dimarts, 26 de març del 2013

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE MONTLLEÓ.RIBERA D’ONDARA. LA SEGARRA

El Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, quan tenim reunió de l’associació guimera.info , acostumem a sortir del Vallès al voltant de les 7,00, per fer un esmorzar lleuger a la Panadella, i fer abans de les 10,30 en que comença la reunió a Guimerà, algunes fotografies del riquíssim Patrimoni Històric que va desapareixent davants dels ulls de tothom, que ho contempla amb indiferència, i fins amb complaença si fem referència als seguidors de l’Angel Blau.

Tornàvem fins a Montlleó – on sembla que hi viu ara una persona - ; el Tomàs retratarà l’Església situada a l'entrada del poble, que presenta notables transformacions en relació a l'estructura del primitiu temple.

Es un edifici de planta basilical, de tres naus cobertes amb volta de canó, menys un tram de la nau central que és de volta apuntada. La nau lateral sud està compartimentada per capelles cobertes amb voltes d'aresta. La separació entre les naus queda solucionada per tres arcs formers de mig punt, sustentats per dos pilars cruciformes, que malauradament tan sols es conserven els situats més a ponent. La primitiva capçalera de l'església tenia tres absis semicirculars. L´absis de la nau sud ha desaparegut i només es conserva l'arc presbiteral i les traces del seu perímetre.



L´absis central ha vist alterada la seva estructura primitiva per la construcció d'un nou presbiteri, a principis del segle XX, i l'afegit d'una sagristia, actualment en ruïnes, a la part exterior.

L´absis nord fou sobrealçat i només conserva romànica la part baixa del cilindre. L'edifici presenta dos portes d'accés i que corresponen al temple primitiu. La principal amb estructura d'arc de mig punt i arquivolta, s'obre a la façana de ponent i conserva els batents de fusta amb una decoració feta de ferro forjat. La segona porta es situa a la façana nord i se'ns presenta d'arc de mig punt refós del parament i extradossat a una filada de lloses planes. L'edifici disposa de finestres de doble esqueixada, ambdós absis conservats de l'edifici, així com a la seva façana sud, i d'una obertura, a la façana de ponent del mateix. La presència de contraforts situats a la façana oest i sud de l'edifici, responen a la necessitat de restablir els seus problemes d'estabilitat. El seu campanar s'alça a l'extrem de ponent de la nau nord i se'ns presenta en forma de prisma octogonal obert a quatre ulls d'arc de mig punt, amb l'escala d'accés a l'exterior de l'església. El seu parament exterior està realitzat amb carreus disposats amb filades a través presentant un treball més acurat als costats sud i oest que a la banda nord on la posició de l'aparell i l'estat de erosió del mateix li donen un caràcter més primitiu.

Ningú donaria crèdit a les dades rigorosament històriques que ens diuen que el dia 2 de Juny de 1888, s'hi celebrà la Unitat Catòlica amb assistència de 1500 pelegrins, i que aquest indret adquirís la categoria de santuari marià, i molts pobles de l’entorn hi anaven en processó.

La talla de fusta de la Mare de Déu de Montlleó, va desaparèixer l'any 1936, com quasi tot, no per a tothom. Us deixem un enllaç als seus Goigs.

dilluns, 25 de març del 2013

CAN MESTRE. FIGARÓ-MONTMANY

Ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor, i del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava una de les cases que més criden l’atenció, quan contemples Figaró des de l’estació del ferrocarril; sobta força veure que està en blanc el nom del seu autor; sovint més que no saber, detectem una voluntat de NO VOLER SABER , que es tradueix en la negligent documentació del Patrimoni Històric a Catalunya.

La casa és accessible des les escales del àngelus, i des del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer, on està senyalada amb els números 7, i 79. El primer correlatiu amb la casa Gallart, ens parla d’un moment històric en que hi havia únicament 6 cases en el costat dels números impars, i essent la darrera la Casa Espelta (1910), atribuïda també a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), malgrat no estar inclosa dins el Catàleg de Patrimoni del Figaró.



La descripció tècnica ens diu : Edifici aïllat de tipologia ciutat- jardi, utilitza diversos desnivells de terra i presenta diferents alçades per davant i per darrera. La façana de darrera té 4 pisos. Coberta amb teulada composta de la qual sobresurt una torre mirador de planta quadrada i coberta a 4 aigües. Els vèrtex de la teulada són rajola vidriada en verd i àmbar. Hi ha boles vidriades d'igual color que coronen l'estructura. Les obertures es troben situades de forma simètrica amb alternança de finestres d'arc pla i d'arc de mig punt amb emmarcament i llindes de color marró. La fàbrica es basa en murs de maó pintat, una coberta de teula aràbiga i rajola vidriada, sobre el mur pintat en blanc.



