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT VICENÇ. MAIÀ DE MONTCAL. LA GARROTXA

El Melcior Badosa Torras publicava a ‘ Sant patrimoni’ una magnifica fotografia del temple parroquial del poble de Maià de Montcal, a la Comarca de la Garrotxa, a la provincià de Girona. de Catalunya, la darrera ‘colònia d’Europa’.



Coincidint amb el mil•lenari de la primera cita documental del temple, l’Any 1978 fou restaurada. La construcció romànica que ha arribat fins els nostres dies és del segle XII.

La descripció tècnica ens explica : edifici d'una sola nau amb volta de canó apuntada i capcer semicircular. Una cornisa, que ressegueix tot l'edifici, marca l'alçada de l'església avanç del seu realçament.

A ponent i damunt la porta principal hi ha un campanar que no és de la construcció original sinó que es va fer en la fase d'ampliació aprofitant una part de l'espadanya original; és de secció quadrada amb teulat a quatre vessants i obertures d'arc de mig punt per les campanes.

Porta Situada al mur de ponent i formada per arcs en degradació, llum rectangular, llinda i timpà llis, tot protegit per un guardapols semicircular. La porta guarda el forrellat fet de ferro forjat que probablement és coetani a la construcció del temple. Els dos batents de la porta estan recoberts completament per planxes de ferro subjectats i reforçats per claus; al centre es troba el passador que té l'extrem amb forma de cap de serp i les anelles que l'aguanten estan decorades amb motius de cercles

El perímetre de l'absis és recorregut per un fris sustentat per cinc mènsules esculturades que representen: un cap d'home, una gran fulla amb els nervis molt marcats, fulles d'acant, un home portant quelcom a les espatlles i un àngel amb les ales esteses.

Quan al topònim el diccionari català valència balear, s’hi refereix c om : MONTCALB , Poblet agregat al municipi de Canet d'Adri, i entén que evoluciona etimològicament del llatí, monte calvo, ‘muntanya pelada’.

Una segona hipòtesis, del tor versemblant, defensa també la procedència llatina, però en aquest cas de PODIUM ( Puig), CALCARIUM ( calç ), Puig de calç.

Sou pregats de dir-hi la vostra – defensem el dret a discrepar, i per tant a decidir – a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAN GURRI DE LLIÇA D’AVALL

Retratava aquesta masia de planta basilical, amb planta i dos pisos, la porta d'entrada presenta una volta de pedra formada per tretze dovelles i coberta a dues vessants.



La part davantera de la casa està circumdada per un mur de protecció d'una alçada d'uns 2m te una porta d'entrada coberta amb un voladís de fusta a la llinda de la qual hi ha un escut, una inscripció malmesa però encara es pot llegir al centre IHS i a la dreta "LIAS 8 VURRI" sota la data 1594



Les finestres de la façana són adintellades i algunes presenta una senzilla motllura superior. Als laterals, les finestres més amples estan a la part baixa, mentre que les del pis són més estretes. Finestra situada a la façana, a mà dreta. Feta de pedra, té una estructura quadrangular amb restes de motllures als costats.

Finestra situada a la paret O.. A la part superior trobem un relleu amb una creu sobre un calze. Unes ornamentacions a banda i banda semblen voler imitar unes serps. A la part dreta hi ha una edificació afegida, més moderna.

Dins el pati trobem un petit porxo a mà dreta, i un pou a mà esquerra, molt a prop de l'entrada de la casa. Les parets estan fetes amb pedra i encara que es veu renovada en gran part, actualment està abandonada. Es conserva també part de l'era.

Can Gurri fou una de les masies de Lliçà, que conjuntament amb d'altres de Parets formaren una associació per explotar la mina d'aigua dels "Set Socis" que neix a Lliçà d'Amunt i passa per Lliçà d’Avall fins arribar al Pla de Can Pepet.

Dels set, hi havia quatre propietaris que tenien la seva finca a Parets: La Marineta, Can Gosch, Can Pla i Can Romeu.



Retratava també els pous de glaç; la seva existència, aquí i en terres encara més baixes, ens confirma que certament el planeta viu un període d’escalfament; tant cert com que menteix el Rei Juan Carlos quan diu que mai se’ns ha obligat a enraonar en ESPAÑOL, i se’ns ha prohibit amb violència – fins en ocasions amb la mort – l’ús de la nostra llengua, el català. La situació de la Monarquia avui, té una clara relació amb aquesta mentida que el Rei va dir, amb plena consciència de que no deia la veritat.

MUSEU D’ART DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

L’edifici té una història llarga, i en alguns extrems – com els cas dels vitralls modernistes – de ‘digestió difícil’.

