ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE MARTORELLES. EL VALLÈS ORIENTAL.

L’Antoni Calvo Uribe, em permetia publicar imatges dels seus àlbums per atendre les necessitats dels lectors confinats als seus domicilis per ordre de l’Administració Centralitzada de la Covid. 19. Triava imatges de Santa Maria de Martorelles, de la que n’havíem escrit alguna cosa l’any 2013: http://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/03/santa-maria-de-martorelles.html

Llegia a Patrimoni Gencat; edifici religiós d'una sola nau amb un annexa posterior situat sobre el lateral dret i que és utilitzat com a baptisteri i un campanar a l'esquerra de l'absis que encapçala l'església.

El sistema de cobertes és de dues vessants i la façana és coronada per una gran motllura ondulada d'estil català.

La porta té un arc rebaixat amb senzilles motllures i un escut central.

L'interior queda presidit per l'absis circular i un arc triomfal quasi bé de ferradura.

La nau de l'església es troba dividida en quatre trams, per dos arcs apuntats i un tercer de mig punt.

Al davant del presbiteri s'observa l'antiga existència d'absidioles, avui tapiades.

El cor amb balustrada senzilla i de fusta.

El material utilitzat en la construcció és de pedra avui arrebossada, excepte l'absis.

La consagració de l'església consta del segle XII, encara que és probable que es tracti de la segona consagració, doncs es poden trobar elements arquitectònics anteriors.

La majoria part de la construcció és d'època medieval: absis del segle X, mentre els arcs de les naus són propis d'un romànic tardà amb mires cap al gòtic.

Les capelles laterals pertanyen, aproximadament, al segle XVI i les posteriors dels segle XVII.
https://www.yumpu.com/es/document/read/12237918/el-martiri-dels-temples-patrimoni-cultural-arquebisbat-de-barcelona

Sembla que la fàbrica no va patir desperfectes en els dies foscos que seguien a la sedició victoriosa dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.

La Dictadura franquista, entronitzava Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies (Roma, 5 de gener de 1938), com a successor a títol de rei.

Pel que fa al topònim defensem com en el cas de Martorell, la tesis d’una evolució del llatí - Martyretula – petits cementiris, aquesta tesis reforça alhora una línia etimològica , defensada entre altres per Ángel María José Amor Ruibal (Barro, província de Pontevedra, 11 de març de 1869 - 4 de novembre de 1930)- en el seu cas per a Santiago de Compostela, que relaciona el significat enterrar del verb "Componere" amb el sufix "ela" que ve a significar sepultura o cementiri, per explicar un Campsentelles, com a veí.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29522

Les noticies de la pandèmia de la Covid, 19 , donen noticia s d’infeccions en convents:
https://www.diariosur.es/malaga/virus-traspasa-muros-20200413192950-nt.html?ref=https:%2F%2Fwww.google.com%2F

vaixells militars:
https://www.elmundo.es/internacional/2020/04/16/5e982a74fdddff87838b45f2.html
https://actualidad.rt.com/actualidad/348359-miembros-tripulacion-dan-positivo-submarino

Aquí però, s’ha ordenat per arreu la presència d’unitats militars, que participen en tota mena d’activitats, i que es mouen d’un lloc a l’altre.
https://www.elespanol.com/espana/20200412/caidos-servicio-causa-guardias-civiles-policias-militares/481702419_0.html
https://cronicaglobal.elespanol.com/vida/agentes-mossos-policia-local-infectados-covid-19_333522_102.html

El pànic de la població creix de forma exponencial.

SANT ISIDRE DE TÒRREC. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA

El Francesc Cardona Fonoll em feia arribar fotografies de l'església de Sant Isidre de Tòrrec , llogarret agregat de Vilanova de Meià, a la comarca de la Noguera.

Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d'un edifici aïllat, d'una sola nau, amb capelles i sagristia adossades.

La façana presenta un portal adovellat, en arc de mig punt on la clau de dovella s'hi pot veure escrit "1801".

Per sobre un rosetó petit que il·lumina el cor de l'església.

L'altar major està presidit per una imatge de sant Isidre Llaurador.Foto del interior .Jordi Contijoch Boada . 2010

Coronant la façana hi ha una espadanya de dues obertures d'arc de mig punt i dues campanes, rematat per un llosat amb pinacles.

L'aparell de la façana està format per carreus irregulars (exceptuant les cantoneres) ben lligats amb morter i ben ordenats.

A la banda de l'absis, carrat, està situat el presbiteri aixecat del replà uns 30 centímetres.

