CASA MIQUEL BLANXART I ESTAPÉ. GRANOLLERS

La Rosa Ventura Cutrina, ens portava fins a la cantonada del carrer Prim amb Torras i Bages; allà hi ha la dita casa MIQUEL BLANXART I ESTAPÉ, que té almenys ‘dos pares reconeguts’, el primer l’arquitecte Simó Cordomí i Carrera, autor també de l’edifici de l’Ajuntament de la Ciutat, i el segon – la fitxa tècnica li ho adjudica a l’arquitecte Jeroni Martorell i Tarrats (Barcelona, 1877 - Barcelona, 1951).

El treball escultòric de Josep Maria Barnadas i Mestres (Barcelona, 1867 - Alella, Maresme, 1939), està reconegut en ambdós llocs.

http://www.raco.cat/index.php/Lauro/article/view/48427/55199

l’edifici és de tres plantes ( baixa i dos pisos ) , amb façana als carrers Prim i Torras i Bages.



La façana principal és de composició simètrica, amb una tribuna a la primera planta sostinguda per una figura femenina feta en pedra a la planta baixa. En aquesta planta hi ha altres elements fets en pedra i esgrafiats geomètrics florals de llenguatge modernista, segons models originals de Josep Maria Barnadas i Mestres.



Els treballs de forja van fer-se a Can Guidons de Granollers (GARCIA PEY, 1990).

Llegíem que en aquesta casa es venia vi i per això els motius de decoració estan relacionats amb aquesta indústria agrícola. Dins la casa hi ha una bodega immensa subterrània que es diu "el Cau" (Informació oral Pere Cornelles). Sembla ser que el cau està fet amb rajola de València i era un lloc de reunions.

Després de la mal dita ‘guerra civil’. la va comprar el Sr. Murtra, fabricant.

La casa – actualment en venda – incorpora la pàtina gris i trista , que els diferents governs del PSOE & PP, han fet habitual en pobles , viles , i ciutats, i que impregna dolorosament la nostra vida quotidiana; cal deixar constància que no compta amb la voluntat de la població, que ben al contrari – a la força et pengen – està suportant amb molt patiment els estralls que provocaven l’estultícia i la corrupció de les elits politiques.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANT FRANCESC DE GRANOLLERS

La Rosa Ventura Cutrina, escriptora i bona amiga, s’avenia a fer-nos de sherpa per la Ciutat de Granollers, a la Maria Jesús Lorente Ruiz, i a l’Antonio Mora Vergés, començàvem pel carrer-carretera de Joan Prim que travessa el casc urbà i que impulsà el creixement del primer eixampla de Granollers, a finals del segle XIX, on estan representats els moviments arquitectònics dels darrers cent anys.

Aquí els Franciscans Menors Conventuals l’any 1905 , obrien convent i església, aquesta en funcions de quasi parròquia del sector nord de la ciutat.

Hi ha constància que resultà incendiada durant la Setmana Tràgica (25 de juliol i el 2 d'agost de 1909).

Sota l'advocació de la Mare de Déu de Montserrat i del franciscà Sant Antoni de Pàdua, des del primer moment, es van atendre les Escoles Antonianas que acollien, sobretot, als fills de les famílies pobres de la zona nord de la localitat.

En el camp vocacional, aquí va estar durant molts lustres l'únic seminari de l’Ordre al Reino de España.

Al llarg dels anys els frares han ofert la seva entrega i el seu servei a la pastoral de malalts, a l'atenció de les comunitats de religioses i de les parròquies de la comarca.

L’església va assolir la categoria de parròquia l'any 1986.





La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta basilical que es troba integrat dins d'un conjunt més ample d'instal•lacions educatives i conventuals. L'església presenta planta de creu llatina, amb una nau principal i laterals ocupats per capelles. Els vanos i l'estructura en general són de composició vertical, combinant en els seus paraments la maçoneria de pedra irregular i el totxo. A la façana principal destaca una rosassa circular al centre de la mateixa sobre la porta principal, així com dues estructures de falses pilastres fetes de totxo que ajuden a donar verticalitat a la composició de la mateixa.

Exteriorment presenta contraforts laterals.

Ens agradarà saber qui va ser el mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici, sou pregats de dir-nos-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La Mare de Déu de Montserrat, i Sant Antoni de Pàdua, us ho gratificaran.

CAPELLA AL CARRER SOLDAT DE CAMBRILS. TARRAGONA

Demanava informació a les Autoritats Civils i em contestaven :

Bon dia.

Aquesta capella és una construcció molt recent, de finals del segle XX, de caràcter privat.

Esperem haver resolt el seu dubte.

Demanava ara informació a les Autoritats Religioses, - Arquebisbat de Tarragona - i em contestaven

No en tinc cap referència d'aquesta capella. Penso que el rector de Cambrils és qui us pot orientar. Atentament.


