LA ROCA, ARA CASA BATLLORI A SANT FELIU DE CODINES

quan retratava la torre del rellotge de la Venderia de Sant Feliu de Codines, advertia en l’anomenada casa Batllori, alguns elements arquitectònics que venen a confirmar la seva major antiguitat, en relació a d’altres grans cases :

http://relatsencatala.cat/relat/can-puigdomenech-de-sant-feliu-de-codines/1039239
http://relatsencatala.cat/relat/can-rodo-i-la-capella-de-sant-francesc-a-sant-feliu-de-codines/1039232
http://relatsencatala.cat/relat/can-torrents-a-sant-feliu-de-codines/1039237

Originàriament es coneixia com la Casa Roca, i a l’espera de confirmar-ho documentalment, m’atreveixo a suposar que fos aquesta una ‘denominació popular’ sorgida al caliu del seu emplaçament físic.

La designació com a Casa Batllori, obeeix a la titularitat dominical d’aquesta família :

Reproduïm de la biografia de Miquel Batllori i Munné

Als estius, els Batllori es desplaçaven a Sant Feliu de Codines, on tenien una casa antiga, que consideraven com a pairal.

Edifici amb mitgera format per dos cossos. El cos principal té planta baixa, pis i golfa. Coberta a dues vessants, la façana és simètrica de pedra. Portal de mig punt adovellat, finestres de pedra amb cantonades de carreus. El segon cos té dues plantes, coberta plana acabada amb merlets i cantonada arrodonida

Allí, en Miquel va entrar en contacte « físic i fisiològic amb la terra, amb el camp, amb el perfum penetrant del most, amb la llengua expressiva d’un poble quasi analfabet ». En definitiva, va conèixer de primera mà la natura, la pagesia i, amb ella, la llengua catalana: «un món espontani, curull de virtuts ancestrals i de vicis ferotges, de mots bellíssims, i renecs esgarrifosos.»

Molt a prop de Sant Feliu de Codines hi ha el Prat de Dalt, una vella masia del segle XVII, propietat de la família Prat i Cerdà, on Jaume Balmes havia redactat d’una tirada El criterio, tot fugint de la repressió contra Barcelona del general Baldomero Espartero (1842).

Batllori ha recordat, posteriorment, la impressió que li feia la visita anual que amb la seva família realitzaven a aquell mas i, en concret, l’observació del colomar on Balmes s’havia amagat.

El Prat sobirà o de Dalt, està dins dels límits de Caldes de Montbui, que sembla no disposa d’informació relativa a la casa, com tampoc a la del Prat jussà o de Baix.

D’ambdós agrairé qualsevol dada a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL SAIOL COMTAL A MOIÀ.

Anava a Moià amb motiu de la Ballada Country, a favor de la Vida, i contra les retallades en els drets més bàsics de la ciutadania; al treball, a tenir una llar, a viure una existència digna, a la sanitat universal, a l’educació obligatòria i de qualitat,... com altres entitats els diners recollits els lliuraríem a la Marató contra la Pobresa.

Aprofitava per arribar-me fins al Saiol, un magnífic edifici de tres pisos i portal clivellat amb torre central de planta quadrada de quatre pisos i teulada a quatre vessants, encarat a llevant.

L’origen del topònim és incert, recollia algunes hipòtesis :

Del Diccionari de d’Institut d’Estudis Catalans.

SAIA f. Túnica talar que usaven els homes i les dones
Etimologia: del llatí *sagĭa, derivat de sagum, ‘túnica curta, vesta militar’.
Faria referència que l’edifici ‘vesteix’ un petit promontori del terreny.

SAIOL, -OLA adj. Varietat de figuer i de figa (Fabra Dicc.). V. sajola.
Faria referència a l’existència en aquest indret d’un petit nombre – és un diminutiu llatí ol/ola – de figueres d’aquesta espècie.

El parament presenta diverses obertures en les que es pot observar un bon treball escultòric. L'accés a l'edifici es fa per un arc de mig punt de grans dovelles de pedra.

Destaca del conjunt una torre central quadrada coberta a quatre vessants en la seva part central damunt de l'eix de l'arc abans esmentat. Al costat sud hi ha una altre torre més petita, també quadrada. La coberta del mas és de teula a una vessant.

