MASIA DE BADIA. SANT FELIU DE SASSERRA. BAGÉS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur visitaven les restes de la Masia de Badia a Sant Feliu Sasserra.

El viatge fins aquesta casa té per al Miquel un regust de ‘ camí iniciàtic’ , forma part de la seva història familiar, i certament a tothom li agrada conèixer, d’on venim i quins van ser els nostres ancestres.

Aquesta història familiar difuminada en el temps és remunta a mitjans del segle XIX quan Fortià Pujol va néixer a Torelló. Així saltant de graó en graó, poc en sabem de la seva joventut, fins que va casar-se amb Teresa Rosell i va viure a Folgueroles. Segurament treballava de pagès, tenint cura de ramats i/o de masover. Almenys una part dels primers fills són nascuts en aquesta població osonenca. Amb la seva dona la Teresa Rosell va engendrar onze criatures.

Saltant un altre graó sabem que va anar de masover a la masia de Badia.

Havia enviudat de la primera muller i s’havia casat en Caterina Roca, semblà ser també de terres d’Osona, amb la que va tenir tretze fills més.

Recordo les paraules de l’avi d’un amic que va néixer en un mas proper i deia: A Badia sempre hi ha una estesa de bressols.

En casa amb moltes boques hi ha molt treball per aconseguir que menjar, cosa que tothom, amb la gernació de família feia des de molt petits, aleshores i ara a pagès s’havia de col•laborar .

Alguns dels fills van abandonar el redós familiar i van construir els seus nius en diferents poblacions de les contrades: Barcelona, Manresa, Pont de Vilomara, Puig reig, Navàs, Vilada, Sallent, Berga i altres poblacions. A Sant Feliu i entre parents és parlava com de una carta de naturalesa: és dels Pujol de Badia.

Acompanyo aquesta història amb una fotografia de Joan Veiret Amat que va ser metge del poble i que ens mostra la masia en el primer quart del segle XX. També de la Cèdula Personal de l’avi Miquel datada l’a. 1889.

Llastimosament us estic parlant d’un edifici ruïnós que només Déu sap si no s’esfondrarà i desapareixerà de la mateixa forma que desapareixem els humans i només la pols i els ossos mantindran el nostre record.

Badia segons el diccionari Alcover Moll, deriva etimològicament per reducció de abadia.

La masia de Badia també anomenada Abadia apareix esmentada a partir de la baixa Edat Mitjana com pertanyen al paborde de Palau, fet que perdurà fins el segle XIII. En un altre capbreu, en aquest cas de bens del priorat de Lluça de l’any 1434 hi apareix Abadia superior Sasserra formant part de la batllia de Relat. En un altre capbreu, en aquest cas de la cambreria de Santa Maria de l’Estany datats en el Segle XIV- XV hi apareixen unes peces de terra. Segons altres dades la casa passarà a dependre del Monestir de l’Estany i l’any 1395, a causa d’un incendi la comunitat va marxar del Monestir durant 41 anys. L’any 1596 quan es posa en venda la Baronia de Lluçà, els germans Francesc i Miquel Agulló compren el castell de Lluça i els masos Badia Sobirana i Badia Jussana, fins aleshores en mans del prior.

És una masia de grans dimensions formada per un robust volum central de planta rectangular i composada de plata baixa, primer pis i golfes. Té la teulada de doble vessant en mal estat. Les parets són de maçoneria de pedra amb cantonades diferenciades i murs eixamplats a la base. En la façana principal hi predomina una gran portalada adovellada. Al damunt un gran finestral geminat d’arc lobulat parcialment derruït. A la planta baixa en la façana nord-est presenta l’accés principal i diverses obertures emmarcades amb pedra on hi destaca una espitllera. A la façana nord-est a nivell de sota teulada hi ha un petit sortint de pedra amb una obertura modificada que podria haver estat un matacà. L’edifici està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Cultural de Sant Feliu de Sasserra.

Ens endúiem de la nostra visita, ultra el coneixement d’aquesta casa, la vista fugissera de dos cabirols que sorpresos per la nostra presència, fugien saltant àgilment qui sap si als boscos propers de Vallgatina.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

POBLAT IBÈRIC DE SANT MIQUEL DE SORBA

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur en la seva visita a l’esglesiola de Sant Miquel de Sorba, recollien imatges i dades del poblat ibèric que pren el nom de l’edifici religiós , bastit al cim del turó i dedicat a Sant Miquel, el jaciment arqueòlogic s’estén per tot el pla superior del tossal ocupant un espai de 98 x 23 metres aproximadament.