De la meva època d’estudiant de dret – teníem una assignatura de Dret Canònic - , això ‘d’autoritzar Capelles Privades’ era Potestat EXCLUSIVA del Bisbat, sense perjudici lògicament d’haver de demanar els permisos d’obres a les Autoritats Civils – Ajuntament -. De les respostes deduïa :

1. A l’Ajuntament no se’ls va demanar cap permís d’obres per fer aquest edifici – que NO ÉS clarament de caràcter privat, atès el fet que té entrada des del carrer.

2. Al Bisbat no se’ls va demanar cap llicencia eclesiàstica per aquest edifici al que qualifiquem com a ‘Capella’.

3. Fa por adonar-se’n de la facilitat amb que es poden burlar les disposicions Civils i Eclesiàstiques, sense que ningú en tingui coneixement, fins que – com en aquest cas- algú retrata una façana, i fa la pregunta del milió :



Això és o era una Capella advocada a Sant Antoni de Pàdua?.

Qualsevol persona – física- que pugui donar-nos resposta és pregada d’enviar-nos un e-mail a coneixercatalunya@gmail.com

Sant Antoni de Pàdua us ho gratificarà.

LA MASIA DE L’AMETLLA DEL VALLÈS ÉS LA CASA SINDREU ?

Anàvem la Rosa Ventura Cutrina, el Xavier Casadó, i l’Antonio Mora Vergés, a dinar al Restaurant LA MASIA de l’Ametlla del Vallès.

Els demanada dades de la seva història més recent , qui va ser el promotor de l’edifici, qui en va ser l’arquitecte ,... a la seva pàgina : http://www.lamasiadelametlla.com/ca/la-masia no hi ha cap referència a aquests extrems.

Trobava a la fitxa tècnica que l’edifici està datat l’any 1920 – no s’esmenta al promotor - i en relació l’autoria s’adjudica a Salvador Valeri i Pupurull (Barcelona, 1873-1954). Us pregunto, aquesta va ser la casa de l’escriptor Carles Sindreu i Pons ( Barcelona, 1900 - Garriga, 1974 ) ?. A l’arquitecte Salvador Valeri i Pupurull, únicament se li reconeix una casa a l’Ametlla del Vallès, i se l’anomena Casa Sindreu.

La descripció tècnica ens diu : Edifici en alineació de vial, de planta rectangular, situat a l'extrem de migdia de la parcel•la original.

L'edificació principal consta de planta baixa, dos pisos i golfes, amb coberta de teula àrab a dues vessants, i la crestallera perpendicular a la façana principal.



Els dos cossos laterals annexos, de només una planta, estan coberts amb un terrat. La façana principal és simètrica i s’estructura verticalment mitjançant cinc eixos que responen a les crugies interiors. Els brancals i llindes de les obertures, així com els arcs, estan revestits amb esgrafiats. Els arcs de mig punt del segon pis a més, s’emmarquen amb peces vidriades de color verd. A la part superior de la façana es situa el respirador de les golfes, emmarcat amb un esgrafiat i tancat amb una reixa. La tanca que delimita el pati davanter és una extensió del basament de paredat.

Sou pregats de fer-nos arribar qualsevol informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

AJUNTAMENT I ESCOLES DE L’AMETLLA DEL VALLÈS

Retratava al Xavier Casadó Colom i a la Rosa Ventura Cutrina, quan sortien de l’edifici de l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès, on havien anat a demanar un plànol de la població.



És un edifici de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall Mallol, que s'acabava l'any 1913 – atents a celebrar el seu Centenari - les obres varen ser finançades per Sebastià Torres i Planas, propietari de Can Camp, finca que acabaria adquirint l’ajuntament l'any 2006, per tal de dedicar-la a equipaments; les dificultats de tota mena, així com l’altíssim cost de la seva recuperació – la casa era una veritable ruïna - varen aconsellar enderrocar l'edifici el 2008, restant dempeus només la capella de la Mare de Déu del Roser de Can Camp.

L’Ajuntament és un edifici aïllat i elevat respecte al nivell de la plaça, que està format per un cos central destinat a les dependències de l’ajuntament originàriament, i els dos cossos laterals annexos que acollien les escoles públiques, una per a noies i un altra per a nois, conformava un conjunt molt propi i característic de principis del segle XX, que era un model seguit també en altres poblacions.

La descripció tècnica ens diu : La composició és simètrica respecte a l'eix que forma el cos central. De la façana central en destaca l’arc de la porta d’entrada amb dues columnes amb capitells, el balcó central i el coronament que inscriu un rellotge de sol, motiu central dels esgrafiats geomètrics florals de la façana. A ambdues bandes del cos central es situen els cossos laterals, amb obertures d’arcs de mig punt rebaixats i tripartits per pilars de totxo. Un sòcol de pedra coronat amb un filet de totxo unifica els tres cossos.

Aquesta particular tipologia es repeteix a l’edifici de l’Ajuntament de les Franqueses del Vallès , i encara que de forma diferent, també al del Figaró-Montmany.