1894 Gaietà Buïgas i Monravà (Cerdanyola del Vallès, 1851 - 1919) , aixecarà l’edifici que acomplirà la funció de : teatre amb saló de billar , Café i jardí per infants

Ludwig Dietric von Beärn, vitraller alsacià establert a Barcelona a finals del segle XIX, va realitzar el tríptic de vitralls.

1905 Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965, respectant bàsicament l’obra anterior, la reformarà per encàrrec de la família d’Evaristo López, joier de Barcelona

1963 l’arquitecte Fernández Marqués ( agrairem ens feu saber el nom propi a l’email coneixercataunya@gmail.com ) farà le sobres de ‘remodelació per encàrrec de Carlos Domènec Garcia, i Juan Domènec Martínez , que adquireixen la finca per exercir l’activitat de laboratori químic farmacèutic.

A darreries del segle XX, Carlos Domènec Garcia, retira els vitralls, i ven la finca a l’Ajuntament de Cerdanyola.

L’any 1999 – quan l’onada especulativa assumia la màxima alçada - es va plantejar enderrocar l'edifici, una campanya popular però , va evitar-ho, i la finca es va incloure al Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Arqueològic de Cerdanyola.



L'any 2003 es va aprovar la remodelació de l'edifici amb un pressupost d'1,6 milions d'euros i, amb l'ajuda del patrocini de particulars i d'entitats com la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Fundació Banc de Sabadell, l’Obra Social Caixa Sabadell i l’Obra Social Caixa Catalunya. Les obres de restauració es van realitzar entre el 2006 i el juliol 2009 sota la direcció de l'arquitecte Víctor Argentí i Salvadó ( Barcelona 1947 - )

Trobava una descripció tècnica que és una veritable pessigada al cor : Casa aïllada, situada al carrer de Sant Martí, i envoltada de jardí.

Consta de planta baixa i un pis, amb cossos annexos d'una sola planta. La coberta és a dues vessants, amb fort pendent. La construcció, de línies sòbries, es va enriquir amb la incorporació del tríptic anomenat de "Les Dames de Cerdanyola" (conjunt de vidrieres modernistes), dues situades a la façana principal, a migdia, i la tercera a la façana lateral de llevant, amb representació de figures femenines ("La Dama del Llac", "La Dama de la Tulipa" i "La Dama del Gronxador), que van ser realitzades amb una tècnica molt acurada i que representen la culminació del modernisme. Són elements decoratius destacables la marquesina de vidre amb suports de ferro d'inspiració vegetal, la reixa i les pilastres de la tanca.

CAN GARRIGA DE L’AMETLLA DEL VALLÈS

Em pregunto – una vegada més – això de fer ‘una mala feina’ pel que fa a la descripció del Patrimoni Històric de Catalunya no és casual, oi ?.

No hi ha dades del promotor, ni del mestre d’obres i/o arquitecte, ni dins de la data en que s’aixecava.

Tenim alguns ‘ponts del diable’ a Catalunya, i en altres països de cultura catòlica; no m’empasso però, que ‘l’Angel blau’ es dediques a aixecar cases de ‘particulars’;  la seva dedicació al món de la construcció està més que clara, però el veig més com un ‘gran promotor’ que corromp  l’activitat política i administrativa; i entre nosaltres, sempre que penso en Déu, enraona en llengua catalana, i ‘l’Angel Blau’ contràriament ho fa sempre en llengua castellana, ELL en diu ESPAÑOL.

La descripció tècnica, minsa i fins tòpica en diu :  Edifici aïllat, de tipologia ciutat-jardí, que es composa de planta baixa i pis, amb estructura allargada i simètrica, llevat de la torre mirador. Es situa en un terreny on hi crea un desnivell contingut amb un mur coronat amb una balustrada.

La coberta és a quatre vessants, acabada en gran barbacana, i la façana, revestida amb morter de calç de color blanc, simula carreus de pedra a les cantonades. La torre, situada al costat de llevant, és de planta quadrada amb coberta de teula àrab composada de pavelló. La casa té una tanca d'obra amb balustres.

Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

VIVER. AVUI AL `’FORAT NEGRE’. EL BERGUEDÀ

El topònim ( descriptiu, com és costum ) no fa avui justícia a l‘extens, i dessolat, però no erm territori , que va pertànyer al castell d’aquest nom,  i que municipi independent fins a mitjan segle XIX, en què es fusionà amb Serrateix.

Terreny disposat per a criar-hi en bones condicions determinats arbres o plantes.

Lloc abrigat on es fa planter d'algun arbre o hortalissa.

Lloc disposat per a tenir-hi i criar-hi animals, sobretot peixos, crustacis o mol·luscs.