S’explica d’aquest edifici on son visibles mostres de diferents estils arquitectònics : Medieval, Gòtic, Modern, Renaixement, que va ser palau d'esbarjo dels comtes de Barcelona. Altres fonts l’esmenten com "la casa-habitació" d'un empleat dels comtes i després dels reis d'Aragó.

Té l'aspecte d'una casa forta del segle XVI.

L'any 1819 va ser comprat per la comunitat de presbíters de Moià, cosa que va fer que rebés la denominació de Torre dels Capellans.

Fins fa 50 anys encara era una masia.

Posteriorment va esdevenir una residència per gent de Barcelona i a l'abril de 1978, en Xavier Mas i la seva esposa van firmar un contracte pel qual el Saiol entrava en lloguer.

Fa més de 20 anys s’habilitava per fer colònies escolars, estades de turisme familiar i d’esplais, i avui continua donant aquest servei.
http://saiol.net/docs/Regl_Regim_int_Saiol.pdf

VISTA DE GUIMERÀ

El Josep Antoni Uriz Rodríguez, ens envia una preciosa imatge de Guimerà, vila aturonada a la dreta del riu Corb, presidida per les restes de l'antic castell, documentat des del segle XI, que fou primer centre d'una baronia i després d'un comtat. Durant el segle XII va pertànyer a la família Alemany de Cervelló. El 1343 va passar als Castre, el 1371 als Pinós (de fet Castre-Pinós) i el 1663 als ducs d'Híxar, que van ser senyors del lloc fins l'any 1832, en què es van extingir les senyories jurisdiccionals. En temps de la primera guerra carlina, i concretament del 15 al 30 de setembre de 1835, el castell va quedar molt malmès. El temps s'ha encarregat de la resta.

L'església, dedicada inicialment a Santa Maria i ara també a Sant Sebastià,fou començada el segle XIV pels senyors del lloc, Guerau Alemany de Cervelló i Geralda de Rocabertí, els escuts dels quals són a la façana. Hi ha notícies d'una parròquia anterior, al mateix indret que l'actual, que inicialment pertanyia al bisbat d'Osona i que el 1154 va passar al de Tarragona. En queden vestigis de murs i una portada i, al Museu de Guimerà, alguns capitells romànics.

El poble de Guimerà es va anar formant, de dalt a baix, als peus del castell i l'església gòtica, envoltat per muralles amb quatre portals, dels quals queden el del sector N, el de l'E i el de l'W. El lloc que ocupava el portal de la banda S, possiblement destruït per la riuada de Santa Tecla (1874), és ara conegut pel "portal". Els carrers, amb arcs que relliguen un costat i l'altre, tenen un traçat irregular, estrets i amb pendent, de regust encara medieval. Les cases, construïdes en part sobre porxos, conserven portes i finestres d'època renaixentista.

Del castell de Guimerà resten murs de les diverses dependències i la torre de planta circular, mig enderrocada, que possiblement era la torre mestra. Les excavacions arqueològiques realitzades en el decurs dels darrers anys per part de l'Institut d'Estudis Ilerdencs han posat al descobert les estances de la planta baixa del castell, així com el camí d'accés des del poble.

Tenim coneixement que hi ha un projecte per dur a terme la ‘ reconstrucció virtual’ del Castell.

L'església, gòtica, és d'una nau de tres trams amb creuer i absis poligonal de cinc costats, amb cobertes de creueria. La façana és centrada per la portada amb quatre arquivoltes apuntades i una finestra ogival al cim. Al costat esquerre s'alça la torre campanar de planta quadrada, acabada a finals del segle XV o inicis del XVI (a la part superior hi ha un escut de la família Castre-Pinós, que correspon en aquesta època).

http://guimera.info/conjunthistoric/conjunthistoric.htm

TORRE DE CARERAC A CALDES DE MONTBUI. EL VALLÈS ORIENTAL

M’atansava a la casa des de d’urbanització de la Font dels Enamorats, la passejada no va tenir el premi que esperava perquè l’edifici està envoltat d’una paret perimetral que el fa quasi invisible.

Li faria més tard una fotografia des de la carretera.