S’aplicava aquí la teoria de ‘que fent i desfent, aprèn l’aprenent’, i es pretenia alhora que impartir-los cultura, que des de ben menuts, els estudiants valoressin la importància de tenir un govern, just i honrat. Això no va tenir continuïtat; li desagradava profundament al Dictador Primo de Rivera, no ho van assumir mai els Partits Politics – de cap signe -, i per descomptat no ho va permetre més Francisco Franco, ni cap dels seus ‘continuadors’ en aquest període que pietosament hem batejat com ‘Democraciola’.

CAPELLA DE SANTA DIGNA DE LLERONA. LES FRANQUESES DEL VALLÈS

Ens aturàvem la Rosa Ventura Cutrina, el Xavier Casadó i l’Antonio Mora Vergés, a l’Ajuntament de les Franqueses del Vallès, edifici modernista que data de 1912, i que va ser construït per l’arquitecte Albert Juan i Torner (Barcelona, 1872-1957), per encàrrec de Joan Sanpera i Torras ( Les Franqueses 4 de setembre de 1840 - 9 de setembre de 1914 ) , primer marquès de Les Franqueses del Vallès.

Cercàvem un plànol, i alguna informació, i van trobar amb escreix ambdues coses.

Gràcies a les indicacions rebudes – i a la tasca impagable dels ‘meus sherpas’ la Rosa i el Xavier – retratava, per fi !!! , ni que fos lateralment, i des de darrera la Capella de Santa Digna; la història ve de lluny :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/12/masia-can-santa-digna-llerona.html

I, tot seguit la resposta amatent de l’Arxiu Gavin del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, i del Josep Sansalvador Castellet:

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/01/capella-de-santa-digna-de-llerona-les.html

No m’aventurava a pujar dalt de les vies del tren per recollir una millor imatge d’aquesta capella de petites dimensions, de la que diu l’explicació tècnica : orientada cara al Nord, es troba dins de les propietats de Can santa Digna, sense estar però, enganxada a la casa; d'una nau única i absis circular cobert amb volta de canó a l'interior i teulada a dues vessants a l'exterior. La façana té un portal d'arc de mig punt adovellat, al seu damunt una finestra d'ull de bou i un campanar d'espadanya. La nau te dues finestres d'arc rodó a banda i banda i una finestra en l'absis.

L'actual església es va construir l'any 1635 per Joan Salomó.


L'any 1587 es va donar permís per enderrocar la capella vella, de que t se'n aprofità la planta.



S’esmenta la capella als llibres parroquials de Llerona dels anys 1466 i 1548.
També la trobem citada en les visites pastorals de 1508 "capellae heremitanae videlicet sta. Digne" i en les de 1606 i 1756 "sub invocatione sanctae Dignae, in domo Rovira de Sancta Digna".

Els anys 30 del segle XX va ser restaurada per J. Esteve.

CAN MILLET DE L’AMETLLA DEL VALLÈS

Visitava amb el Xavier Casadó Colom, la Residencia Millet Park de l’Ametlla del Vallès, ens rebia molt amablement el senyor Lucas Millet Elizalde, i ens explicava que l’edifici originàriament del segle XIV, va pertànyer a la família Xammar fins l'any 1907, en que l’adquiria Joan Millet i Pagés , germà del primer director de l'Orfeó Català, qui va encarregar a l'arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), l’any 1908 fer una remodelació integral de l’edifici d'acord a l'estil modernista de l'època.

Manuel Joaquim Raspall i Mayol , va respectar l'estructura basilical i els elements gòtics més destacats: finestres conopials i geminades i el portal amb dovelles. El canvi estructural més destacat fou la incorporació d'uns pinacles al capcer i la torre mirador, típica de les cases-jardí modernistes que, a més de ser un signe de distinció, incorporaven els dipòsits d'aigua, cosa que al ensems que garantir-ne el subministrament, permetia gaudir dels efectes de la pressió, en les diferents tasques personals i/o col•lectives que es duien a terme a la casa; el modernisme va incorporar als seus edificis tot un seguit de millores que avui vivim com a quotidianes , però que eren aleshores un luxe a l’abast únicament de la burgesia emergent.

La descripció tècnica ens diu : Masia de planta irregular amb estructura interior formada per tres crugies, planta baixa, dos pisos i golfes. La coberta és a dues vessants i en sobresurt una torre mirador acabada amb una coberta a quatre vessants amb un potent ràfec i barbacana coronada per una interessant reixa.



Pel que fa als elements decoratius destaquen l'aplicació del trencadís, la forja a les finestres i baranes, els vitralls i la decoració interior amb simbologia catalanista: el drac, les quatre barres i la Mare de Déu de Montserrat.



Quan ens acomiadàvem, i desprès de manifestar-li al Lucas Millet i Elizalde, el meu personal agraïment pel exquisit tracte que havíem rebut, adquiria el compromís de fer-li arribar la nostra publicació.

Us deixem un enllaç a la pàgina de la Residència.

Antonio Mora Vergés