Al segle XII ja hi ha documentades unes quinze masies, una bona part de les quals encara subsisteixen.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/04/la-masia-de-coromines-de-viver.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/04/la-casa-vilanova-de-viver.html

No trobava resposta al diccionari d’antònims;  trobava però,  sense buscar-la una imatge que sembla contestar-me.

En venien a la memòria les estrofes del ‘ Cant Espiritual’ que podreu escoltar en aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=-ED_THCAP9M

CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,

¿què més ens podeu dar en una altra vida?

Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor

que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria

aturar tants moments de cada dia

per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...

¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?

Mes llavores, la vida, ¿què seria?

¿Fóra només l’ombra del temps que passa,

i la il·lusió del lluny i de l’aprop,

i el compte de lo molt, i el poc i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal;

aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,

és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria

esser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s’atura,

¿me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà  veig el cel i les estrelles,

i encara allí voldria ésser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

¿per què acluca’ls cercant un altre com?

¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi...

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s’acluquin aquests ulls humans,

obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

¡Sia’m la mort una major naixença!

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911)

LA TORRE DELS LLEONS D’ESPLUGUES DE LLOBREGAT

L’Antoni Calvo Uribe visitava Esplugues de Llobregat, i retratava magistralment el casal que és conegut ara com la Torre dels Lleons, i que sembla correspon a l’antiga torre o castell de Picalquers.

A l’antiga Torre de Picalquers hi havia una capella dedicada a sant Jaume, enderrocada com el mateix Castell i/o torre per les forces catòliques de l’infame Felip V ‘el genocida’.



Al peu de les escales d’accés al casal de Picalquers (al costat de dues efígies de lleons que han donat un nom nou al vell casal) hi ha dues làpides romanes, amb sengles inscripcions a Lucius Licinius Secundus i Quintus Calpurnius Flavius, personatges que són força coneguts dins la història romana de Barcelona.

Picalquers em semblava un topònim, m’arribava fins a la biblioteca de Castellar del Vallès, i pouava del mestre Coromines  :  de PODIUM ( Puig), CALCARIUM ( calç ), Puig de calç. Lucius Licinius Secundus i Quintus Calpurnius Flavius, membres de la ‘raça superior’, no es movien per raons de bonhomia i/o altruisme;  els noms avui son uns altres, però la forma d’actuar com a ‘raça superior’  és la mateixa. Em pregunto;  quan trigarà el bon Déu a fer desaparèixer de la faç de la terra aquest veritable Imperi del Mal ?.  

La part més antiga de la Torre dels Lleons, que ha de correspondre a l’antiga fortificació de Picalquers- on s’aprecia encara algun treball amb la tècnica del ‘opus spitacum’ - són uns paraments a la part inferior de la construcció.



Especialment ressenyable és el gran celler semisoterrani.

El Feixisme desprès d’haver depredat de forma maldestra el Patrimoni Històric i Artístic ( veníem de desamortitzacions, vendes ‘irregulars’ , i tota mena d’excessos des de l’àmbit polític. Fins els ‘collars’ son els mateixos, malgrat els anys transcorreguts ), sorprenia al món – fixeu-vos des de quina instancia Administrativa amb la següent norma :

Decreto de 22 de abril de 1949, expedido por el Ministerio de Educación Nacional (B.O.E. 5-5-1949) sobre protección de los Castillos españoles.

3.2.1. Castillos

Una de las notas que dan mayor belleza y poesía a los paisajes de España es la existencia de ruinas de castillos en muchos de sus puntos culminantes, todas las cuales, aparte de su extraordinario valor pintoresco, son evocación de la historia de nuestra Patria en sus épocas más gloriosas; y su prestigio se enriquece con las leyendas que en su torno ha tejido la fantasía popular. Cualquiera pues, que sea su estado de ruina, deben ser objeto de la solicitud de nuestro Estado, tan celoso en la defensa de los valores espirituales de nuestra raza.

Desgraciadamente, estos venerables vestigios del pasado están sujetos a un proceso de descomposición. Desmantelados y sin uso casi todos ellos han venido a convertirse en canteras cuya utilización constante apresura los derrumbamientos habiendo desaparecido totalmente algunos de los más bellos. Imposible es, salvo en casos excepcionales, no solamente su reconstrucción, sino aún las obras de mero sostenimiento; pero es preciso cuando menos, evitar los abusos que aceleren su ruina.

En vista de lo cual, a propuesta del Ministerio de Educación Nacional y previa deliberación del Consejo de Ministros.

DISPONGO:

Artículo primero - Todos los castillos de España, cualquiera que sea su estado de ruina, quedan bajo la protección del Estado, que impedirá toda intervención que altere su carácter o pueda provocar su derrumbamiento.