Al nord i al sud hi ha dues capelles, que donen aspecte a la planta de creu irregular, sobretot la del nord està clarament adossada amb un aparell molt diferent. La coberta és a dues vessants amb teula, que en alguns casos ha estat substituïda per d'altra de subactual.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/07/torrec-esglesia-de-sant-isidre.html

El confinament, la constatació que des de TOTES les administracions s‘estan amagant dades, tant de persones infectades com de víctimes, comença a esdevenir insuportable.

Feu-vos una rutina i segui-la:

Aixecar-se
Fer estiraments
esmorzar
Llegir, escriure, treball amb l’ordinador
Caminar – si no teniu gaire espai, feu-ho sense donar-vos la volta - almenys un hora
Dinar
Veure la televisió
Caminar – si no teniu gaire espai, feu-ho sense donar-vos la volta - almenys un hora.
Llegir, escriure, treball amb l’ordinador
Sopar
Veuré televisió
Anar a dormir

I, si sortim d’aquesta, recordeu qui portava el timó de la nau, quan la pandèmia colpejava amb fúria. Se’ls hauran d’exigir responsabilitats.

Que el bon Déu tingui pietat de nosaltres

FONDA ESPAÑA. BARCELONA

L’Antoni Calvo Uribe em deixava accedir als seus àlbums de fotografia per tal de cercar imatges que atesa la situació de confinament a que en té sotmesos el REINO DE ESPAÑA, permetin la continuïtat de les publicacions al blog http://coneixercatalunya.blogspot.com/

Agafava imatges de l’Hotel FONDA ESPAÑA al carrer Sant Pau, 9-11, de Barcelona.
https://www.facebook.com/antoni.calvo.uribe/media_set?set=a.4190035863317&type=3

L'Hotel Espanya va obrir les seves portes al número 11 del Carrer de Sant Pau l'any 1859. Llavors conegut com "Fonda de España", l'hotel, ubicat en un edifici preexistent, visqué reformes importants des dels inicis.

El desembre de 1862 s'ampliaren les seves instal·lacions per mitjà de la compra de la veïna finca al número 9 del mateix carrer de Sant Pau.

L'arquitecte Francesc Buixareu – ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i del lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com ,castellardiari@gmail.com - s'encarregà d'anexionar aquesta finca per mitjà d'una reedificació total, adaptant-la a la fonda original. Buixareu dissenyà noves habitacions, un saló, una terrassa, safareigs, i remuntà tres pisos a la part posterior de l'immoble, on hi havia hagut una casa de banys.

El març de 1876, Joan Salvadó, industrial cerdà propietari de la fonda, sol·licità els permisos per remuntar una quarta planta per tal d'ampliar-ne la capacitat. Entre 1898 i 1901, el nou propietari Miquel Salvadó encarregà algunes reformes per als tancaments de la planta baixa i el pati i per instal·lar un ascensor elèctric. Entre 1902 i 1903 Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 30 de desembre de 1849 – 27 de desembre de 1923 ) s'encarregà de fer una reforma i redecoració integral dels interiors, comptant amb la col·laboració de l'escultor Eusebi Arnau Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933) i el pintor Ramon Casas Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 - Barcelona, 29 de febrer de 1932). Aquesta obra va ser guardonada el 1904 com el millor establiment comercial en el Premi d'Arquitectura i Decoració convocat per l'Ajuntament de Barcelona. Després d'aquella reforma l'hotel esdevingué un dels principals establiments de la ciutat, comptant amb innovacions fins llavors poc habituals, com la llum elèctrica, el telèfon o l'ascensor, tot acompanyat d'una decoració moderna i elegant.

Amb la mort de Miquel Salvadó Llorens (Puigcerdà, 1838 – Barcelona, 1921) l'any 1921, l'hotel passà a mans del seu nebot, Josep Simón i Salvadó, que l'any 1928, atesa la proximitat de l'Exposició Universal del 1929, construí nous espais en el terrat de l'hotel.

Al llarg del segle XX la construcció de nous hotels més grans i moderns va contrarestar la celebritat de l'Hotel Espanya, que entrà en franca decadència.

Després d'una important campanya de restauració i modernització de les instal·lacions, l'hotel reobrí l'any 2010 com un establiment de luxe que compta amb 82 habitacions i un servei de restauració dirigit pel cèlebre cuiner Martín Berasategui Olazabal ( Sant Sebastià, 27 d’abril de 1960) .