Ens sembla excessiu – fins per una Nació considerada Colònia de España – el nombre de fils que desllueixen la visió d’aquest edifici.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em deia; la dita casa Ramon Mestre Domingo, que era un constructor, natural del Morell ( Tarragona), va ser adquirida l’any 1919 a un indiano, i transformada un conjunt de set habitatges pel mestre d’obres Antoni Mestre Rial, fill del promotor, l’any 1921.
Ramon Mestre Domingo, va organitzar i finançar la instal•lació d’aigua corrent al municipi.

http://km369.blogspot.com.es/2013/09/modernisme-estiueig-figaro-montmany.html

Ens agradarà tenir noticies del indiano a l’email coneixercatatalunya@gmail.com , sou pregats d’ajudar-nos en la nostra tasca de recuperar la memòria històrica

MAS CLARET. RIBERA D’ONDARA. LA SEGARRA

Anàvem el Tomàs Irigaray lopez, i l’Antonio Mora Vergés, per les terres de la Segarra ‘infinita’ , cercàvem dins del terme de Ribera d’Ondara , la finca coneguda com Mas Claret, o Mas de Toni.

Topàvem amb un conjunt d’edificis, fruit d'un continuat procés d'ampliacions i reestructuracions on la part més primitiva és un edifici de planta rectangular amb coberta a doble vessant i que presenta un parament arrebossat i emblanquinat.



Originàriament el Mas Claret va ser comprat l'any 1920 com a casa de descans pels pares Claretians; l’ edifici primitiu s'utilitzaria com espai de convivència pels residents, amb la cuina, menjador i capella; i es construirà un nou edifici residencial de planta amb forma de U, oberta al camí d'accés, i estructurada a partir tres pisos, planta baixa, primer i segon pis amb finestres que donen dins de les habitacions dels resident, similar a un col•legi major.

Aquesta segona construcció presenta un parament arrebossat i emblanquinat amb una decoració realitzada a partir de cantells de maó, a les arestes de les parets, als marcs de les finestres, a l'estructura d'una cornisa que separa la planta baixa del primer pis. La seva teulada presenta un ràfec de teula àrab sustentada amb mènsules treballades amb fusta, que ressegueix tot el seu perímetre extern. Presenta, també, un sòcol realitzar amb pedra.

La incorporació de granges i coberts , acabarien de configurar l'aspecte actual del mas, al que s'accedeix mitjançant un gran portal adintellat on hi ha pintat amb lletres molt grans "MAS CLARET" i sota "MAS DENTONI", a la llinda exterior.

Superades les conseqüències tràgiques del genocidi contra Catalunya 1936-39, la masia es va vendre, els pares Claretians però , es van quedar una part de la propietat, que correspon a la zona del torrent amb una zona arbrada i un cobert que s'ha transformat en capella del Pare Claret

La finca presenta un aspecte descurat.

diumenge, 24 de març del 2013

MODERNISME A TÀRREGA

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, per retratar l’establiment "Cafè Estació".

No disposa – encara – Tàrrega d’un Catàleg del seu Patrimoni Històric i/o Artística ; per aquesta raó trobava alguna mancança en la informació històrica que comença quan Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956), rep l’encàrrec d’aixecar l’edifici-Palau que es coneixerà com ‘Cal Maimó’; no trobava qui d’aquesta nissaga tant vinculada a Tàrrega li ho encomanava, i sou pregats de fer-nos-ho saber al’email coneixercatalunya@gmail.com



L’edifici datat de l’any 1898, està estructurat en planta baixa i dos pisos. Totes les obertures creades a les dues façanes visibles de l'edifici estan disposades seguint un eix estructural molt regular entre elles, compost d'eixos verticals. Presenta una solució en xamfrà. S'hi crea una torratxa que sobresurt de la resta de l'edifici amb la superposició de dues plantes més i el coronament d'un pinacle, que fa de xarnera a les dues façanes. El prisma és cobert de teula vidriada d'un color vermellós. Edifici emmarcat dins el corrent modernista amb una ornamentació neogòtica en alguns elements ornamentals. Tot el mur està fet amb carreus de pedra regulars, disposats sobretot en els tancaments. S'utilitza ferro forjat a les baranes dels balcons i teula àrab a la coberta plana. La planta baixa està disposada mitjançant cinc arcades de mig punt junt amb l'entrada principal (en arc de mig punt), que es troba a la zona central inferior del pinacle. En el timpà d'aquests portals hi ha reixes de ferro forjat, dissenyades a l'igual que la porta pel mateix arquitecte de l'edifici. Una cornisa separa la planta baixa de la resta de l'edifici modernista. Les dues plantes superiors s'estructuren d ela mateixa manera pel que fa a les obertures. Hi ha cinc finestres per façana i pis. Cada una d'elles és idèntica tipològicament: aporten un trencaaigües destacable que finalitza en dues petites mènsules a banda i banda. Solament unes quantes finestres allindades tenen la sortida en una balconada amb barana de forja. En total hi ha vuit finestres amb balcó, sense comptar les dues obertures centrals de la torratxa, que també en tenen. La coberta és amb teules àrabs i està sostinguda per un bigam fet amb cabirons de fusta treballada en la seva part exterior que sobresurten respecte del mur de la façana.



