CAN BOIXERES, O CASTELL DE SANT LLUÍS DE RÍSTOL

Pujava fins aquesta gran casa senyorial construïda l’any 1925 dins del terme de Viladecavalls a 480 metres de altitud, amb unes vistes immillorables de les comarques del Vallès Occidental y el Penedès, se la coneix com el Castell Sant Lluís.

La descripció tècnica diu :

Gran casal situat a dalt d'un turó. És de planta de creu grega amb cossos afegits als encreuaments formant un quadrat.




La teulada és a quatre vessants i els colors de les teules fan un dibuix geomètric. El parament és de pedra petita irregular unida amb mortes i les obertures, totes rectangular, estan emmarcades per una motllura. En un costat hi ha un cos annex de planta semicircular i un pis on les partes de tancament són de vidre. A l'angle nord-est hi ha una torre-mirador annexa. Aquesta torre és de planta quadrangular i té el parament igual a la resta de l'edifici. S'obre una finestra emmarcada per una motllura a cada planta. A la part superior unes grans mènsules aguanten el mirador: un cos quadrangular envoltat per una galeria tancada per una barana de balustres; sobre la barana hi ha dos parells de columnes dòriques per cara que aguanten un fris llis sobre el qual hi ha la teulada a quatre vessants.



Darrera hi ha una capella en al que es duen a terme les cerimònies religioses.
Recordo l’admonició que feia el prevere en el casament d’un cosí germà en la que comparava la relació de parella amb una llàntia :



Llum constituït per un dipòsit on va un líquid combustible (generalment oli) i una metxa, immergida en el líquid, amb un cap que en ressurt, i que un cop encès, produeix una llum feble.

Perquè la relació funcioni en el temps, cal com en els llums d’oli, anar afegint de tant en tant una mica d’oli, i vigilar la metxa. Recordo, que lluny del que pot semblar, ningú en aquestes paraules, va veure cap imatge escatològica i/o explícitament sexual.

La llàntia d’aquella parella es va apagar irremissiblement; però en el vostre cas particular, en quantes ocasions ha calgut , a corre-cuita afegir oli, o fins renovar la metxa ?.

La visita m’havia fet recordar aquesta anècdota, que em reforçava en la meva decisió de seguir aquells savis consells.

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE LA MATA. LLINARS D’AIGUADORA. CASTELLAR DEL RIU. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur. Anaven en aquesta ocasió al Santuari de la Marededéu de la Mata, al terme de Castellar del riu, prop de les ribes del riu d’Aiguadora, en els límits del Berguedà i el Solsonès.

El topònim Mata és molt comú a Catalunya ;

Reproduïm del DEC ,  Mata :

D'origen incert, probablement del llatí. td. matta 'estora' i d'aquí 'clapa de plantes que cobreix una extensió de terreny', d'origen també incert, potser preromà o púnic, equivalent a l'heb. mitta 'flassada, cobertor']

        

f 1 1 BOT Arbust de petita alçària, com és ara la farigola o el romaní.

                 

2 BOT Llentiscle.

                 

2 1 Porció de terreny poblat d'arbres d'una mateixa espècie; bosc.

                 

2 Arbreda situada a la vora d'un riu.

                 

L’accès es fa per  la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys en arribar al pont de l’Aiguadora agafarem la bifurcació que condueix al càmping. Passat l’entrada del càmping prendrem la tercera entrada que per una pista de terra ens porta per damunt del santuari.

L’edifici actual fou construït a finals del segle XVII o principis del segle XVII, és una construcció barroca;  aixecada en una època de gran devoció mariana.  En aquell període es dugué a terme la reconstrucció de  quasi bé tots els santuaris existents sota l’advocació de la Mare de Déu; tant a la comarca del Berguedà , com arreu de Catalunya.

No trobàvem referències en aquest cas d’un temple anterior.  

L’edifici és d’una sola nau amb el presbiteri quadrat. Al costat té adossades estretes i petites capelles. El campanar és una torre de secció quadrada i cobert als quatre vessants, bastit al peu del mur de ponent al costat de la façana.