Fou excavat quasi totalment entre 1920 i 1921 per Mossèn Joan Serra i Vilaró [Cardona, Bages, 1879 — Tarragona, 1969 ] Arqueòleg i medievalista, Estudià als seminaris de Solsona i Vic i fou ordenat de prevere el 1902. Nomenat conservador del museu diocesà de Solsona (1905), hi creà una secció de prehistòria, i del 1915 al 1925 dugué a terme una intensa labor d'excavacions prehistòriques.

En el mateix punt es conserva una important estructura arquitectònica d’època romana de planta rectangular i que també resta a mig excavar, que podria correspondre a una fortificació. La resta del jaciment es va trobar molt destruït i foren escasses les restes arquitectòniques localitzades.

Tot el subsòl es troba ple de sitges excavades a la roca (163 sitges i dipòsits en total), circulars, ovalades i rectangulars, de les quals dues, per les seves característiques, s’han de considerar veritables subterranis (una d’elles té una paret mitgera a l’interior i algunes estan comunicades entre si mitjançant obertures circulars). Aquestes sitges es trobaven al subsòl dels habitatges. La resta tenen una fondària que oscil•la entre els 80 i els 250 cm. Aquesta és la singularitat d'aquest poblament, la utilització de sitges durant tot el temps en que fou habitat, mentre que els dels voltants (Ansernera a Olius, Castellvell a Solsona) abandonaren les sitges després del segle IV aC, quan transformen els seus cultius i introduïren la vinya i l'olivera. A l’interior de les sitges aparegueren ceràmiques a mà datables entorn els segles VII-VI aC. La majoria va proporcionar ceràmica ibèrica i tan sols una contenia ceràmica romana. Per sobre del nivell de les sitges, al sector oriental del tossal, encara avui es poden observar restes de murs que evidencien una segona fase arquitectònica. Aquests murs constitueixen les úniques restes habitacionals d’època ibèrica i estan adossats a un altre mur de tanca que Mossèn Serra va considerar un element de fortificació.

Actualment tota la superfície del poblat es troba envaïda per la vegetació, especialment de pins, alzines i matolls. Es poden veure algunes de les sitges excavades a la roca, i part de les estructures descobertes als anys 20, amb paraments que es desmoronen. A les vessants i al peu del turó encara es recull ceràmica ibèrica, tot i que no gaire abundant.

De Catalunya podem predicar amb tota raó; “Oh Déu, quin bon vassall, malgrat tenir el pitjor dels Senyors! "

CASAL DELS VILAFRANCA; DELS JOSA ; ARA MUSEU-ARXIU DE MONTBLANC I COMARCA

Tinc una llarga relació amb Montblanc, i em trenca el cor comprovar visita rere visita, que més enllà de la recuperació de la fesomia medieval, es viu un retrocés econòmic extremadament greu.

La vila deu el nom al turó que està situat al centre del nucli antic, conegut com al Pla de Santa Bàrbara. En aquest turonet (o mont) no s'hi conreava ja que la terra donava pocs fruits i es considerava erm (o albis -blanc-, en català medieval). Així va sorgir el topònim de Montis Albis que originà el de Montblanc.

Pere Berenguer de Vilafranca, en va ser el repoblador, i per aquesta raó hom defensa que visques en aquesta casa, prop de la primitiva església romànica de Santa Maria

Per la seva ubicació propera a l’església de Santa Maria, i malgrat la inexistència de proves documentals – i en això l’església sempre n’ha estat capdavantera – s’especulà que la casa tingué alguna relació amb les dependències de la Cúria eclesiàstica.

Els Josa arribats a Montblanc durant el primer terç del segle XVIII, dugueren a terme modificacions importants que responien a les necessitats d'adaptació de l'edifici a la funció agrícola; el darrer membre d’aquesta nissaga va ser Joan de Josa, mort sense descendència el 1798.

El segle XX, la família Alfonso-Andreu, propietària del casal, en va fer donació a la vila per instal•lar-hi el Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca, fundat l'any 1958.