Lluís Estasen i Pla (Barcelona, 6 d'octubre de 1890 - 23 de juny de 1947) l’havia retratat l’any 1933 “ Façana amb torre de Can Cararac” , per als Fon Estudi de la Masia Catalana

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/1944/rec/2

Del lloc trobava :

 https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-carerac

Masia de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes. Té una torre de guaita adossada a la façana principal. La coberta es de doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal i construïda amb teula àrab. Els paraments estan fets de pedra irregular i morter. Les façanes de tot el conjunt, estan arrebossades. A la planta baixa per sota del carener, hi ha una portalada amb arc de mig punt, adovellada, de grans dimensions. A la dreta d'aquesta, hi ha una segona porta adovellada feta amb pedra d'esmolet. Al primer pis, disposades horitzontalment hi ha tres obertures, totes elles de proporcions verticals; la finestra de l'esquerra està emmarcada amb pedra, la central també presenta llinda, brancals i ampit de pedra; la tercera, que es troba per sobre del portal adovellat de pedra d'esmolet és porticada sense balcó, amb una reixa de ferro; té una llinda de fusta i els brancals fets de maó. A les golfes, l'única obertura que dóna a la façana principal consta de llinda de fusta i brancals de maó.

A la dreta, entre la casa i la pallissa, es va annexionar una torre de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és plana i transitable per on s'hi accedeix a través d'una escaleta que comença al segon pis. Aquesta tindria funció de torre de guaita, amb els merlets o murons de forma quadrada (quatre a les façanes orientades a migdia i nord i dos a l'est i ponent). A la planta baixa hi ha quatre espitlleres disposades a la façana principal que dóna a migdia. Al primer pis i al segon, tant a la façana orientada al nord-est com a ponent com a migdia (des de l'interior sembla observar-se una obertura orientada al nord-oest, però és difícil precisar-ho) hi ha dues obertures superposades, disposades simètricament en un mateix eix vertical formant un arc agut fet de maons. A la dreta d'aquesta torre hi ha adossat un tercer cos. És la pallissa, que segueix el mateix pendent de la teulada del mas. De planta baixa i pis, a baix hi ha una obertura per permetre entrar el carro; aquest portal és fet de pedra amb un arc carpanell molt rebaixat. Per damunt, de la porta, seguint un eix vertical, es troba una gran obertura, que permetia entrar i treure les bales de palla. Aquesta està feta de pedra, amb un arc de mig punt. La façana nord - est presenta les mateixes característiques, és a dir, tres obertures fetes amb maó, amb un arc de mig punt i un portal amb brancals, llinda i ampit, fet també de maó, amb un arc carpanell molt rebaixat. Des de la pallissa es podia accedir a l'interior de la casa, així com a la planta baixa de la torre, des d'on s'accedia per una porteta molt estreta i baixa. A l'interior de la casa, per la portalada principal de grans dovelles s'observa al fons uns esglaons que servien per pujar al primer pis fets de pedra d'esmolet i posats sobre una base de pedra irregular amb totxos, lligada amb morter de calç. A l'esquerra, el que semblaria haver estat la cuina, s'observa encara algun tinell i un forn de pa, que conserva la volta de maó.

Aquesta descripció no es correspon – sortosament – amb l’actual edifici que ha estat totalment rehabilitat en els darrers anys.

Felicitem als propietaris per aquesta iniciativa que ha permès recuperar una casa que segons Moreu-Rey (1962), és una de les més antigues del terme ; el topònim de Carerac o Caracac es pot situar ja a l'any 993: "locum que dicunt Karesago" , "terminio de Caresago". Del 1040 es troba el topònim: "Charesag". Del 1067,1081, 1100 i aproximadament 1102 trobem escrit "Carerag". Del 1276 trobem "Caresacho". Del 1121, "Caresrag". De l'any 1211: "manso de Carera". De l'any 1234: "Cararach". Del 1347 "Correrach"?. Dels segles XVII, XVIII i XIX, trobem "Mas Carerach (rarament Carrerach). De l'any 1720 "Cararachs". Del segle XX, Cararac, sempre sense "Can" ni "Mas".