La nau és coberta amb volta de canó. La senzilla façana té un òcul que il·lumina la nau. A la porta si accedeix mitjançant una escala de pedra.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

LA SENTIU DE SIÓ [ O DEL JAUME ]

M’explicava un aborigen de la Sentiu de Sió, població de la comarca de la Noguera, que el topònim feia referència a un gran serpent que només era conegut pel rastre de vegetació morta i terreny aplanat que deixava per on passava.

La bona gent s’anaven dient l’un a l’altre, la sentiu ?, la sentiu ?.

Conta la llegenda que, fa molts anys, la diligència que feia el trajecte de Balaguer a la Sentiu es creuà amb aquesta bèstia i volcà. Hi hagué molts morts, però no pas per les conseqüències del cop, sinó pel terror que provocà aquell monstre. Fou alçat el sometent de tots pobles de la rodalia, i els homes armats sortiren en persecució d'aquell terrible animal. Pel seu rastre es creu que acabà tirant-se al mar.

Encara que a Catalunya hi ha poques serps verinoses, en general, la cultura popular les ha considerat repugnants i perilloses. S'atribueix a les serps el poder de paralitzar, amb un poder hipnòtic, les seves víctimes, de xuclar la sang dels ocells encara que aquests volin molt amunt. També es creia que les serps són molt llamineres de la llet de dona i s'explica, en molts indrets, que hi havia nens que malgrat que la mare tenia força llet, cada dia estaven més prims. Així, la família sospità de l'actuació d'una serp i deixà farina pel terra. L'endemà es veié el rastre i, aquella nit, el marit es quedà a l'aguait. Veié com una grossa serp mirava per una escletxa de la finestra i, després d'enfilarse pel llit, apartava, amb tota suavitat, el nen del pit de la seva mare. Tot seguit es posava a xuclar la seva llet, mentre ficava la cua a la boca del nen per entretenir-lo i que no plorés. No cal dir que el marit enfurismat matà la serp.

Explica Amades que –segons la creença popular– totes les serps, quan es fan velles, esdevenen serpents. Els creix una llarga cabellera, entre les crins de la qual porten una pedra lluminosa. Cap serpent pot viure sense aquesta pedra i mai l'abandona per res, sols per beure aigua, temorosa que li caigui i això sigui motiu de la seva mort. Aquestes pedres porten la clau de la riquesa i el benestar a tota persona que n'aconsegueix una. Evidentment, és molt arriscat intentar robar-li la pedra al serpent. Aquest es llença furiós contra el lladre –li va la vida– i el mata amb seguretat si l'atrapa.

Etimològicament, però - em dol haver de dir-ho jo Jaume - el mot Sentiu , prové i/o deriva del llatí sentice, que significa esbarzer; ho trobareu també a la pàgina de l’Ajuntament de la Sentiu de Sió.



Agraïm a la Rosa Planell Grau, la cessió de la seva fotografia.

RECORD DEL PARADIS TERRENAL; ELS PANTANS DE L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, volien comprovar que hi ha de cert en l’afirmació que el Paradis terrenal estava en terres del Berguedà, i s’arribaven per la carretera de Berga a Solsona al terme de l’Espunyola, i una vegada passat el poble, agafaven el trencall que porta a l’església del Sants Metges, i poc després un nou trencall a mà dreta que diu “Camí del Pantà”, de fet dels pantans perquè són dos un sota l’altre.

Déu en crear la Terra, va fer un lloc deliciós l’Edèn, on havien de residir les seves més estimades criatures, ADAM i EVA . I on va trobar aquest lloc meravellós ? Com no podia ser d’altra forma en una terra amb aigua, aire pur, arbres, muntanyes...On es pugues veure tota la magnificència del seu treball des del matí a la sortida del sol fins l’ocàs a la vesprada. On estimar-se a la llum de la lluna amb nits inoblidables observant el firmament i els estels. On només baixant les mans poguessin agafar-se els fruits de la terra: les móres, els aranyons, les groselles, els gerds i també els bolets. Amb una munió d’animalons que pastaven en les prats i els proveïen del necessari per la seva subsistència. On podia trobar millor lloc que al Berguedà?