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2668

https://www.hotelespanya.com/?gclid=Cj0KCQjwm9D0BRCMARIsAIfvfIa3elwD8mFp7BWMvmXfrdtoL_eyC9LF2ClulZ9PvOWjzNmmUfEELmYaAgfmEALw_wcB

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=40471

Si us ho podeu permetre, i si malgrat l’actuació maldestra del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, sortiu indemnes de la pandèmia del COIVD-19, regaleu-vos una estada o almenys un àpat en aquest edifici magnífic.

FÀBRICA CHARTREUSE. TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos retratava l’edifici de la Fàbrica Chartreuse de Tarragona, que acull avui l'Escola Oficial d'Idiomes, tancada avui amb pany i forrellat com a conseqüència del confinament ordenat pel GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA. A dia 12.04.2020, el REINO DE ESPAÑA és el campió MUNDIAL pel que fa al nombre de víctimes 361,88 per milió , en relació a la seva població.

Llegia que l’any 1882 l'antiga fàbrica de filats La Fabril va ser adquirida per la societat anònima Unión Agrícola, amb capital de l'orde dels pares Cartoixants per fabricar el seu licor.

L'edifici va ser construït a mitjan segle XIX. Part de l'edifici, es va incendiar el 1893, i va afectar especialment la coberta. L'arquitecte Pau Monguió i Segura (Tarragona ,10 de juliol de 1865 + Barcelona , 21 de gener de 1956 ) , va dissenyar la nova armadura de fusta i va ampliar la construcció.

El 1907, es va dur a terme una nova ampliació per Josep Maria Pujol de Barberà (Tarragona, 1871-1949) on utilitzà un llenguatge historicista de ressonàncies mudèjars.

El conjunt va ser adquirit per l'Ajuntament el 1981, en l'actualitat però, és propietat de la Generalitat de Catalunya. Actualment, s'ha restaurat i habilitat per ubicar-hi l'Escola Oficial d'Idiomes.

Advertia que a la fotografia apareix un edifici religiós del que no se’n fa esment. Amb la religió ha passat un fet curiós, abans a l’escola l’assignatura d’història sagrada era obligatòria, com també ho era la religió catòlica , està clar que en l’actualitat estem al costat oposat, parlar e temes relacionats amb la religió, ni que com en aquest cas sigui des de l’àmbit patrimonial, sembla un despropòsit.

Tinc clar, a nivell personal, que en bona part dels casos, amb aquesta – mala – pràctica, únicament es vol ‘camuflar’ la ignorància de bona part dels mal dits ‘erudits’. Que Sant Bru de Colònia (Colònia, c. 1030 - Serra San Bruno, Calàbria, 1101), els perdoni.

Demanaré informació de l’advocació de la capella, i si fos el cas , imatges del seu interior al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Rebia aquesta resposta ; tenim a la ciutat una capella de la Marededéu, dels Pares Cartoixans (Chartreuse) a la Plaça dels Infants.

Si malgrat la gestió maldestra de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA superem la pandèmia , poseu Catalunya i tots els seus pobles, viles i ciutats a la vostra agenda per aquest 2020 i els anys que us calguin.

A pesar de la nostra infinita estultícia, tenim – encara – un país de primera.

CASA JUAN ESCORSA SORIA. TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos retratava l’edifici situat a la intersecció dels carrers, Rovira i Virgili, 1- Avinguda Pau Casals, 17 – i Rambla Nova, 103, seu de la Cambra de Comerç de Tarragona, conegut com , edifici de la Punxa - Casa Escorsa / Casa de Juan Escorsa Soria. La denominació de la”Punxa” la trobareu quasi a totes les Ciutats de Catalunya, com el Pont Vell, o el Pont Nou, és el reconeixement de la manca d’originalitat del que correntment s’anomena ‘vulgo’.

M’explicaven de la Casa Escorsa, promoguda per Joan Escorsa Soria (1873-1944) , una bonica història ; la del ric industrial de Barcelona que s'enamora perdudament d'una noia del Serrallo, que era venedora al Mercat; la família d'ell no està d'acord que es casi amb una noia de classe inferior, i fins i tot la gent de Tarragona murmura sobre el tema, ell però, – enamorat amb bogeria - li fa construir el millor edifici de Tarragona (el primer a tenir ascensor), en què viuen fins a la mort d'ell, l’any 1944 , amb 71 anys i sense fills.