El detall del filat creuant un ampliéssim espai és la mostra palesa, que les mal dites ‘empreses de serveis públics’ – de capital Español – venen obligades a ‘ dessolar la terra catalana’, tant com sigui possible amb els seus treballs i/o instal•lacions.

El tren – vehicle de progrés – no ha estat mai objecte de devoció per part de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, podríem fins parlar ‘d’aversió’ pel que fa al franquisme, i als seus ‘successors’. Aquesta discontinuïtat - quan no clarament desídia política - explica en bona mesura primer , l’aturada en el creixement econòmic de la ciutat i la província, i posteriorment l’abandó demogràfic, que ha assolit una magnitud de catàstrofe, en moltes de les nostres comarques.

LA DESSOLADA ESGLÉSIA DE SANT JOAN DE PALAMÓS A LA SEGARRA

Hom proposa com explicació del topònim ‘ aiguamolls humits ‘ del llatí PALU (S) HUMORIS.

El poble de Palamós va néixer al voltant d'una fortalesa a mitjans del segle XI, moment en què es va reconquerir aquest indret i s'organitzà la seva repoblació. En aquest moment cal situar la construcció de la primitiva església de Sant Joan que fou sufragània de Santa Maria de Freixenet, vinculada al bisbat de Vic fins el 1957, moment en què passa a formar part del de Solsona

Al segle XIX formà un municipi amb el poble de la Rabassa, de la parròquia del qual depenia la seva església de Sant Joan.

Pertanyia a la jurisdicció del marquès de Benavent, Francesc de Borja de Riquer i de Ros, (1768-1849), i posteriorment a Martí de Riquer i de Comelles (1820-1888): 6è marquès de Benavent, 6è comte de Casa Dávalos.

De l’edifici trobava : Capella molt modificada i en estat de ruïna, situada dins del nucli urbà abandonat de Palamós. Es tracta d'un edifici d´una sola nau, de planta rectangular, capçalera plana, ràfec de teula i maó que ressegueix el seu perímetre i coberta enfonsada. A la façana principal sobre la porta d'accés, d'estructura adintellada. Un campanar d'espadanya d'un ull, corona aquesta façana principal..





La realitat és sempre pitjor que la informació tècnica i les imatges us ho palesaran.



Des de l’Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes, ultra confirmar-me l’Advocació d’aquesta Capella, m’enviaven una imatge datada el 29-V-1966 en que s’aprecia l’absoluta indemnitat de l’edifici.

dijous, 21 de març del 2013

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT I ESCOLES DE FIGARÒ-MONTMANY

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), rebia l’encàrrec de l’Alcalde JOSEP SURRIBAS I BARNILS (Figaró-Montmany, 1867 – 1935), de construir el nou edifici consistorial, dins el casc antic de la població, davant l'Hostal Congost i prop del pont que porta al ferrocarril, fou inaugurat el primer d'abril de 1922; en aquells anys el nombre d’habitants no arribava als 500, i quan es tancava l’any 2012 s’assolien els 1.103 veïns de dret.

En relació a l’edifici de l’Ajuntament i Escoles de Figaró, el Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME , http://vptmod.blogspot.com.es/2008/12/el-figar-escoles.html , li atribueix l’autoria a l’arquitecte Josep María Miró Gibernau ( Vilanova i la Geltrú , 1889-1966)

Al primer pis hi havia l'escola i arxiu municipal, als baixos la vivenda del mestre/a, i les oficines municipals.
Amb el anys l’edifici es va anar degradant, i al desembre de 1998 les oficines es van traslladar a l'antic casino del poble, per tal de rehabilitar-lo, a l'octubre de 1999 tornava a ser la Casa de la Vila .

La descripció tècnica ens diu; les parets exteriors estan arrebossades en color blanc amb esgrafiats florals al voltant de les finestres i sanefes de botons ceràmics sobre les especials i elegants finestres de la part frontal de la planta baixa i també entre la segona i tercera planta del cos principal de l'edifici.


