LA IMMACULADA CONCEPCIO DE MARIA D’AIGUAFREDA

Sabem de la primera església d’ Aiguafreda, que fou beneïda i inaugurada el dia 8 de desembre de 1678 posant-la sota l’advocació de la Immaculada Concepció de la Verge Maria , i que n’autoritzava l’edificació el Bisbat de Vic al Baró de Cruïlles. No en trobava imatges.

Si però de l’església parroquial que s’aixecava l’any 1877 al seu damunt , i que aixoplugarà als fidels fins el dia 7 de desembre de 1969: http://www.aiguafreda.cat/municipi/album-de-fotografies-i-videos

Verge de la Concepció

llum i guia d’Aiguafreda

patrona d’aquest racó

el més bonic de la terra.

Escolteu nostra oració

acolliu la nostra ofrena:

Verge de la Concepció

dolça Mare d’Aiguafreda.

En aquella data el doctor Ramon Masnou i Boixeda, Bisbe de Vic, beneïa i inaugurava el nou Temple Parroquial, obra de l’Arquitecte , Joan Antoni Cendoya, que s’alça pocs metres més enllà de l'antiga.

L’Església ‘Nova’ és de planta rectangular amb teulada a una vessant molt inclinada.

La paret lateral dreta forma uns entrants i sortints on s'obren grans finestres amb vitralls.

El campanar és de planta triangular, elevant-se amb dues parets que es redueixen a mida que van pujant.

A la zona on s'ajunten les parets hi ha col•locades les campanes, rematades per una creu.

Mossèn Adjutori Vilalta li dedicava un versos molts sentits :

Que bonica se’ns fa a tots

Mare Verge, vostra història

recollida en caps de brots

per saber-la de memòria.

L’hem brodada com blasó

amb fils d’or, argent i seda.

Per la vostra Concepció

feu-nos cors de lliri en flor

Santa Maria d’ Aiguafreda.

Hi ha de ben segur ‘més història ‘ per explicar, i sou pregats de fer-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASES ‘MOLINS’ DEL CARRER PASSEIG DE BERTRAND DE SANT FELIU DE LLOBREGAT

Els caldria – si més no – netejar les façanes a alguna de les sis cases adossades , no gaire grans, de planta baixa i pis, amb jardí a la part posterior, que conformen una illa d'habitatges.

Se les coneix així perquè van ser encarregades per Josefa Serra de Molins, esposa del contractista d'obres Josep Molins i Cañameras, al llavors arquitecte municipal Gabriel Borrell i Cardona ( Sabadell 1862 - Barcelona 1944 ) l'any 1907.
La descripció tècnica ens explica :



Estan coberts amb terrat a la catalana. En planta baixa presenten una successió d'obertures (una porta i dues finestres amb reixa per a cada habitatge) en forma d'arc carpanell lleugerament lobulat d'estètica modernista. Els batents de les portes són també de clara inspiració modernista. La superfície de la façana està estucada imitant carreus de pedra.



El pis superior presenta per a cada habitatge un balcó amb plataforma d'angles arrodonits i tancat amb barana de ferro forjat El frontal de la plataforma està decorat amb ceràmica vidriada blanca i blava. Les dues portes que donen accés als balcons tenen idèntica forma a les de la planta baixa. Per sobre d'elles i a una mica de distància, un petit filet ondulat de rajoletes i trencadís s'encasta a la façana i ressegueix la forma de la part superior de les obertures de totes les cases, unificant així el conjunt. La mateixa rajoleta l'observem en la decoració de sanefes verticals estretes que emmarquen les portes arrencant de la depressió de la forma ondulada horitzontal. L'espai de façana que queda entre les portes del balcó central s'omple amb esgrafiats grans i vistosos de motius florals en garlanda i indica la data de construcció dels edificis (1912). La part superior de la construcció adopta també amb formes ondulades i es remata amb una motllura coberta amb trencadís de ceràmica vidriada de tons blaus, verds i blancs. El conjunt mostra altres detalls de clara inspiració modernista, com la decoració dels batents de les portes a base de motius florals i línies corbes i entrellaçades o els poms.

La rajola que decora les cases procedia de la fàbrica Pujol i Bausis, d'Esplugues de Llobregat.

EDIFICI DE LA UNIÓ CORAL DE SANT FELIU DE LLOBREGAT.

Gabriel Borrell i Cardona ( Sabadell 1862 - Barcelona 1944 ), era l’encarregat finalment d’aixecar la seu de La Unió Coral; l’associació amb aquest nom va quedar formalment constituïda l'any 1892 i inaugurà la seva seu en l'edifici que coneixem avui dia l'any 1904.

Construïda en dues fases (1906 i 1914), fins a l’any 1915 va tenir una sola planta, l’edifici des d’aquella data atorga al indret , una imatge de ‘modernitat’ i de distinció alhora.