Trobava una magnifica descripció d’aquesta casa que aixecaria l’ arquitecte , Antoni Pujol Sevil, (1902-2001). Ens agradarà rebre una imatge d’aquest arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmailcom

La planta de l'edifici és trapezoïdal i irregular; disposa de semisoterrani, planta baixa, tres pisos i té una torre circular semiexempta, que remata el dibuix de la construcció. La planta baixa està feta amb encoixinat. El portal d'accés és de punt rodó; simula unes dovelles col·locades a salta cavall. La planta baixa té unes finestres rematades amb un frontó triangular.

Les finestres de les balconades del primer pis disposen d'un arc que actua com un frontó semicircular que les embelleix. El tercer pis, separat per una franja horitzontal, marca l'inici d'una galeria amb finestres formades per un arc de mig punt. Per damunt seu, una cornisa suportada per mènsules sosté la línia d'arrencada de la barana de pedra artificial guarnida amb animals fantàstics afrontats.

La part a la qual es va concedir més importància compositiva i senyorial és la torre circular, ja que el finestral de la planta baixa és molt més gran que la façana principal, que dóna a l'avinguda Pau Casals. Al damunt d'aquests finestrals hi ha dues tribunes, una per pis, i un balcó al tercer pis. Les baranes de la casa són de ferro forjat. La torre està coronada per una cúpula, coberta de pissarra i finida amb un penell de ferro forjat.

La casa en el moment que fou construïda tenia un jardí que la separava de l'edifici annex.

Patrimoni Gencat que la identifica com la seu de la Cambra de Comerç de Tarragona, insisteix en el fet que fou el primer edifici de la ciutat en el qual s'instal·là l'ascensor.

Al 1989-90, Antoni Pujol Niubó ( 1942 ) , va rehabilitar l'edifici i va obtenir el primer premi CIANA - Chile 1993 en rehabilitació d'edificis.

Destaca singularment dins la principal via de la ciutat aquest edifici aïllat de planta irregular que dóna a tres importants avingudes i marca el límit de la Rambla amb l'eixample de la nova Tarragona. Té semisoterrani, planta baixa i tres pisos, amb un més a la torre, coberta cònica de pissarra, de tipus gòtic. És una de les tres torres que hi ha a la Rambla.

Als murs es veuen materials prefabricats de ciment tractats com si fossin pedra. L'edifici, en conjunt, té un aire clàssic: columnes, muntants de finestres i balcons, llindes i frontons, successió d'arcades de mig punt a les finestres superiors, cornises, balustrades, etc.

Si malgrat la gestió maldestra de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA superem la pandèmia , poseu Catalunya i tots els seus pobles, viles i ciutats a la vostra agenda per aquest 2020 i els anys que us calguin.

A pesar de la nostra infinita estultícia, tenim – encara – un país de primera.

SANTA MARIA DEL PUIG, ESPARREGUERA. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

El Pere Julià Subirana em feia arribar imatges de Santa Maria del Puig, al terme d’Esparreguera, a la comarca del Llobregat jussà.

Llegia que l’any 985, dins del terme del castell d'Esparreguera hi havia diverses parròquies. Així ho diu Guillem d'Esparreguera, quan lliura els seus castells a la seu de Vic.

Per tant, ja aleshores deuria existir Santa Maria del Puig, que sembla que fou edificada pels voltants del segle x, i fou la parròquia del terme del castell fins que el 1612 fou beneïda una nova parròquia a la vila. En principi era coneguda com a "església de Santa Maria", quan encara no existia la de la vila.

Consta que durant els segles XI i XII hi ha diversos esments de deixes i llegats a l'església de "ipso Pugo". Algues fonts però, defensen que majoritàriament s'adreçaven al santuari occità de Nostra Dona del Puèg, a l'Alvèrnia, que aleshores era un important centre de pelegrinatge.

Hom esmenta que Pere Sacosta, cavaller de Barcelona i dels castells d'Esparreguera, edificà el poble en el Pla al costat de l'actual església, dins dels termes de Santa Maria del Puig, segons que consta en la petició adreçada al bisbe de Barcelona, l'any 1316.

Esparreguera passaria, l'any 1351, al vassallatge de l'abat de Montserrat.

Des del començament del segle XIV, quan una primitiva capella dedicada a Santa Eulàlia fou construïda al indret on es troba avui el poble d'Esparreguera, l'antiga parròquia del Puig començà a declinar i, especialment, després dels terratrèmols del segle XV, que la deixaren molt malmesa. Després d'aquest terratrèmol es van fer ampliacions i reformes en el temple.