La nova funció ha exigit un procés continuat d'adaptació i reformes de l'edifici, a fi d'encabir-hi les diverses seccions del Museu: arqueologia, etnologia comarcal, biblioteca, arxiu i tallers.

RODA, LA CIUTAT DEL TER

L’Enric Sànchez-Cid, ens explica que a Roda de Ter cal entrar-hi, passar pel pont vell i dirigir-se cap al cementiri, on s’arriba al barri l’Atalaia. Al final de l’Avinguda de Pere Baurier, es troba el lloc anomenat l’Esquerda, en una recolzada del riu Ter, on tenen lloc les prospeccions arqueològiques sobre restes de l’antiga civitas dels ibers, del poble medieval de Roda,on s’han trobat tombes antropomòrfiques i on queden les restes de la capella de Sant Pere, destruïda en el segle XIV.

Hi ha documentació del segle X on es cita una donació a aquesta església. Fins al segle XI, de quan es formà la vila, no consta que fos parròquia,. Progressivament, la població abandonà Roda, motivat per les lluites feudals entre el comte de Cardona i el rei Jaume II. S’acabaren, quan el veguer d’Osona, ordenat pel monarca, destruí en l’any 1302 el castell de Roda, construït vora de l’església de Sant Pere, i aquesta església. Si bé després fou reconstruïda en part, el bisbe de Vic, autoritzat pel rei, destruí definitivament el castell i l’església (1314).

En els primers anys dels segle XIX el grup de masies que envoltaven el municipi de Roda de Ter s’independitzaren. D’aquestes masies destaquen la de Bac de Roda (per la seva arquitectura i per la història relacionada amb l’heroi de la guerra de Successió, en Francesc Macià i Ambert, que fou penjat), el Mas de Roda, d’en Fontanelles, el Torrent, el d’en Vicenç i el Pla.

De la primitiva església de Sant Pere, només hi resta la façana de migjorn, on hi ha la porta que dóna pas a una estança quadrada, que deuria ser la primera planta del campanar de torre, una absidiola, part del mur de tramuntana, així com la base de l’absis i una part de la banda de migjorn. La construcció era de planta rectangular, coberta amb volta de canó i amb tres arcs torals.

A l’exterior i a la banda de tramuntana i resten excavades a la roca varies tombes antropomòrfiques, de no més de metre seixanta de llargada per 50 d’ample. Em fa pensar que la gent d’aquells dies o els que s’hi enterraven no eren de excessiva corpulència.

Part de les tombes antropomòrfiques no pertanyen al poble medieval de Roda, sinó a una població dels segles IX-X, de l’època de la repoblació. Hi havia una capella, preromànica, on les restes es veuen dins del presbiteri del actuals restes romànics.

De la vila de Roda de Ter destaca el Pont medieval, sobre el riu Ter. Prop d’ell es bastí l’actual església parroquial de Sant Pere en el segle XVIII, que si bé va quedar malparada durant la guerra del 36, en el 1940 va ser restaurada.

En el Museu Episcopal de Vic es conserva una imatge de la Mare de Déu sense l’Infant, que procedeix d’aquesta església de Sant Pere.

La Mare de Déu està assentada en un tron amb quatre muntants, salomònics el dos de davant, acabats en pinya i amb un respatller curt i rodó. És coberta amb un casquet en forma de corona, que sosté el vel, que deixa veure part dels cabells a nivell del front, i li cau per cada banda de la cara. Segueix en forma de mantell que la cobreix totalment. La cara és oval, d’ulls ametllats, nas rectilini, llavis premuts i tot el cap un xic inclinat a l’esquerra. Un petit triangle de vestit se li veu a l’entrepit entre la caiguda, a banda i banda, del mantell. L’avantbraç dret el té en posició horitzontal, el palmell de la mà encarat a munt i li falta la mà esquerra. Els peus, calçats, es veuen per sota del mantell, que presenta el vora-baix ondulat. Els plecs són aguts.

On es situava l’Infant, assegut al mig de les cames, queda una zona allisada.

Degut a la industrialització del segle XIX, va ser un punt d’arribada de treballadors de fora de Catalunya. Per les característiques de la societat benestar d’aquell temps, s’aixecaren notables cases modernistes, algunes de les quals es conserven, tenint com a base construccions medievals, sobretot, les arrecerades a la vorera del riu, per sota de l’Esquerda.