La descripció tècnica ens diu : Edifici de mitjanes dimensions, de planta rectangular i coberta a dues aigües amb el carenar paral•lel al costat llarg de la construcció. En alçada presenta planta, pis i golfes o mansardes. La façana principal dona al passeig Bertrand. Aquí trobem en planta baixa cinc grans obertures en forma d'arc rebaixat, la central la porta d'accés. Estan emmarcades una a una per lesenes que ressegueixen la seva forma. Al primer pis trobem una balconada estreta tancada amb barana de ferro forjat. Està sustentat en dobles mènsules allargades que se situen en coincidència amb l'espai que hi ha entre les arcades del pis inferior, com si emmarquessin les pilastres de les lesenes. Les portes que donen accés al balcó tenen forma rectangular amb els angles de la part superior esglaonats i estan emmarcades dos a dos per lesenes que tornen a reproduir la forma que ja hem vist en planta baixa. A sobre de cada porta, en l'espai que deixa el traç de les lesenes, se situa un rebaix de forma circular, com una falsa rosassa. El conjunt es remata amb una petita cornisa motllurada seguida d'un parapet que amaga l'aigua de la teulada i que en la seva part central, coincidint per tant amb la porta d'accés a l'interior de l'edifici, traça un petit frontó. Tot aquest espai es decora amb rebaixos de formes geomètriques i els espiralls, de forma romboïdal, juguen un important paper decoratiu. Tot plegat es remata amb una important cornisa. Sobre els vèrtex del frontó veiem florons amb motius vegetals.



Pel que fa a la façana del carrer Pi i Margall, correspon al costat curt del rectangle que forma la planta de l'edifici. Aquí trobem en planta baixa una porta central flanquejada per una finestra a banda i banda. Al primer pis veiem el la continuació de la balconada de la façana principal, amb les mateixes característiques i elements decoratius i estructurals a la base i a la façana. La part més destacada és la que correspon al frontó que dibuixen les aigües de la teulada. Aquest presenta cinc vanos en forma d'arc de mig punt, un més gran central flanquejat per altres més petits. Aquesta part presenta motius decoratius aplicats, com els escuts romboïdals que apareixen a la base de l'obertura central del frontó. Tant la cantonada com els extrems de l'edifici es rematen amb un estucat que imita carreus de pedra.

EL MODERNISME D’AIGUAFREDA. VILLA FRANCISCA

No trobava – contra l’afirmació general – gaire informació a lnternet.



S’explica que la casa s’aixecava l’any 1906, i que el seu promotor tenia el cognom Font, ens agradarà saber el nom propi i el cognom matern, a l’email coneixercatalunya@gmail.com.

Del mestre d’obres i/o arquitecte ni un mot, està clar que no hi ha des de l’Ajuntament d’Aiguafreda, cap interès en desenvolupar el Catàleg de Patrimoni – tasca a la que venen obligades per llei les Corporacions locals, per altra banda - . Us demanem també la vostra col•laboració a l’email coneixercataunya@gmail.com , per recuperar la memòria històrica tot som necessaris.

Desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, el propietari en feia cessió – no s’explica en quines condicions – a la Congregació de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret, fundades per Josep Manyanet i Vives (Tremp, Pallars Jussà, 7 de gener del 1833 - Sant Andreu de Palomar (Barcelona), Barcelonès, 17 de desembre del 1901 ), que seria Canonitzat per Joan Pau II ,el dia 16 de maig de 2004.



Totalment reformada i equipada l’any 2007, ara és una Casa de Colònies.



La descripció tècnica ens diu : Edifici aïllat, rodejat de jardí. De planta rectangular, format per planta baixa, pis i golfes, cobert amb teulada a dues vessants. La façana principal té un capcer de perfil sinuós on es troba la data de construcció, adornada amb motius florals. Adossada a la façana hi ha una torre coberta a quatre vents amb teules policromades, on es concentra abundant decoració de caire modernista, amb motius florals i animals. Hi ha un gran rellotge amb un drac i elements florals i el nom de la casa també decorat.



Possiblement existeix alguna monografia sobre la casa i la seva història, si aquest és el cas, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com, i ens hem farem ressò.

LA DESOLACIÓ DEL SAGRAT COR DE JESÚS DE LA LLOBETA D’AIGUAFREDA

S’esmenta la Llobeta en un capbreu de l’any 1403 – Catalunya encara era lliure i independent, i Déu enraonava ‘oficialment ‘ en llatí, i començava a fer-ho en català en ‘ la intimitat’ - , el propietari era aleshores Francesc Llobeta, mantindrà el nom – com s’acredita en successius capbreus - fins a Benito Llobeta – aquí ja devia tenir segon cognom - , que la va vendre l'any 1848 al senyor Ramon Pi . D’ambdós ens agradarà rebre noticia del cognom matern a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Josep Pi i Buixó - descendent d’aquell Ramón de 1848 - propietari de La Llobeta, va ser el promotor que va fer construir aquesta capella; l’any 1904 es feu la solemne col•locació de la primera pedra per part del bisbe, Josep Torras i Bages (Les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916). Sou pregats de fer-nos saber el nom del mestre d’obres i/o arquitecte que duia a terme el projecte.