EL PONT DEL ROSSINYOL, I EL PAS DE LA FORADADA. SANT MIQUEL DEL FAI. TERME DE SANT QUIRZE DE SAFAJA.EL MOIANÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, cronistes insignes del Berguedà, s’atansaven per les terres ubèrrimes del Moianès; visitarien entre d’altres indrets Sant Miquel del Fai, del que ens explica el Miquel que assegurar-ne la subsistència, sobretot quan ell faltés, Gombau de Besora el va donar al conegut monestir provençal de Sant Víctor de Marsella. Aquest fet es produïa l'any 1042 i durant els segles següents, el Priorat del Fai es va mantenir gràcies al suport i la vigilància de l'abadia mare

El priorat va ser secularitzat l'any 1567 pel papa, i va posar-lo en mans de l'ardiaconat menor de la catedral de Girona. Aquests varen fer algunes millores en el monestir.

Una de les més importants és la construcció del pont - dit del Rossinyol -.

I la perforació del pas de la foradada que facilita l'accés al monestir. Anteriorment es feia per les anomenades escales de Sant Miquel, que eren uns graons de fusta fets per estaques clavades a la paret


Aquestes reformes es varen fer al voltant de l'any 1592, com ens ho indica la inscripció de la llinda de l'arcada del pas de la foradada.

El pont situat damunt l'antic Rossinyol, porta cap al monestir de Sant Miquel del Fai. Segueix el tipus d'esquena d'ase, corrent a l'època, format per un arc de mig punt rebaixat. La calçada del pont és de doble pendent poc pronunciada a la banda d'entrada i més pronunciada al cantó d'accés a la rampa. L'intradós és de paredat força regular, el pont té trams fets amb còdols, llosetes de pedra i amb llambordins. A l'arrencada de l'arc, a costat i costat, té trompes que actuen com a descàrrega de l'arc.

Esperem amb ànsia les successives cròniques de la nostra ‘parella romànica’, per gaudir de la seva particular visió de la comarca natural del Moianès.

CAN BRUSTENGA DE SANTA EULÀLIA DE RONÇANA. CAMPANAR DE LA CAPELLA DE LA PURÍSSIMA

M’aturava per retratar aquesta casa reedificada l'any 1647, segons les cròniques - i la inscripció de la llinda - a càrrec d’Isidre Oller, ja que malgrat que s’havia començat a construir amb els diners de la pubilla Brustenga, la casa es va ensorrar - pensem que com a conseqüència d’una planificació i execució maldestra - i llavors el seu marit va decidir fer la casa el doble de gran amb els seus diners, com consta a la porta.

Als Brustenga se’ls atribueix una presència constant en aquestes terres des del segle XIII sembla que el primer d’aquesta nissaga formava part del seguiment de la princesa Violant d'Hongria que seria esposa de Jaime I, qui els va cedir unes terres dins de la Baronia de Montbui, a la que pertanyia aleshores Santa Eulàlia de Ronçana. No sabíem trobar – si el tenen – el blasó d’aquesta família, dels Oller us en deixo un enllaç :
http://www.armoria.info/libro_de_armoria/OLLER.html

La primera notícia documental - que al capdavall és el que compta – esmenta un Pere Brustenga al voltant de l'any 1300; la família a lliurat a l’Arxiu Comarcal del Vallès Oriental, documents de la casa, salvats dels estralls de la guerra contra Catalunya de 1936-39; això ha permès fer tota la seqüència de la família Brustenga des d'inicis del segle XIV fins els nostres dies; la conservació del cognom era una pràctica comú a Catalunya, es mantenia - per renúncia del ‘pubill’ quan a la prelació , com es permet novament fer-ho avui; aquesta pràctica només es va prohibir durant el període de la Dictadura - així en el segle XVII, en que hi van haver 4 pubilles seguides es va mantenir.

Al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans a l’entrada Brustenga trobava :

BRUSTENGA ; Llinatge existent a Barcelona, Caldes de Montbui, Granollers, Rubí, Terrassa, etcètera; afegeixo Santa Eulàlia de Ronçana, fent però l’advertiment que l’entrada ‘Caldes de Montbui’, potser la inclou.

No podia accedir a l’interior d’aquesta gran masia de planta rectangular amb un pati central encerclat per un porxo, una capella i altres cossos annexes, tancats per un gran portal amb la llinda a que feixem referència; hi havia algun vehicle aparcat però no vaig veure cap persona per a demanar-li permís.