La teulada, coberta de teules ceràmiques de color verd i dibuixos geomètrics, sobrepassa amplament les parets de l'edifici amb un ràfec sostingut per mènsules que també tenen dibuixos geomètrics entre elles.

L'interior, molt modificat per les nombroses reformes ha estat adequat per albergar l'ajuntament i ha perdut bona part dels elements modernistes isolats en punts concrets com l'escala i detalls ornamentals.

La casa es troba en bones condicions de conservació.

El topònim em feia pensar que trobaria un escut parlant amb la presència de la representació d’ambos nuclis que composen ara el municipi, alguna cosa com una figuera, i/o uns fruits d’aquest arbre dalt d’una muntanya. Em sorprenia – relativament – veure que tenen un peix , que representa sant Rafael.



Sant Rafael, “aquell que cura”, és un arcàngel enviat als homes per sanar i alleugerir el dolor. La llegenda àuria explica l’alliberament de Sara de l’opressió del diable, la curació de la ceguesa de Tobies i la protecció del seu fill durant el trajecte cap al seu casament. És tradició que Rafael s’hauria enfrontat al dimoni, amagat sota l’aparença de peix, que finalment matà donant-lo de menjar als seus protegits per a curar-los les ferides. A partir d’aquest moment, Rafael seria protector de malalts i viatgers.

La capella de Sant Rafael, pròpia del mas Figueró, es documenta per primera vegada l’any 1413. L’advocació de la capella es devia a la seva vinculació amb un hostal que ja existia l’any 1399 i era freqüentat per comerciants, traginers i altres passavolants que feien el camí del Congost i que tenien Sant Rafael com a patró.

El peix ja devia acompanyar aleshores la representació del sant a la capella de l'hostal.

Documentada regularment entre els segles XVI i XVIII, la capella de Sant Rafael passà a propietat municipal per disposició dels marmessors del testament de Rafael Figueró el 21 de maig de l’any 1751.

A partir del traspàs de la propietat de la capella al poble, el peix inicià el camí de la seva vinculació amb el municipi fins que, en el marc de la constitució dels municipis liberals (1835-1850), passà a formar part de l’escut municipal, on es troba per primera vegada en un esborrany d’acta del ple de l’any 1856, en temps de l’alcalde Isidre Bellavista.

SANT CRISTÒFOL DE PASQÜETS . COMA I LA PEDRA. SOLSONÈS

L’Enric Sànchez-Cid, ens envia una crònica de la seva visita al municipi de la Coma i la Pedra, a la comarca del Solsonès; ho acompanya d’un plànol de situació, i d’unes bellíssimes imatges.

Sortint de Sant Llorenç de Morunys per la C 462 i a 100 m. després de la fita quilomètrica Km 27, apareix a mà esquerra un terreny on es pot aparcar. D’aquí surt el corriol que a uns 300 m. empalma amb la pista que de la C 462 mena a la Capella i Masia de Sant Cristòfol de Pasqüets.



També és coneguda com ermita de Goguls o de Sant Llop. Resta inserida a la part del darrera de la casa. Es tracta d’una propietat privada de la que no hi ha documentació.





La capella de reduïdes dimensions (2,70x4,80 metres ) està formada per una sola nau rectangular sense absis diferenciat, amb una coberta de volta de canó feta amb maons. L'única finestra de l'ermita està situada al mur de migjorn, és de doble esqueixada i amb un arc de mig punt.



La porta, situada al mur frontal de ponent, presenta un arc de mig punt fet amb llargues dovelles extradossades de lloses planes i estretes. Damunt s’hi observa una creu grega treballada sobre un carreu no perforat.



En aquest mateix mur hi ha una petita fornícula formada per un conglomerat de petites pedres que li donen un aspecte molt rústic i primitiu.

En el mur de migjorn hi ha una finestra de doble esqueixada buidada en un sol bloc.



Es troba damunt d’un altre carreu amb una creu grega incisa, semblant a la que hi ha damunt de les dovelles de la porta. Aquesta finestra és tapiada i enguixada per l’interior del temple.

Es considera una ermita del segle XI, si bé és pot pensar que és preromànica, però l’extradossament de la porta i les grans dovelles (estranyes en el segle XI), no exclouen una datació posterior.



Prop d'aquest indret [(42° 9′ 32,88″ N / 1° 35′ 28,43″ E] , a la Costa de Galliners, el monestir de Sant Llorenç de Morunys hi tenia moltes vinyes. El lloc, apareix en la documentació medieval amb el nom de "Muntanya dels Llops". En aquest lloc hi havia encara al segle XVII galls negres salvatges, i aquest fou el nom que esdevingué el més conegut.