Aleshores ja ho sabem arribà la serp envejosa de la felicitat humana i els hi temptà amb la fruita de l’arbre prohibit , i com explica l’Antonio Mora Vergés en el seu poema ADAM i EVA, van caure amb la temptació:

Eren – costa d’admetre – un parell de sapastres,

El tracte era bo, senzill i clar,

Cuidar el jardí i no menjar cap poma.

Les condicions del tot immillorables :

Contracte indefinit, la casa franca,

I la tranquil•litat eterna.

Ho devien entendre a l’inrevés,

No fer ni l’ou, i afartar-se de pomes,

I ‘ l’amo’ és va emprenyar, qui no ho faria ?.

El càstig va ser desproporcionat

Desnonament, néixer, créixer i morir amb dolor,

I treballar per res, com ases d’una nòria.

I fer el mateix una vegada i altra,

El lliure albir ens porta a reincidir,

I començar de nou a fer rodar la roda.

Fins quan senyor , la teva ira justa

S’apaigavarà de la nostra carn feble,

I acabaràs amb aquest joc macabre ?.

Déu al descobrir la seva falta els va castigar i també a nosaltres la seva descendència, a treballar i sofrir. De fet no tots com veiem als mitjans, alguns viuen molt bé ficant la mà a l’arca comunitària, oi ?.

I que va succeir amb la serp ?. potser em falla la memòria, però no he trobat res escrit.

Sembla que també va castigar a la serp; enfadat com estava, privat de la sensació de benestar interior en veure reflectida la felicitat dels dos essers creats a imatge i semblança seva, malgrat la seva bondat no va poder deixar sense càstig al vil animal i va donar-li un cop de peu que el foragità muntanyes avall.

Devia morir en la caiguda, i en el trànsit per les muntanyes, els estimballs i les fondalades , les restes del maleït dimoni es convertiren en pedra. Avui tot i trencat encara fa impressió; poc a poc però , l’acció de la pluja i del temps , durant segles i segles han anat dissolen la seva desafortunada memòria.

Sota el pantà de l’Espunyola trobareu encara el testimoni en pedra de les seves despulles, i a poc que obriu els ulls advertireu que aquesta terra berguedana és el que queda de l’Edèn.


Fotografia: Rosa Planell Grau.

Text: Miquel Pujol Mur.

PER FI UNA IMATGE EXPLICITA D’UNA POLLEGUERA

Succeïa d’una forma casual quan ens acomiadàvem desprès d’una estona deliciosa en una de les ‘ cases bones de Catalunya’, observava el forat de la polleguera, i m’adreçava als companys Rosa i Miquel per preguntar-los si en sabien la utilitat; la mestressa de la casa feia córrer la barrera abans de la seva resposta.



És un element de seguretat - diria que de màxima seguretat – i la ‘tecnologia moderna’ només ha sabut multiplicar-lo, allò dels ‘ anclatges’ de les portes cares. Qui però no ha sentit explicar en més d’una ocasió avaries que deixen als propietaris tancats, fora o dins de la casa ?. Això no succeïa – no podia succeir – en un sistema en que el tancament només es podia fer des de l’interior, i en el que calia emprar un cert esforç per dur-lo a terme.

Com sempre el Diccionari de l’ Institut d’Estudis Catalans és el que ens dona més i millor informació :

1. POLLEGUERA f.

|| 1. Peça de pedra, de ferro o altra matèria dura, amb un ull o clot dins el qual entra el piu o eix de rotació d'una porta, barrera, etc. (Camp de Tarr., Val., Bal.); cast. quicio. Una post de fust ab polleguera, doc. a. 1410 (Alós Inv. 12). In metendo pollagueres al portal de la torre nova, doc. a. 1431 (Arx. Gral. R. Val.). Trencant e levant polaguera [sic] la porta, doc. a. 1455 (BSAL, iv, 9). Tenint los genolls ficats a la polleguera de la porta de la cambra, Curial, ii, 145. a) En les campanes, el piu o tenidor; cast. eje. (Labèrnia, Saura Diccs.).—b) Cavitat d'un os dins la qual s'articula un altre os. «Ha caigut i s'ha tret un braç de polleguera» (Mall.)

| 2. fig. Cosa en què es funda i de la qual depèn una altra; cast. quicio. Axí en armes com en lletres, pollagueres dos sobre les quals assentan, giran, tant lo polític com lo militar, Rector de Vallfogona (ap. Aguiló Dicc.).

