En el seu periple per terres del Solsonès, la M. Rosa Planell Grau i el Miquel Mur, arribaven al municipi de Llobera i després de visitar el dolmen
de Llanera o de la Vila de la Gola dels Bous van seguir la pista alquitranada
per anar trobar l’església de Sant Salvador. Sobtadament els cridava l’atenció un campanar d’espadanya que s’erigia
al costa d’una casa de camp , visible des de la carretera. Va aturar el cotxe i
a peu es dirigien cap al mas.
El camí era fresat per múltiples petjades de ramat oví o cabrú que feien
com un domàs dibuixat de les marques dels seus peus. En arribar davant de la
porta van veure que la construcció – més enllà del gràcil campanar - no tenia actualment cap ús religiós ; les
bardisses obstruïen el pas., i des de la
porta que es trobava oberta, però ajustada, i van
accedir a l’interior on el terra era cobert de palla neta.
Sant Pere de la Sala, anteriorment coneguda amb el nom de Sant Pere de
Comajuncosa des del segle XI fins al començament del XIX.
Actualment ha pres el nom del mas de la Sala on és situada. És a la vora de
l’hort i s’utilitza com a pallissa.
Dades consultades: De totes les esglésies del municipi de Llobera aquesta
es creu és la més antiga. Surt esmenada en un document del 21 d’abril de l’any
1002 quan Sanç de Llobera i la seva muller Quinedelde estableixen un
mas que limita amb Sant Pere de Comajuncosa “domibus sancti Petri in Choma Iuncosa”.
Al 1060, el seu fill, Mir i
sa muller Estefania venen a Guitard i a Eicolina uns alous que posseïen al
terme del Castell de Llobera, situats a Comajuncosa, així com la mateixa
església, el cementiri i ornaments que hi pertanyien.
Pels capbreus dels segles
XIV i XVI sabem que Sant Pere de Comajuncosa és una sufragània de la parròquia
de Sant Pere de Llobera
L'any 1694, segons consta
en una llinda que hi ha a la porta d'accés a l'església, la nau és allargada
amb un presbiteri i un cos adossat al mur sud-est en funció de sagristia.
L'any 1897 arran de la nova
distribució de les parròquies del bisbat de Solsona perd la categoria de
sufragània.
La nau és de planta
rectangular sense absis. Està orientada a l'est. A l'interior hi ha una volta
de canó lleugerament apuntada, que correspon a la part primitiva, i una
continuació d'aquesta posterior feta amb material més bast de tàpia. Està
enguixada.
La coberta és de dos
vessants. Al frontis hi ha un campanar d'espadanya amb dues obertures. La porta
és al mur de sud-est.
La cara est sembla feta de
nou, ja que els carreus estan relligats amb ciment.
L'any 1694 , segons consta
en una llinda que hi ha a la porta d'accés a l'església, la nau és allargada
amb un presbiteri i un cos adossat al mur sud-est amb funció de sagristia.
L’edifici està pràcticament
cobert d'arrels i vegetació, sobretot al sostre i al cantó de llevant, fet que
empitjora encara més el seu estat.
El què sembla ser l’antic
cementiri és ple de bardisses i plantes.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada