diumenge, 29 de juny del 2014

EDIFICI DE LA COOPERATIVA LA FRATERNAL D’ALBAGÉS. LES GARRIGUES. LLEIDA. CATALUNYA

Albagés - fins l’any 1983 aquest serà el nom, i des d’aleshores es modificava per incorporar l'article – tenia l’any 1900 un cens de 777 veïns, i tancava l’any 2013 amb 427 habitants, al llarg d’aquest període una de les entitats cabdals ha estat la Cooperativa La Fraternal que es fundava l’any 1919.

No trobava cap referència al mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici destinat avui a moli d’oli.

La descripció tècnica – del tot telegràfica - ens diu ; Complex format per diversos edificis. És de caràcter industrial, bàsicament utilitari. Està fet de maó totalment arrebossat i pintat de blanc excepte les cantonades i els marcs de les finestres. Està estructurat en planta baixa i pis. Les obertures són la major part allindades i de forma rectangular a excepció de les del cos principal que són arcs de mig punt fets de carreus de pedra vista. Les cobertes són de teula àrab.


La Cooperativa ‘s’oblidava’ d’incloure dins la seva història, aquesta dada cabal, que de ben segur tenen per altra banda.
http://alba1919.com/ca/la-cooperativa/

Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 28 de juny del 2014

L’ANCIENNE HÔTEL DE VILLE D' ALBATÀRREC. SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Em cridava l’atenció un edifici en cantonera de planta baixa i dos pisos de composició inicialment simètrica, encara que avui desvirtuada, situat al número 23 de la Plaça Sant Salvador.


A la façana principal, les obertures de la planta baixa i el primer pis són d'arc rebaixat i les del segon pis quadrangulars però totes estan emmarcades per una motllura llisa, a l'igual que la separació entre els diferents pisos. A la façana lateral totes les obertures són allindades però també estan emmarcades per la motllura llisa. A la primera planta de la façana principal hi ha un balcó corregut de pedra. El parament és de grans carreus de pedra ben escairats.


A la mateixa Plaça hi ha un font datada l’any 1906 – sembla que de pare desconegut -, i de la que ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


No disposa Albatàrrec d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i no trobava tampoc cap dada de l’edifici de les antigues escoles, reconvertit avui per atendre altres ‘necessitats socials’.

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI MUNICIPAL DE LLEIDA

No trobava cap dada relativa al mestre d’obres que aixecava aquesta Capella, i penso – que com per arreu – la causa sigui probablement la ‘instrucció’ misteriosa que es feia arribar de forma reservada, des del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL a les persones que s’ocupen de la documentació del Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, per tal de que ho facin de forma parcial, inexacta i/o errònia. En tractar-se d’una ‘instrucció no oficial’ sembla que no ha estat possible la seva derogació, i aquest ‘mal us ‘ es perpetuarà pels segles del segles, llevat clar està que Catalunya assoleixi la seva ‘llibertat Nacional’.


És un bell edifici que amb l’entrada en servei de la Sala de la Pau, ens temem que tingui un ús quasi exclusiu per als ‘nostàlgics’ d’aquella Jerarquia que amb la signatura de la Carta Col•lectiva a favor dels sediciosos feixistes, col•locava al beat Francesc Castelló i Aleu (Alacant, 1914 - Lleida, 1936), i molts altres innocents a mercè de la barbàrie.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

VIATGE A L’EMIRAT DE LÀRIDA [ AL-TARG AL-ALA ] FRONTERA SUPERIOR DE AL-ANDALUS

Anàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, principalment a la comarca del Segrià, els Alamús, Albatàrrec, Alfés,.. saltant a les Garrigues, fins Albagés,.. està clar que no sempre aquest Al- té una connotació àrab, tant almenys – des del meu punt de vista – com que no la té en CAP CAS.

Alamús, els ; Albatàrrec ; Alcanó ; Alcarràs; Alcoletge; Alfarràs ; Alfés ; Alguaire ; Almacelles ; Almatret ; Almenar ; Alpicat ,...

Cercava una de les obres més ‘oblidades’ de Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), l’edifici de la Societat Agrícola La Practica d’ Albatàrrec.


Retratava al Josep davant la malmesa façana ; la descripció ‘tècnica’ de forma quasi telegràfica ens diu ; edifici entre mitgeres que correspon estructuralment a una sola nau, tot i que l'interior ha estat objecte de diferents remodelacions. La façana principal és de maó i fa un joc de línies horitzontals i arcs escalonats; la façana està rematada en forma triangular i resseguit per una motllura que imita un entaulament clàssic.

Quan al topònim llegíem com un sentit possible, en tesis de Miguel Asín Palacios ( Saragossa 15-07-1871- Sant Sebastià 12-08-1944 ), atesa la seva situació al llarg d’una via de comunicació ‘al-watira ‘ , la senda.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 26 de juny del 2014

LES ERMITES D’ORTO SOLE [ LA SORTIDA DEL SOL ]. LA MUNTANYA MÀGICA DE SANTA BÀRBARA. ORTA. LA ‘TERRA NOBLE’ TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia del Joan Serra Saun, fotografies i un text deliciós en el que explica que la muntanya de Santa Bàrbara és la més coneguda de la comarca i molt especialment per al poble d’Orta, tot i que anteriorment havia estat anomenada “Tossal d’Orta” i també “Tossal de Sant Antoni”; el referent principal és que al poble d’Orta per aquesta muntanya veuen aparèixer els primers rajos de sol cada dia, i per aquest motiu s’agafa com a base del topònim iber ’ORTO SOLE’ (sortida del sol); en èpoques antigues tots els poblats estaven encarats a la muntanya – calia aprofitar els recursos de la naturalesa - , altrament l’encís d’aquests paratges li han fet guanyar l’atribució de “muntanya màgica”.

Als seus peus s’aixeca majestuosament el Convent del Àngels, dit també de Sant Salvador d’Orta, per l’estada, i fets miraculosos que aquí es produïren, gràcies a la intercessió d’aquest fill de Santa Coloma de Farners , que professava dins l’Ordre Franciscana; l’existència a l’interior del massís de Santa Bàrbara de fins a sis ermites o capelles, li comportava la consideració en èpoques passades, i en àmbits religiosos, la qualificació de “muntanya santa”

Comencem la sortida per un camí de bast que s’enfila fent ziga-zaga , i que passa a l’altra vessant de muntanya fins arribar al cim, anirem trobant per aquest ordre les següents ermites o capelles; la de Sant Nofre (Onofre), la de Sant Pau amb cova inclosa, la dita Cova i font de Sant Salvador, la de Sant Antoni Abad i la del cim anomenada de Santa Bàrbara, (aquestes dues últimes en estat de ruïna)


Ermita de Sant Nofre (Onofre) és la més propera al Convent, un xic elevada a uns cent metres, tenim notícia que l’any 1596 va morir aquí a l’edat de vuitanta anys l’ermità Manero, que va voler viure fins al darrer dia de la seva existència mortal , en la més complerta solitud. L’ermita ha estat reconstruïda els darrers anys , el Joan recorda haver-la vist sense teulada.


Ermita de Sant Pau. Situada al darrere de l’anterior , s’hi accedeix per un camí estret, i la trobem en un nivell inferior encaixonada al single que passa per davall d’un petit penya-segat, aquesta ermita era troglodítica, i segons la tradició era la que Sant Salvador freqüentava més sovint per fer oració i contemplació; en la seva biografia trobem que a la cova que hi ha al seu interior tingué les aparicions de la Verge amb el Nen, acompanyada per l’Apòstol Sant Pau. D’aquella primera ermita - si és que va existir - no en tenim rastre, l’actual , construïda al davant de l’entrada de la cova és del segle XVIII, tenim notícia que fou sufragada pel matrimoni format per Josep i Narcesa Galtés en agraïment per un favor de gran importància per a ells concedit pel Sant; té una cabuda per unes cinquanta persones, i també fou al seu càrrec el retaule que representava el fet de l’aparició esmentada; la tradició recull que en estar acabada l’any 1702 hi hagué una gran celebració amb assistència de molta gent.


Retrocedim de l’ermita de Sant Pau pel mateix camí, per agafar el que porta al cim de la muntanya, que comença a fer pujada fins arribar a la Cova de Sant Salvador, situada en una petita balma que al seu davant disposa d’un relatiu ampli espai, on hi ha una capelleta amb la imatge de pedra de Sant Salvador, sobre la font que segons la llegenda va fer brollar donant tres cops amb el seu bàcul, i per això constantment cauen tres gotes d’aigua fins i tot en temps de sequera; la presència constant de flors i vasos amb cera que cremen en forma d’espelma, evidencia que aquest és un lloc de culte on acudeixen persones que només fan aquest itinerari sense arribar al cim de la muntanya; El fet que segons la tradició Sant Salvador també solia acudir aquí amb freqüència, ha `provocat que de vegades es confongui aquesta cova amb l’ anteriorment citada de l’ermita de Sant Pau.


Un bon tram de pujada del mateix sender ens porta passant per paisatges meravellosos visuals, a l’altra vessant de muntanya, que separada completament ens situa al davant del massís del Port. En aquest punt anomenat el Coll de Sant Antoni podem veure els pobles de Prat de Comte i Bot. A uns trenta metres tenim l’ermita de Sant Antoni Abad, on encara hi ha gent que recorda haver vist les mules pujant carregades pel coster amb gran esforç. La capella llastimosament està en ruïna i per informació facilitada per Salvador Carbó i Sabaté, sabem que l’ajuntament l’any 1730 havia contractat a Miquel Huguet com a sagristà, ens assabentem també que fins a final del segle XIX ,malgrat la difícil subsistència tenia un ermità que tocava les hores amb la campana de l’ermita, i les sentien els masovers de la Vall del riu Canaleta que li donaven queviures a canvi; l’ermita fou dibuixada per Picasso el 1898, on consta la única imatge que tenim de l’edifici en peus; consta que tenia culte esporàdicament , especialment però per la festa de Sant Antoni Abad.

Seguint el camí que baixa lleugerament a tocar mateix, encara tenim un refugi o niu de metralladores de la passada guerra civil de mal record, a uns dos-cents metres cal fer el darrer esforç per pujar fins al cim, on també tenim en runes l’ermita de Santa Bàrbara, que ara és el nom de tota la muntanya.


Ermita de Santa Bàrbara situada a 740 m d’altitud amb una visió magnífica indescriptible, hem trobat que l’any 1734, l’ajuntament destina a les obres de la capella de Santa Bàrbara, els diners que treu de l’arrendament del pou de neu, a més d’unes despeses extraordinàries per fer les primeres festes en honor de la Santa, a pocs metre de l’ermita, i apte només per a gent especialitzada en anar per la muntanya, hi ha una gran creu de ferro, que amb valentia i certes dificultats es va instal•lar l’any 1953, època en que la Santa Missió es portava a terme a la majoria dels pobles.

El retorn de baixada es pot fer per la part oposada de la ruta de les ermites, per una tartera que tenim passant per la part inferior de la cinglera, és passa per un bancal on encara hi ha dos rengleres de xiprers molt grans que abans marcaven tot el camí i no han estat reposats, proveït de bastó comença el sender en ziga-zaga , en el recorregut podrem aprofitar per fer fotos de les magnífiques vistes que ens ofereix fins arribar altre cop al punt de partida pel darrera del Convent i l’ermita de Sant Onofre.


Per aquesta banda i fora de l’itinerari de les ermites, encara tenim a la vessant que dóna a la vall del riu Canaletes, una altra ermita molt petita dedicada també a Sant Antoni Abad, considerada la més antiga de totes que conserva la teula de lloses de pedra. Aquesta ermita situada en una cruïlla de camins i carrerades de bestiar, era distribuïdora de camins per anar en direcció al Port, el poble de Paüls pel Montsagre, per anar a Arnes i Prat de Comte i les finques de conreu de la vall.