Llegia de la descripció ‘tècnica’ : La casa segueix la tipologia clàssica de tres crugies i tres pisos d'alçada (el superior són les golfes). Tot i que l'estructura general de la casa no s'ha tocat des de la seva construcció al segle XVII, hi ha una important reforma del segle XIX. Aquesta afecta a tota la decoració interior. El pis principal està pintat amb motius florals i geomètrics a la gran sala i a totes les habitacions (totes amb alcova). La casa està coberta amb teulada a dues vessants, de la qual sobresurt una torre d'un pis més, no sabem si forma part de la reforma o és original. L'interior presenta decoració del 1865. El capcer de la façana també és del segle XIX, fet de totxo.

Havia d’aparcar al voral de la carretera per retratar el campanar de la Capella de la Puríssima.

Quan iniciava el retorn a les terres de ‘l’altre Vallès’, pensava que els Brustenga formen part d’aquest paisatge al mateix nivell que el riu Tenes.

EL CASTELL DELS BARUTELL A OIX. LA GARROTXA

La Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez, continuen fent via per la comarca de la Garrotxa, recollien en aquesta ocasió imatges i dades de Casal-castell d’Oix, que està ja documentat l’any 1270.

De la descripció tècnica, llegim : Casa forta de planta rectangular i pati interior bastida amb carreus ben escairats amb diferents pisos d'espitlleres a les quatre façanes i una torre de l'homenatge de planta quadrada, construïda-restaurada per l'actual propietari (la torre no havia arribat als nostres dies i s'ignora si realment havia existit mai). Està situada a l'angle de tramuntana i llevant. La façana més remarcable està orientada a ponent, on hi ha la porta principal d'arc de mig punt feta amb senzilles dovelles i un matacà de nova construcció amb una creu grega on es poden llegir els noms del matrimoni propietari i la data de construcció. S'han obert nombroses finestres, algunes formades amb doble arc de mig punt, amb columna i capitell central, la major part de nova factura.

S’explica que l'any 1462 el castell de Bestracà va ser atacat pels remences – curiosament la crònica està en llengua castellana - : "no habiendo querido Berenguer de Barutell soltar a un remensa que tenia preso por no haber querido pagar las tasas, los remensas lo sitian en su castillo de Bestracà, lo toman a fuerza de armas u ponen en la prisión del castillo en lugar del remensa a Berenguer de Barutell con una cadena al cuello y, penetrando en el dormitorio de su senyora, la amenazan y la hacen salir del castillo junto con sus hijos, saqueándolo y llevándose ropa y otros objetos". Es creu que després, la família Barutell decidí traslladar a Oix la seva residència, tant per qüestions de seguretat , com perquè les condicions de vida no eren tan feixugues.

En el segle XVII, el marquès d'Almazan va intentar enderrocar-lo amb l'excusa de que en ell s'hi refugiaven bandolers. Per sort l'ordre del marquès va ser derogada.

La fortificació va ser el casal dels Baturell fins que en la segona meitat del segle XVIII Bonaventura Puigbaturell-Bestrecà i d'Asper es va casar amb Teresa de Càncer, que prèviament havia estat casada amb Ramon de Sants, senyor de la casa de Montrodon. Des d'aquell moment, la possessió del castell va passar a mans de la família Sants.

El títol de Bestrecà es va anar perdent, especialment després que a principis del segle XIX el senyor d'Oix, de Talaixà i de la casa de Montrodon va morir sense descendència. Des d'aquell moment el títol passà per les mans dels Marquesos de Monistrol i la família dels Escribà de Romaní, fins que finalment es va perdre.

L'escut d'armes de la noble família de Barutell/, Bestrecà es conserva a l'interior del temple. L'escut fou descobert per Miquel Oliva i Prat, en ocasió dels treballs portats a terme a l'església de Sant Andreu de Bestrecà l'any 1957.

BARUTELL

BESTRECÀ

L'escut presenta una barra en diagonal, damunt la qual hi ha un gos amb la cua dreta i collar al coll. Tot està envoltat per elements vegetals estilitzats i un casc.

L’any 1977 la propietat pertany al senyor Joan Hortalà.