Roda de Ter i Miquel Martí i Pol, son indissociables, us deixem un enllaç :
http://www.endrets.cat/text/172/la-fabrica-fragment.html
en el que tindreu ocasió de comprovar aquesta afirmació nostra.

SANT ESTEVE DE PERATALLADA. L’EMPORDÀ JUSSÀ

Rebia unes magnifiques imatges de l’església romànica de Sant Esteve de Peratallada, i una documentada crònica en la que l’Enric Sànchez-Cid quan a la descripció de l’edifici ens diu : És un edifici de dues naus amb sengles absis semicirculars, de dimensions poc més grans la de migdia. Al costat S hi ha capelles laterals i la sagristia bastides tardanament. Les voltes són apuntades. Al frontis, al sector meridional, hi ha la portada de gran dovellatge amb motllurats, un rosetó i tres mènsules. Els absis conserven llurs finestres romàniques; el meridional fou sobrealçat amb una torre, tardanament. L'edifici és construït amb grans carreus ben escairats.

S'hi conserva l'ossari gòtic de Gilabert de Cruïlles, senyor de Peratallada, mort l'11 de juliol del 1348, policromat i amb els escuts de Cruïlles i de Peratallada. .L'ossera es troba a la nau septentrional de l'església parroquial, damunt un sòcol de pedra tallada. A la cara frontal de la caixa i emmacats per una sanefa amb motius vegetals hi ha la llegenda funerària on hi diu: " HIC IACET NOBILIS VIR : DN9 GILABERT9 DE CRU : DILIIS DN9 DE PETRACIS : SA QI OBIIT XI DIE IULII : ANO DNI M CCC XL VIII : CVI9 AIA REQIESCAT IN : PACE AMEN". Al costats sengles escuts en relleu inscrits en cercles lobulats. El de la dreta, el dels Cruïlles, representat per un camp amb petites creus. Mentre que en el de l'esquerra hi ha un lleó rampant. Als laterals es repeteix el mateix tema. Conserva bona part de la policromia.

Quan a la història ens diu : l'any 1202 Gilabert de Cruïlles prestà homenatge al bisbe de Girona pel delme e la parròquia de "Sancti Stephani de Petracissa". De l'any 1222 és el reconeixement fet per Ermessenda de Peratallada de la pertinença dels delmes d'aquesta parròquia per part de la Seu de Girona. L'església de "Petracisa" -i també la capella de Santa Maria del castell, figuren a les "Rationes Decimarum" dels anys 1279 i 1280. També es relaciona als nomenclàtors de parròquies de la Diòcesi del S.XIV i posteriors. En aquesta església s'hi venerava la imatge de "la Santíssima Majestat", dada que coneixem pels seus goigs, que amb tota probabilitat devia ser romànica. Desaparegué com tot el mobiliari litúrgic antic del temple. L'església parroquial es troba extramurs del poble, a uns 200 metres del portal N de la muralla.

El patronímic Gilabert fou molt repetit entre els personatges de les diferents branques eixides de la línia troncal d'aquest llinatge que prengué el nom del seu domini originari al poble de Cruïlles. EL senyor de Peratallada al qual pertany l'ossera fou Gilabert V de Cruïlles i Dionís, fill de Bernat Peratallada i, per tant, nét de Gilabert IV de Cruïlles i de Bestracà qui, en casar-se vers el 1249 amb la pubilla Guillema Peratallada uní aquests dos casals i formà l'extens domini feudal baix empordanès dels Cruïlles Peratallada. Gilabert V fou governador de València en 1329. Es casà amb una filla natural del rei de Mallorca. Morí, com consta a la sepultura el 1348 i el succeí el seu fill Gilabert VI de Cruïlles i de Mallorca, almirall, guerrer i personalitat notable durant els regnats d'Alfons III, Pere III i Joan I.

SALT DE SALLENT

L’Enric Sànchez-Cid ens explica les seves impressions de la sortida que el portava per les terres que limiten les comarques d’Osona i la Garrotxa; hi ha en aquests indrets ‘ molt a viure’; i com cal començar per algun lloc, feia cas de les recomanacions de l’Ajuntament de Rupit i Pruit, pel que fa a la visita de Salt de Sallent en èpoques de pluja, i s’hi arribava seguint la ruta recomanada :

Descripció Ruta

Passant pels dos marges de la riera, és la ruta més clàssica de Rupit. El descens pel cantó esquerre de la riera es pot fer en mitja hora, mentre que la pujada per la pista de St. Joan de Fàbregas es pot recórrer en una hora aproximadament.