Loc.—a) Treure de polleguera: fer sortir una cosa del seu curs natural, del seu estat normal; violentar-la; exasperar, fer perdre la calma. Lo que noltros volem és que sa Lley matexa no mos resulti treta de pollaguera, Roq. 38. Mai s'enfadava amb ningú, tot traient els altres de polleguera amb la seva mitja rialla, Oller Pap. ii.—b) Sortir de polleguera: sortir una cosa del seu estat normal, violentar-se; exasperar-se. Branillatges y andròminas, tot eixia de pollaguera, Pons Auca 26. Va sortir de polleguera i, encarant-se amb mi, va dir reganyosament, Ruyra Parada 30. Estar fora de polleguera: estar desviat del seu estat o curs normal, estar fortament excitat, molt exasperat. Tots els veïns estaven fora de polleguera, Oller Vilaniu 3. Tot semblava que anés en orris i fora de polleguera, Caselles Mult.43.—c) Treure's ses cames de polleguera: córrer molt o caminar excessivament per aconseguir algú o alguna cosa (Santanyí).—d) Pixar la polleguera a una xica: sortir-li un pretendent, un que va a parlar amb ella a la porta de casa (Val.). Pixar-los la polleguera | a les xiques casadores | és rondar-los el castell | com ans feia a les senyores | son enamorat donzell, Martí G., Tip. mod. i, 107 a.

El mot com veieu s’emprava en més d’un sentit. Ho deixo aquí, no us voldria treure de polleguera.

SANTA COLOMA DE LLINARS DE L’AIGUADORA , O DE CAN CABRA. CASTELLAR DEL RIU. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur visitaven en aquesta ocasió,
l’església de Santa Coloma de Can Cabra, al terme de Castellar del Riu. Al Berguedà sobirà.

Per arribar-hi s’agafa la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys i en arribar al pont de l’Aiguadora es pren la pista que hi ha a mà dreta i potser un km. després de passar el càmping a l’esquerra hi ha un trencall molt esbiegat que ens hi condueix.

Santa Coloma de Can Cabra o de Llinars de l'Aiguadora és situada a l’antiga unitat territorial de la Vall de Lord, comtat d’Urgell. El lloc de Llinars s’esmenta en ACCU, document del segle X o principis del segle XI com una de les parròquies de la Seu a la Vall de Lord.

Els orígens de l’església s’han de relacionar amb el dominis del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles a la vall de Lord. En l’acta de consagració (any 1040) d’aquest monestir urgellenc l’església de Santa Coloma i la de Sant Miquel de les Canals de Catllarí apareixen com a propietats amb tots els delmes i prímicies, oblacions i drets espirituals. (Sancte Columbe de Llinars i Sant Martini de Caslarill, cum decimis et primiciis et oblationibus et omni iuri espirituali)

Possiblement mai va ser parròquia car no s’esmenta en la visita del deganat de la vall de Lord de l’any 1312. Al segle XVIII era sufragània de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars. Avui és una capella de la masia de Can Cabra.





L’edifici és d’una sola nau rectangular, amb volta de canó i rematada a llevant per un absis semicircular amb volta de quart d’esfera. La porta d’entrada, simplement un senzill arc de mig punt, és al mur de ponent i damunt hi ha un campanar de cadireta de dues obertures. El parament exterior és emblanquinat però s’aprecia un aparell fet amb pedres tallades a cops de martell i posades a trencajunt en filades regulars.