La descripció tècnica ens diu : Capella d'una sola nau amb transsepte i absis poligonal. A la façana un petit pòrtic cobert amb volta ogival precedeix a la porta d'accés. Es sosté sobre dues columnetes amb una base molt elevada i un capitell decorat amb motius florals. Als murs laterals s'obriren finestres amb arc ogival, encapçalades per una motllura amb decoració també floral als acabaments. Tot el conjunt és cobert amb teulada a dues vessants. La típica decoració modernista també es fa palesa a l'arc ogival del pòrtic i a l'emmarcament de l'ull de bou, situat damunt del pòrtic.





M’havien precedit els brètols i vàndals com podreu veure en les imatges de les finestres d’arc ogival – sense vidres - . Les ‘coses de Déu’ malgrat aixecar-se en ocasions per voluntat d’algun particular esdevenen ‘obligació per a tots’, i en la mesura que per acció i/o omissió els aiguafredencs han permès l’assoliment d’un nivell d’infinita desolació d’aquesta esglesiola, l’Altíssim els en demanarà comptes.

PRIORAT DE SANTA MARIA DE COSTOJA. MONTFERRER i CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ

Rebia de l’Enric Sànchez-Cid, la crònica d’una de les seves sortides, en aquesta ocasió seguint la petjada criminal de la mal dita ‘Santa Inquisició’, s’arribava fins a les runes de Santa Maria de Costoja; com és costum en ell, ho acompanya amb un plànol de situació i dues imatges.

Al deixar la carretera a la Seu d’Urgell, a nivell de Montferrer, per seguir a Castellbò (indicat) es troba la cruïlla a Aravell, que es deixa a la dreta, i cal seguir per la carretera de mà esquerra.



A poca distància, apareix un nou trencall que, travessant el riu Castellbò, mena a Vilamitjana, però cal prestar atenció a un petit cartell en plena corba que indica el camí a Costoja. Seguint-lo i a uns 300 m. es troben amb les ruïnes de l’església de Santa Maria.

El lloc apareix documentat per primer cop en l’any 1015.

L’església apareix en el testament de Guillem Isern de l’any 1064.

Més tard fou Priorat de Santa Maria, de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem. Aquí foren enterrades les despulles dels comtes Arnau i Arnaldeta.

Les seves restes foren profanades l’any 1269 per ordre de la Inquisició, ja que el Sant Ofici els condemnà per heretges (als Bons homes i dones, se’ls he anomenava així), en considerar provat que havien ajudat i protegit als càtars. Els botxins desenterraren els seus cossos, i a la plaça de Castellbò en cremaren les restes.



El que queda de l’església de Santa Maria - que mantingué l’activitat religiosa fins l’any 1860, malgrat que el Priorat, d’ena de 1752, no tenia cap mena de comunitat- , són només fragments de l’absis, a tramuntana, que amb dificultat pels esbarzers que l’envolten, es pot veure que tenia una base semicircular i, per la part de l’interior de la nau, estava tancat per un mur amb pas.



També s’hi aprecia una filada d’opus spicatum per fora del mur de ponent on quedava la portada d’arc de mig punt, tapiada. En el mur de llevant hi resta una finestra.

‘L'INCONNU’. MODERNISME A SANT FELIU DE LLOBREGAT

Retratava l’edifici , al Passeig Bertrand, 17, 19 de 08980 Sant Feliu de Llobregat, que s’aixecava l’any 1920; volem suposar que el seu promotor era (Joan Rovira), del que ens agradarà rebre noticies de la seva biografia, del perquè aixecava dues cases, i del cognom matern.

Quan al autor llegia DESCONEGUT, molt prolífic a Sant Feliu de Llobregat on aixecava cases de tots els estils. Ens agradarà també saber els cognoms a l’email coneixercatalunya@gmail.com



La descripció tècnica ens diu : Edifici de petites dimensions, de planta rectangular, amb planta i pis i coberta plana que acull dos habitatges aparellats perfectament simètrics. La distribució de les obertures és molt regular i simètrica a les dues propietats: entrada principal i finestra resoltes en arc a la planta baixa i dues obertures que donen accés a un balcó a la planta pis, aquesta vegada de forma rectangular amb els angles arrodonits. Davant el predomini de línies rectes de la construcció, les baranes dels balcons, fetes en ferro forjat, es desenvolupen en línies corbes. A la part superior de la façana hi ha elements decoratius tipus "Art Decó". Consisteixen en cinc pilastres arrodonides per la part superior que ultrapassen la línia de façana. La del mig és de majors dimensions. Totes elles es defineixen mitjançant una sèrie de línies verticals o estries que les recorren i que formen a partir de la cornisa cap avall unes impostes separades entre sí i rematades amb una forma cúbica . Es tracta d'un estil modernista de caire geomètric proper al del grup d'artistes que van formar la Secessió Vienesa. La decoració a la resta de la façana és pràcticament inexistent i només es pot mencionar un petit fris que recorre horitzontalment els dos habitatges a l'alçada de la llum dels arcs de portes i finestres.