Artículo segundo - Los Ayuntamientos en cuyo término municipal se conserven estos edificios son responsables de todo daño que pudiera sobrevenirles.

Artículo Tercero - Para atender a la vigilancia y conservación de los castillos españoles. se asignará un Arquitecto Conservador con las mismas atribuciones y categoría de los actuales Arquitectos de Zona del Patrimonio Artístico Nacional.

Artículo Cuarto - La Dirección General de Bellas Artes, por medio de sus organismos técnicos, procederá a redactar un inventario documental y gráfico, lo más detallado posible de los castillos existentes en España.

Así lo dispongo por el presente Decreto, dado en Madrid a veintidós de abril de mil novecientos cuarenta y nueve.

La disposició no va evitar – ni ho pretenia – la destrucció del Patrimoni Col•lectiu.

SANT VALERIÀ DE ROBERTS. LLIÇA D’AMUNT

En la visita anterior : http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/02/ermita-de-sant-valeria-de-roberts-o-de.html la qualificava com ‘de la polseguera’ ja que per sota de la casa passava un vial de terra que tenia un intensíssim tràfic rodat. Avui l’indret és un espai de calma.

 Reprodueixò literalment de : 

http://www.llicamunt.cat/documents/POUM/Memories/4-Cat%C3%A0leg%20dels%20b%C3%A9ns%20protegits.pdf

Tot i que s’ha considerat que l’edifici actual va ser reedificat dins el barri de la masia de Can Cuscó en el 1711 per protegir-la de les agressions que patia quan hi havia aldarulls de caire polític. Les notes de mossèn Mas diuen que inicialment la capella estava situada unes feixes més avall, en el lloc conegut com les “feixes de sant Valerià” i que en el 1571 es va traslladar a dins a la masia, data que lliga amb la inscripció que hi ha a la llinda del portal lateral de la capella i que també coincideix amb la data gravada a la finestra de la sala de la masia, cosa que indicaria una època de bonança econòmica. L’obra del segle XVIII, podria correspondre, doncs, a una millora o reconstrucció desprès dels desastres de la guerra de Felip V, tal com indiquen alguns estudiosos.

La capella és de planta rectangular, amb una capelleta o sagristia afegida al costat est. La coberta és a quatre vessant de teula àrab acabada en ràfec de dues filades. Els murs són de paredat de còdols, havien estat arrebossats i decorats imitant carreus. Hi ha una llinda plana de la portalada d’accés principal de la façana sud hi ha una orla amb una inscripció.

Com que la llinda és un bloc de grans dimensions, per evitar que es trenques per la meitat pel pes del mur, s’hi va construir a sobre un arc de descarrega per alliberar les tensions de les forces.

La portalada està tancada per una gran porta de fusta massissa amb la data gravada de “1712”. A ambdós costats de la portalada hi ha uns pedrissos. Coronant la façana hi ha una espandanya de dos buits per a les campanes, amb un capcer de frontó triangular acabat en una creu de ferro, a diferencia de la resta d’obra esta fet amb maó. Sota I’espadanya s’obre un òcul de tipus gòtic de pedra en forma de roseta quadrifolia que dona llum a l’interior. En el costat de ponent, tal com assenyalàvem abans hi ha una altra portalada d’accés, a la llinda a més de l’any 1571, hi ha gravat dins un pergamí a manera d’orla “IHS”. Els batents de la porta igual que la principal són post de fusta massissa i també té gravada la data de 1712. L’interior de la capella és molt auster, la coberta és de volta i encara s’hi venera la imatge de Sant Valerià.

Segons indicava l’arxiver Campillo, se suposa que sant Valerià, existia ja l’any 1094. En l’acta de consagració de l’església de Parets, es diu que Sant Venerandus es troba en la vila rural de Martianus i en la de Palatio Aries. Segons Josep Martí Bonet, molt probablement on diu Venerandis, s’hauria de llegir Valerianus, semblaria, doncs, un error del notari. El document més antic que es conserva, és del 1362 on hi consta el nom de Roberts a una llicència concedida al rector de Lliçà, perquè pugui celebrar dues misses, una a l’església pròpia i l’altar a la capella de sant Valerià de Roberts construïda dins la parròquia de Palaudàries.

En la visita pastoral de 1446, es diu que la capella es devota i en el inventari dels béns diu que hi ha una espassa que se suposa que es de sant Valerià. En les visites següents del 1600 i del 1727 es diu que s’hi celebra missa cada diumenge. La tradició de les relíquies de Sant Valerià ha arribat fins els nostres dies.