A principis del segle XVII, l'any 1612, passa a ser depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia, segueix però, mantenint activitat pròpia.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República – rebel·lió que comptava amb la ‘benedicció’ de la jerarquia religiosa - , Santa Maria del Puig patí una severa destrucció - de la que en son bona prova les fotografies- i desaparegué la imatge romànica de Santa Maria del Puig que estava a l’església de Santa Eulàlia .
https://www.yumpu.com/es/document/read/12237918/el-martiri-dels-temples-patrimoni-cultural-arquebisbat-de-barcelona

Posteriorment Santa Maria del Puig resta abandonada fins que el 1945, Alfred Sedó i Peris-Mencheta (Barcelona, 1901-1983), propietari de la colònia Sedó, en la creença que l’església li pertanyia per trobar-se dins dels límits de la seva propietat, inicia una restauració exterior, que abandona al saber que no n'era el propietari.

L’any 1982 es constitueix l’Associació "Amics de Santa Maria del Puig" per fer-se càrrec de la restauració, manteniment i divulgació del monument.

L'any 2002-2003 varen tenir lloc campanyes d'excavació a l'interior de l'absis que deixarien "al descobert l'antiga paret d'una església preromànica amb un paviment associat molt important".

Patrimoni Gencat ens diu de Santa Maria del Puig; edifici religiós que s'aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat.

És una església de planta de creu llatina amb una sola nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular. Té dues capelles laterals a manera de fals transsepte afegides amb posterioritat a l'obra romànica. Al creuer s'aixeca un cimbori de planta ovalada inscrit en un rectangle amb estructura de prisma octogonal a l'exterior, molt desfigurat degut al pes del campanar de torre que hi ha a sobre i que, almenys en la forma en què ens ha pervingut, és posterior a l'obra romànica. En l'edifici, que evidencia moltes reconstruccions, es pot reconèixer l'aprofitament de la paret nord, preromànica, feta amb reble i pedres, llosetes i grans còdols, alguns disposats en espiga, tot plegat embegut en un morter molt abundant.

Interiorment ha estat folrada amb una paret romànica. L'absis, sense arcuacions, és d'obertura molt ampla i, en canvi, poc profunda, característica que, dins del romànic, indica una datació avançada. S'hi obren tres finestres, la central més gran, totes d'esplandit interior, la part exterior de les quals és formada per dos arcs i el seu ampit és inclinat. L'aparell d'aquest absis, de carreus mitjans i petits, és disposat amb molta regularitat. L'absis era decorat amb pintures, de les que només en resten alguns vestigis entre la paret romànica original d'obertura de l'absis i l'arc gòtic afegit..

Si sobreviviu a la pandèmia - el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, ens ho posarà difícil - poseu Esparreguera, el Llobregat jussà , .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Copdegarròtix temia únicament que el cel li caigués al damunt, a ell i al seu poble. Avui, a França, a ESPAÑA, a Itàlia, a,..., això ha esdevingut una tràgica realitat.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les terrorífiques dades que rebem cada dia del coronavirus, que intuïm creix de forma exponencial,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “el demà NO existeix”

IN MEMORIAM DE CAMIL FÀBREGAS DALMAU. ELS CAPITELLS DEL CLAUSTRE DE L’ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR DE SABADELL. EL VALLÈS OCCIDENTAL.

L’Antoni Calvo Uribe retratava bona part dels capitells de l’Església de Sant Salvador, a Sabadell, a la comarca del Vallès Occidental, que son obra del Camil Fàbregas Dalmau (Moià, 1906 - Sabadell, 2003), del que podem afirmar, sense cap mena de dubte , que va ser un regal de Déu.

Sabadell és una ciutat profundament desagraïda.

Els temes dels capitells de la nau són religiosos, amb representació dels apòstols; els del cor amb àngels i músics; en el campanar els signes del zodíac i les quatre edats de l'home i en el claustre temes de Sabadell.

https://www.facebook.com/antoni.calvo.uribe/media_set?set=a.1754576458354&type=3

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2019/08/imatges-del-fons-josep-olive-escarre-de.html?fbclid=IwAR2RHfXA9p-mLIUXTUTOMSS8bdLDJhf59ZskrU6zoKUuar6mhNIEaMesv9M

Si sobreviviu a la pandèmia - el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, ens ho posarà difícil - poseu Sabadell, el Vallès Occidental , .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les terrorífiques dades que rebem cada dia del coronavirus, que intuïm creix de forma exponencial,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Copdegarròtix temia únicament que el cel li caigués al damunt, a ell i al seu poble. Avui, a França, a ESPAÑA, a Itàlia, a,..., això ha esdevingut una tràgica realitat.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “el demà NO existeix”