Al seu costat la masia de Can Cabra d’estructura clàssica coberta a dues aigües i és documentada des del segle XVIII. La galeria superior té una balconada de fusta. La porta té una llinda de fusta, substitució de l’original, probablement deuria ser d’arc de mig punt.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

EL DRAC DE LES NOUS FONTS. GUARDIOLA DEL BERGUEDÀ SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, atenen un prec de l’amic Lluis Álvarez, feien una ‘recerca’ sobre l’indret conegut com ‘les Nou Fonts’, al límit dels termes de Sant Julià de Cerdanyola, i Guardiola de Berguedà.

L’itinerari parteix de la carretera que des de Guardiola porta fins a Sant Julià de Cerdanyola en el primer viratge, força tancat, un rètol ens indica Les Nou Fonts. A l’altre costat de la carretera un petit pla en permet aparcar el cotxe i prenent els nostre estris per caminar iniciem la nostra breu excursió.

Primer baixem un tros de camí força dolent i ple de pedres. Un pont ens permet el pas fàcilment per damunt de les aigües del riu de Cerdanyola, simplement és una palanca cimentada d’un tres metres, però almenys al dia d’avui les aigües baixaven amb força.

Ens cal superar un viarany estret i mal condicionat, amb moltes herbes i entre elles ortigues que ens molesten i causen fiblades a les cames. La naturalesa és mostra amb tot el seu esplendor i els matis dels diferents verds són una mostra de l’exuberant vegetació. El camí és visible però els arbres, drets i caiguts, i l’herba ens entorpeixen el pas. Segurament hem de considerar també la pluja caiguda darrerament.

Sentim el remor fort de l’aigua i finalment arribem a l’indret. Una cascada d’aigua baixa impetuosa i sorollosa per sobre de la balma (25-30 m. de caiguda) fins al gorg inferior. Les diferents fonts són unes perdudes, altres malmeses, altres rajant un doll abundós de líquid element. Una taula de ciment amb els seients al voltant, sota els rajolins que cauen de la balma, protegit per l’atenta mirada d’un drac de pedra, crida l’atenció de la Rosa, i serà finalment la imatge d’aquesta crònica.



Més enllà se’ns mostra un mur que havia estat protegint l’espai i dues taules de pedra mig derruïdes que ens indiquen palesament, alhora que el estralls del temps, que el lloc a quedat força oblidat. A dia d’avui t no sembla apropiat per cap activitat d’aplec o similar, i per fer una fontada hi ha llocs més agradables i preparats.. Els anys passen per tots, i també per aquest lloc que els anys han fet envellir.

Tota la raconada és ombrívola i tancada pels cingles que l’envolten.

Consultàvem a l’ajuntament de Sant Julià sobre antigues activitats i molt amablement la senyoreta en qui varem parlar va fer unes consultes amb gent gran del poble i va comunicar-nos que no recordaven cap cosa especial. Hem de felicitar a la senyoreta pel seu interès i amabilitat en donar-nos resposta a la nostra pregunta.

El lloc (segons l’Enciclopèdia Catalana) pertany a Guardiola de Berguedà. Ens expliquen que quan hi arribava el carrile, era tradició tant per les persones de l’entorn, com per les que venien de lluny , fer “fontades” a la font de l’Avellaner (actualment canviada d’emplaçament pel nou traçat de la carretera), i que s’apropaven també a Les Nous Fonts, quan l’aglomeració provocava una manca d’espai ala font esmentada primerament.

No hem contestat tant àmpliament a l’amic Lluis Álvarez com voldríem; dissortadament l’any 1963, degut a la competència i major rendibilitat del transport per carretera del ciment de la Pobla, l'empresa concessionària de la línia Guardiola-Clot del Moro es veurà en l'obligació de clausurar-la; l'incipient tràfec rodat, ajuntat amb la disminució de carbó, la decadència i continuïtat augment del dèficit, feren prendre a la Companyia (dirigida des de Barcelona) aquesta postura d'arraconament i oblit , primer de la línia fèrria, i darrera seu del Berguedà mateix.

Fotografia: Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.