1. Sortim del poble de Rupit, a 20m. al sud de la façana de l’església parroquial, per un carrer a l’esquerra, que baixa i gira a la dreta. Hi ha dues opcions:

a. Baixar pel marge esquerre de la riera cap a Sallent, a través del túnel.

b. Baixar pel marge dret fins al Molí Rodó.


2. Al Salt del Molí Rodó s’ajunten aquests dos senders de baixada i en continua un per l’esquerra. (A la dreta un sender ja puja a la pista: es pot tornar a Rupit girant a la dreta i a l’esquerra fins a St. Joan de Fàbregas).


3. Un cop la riera es comença a obrir, el sender passa a la seva dreta.


4. En arribar al salt podem anar al mirador a 300 metres a l’esquerra. A la banda dreta el camí segueix fins enllaçar amb la pista que porta a Rupit

Fins al punt on la riera de Rupit es precipita al buit de d’un salt de 100 metres; ultra la visió magnifica del salt, des del mirador, es contemplen també els cingles del Far i el pantà de Susqueda.

SANTA ANNA DE MONTORNÈS. LA CONCA DE BARBERÀ

Trencava quasi al davant del Mas la Sabatera, que depèn ara de Montblanc [ en aquesta situació de fallida econòmica, enlloc de reduir les grans despeses, Casa Reial, Presidència del Govern del Regne, Presidència del Congres dels Diputats, Presidència del Senat, Presidències de les Taifes, Parlaments de les Taifes, Institucions heretades del Primer Feixisme, Institucions inventades per la ‘demoraciola’,... s’ha decidit reduir la minsa ració de xocolata que rebia el lloro; adéu-siau ajuntaments, sanitat universal, ensenyament públic,... ]; pensava en aquesta evident i flagrant injustícia, mentre fèiem camí vers l’ermita dita per alguns de Santa Anna de Montornès, i per altres de Barberà.

Construïda a la segona meitat del segle XIV, a instàncies del rei Pere el Cerimoniós, el qual, juntament amb l'arquebisbe de Tarragona, Pere Clasquerí, en posà la primera pedra. Des de la seva fundació, pel fet d'estar ubicada en la quadra de Montornés, depengué de la parròquia de Barberà, la qual tingué cura de l'ermita fins a la destrucció de 1936.

Fou un important lloc de romiatge, tant per celebracions festives com per realitzar súpliques i pregàries dels veïns de la rodalia, especialment Barberà, Prenafeta i Montblanc.

La seva inclusió dins el terme de Prenafeta, senyorejada per Poblet, provocà al llarg de la història greus enfrontaments amb Barberà per qüestions jurisdiccionals.

És un edifici de planta rectangular (21 x 7 metres). Sis arcs diafragmàtics ogivals de pedra, que arrenquen del massís mur lateral, d'1 metre, i sense contraforts, recolzen la teulada a dues vessants. Inicialment tenia la coberta amb enllatat de fusta amb bigues i cartel•les artísticament tallades al carener.

El darrer quart del segle XVIII, el rector Cabirol de Barberà va fer construir les voltes amb les llunetes actuals, afegint un tram al sol naixent per situar-hi un cambril i una sagristia, així com el cor elevat de l'entrada. El frontispici és d'una gran simplicitat. Modifiquen la silueta de la doble vessant una espadanya, a l'esquerra, i la casa de l'ermità – ara en estat d’absoluta ruïna - a la dreta.

A la part central hi ha una magnífica porta de punt rodó dovellada de gran sobrietat: com a únic ornament té un guardapols motllurat i impostes, fet que l'emparenta amb l'arquitectura cistercenca. Tret dels elements estructurals angulars, que són de pedra, la resta és de maçoneria.

Des de la Creu de terme de Santa Anna, i per la seva intercessió reiterava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble, i fes sentir la teva justícia al estol de corruptes que van portar a la mort al Dimitris Christoulas, i a una munió anònima dels més febles i desvalguts de la nostra societat.

El vent contestava amb energia, Amén !