Com a muntanya “màgica”, Orto Sole, o Santa Bàrbarà, està plena de contalles i llegendes imaginàries, que els nostres avantpassats anaven transmetent de viva veu, de generació en generació.

dimecres, 25 de juny del 2014

SAINTE-MARIE DE GRANYENA. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

L’ Angelina Llop retratava la vila de Granyena de Segarra, fent destacar molt especial l’església parroquial, advocada a Santa Maria; un edifici que poem qualificar de majestuós, que està totalment aïllat de les cases , i alhora però, integrat plenament al nucli.


Una impressionant escalinata, aporta majestuositat i elegància a la seva façana principal. De planta rectangular, s’estructura a partir de tres naus i teulada a doble vessant.


L’edifici es va construir amb pedra local propera a la vila i se’n presenta amb de carreus de pedra ben escairats i aparellat amb morter de calç. A la seva façana principal hi troben la porta d’accés al edifici amb d´arc carpanell. Adossats ambdós costats d’aquesta porta, uns pilars de secció quadrada i presenten decoració amb motius vegetals. Per sobre de la porta d´ accés i damunt del seu arc carpanell hi trobem ,en relleu, l’escut de la vila, una garba d´espigues de gra, envoltada amb decoració vegetal. Una cornisa ens separa aquesta estructura descrita fins ara, de la fornícula que deuria acollir l’advocació a qui anava adreçada la parròquia i que actualment no hi ha cap imatge. Per sobre hi troben un òcul, tot seguint el seu eix vertical. La imatge d’aquesta façana principal es completa amb la presència de quatre pilastres adossades a la paret i que abrasen la seva longitud fins arribar al timpà que corona aquesta façana. Dins del timpà hi troben un obertura en forma de creu grega, seguint l’eix vertical de la portada (porta, òcul i creu). El timpà ve rematat per cinc pinacles. Un campanar octogonal, situat al costat esquerra, ens dibuixa la totalitat de la seva fisonomia. Està format per tres cossos separats per motllures. L’últim cos té quatre obertures d´arc de mig punt, on es resguarden les campanes. La part superior d’aquest campanar està rematat per una balustrada.

la construcció fou començada l’any 1786 (data que apareix a l'escut de la portalada) i finalitzada l’any 1804 gràcies a les aportacions econòmiques dels veïns, que com per arreu s’ho podien permetre gràcies al comerç amb les colònies americanes.

NOUVELLE ÉGLISE DE L’ASSUMPCIÓ DE LA VERGE MARIA. PLA DE SANTA MARIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava lateralment – no és possible fer-ho d’altra manera amb els meus medis - l'església advocada a l’Assumpció de la Verge Maria , que s’aixecava l’any 1771 al Pla de Cabra ; avui Pla de Santa Maria, que permetria una millor atenció als fidels de la que podia donar-se’ls a l’església que serà només des d’aleshores Capella del Cementiri, fins al seu trasllat a començaments del segle XX.


La descripció ens diu que és un edifici de planta de creu llatina de tres naus amb capelles laterals. La nau central està més elevada i té situada en el creuer una cúpula sobre petxines, amb set finestres. La volta és de canó amb llunetes en la nau central, i d'aresta en les laterals. Els suports són pilars i els arcs de mig punt. Hi ha gran profusió decorativa a l'interior (pilastres i pilars) amb motius geomètrics.


La façana principal presenta una gran portada. La porta d'accés està emmarcada per grans columnes que sostenen un arc obert sota la rosassa. El timpà presenta decoracions. A la banda de l'Evangeli hi ha una torre de planta quadrada, de dos cossos octogonals. A la banda de l'Epístola hi ha l'inici d'una altra. L'obra és de mamposteria i pedra, formant carreus regulars.

La trobava tancada, com acostuma dissortadament a succeir en els darrers anys en el temples de la confessió catòlica; situació que ve provocada per la manca de preveres , i - segons expliquen - pels robatoris que patien, i que també pel que fa als temples, fa bona la frase ‘ ESPAÑA NOS ROBA’.

Fa menys de 50 anys parròquies com l’Assumpció de la Verge Maria, tenien alhora que un Rector, un o més Vicaris, que alhora que s’anaven formant, acostumaven a fer-se càrrec de la pastoral dels joves, us en recordeu ?.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmsail.com del mestre d’obres i/o arquitecte a qui s’encarregava el projecte